dilluns, 1 de març del 2021

LA FILLE AU BRACELET. La chica del brazalete. Director, Stéphane Demoustier

UN SOBRI DRAMA JUDICIAL FRANCÉS QUE, POSA DE MANIFEST LA DISTÀNCIA DEL MÓN ADULT RESPECTE A LES EXPERIÈNCIES DE LA SEXUALITAT DELS JOVES ADOLESCENTS.

Dit per Eulàlia Iglesias, al Confidencial 12/02/2021


França, 2019.
Duració, 95 minuts.
SINOPSI
Lise de setze anys, és acusada d'assassinar a la seva millor amiga. Després de dos anys dels fets, va a judici, amb divuit anys. Allà es decidirà si és innocent o culpable i si ha d'anar a la presó.

COM S'HA GESTAT AQUEST FILM
Parteix de film argentí “Acusada (2018)”. Gonzalo Tobal, inspirada en un crim real en aquest país el 2007. Una noia va aparèixer assassinada i es va culpar a la seva millor amiga com a sospitosa dels fets.
Això els va remetre al cas d'Amanda Knox una noia dels Estats Units que va passar quatre anys en una presó d'Itàlia, per presumpte assassinat de la seva companya de pis, Meredith Kercher, abans de ser absolta.
Informació treta de diferents fonts com Fotogrames i Caimán de febrer de 2021.

NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que em va interessar des del primer moment i em va mantenir atenta, durant tota la projecció, encara que la posada en escena no és especialment atractiva o rellevant, per la seva senzillesa. Crec que un dels seus atractius del film, és veure com s'aplica o es pot aplicar la llei, en un cas com aquest, un assassinat. La vinculació entre ambdues- víctima i acusada- es va desvetllant al llarg del relat que fa el judici i a mesura que va incorporant nous elements ens activa la curiositat, la deducció i l'atenció, descartant la possibilitat de fer un judici de bell antuvi, cosa que, guiats per la primera impressió fem gairebé sempre, en aquestes situacions. El final ens situa una altra vegada en el territori del dubte i de la incertesa.
Molt interessant el relat desinhibit que fa la víctima de les seves relacions sexuals, com ella les viu i concep, i com els magistrat apliquen els estereotips masclistes per jutjar-la.
Fa de bon veure, si el tema us resulta prou suggerent i us agraden les pel·lícules de judicis.
Estic d'acord amb la Martina, no feu cas de les sinopsis que hi ha escrites d'aquest film, si no voleu sortir decebuts en allò que diu que, us ofereix la història.

MARTINA opina.
En primer lloc, crec que em va sorprendre la discordança entre el que vaig llegir en la sinopsi d’aquesta obra i on va portar-me el seu relat. En aquest sentit, aposto intentar explicar sense entrar en detall, que per mi el que és interessant d’aquesta proposta, és tota la panoràmica que aporta qüestionant la legitimitat de la institució de la justícia com a tal.
Concretament entrant en la retransmissió d’un judici, on la imputada era menor d’edat en el moment dels fets i posteriorment és acusada per un cas d’assassinat on no hi ha proves suficients per determinar-ne el fets. Un supòsit per tant, on la irreversibilitat és inherent i on per les circumstàncies concretes el veredicte de dictar una sentència final queda a les mans d’un jurat popular.
Dit en poques paraules, la crònica retrata amb detall tots els agents que intervenen en la solució que la justícia aporta a aquest cas i explica el problema des de diferents òptiques. També se’ns representa els diferents rols en aquest procediment judicial, és a dir, per part de tothom qui participa en el procediment. En suma, al meu entendre il·lustra de manera força gràfica, quines són les normes d’aquest instrument.
Per tot això, no entenc frases de la crònica que vaig llegir-ne prèviament, com poden ser: “Durant el judici, els seus pares la defensen de manera indestructible. No obstant això, a mesura que la seva vida secreta comença a revelar-se, la veritat es converteix en una cosa indiscutible”. Ja que realment, per mi els pares de la menor, són uns més de tot això i al meu entendre no tenen un paper més significatiu, que cap dels altres elements, que el fil de l’argument ens presenta com a interventors.
Crec que no vull arribar enlloc concret amb tota aquesta reflexió, només vull remarcar els fets per tal de posar en consideració una realitat que de vegades em preocupa i que en aquest cas em va tranquil·litzar. Aquesta va ser saber, un cop vista la pel·lícula, que no només era jo qui estava desconcertada per la diferència entre el que esperava veure i el que després ens vam trobar, ja que amb la Núria vam coincidir plenament en aquesta circumstància.
Recapitulant, només voldria dir que considero que val bastant la pena veure-la, ja que aporta en el debat filosòfic sobre que és impartir justícia. Personalment m’ha fet plantejar quin paper té aquest periple ortopèdic que hem dissenyat com a eina per procurar solucionar enfrontaments. Potser, és tan sols un procediment planificat, construït conjuntament i mitjançant el qual trobem un paraigua. Em quedo en el fet que, com a societat hem prioritzat compartir un procés higiènic on posar en mans d’un sistema objectiu, pautat i legitimat el fet d’arribar a un resultat que serà determinant.

Sempre són interessants les informacions i crítiques del Filmaffinity:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada