Crec
que en aquesta ocasió Fernando Trueba ens narra la relació entre
l'artista i el control de la capacitat d'aquest per poder expressar
allò que vol transmetre a través de l'art.
El
fil conductor d'aquesta pel·lícula és una història entre dues
generacions que es troben, perquè la dona del artista els posa en
contacte, i aprenen mútuament un de l'altra.
El
llenguatge és auster i estèticament molt meticulós, el què et
permet acostar-te a ambdues realitats tan diferents, la de la jove
model i la del vell artista. Ens permet comprendre com es
complementen i com els dos estan completament immersos en la seva
etapa vital.
Ell,
és un senyor gran, molt consolidat professionalment, i reconegut com
artista. Té molt clar com ha d'operar per poder treballar a gust.
Ella, és una noia jove apassionada i implicada en la realitat
bèl·lica del moment retratada al film.
Penso
que, com que és una pel·lícula lenta, en blanc i negra i plena
d'art, necessita que quan la miris estiguis receptiu. Però
sincerament, allò que més m'agrada d'aquest director és que parla
clar i no necessita utilitzar un llenguatge abstracte o desordenat
per posar en pantalla allò que vol traspassar a l'espectador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada