LA
DECISIÓ DE CONSTRUIR UNA HISTÒRIA A PARTIR D'AQUESTES IMATGES,
SUPOSA SUBSTITUIR L'ACCIÓ D'INVESTIGAR PER LA D'IMAGINAR.
Paraules
escrites per Andrea Morán a Caimán Cuadernos de Cine de desembre de
2020. En el seu article, “Imaginar antes que investigar”.
SINOPSI
Una
mena de diari íntim d'una dona acomodada, Vivian Barrett, il·lustrat
per les filmacions casolanes del seu marit, un ric industrial dels
anys 40 i 60 del segle passat. Un viatge per diferents parts del món.
QUIN ÉS EL MATERIAL DE CONSTRUCCIÓ D'AQUEST FILM
Quan es va morir l'avi de la directora que vivia a Zuric, es van trobar en un soterrani de casa seva i en perfecte estat de conservació, quilos de cel·luloide de filmacions en 8 i 16 mil·límetres repartits en unes 50 bobines.
El seu avi mai li va parlar d'aquestes filmacions que ell havia fet els anys 40, 50 i 60 i no sabien de la seva existència.
Van passar cinc anys, en aquest temps les va digitalitzar i les va anar mirant i fent seves i provant diferents possibilitats, tenia clar que d'aquell valuós material n'havia de fer alguna cosa. El procés de gestació del film va durar set anys.
Només hi ha una imatge que no és antiga, la que apareix al començament amb un mussol i la seva presa.
La frase final- "Gracias señor por todo peró no he entendido", nada- era l'epitafi preferit pel pare de la directora, mort el 2017.
Escrit
per S.G. En el seu article “No digas que fue un sueño” a
Fotogrames, desembre de 2021.
 |
| La directora, Núria Giménez. |
EL MILLOR QUE PODRIEM DIR DE MY MEXICAN BRETZEL ÉS TAMBÉ ALLÒ QUE PODRÍEM DIR D'UNA BONA FICCIÓ O UN BON DOCUMENTAL: QUAN LES HA ACABAT DE VEURE, HOM SENT QUE LA HISTÒRIA CONTINUA EN UNA REALITAT PARAL·LELA.
Paraules
escrites per Andrea Morán a Caimán Cuadernos de Cine de desembre de
2020. En el seu article, “Imaginar antes que investigar”.
NÚRIA
opina.
Una
excel·lent pel·lícula de ficció, pura i minimalista feta a partir
d'uns fragments de filmacions familiars, on s'intenta il·lustrar uns
moments de vida d'una parella de classe benestant. A partir d'aquest
material d'un avi de la directora, ella l'utilitza per crear la una
història, bella i suggerent que, insinua més que no pas explica...i
que, obliga a l'espectadora implicar-se en la història per aportar
la seva construcció del relat mentre el veu.
Una
petita joia, bella i sensible, per deixar-se portar pel relat sense
esperar res.
No
adequada pels que necessiten o busquen emocions fortes en el cinema.
MARTINA OPINA.
Aquesta
proposta, entre un documental i una biografia interpretada, convida a
l’audiència a fer una immersió filosòfica, sobre el sentit de la
vida i els límit de la mentida, mitjançant un viatge on relata el
diari d’una dona cap als anys quaranta.
S’adverteix
a l’espectador des del principi, de la necessitat de deixar-se
portar pels efectes sonors, visuals i canvis de ritme que tragina. I
personalment, només puc dir que en la meva experiència, he pogut
gaudir d’una narració efectiva, màgica i molt original.
Respecte
al cine, com a lloc ideal pel visionament d’una pel·lícula
comentar que, avui ha sigut molt complet: teníem de veïna de butaca
una persona que comentava en veu alta tot allò que li passava pel
cap amb la seva parella, un espectador roncant tres files més
endavant, 10 minuts després d’iniciar-se el film i en l'acabar,
darrere nostre, han criticat efervescentment la tria recriminant-li
al suposat impulsor de la proposta que, darrerament només escollia
coses rares.
La fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Manu Yañez fa una crítica interessant de de Fotogrames:
Entrevista feta a la directora Núria Giménez, per Manu Yañez el 10/12/2020 a la plaça de la Vila de Gràcia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada