FINS I TOT L'ÀNIMA SI ES VOL RECONÈIXER, HAURÀ DE MIRAR-SE EN UNA ALTRA ÀNIMA.
Plató,
Alcibíades, 133b.
Citat
per Carlos F. Heredero, en el seu artícle “Los vivos y los
muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 202
Japó, 2021.
Duració, 179 minuts.
SINOPSI
Yusuke
Kafuke, actor i director de teatre, està fent el dol per la mort
sobtada de la seva dona i accepta anar a fer de director d'una obra
de Chejov, “L'oncle Wania”, al festival d'Hiroshima. Allà els
organitzadors del festival li assignen una xofer per fer els
recorreguts des de la seva residència, fins al teatre. Al llarg
d'aquest recorregut cadascun d'ells s'haurà d'enfrontar al seu
passat.
 |
| El director. Ryûsuke Hamaguchi. |
NÚRIA opina
És
molt difícil parlar d'una tan bona pel·lícula, quan gent molt més
qualificada que jo, han escrit tantes coses, tan encertades i tan
pensades.
És
un calidoscopi d'històries que transiten- mai tan ben dit donades
les circumstàncies- per l'eix de la història de dos personatges, un
director de teatre i una xofer que, el que pretenen és amablement,
continuar cadascú tancat en el seu món, mentre viatgen en un
trajecte estipulat des d'un hotel fins a un centre de residència
japonès, relativament proper a Hiroshima, on el director japonès
està muntant un clàssic de Chejov. En el trajecte i dins el cotxe,
es produeix una màgia d'on van aflorant els personatges i les seves
històries i dins d'aquestes altres històries de ficció que, altres
personatges narren. Els vius i els morts es fusionen, tots
mostrant-nos com tots ells han de conviure en l'espai dels vius, únic
espai en el qual poden fer-ho. Espai on, cadascun dels vius, haurà
d'aprendre a conviure amb els seus morts com a integrants del sentit
de les seves pròpies vides.
La
paraula adquireix un protagonisme sublim per dissoldre's dins dels
diferents personatges, a través de la narració d'històries i més
històries, tot transitant per la carretera símbol d'una vida que
malgrat tot, i les nostres ferides, no s'atura per esperar-nos...
La
cosa veritablement excepcional, és el que fa el director amb
aquesta, convertir-la en un element cinematogràfic que atrapa a
l'espectadora durant tres hores i la transporta a un món interior
que, també és el nostre.
Així
és l'obra d'art en les seves diferents maneres de mostrar-se, una
manifestació per fer-nos reflexionar sobre el món, a través de
nosaltres mateixos.
Gràcies,
Ryûsuke Hamaguchi per aquest tresor.
MARTINA
opina
Aquesta
obra és poesia, un reclam a la vida i una reivindicació que per mi
cerca donar valor a la complexitat de les persones. Potser una peça
que cerca pal·liar el dolor, ocasionat pels sentiments, que no
sempre es reuneixen exercint fluxos fàcils de fer circular.
La
combinació ideal entre una trama ben feta, novel·lística, amb
personatges profunds construïts a consciència i duta a la pantalla
gran, per un gran del cinema. He sentit molt a dir que, Haruki
Murakami és un fumat i que costa seguir-li el fil. Però a mi
personalment m'agrada i de fet estic d'acord que amb ell cal estar
disposada a viatjar i fer-ho per mons construïts.
Resumint
diria que és una història que esdevé una sacsejada, un escenari
que a consciència et recorda que, morir que se sàpiga del cert
només és irremeiable, i que quan aquest fenomen ens passi a prop,
ens haurem de limitar a desitjar, haver sigut capaços de canviar el
destí.
DE
LA PARAULA
La
paraula com a un instrument curatiu (vegeu el text de Carlos Losilla,
pàg.18), sí, però també la paraula com a eina creadora, com a
metàfora de desitjos amagats i com a mitjà per desvetllar els
misteris inaudibles del present.(...)
Un
estil que- en la seva transparència i en la seva confiança en la
paraula com a eina per desvelar els plecs de l'invisible-, fill
inequívoc del cinema de l'Éric Rohmer, però també és fonamenta
en les paraules de Harold Bloom, “sobre una lectura que obre
espai pel jo, o que actua per reobrir obres velles als nostres més
recents patiments”
Escrit
per Carlos F. Heredero, en el seu artícle “Los vivos y los
muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2022.
UNA
BONA REFLEXIÓ SOBRE L'OBRA D'ART...
(...)com
ens recorda Ernest Gombrich: “La història de l'art és la història
d'un onatge continuat i canvi de tradicions, en el que cada obra mira
al passat i es dirigeix al futur”, ja que, “no existeix aspecte
més meravellós en la història de l'art que el de la cadena d'una
tradició que relaciona l'art dels nostres dies amb el de l'època de
les piràmides”. D'aquesta cadena prové Drive my car.
Citat
i escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article “Los vivos y los
muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2022.
Informació completa, al Filmaffinity:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada