UN SOBRI DRAMA JUDICIAL FRANCÉS QUE, POSA DE MANIFEST LA DISTÀNCIA DEL MÓN ADULT RESPECTE A LES EXPERIÈNCIES DE LA SEXUALITAT DELS JOVES ADOLESCENTS.
Dit
per Eulàlia Iglesias, al Confidencial 12/02/2021
Duració,
95 minuts.
SINOPSI
Lise
de setze anys, és acusada d'assassinar a la seva millor amiga.
Després de dos anys dels fets, va a judici, amb divuit anys. Allà
es decidirà si és innocent o culpable i si ha d'anar a la presó.
COM
S'HA GESTAT AQUEST FILM
Parteix
de film argentí “Acusada (2018)”. Gonzalo Tobal, inspirada en un
crim real en aquest país el 2007. Una noia va aparèixer assassinada
i es va culpar a la seva millor amiga com a sospitosa dels fets.
Això
els va remetre al cas d'Amanda Knox una noia dels Estats Units que va
passar quatre anys en una presó d'Itàlia, per presumpte assassinat
de la seva companya de pis, Meredith Kercher, abans de ser absolta.
Informació treta de diferents fonts com Fotogrames i Caimán de febrer de 2021.
NÚRIA
opina.
Aquesta
és una pel·lícula que em va interessar des del primer moment i em
va mantenir atenta, durant tota la projecció, encara que la posada
en escena no és especialment atractiva o rellevant, per la seva
senzillesa. Crec que un dels seus atractius del film, és veure com
s'aplica o es pot aplicar la llei, en un cas com aquest, un
assassinat. La vinculació entre ambdues- víctima i acusada- es va
desvetllant al llarg del relat que fa el judici i a mesura que va
incorporant nous elements ens activa la curiositat, la deducció i
l'atenció, descartant la possibilitat de fer un judici de bell
antuvi, cosa que, guiats per la primera impressió fem gairebé
sempre, en aquestes situacions. El final ens situa una altra vegada
en el territori del dubte i de la incertesa.
Molt
interessant el relat desinhibit que fa la víctima de les seves
relacions sexuals, com ella les viu i concep, i com els magistrat
apliquen els estereotips masclistes per jutjar-la.
Fa
de bon veure, si el tema us resulta prou suggerent i us agraden les
pel·lícules de judicis.
Estic
d'acord amb la Martina, no feu cas de les sinopsis que hi ha escrites
d'aquest film, si no voleu sortir decebuts en allò que diu que, us
ofereix la història.
MARTINA
opina.
En
primer lloc, crec que em va sorprendre la discordança entre el que
vaig llegir en la sinopsi d’aquesta obra i on va portar-me el seu
relat. En aquest sentit, aposto intentar explicar sense entrar en
detall, que per mi el que és interessant d’aquesta proposta, és
tota la panoràmica que aporta qüestionant la legitimitat de la
institució de la justícia com a tal.
Concretament
entrant en la retransmissió d’un judici, on la imputada era menor
d’edat en el moment dels fets i posteriorment és acusada per un
cas d’assassinat on no hi ha proves suficients per determinar-ne el
fets. Un supòsit per tant, on la irreversibilitat és inherent i on
per les circumstàncies concretes el veredicte de dictar una
sentència final queda a les mans d’un jurat popular.
Dit en
poques paraules, la crònica retrata amb detall tots els agents que
intervenen en la solució que la justícia aporta a aquest cas i
explica el problema des de diferents òptiques. També se’ns
representa els diferents rols en aquest procediment judicial, és a
dir, per part de tothom qui participa en el procediment. En suma, al
meu entendre il·lustra de manera força gràfica, quines són les
normes d’aquest instrument.
Per
tot això, no entenc frases de la crònica que vaig llegir-ne
prèviament, com poden ser: “Durant el judici, els seus pares la
defensen de manera indestructible. No obstant això, a mesura que la
seva vida secreta comença a revelar-se, la veritat es converteix en
una cosa indiscutible”. Ja que realment, per mi els pares de la
menor, són uns més de tot això i al meu entendre no tenen un paper
més significatiu, que cap dels altres elements, que el fil de
l’argument ens presenta com a interventors.
Crec
que no vull arribar enlloc concret amb tota aquesta reflexió, només
vull remarcar els fets per tal de posar en consideració una realitat
que de vegades em preocupa i que en aquest cas em va tranquil·litzar.
Aquesta va ser saber, un cop vista la pel·lícula, que no només era
jo qui estava desconcertada per la diferència entre el que esperava
veure i el que després ens vam trobar, ja que amb la Núria vam
coincidir plenament en aquesta circumstància.
Recapitulant,
només voldria dir que considero que val bastant la pena veure-la, ja
que aporta en el debat filosòfic sobre que és impartir justícia.
Personalment m’ha fet plantejar quin paper té aquest periple
ortopèdic que hem dissenyat com a eina per procurar solucionar
enfrontaments. Potser, és tan sols un procediment planificat,
construït conjuntament i mitjançant el qual trobem un paraigua. Em
quedo en el fet que, com a societat hem prioritzat compartir un
procés higiènic on posar en mans d’un sistema objectiu, pautat i
legitimat el fet d’arribar a un resultat que serà determinant.
Sempre són interessants les informacions i crítiques del Filmaffinity:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada