D'aquesta
pel·lícula crec que les xifres parlen per elles mateixes, ja que ha
sigut la més taquillera en aquests últims mesos, tot plegat gràcies
a la legitimitat del seu director i a l'èxit en la materialització
de la idea. Aquesta dada no l'aporto perquè sigui el meu criteri per
de seleccionar una pel·lícula, tot el contrari, però en aquest cas
hem coincidit. Vull remarcar aquest fet per constatar el bon moment
pel que està passant el cinema a casa nostra. Per segona vegada,
Juan Antonio Bayona deixa la seva bona empremta.
Durant
la sessió la sala estava plena ; la dimensió de la catàstrofe va
buidar fins i tot l'aire de l'estança, sense magnificar els fets o
fer-ne un espectacle, així vàrem poder seguir la història real
d'una família, que mai més ben dit: “UNIDA NO VA SER VENCIDA”.
La
narració avança a un ritme pausat i et transporta al caos sense
anguniejar-te més del necessari. Crec que la virtut més gran que
aquesta te, és que et permet entendre els procediments que segueixen
després d'una tragèdia natural, on no s'hi pot altra cosa que
procurar gestionar el desgavell, aportant tot allò que és pugui i a
poder ser; més. Mostra també com va actuar el poble tailandès i
els turistes que visitaven la regió afectada durant el tsunami del
2004.
A
mi personalment aquesta pel·lícula em va remoure especialment, ja
que, fou justament aquell mateix any que tenia intenció d'anar a
passar el nadal amb unes amigues allà i per A o per B i a última
hora, vàrem decidir posposar el viatge, per un altre que faríem més
tard i més llarg. Un cop allà quatre mesos més tard, vàrem poder
observar i entristir-nos en directe de les conseqüències d'aquell
esdeveniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada