Martina opina, ELS NENS SALVATGES

M’agrada quan una pel·lícula m’arriba que se'n diu vulgarment, tot i que això no implica que aquesta en sí, m’hagi agradat. En aquest cas, m’ha semblat un bon tema, però té un acabament poc sensible i pel meu gust massa pretensiós.

Aquesta obra narra mitjançant una panoràmica de tots els agents l’estat de l’educació secundària a Catalunya. No dubto pas que aquesta història sigui extrapolable a qualsevol altre indret del globus terraqui on els prototips de professors, pares i d’alumnes també podrien ser semblants.

La història es centra en tres adolescents que viuen allò que els toca fer: una etapa de proves, d’enfortiment de la personalitat, d’emocions desconegudes i una actitud valenta davant del desconegut. Els tres parteixen d’un “Background” quelcom diferent, però els uneix les ganes de viure experiències plegats i els prejudicis, en tot cas, són pels adults i per tant ells, encara no en gasten.

Ens explica una història en passat tot jugant amb salts en el temps, a fi de traslladar-nos a una dimensió de qüestionament, a la que els joves són sotmesos, degut a un fet que fins al final no se'ns destapa i ens mostra com un d’ells perd totalment  el control de la seva conducta i actua indubtablement salvatgement. No nego la fredor necessària per explicar una història així, però recrimino la manera de fer-ho, en la que em dóna la sensació que es culpabilitza d'aquesta conducta als pares d’un del joves, cosa que em sembla una mica cínica, agosarada i simplement innecessària.