Confesso
que sovint em trobo amb que no em fa cap gràcia que em remoguin les
entranyes. Crec que la duresa d'aquest "thriller” ho ha
aconseguit i un cop més ha acabat la pel·lícula i m'he hagut
d'autoqüestionar.
La
moral que jo li he trobat a aquesta història, té a veure amb la
manera en que el ser humà es relaciona amb la resta de la societat.
Els personatges, la historia i la dimensió de la catàstrofe que
comporten els extrems, entre la infelicitat i la felicitat dels dos
personatges que protagonitzen aquesta obra, fan que el ritme pausat
d'aquest genere cinematogràfic augmenti fins a portar-nos a un
situació d'escenificació de la violència extrema.
Quan
parlo de violència no em refereixo a la violència explícita però
si a aquell tipus d'agressió a àmbits molt profunds de la
intimitat: l'espai propi, el son...
Crec
que a mi sovint no m'agraden els missatges de qüestionament del ser,
perquè em pot ofendre, o simplement perquè pots no estar d'acord en
com es tracta una tema. Però si que crec que, aquesta pel·lícula
té forca coses que m'agraden ,com estan escenificades i si més no
com tracta els estereotips de persones.
Jo
no sé si a la resta del món li passa, però el que a mi em costa
del Thriller, és que m'ofen que els artistes els passi pel cap
històries tan recargolades. Declaro que segurament és entrar a la
sala preparat per entendre què has escollit i deixar-se inundar
d'aquesta voluntat provocativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada