diumenge, 16 d’abril del 2023

PLAN 75. Directora, Chie Hayakawa.

HAYAKAWA OPTA PER UN ESTIL SENZILL I ASÈPTIC PER REFLEXIONAR SOBRE EL LLOC QUE OCUPEN ELS VELLS I VELLES EN LA SOCIETAT.
Escrit per Israel Paredes Badia, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2023.

Direcció i guió, Chie Hayakawwa.

Japó, 2022.
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

El Japó en un futur pròxim, l'envelliment de la població s'accelera. El govern estima que, a partir de certa edat, els vells i velles, es converteixen amb una càrrega inútil per la societat i implementa el “Plan 75”. Aquest programa proposa als vells i velles, un acompanyament logístic i financer per posar fi a les seves vides.
Una candidata Michi, un reclutador del govern, Hiromu i una jove auxiliar d'infermeria filipina, Maria, es troben davant d'un pla mortífer.
Filmaffinity

QUIN ÉS EL TEMA

El centre de la narració està en la instauració per part del govern nipó d'una sèrie de programes d'eutanàsia voluntària entre les persones de més de setanta-cinc anys. A la vegada que reflexiona sobre la posició de la gent vella dins de la societat contemporània en un país on el deure moral i el sacrifici col·lectiu són de vital importància, es posa el focus en la logística d'aquest aparent futur distòpic.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

La directora, Chie Hayakawa.

DE LA DIRECTORA

La primera pel·lícula en solitari d'aquesta directora, també guionista que, suposa una ampliació d'un curt fet el 2018, on ens situa en un futur del Japó, però que malgrat tot, té molts elements que ens remeten al present.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.

REFERENTS

La directora evita en tot moment el sentimentalisme per mitjà d'una posada en escena influenciada per Yasujiro Ozu o Hirokazu Koreeda.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

NÚRIA opina
Sabia molt bé la pel·lícula que anava a veure, però no em pensava que em cales tan a fons, no tant la història concreta que narra, com el plantejament temàtic que se'n dedueix de la qüestió: quina cabuda tenim les persones en aquesta societat quan hem acabat la nostra etapa de treball productiu i comença el nostre deteriorament provocat pel natural envelliment
Certament, aquest tema que planteja el film tan cruament, me l'he plantejat algunes vegades i l'he anat pensant a través dels meus raonaments, compartits amb altres persones per anar esbrinant, quina era la meva posició, ara que, ja estic tocant el llindar dels anys de la història que explica.
Val a dir que, a la majoria dels meus amics, amigues i coneguts d'edats properes a les meves, els molesta i incomoda el tema, mentre que jo cada vegada tinc més necessitat de parlar de l'envelliment, el deteriorament i la mort; ja que, les considero realitats ineludibles per la gent de la nostra edat.
Aquesta distopia que ens arriba des del Japó, malgrat que la temàtica és dura i fosca, ens arriba amb una idiosincràsia que jo l'identifico amb el que considero els trets específics d'una cultura que no compartim, una llum matisada i prou clara i serena, per convidar-te a la reflexió des de la distància, com si allò no anés amb tu i aquesta serenor i distància és la que t'acaba rebotant i calant.
Pel·lícula que no veurà quasi ningú, a causa de l'atractiva i amplia oferta de la cartellera.
Però actual i amb la proposta d'un debat urgent i necessari en la nostra societat.
La recomano tant a joves, com a velles i vells.
MARTINA opina
Al meu entendre això va d’una distopia, on mitjançant el cas de dues persones, un home i una dona que s’acullen a un pla estatal de mort assistida pel govern, viuen aquesta decisió deliberadament, amb la vellesa de cadascú i des d’un relat propi que s’endinsa inevitablement en el més profund del nostre cor.
Entenc a més que arriba lluny, ja que crec que feia temps que no estava en una sala de cinema gran que estigués plena a vessar i a l'acabar, el 80% de la gent que hauríem literalment aguantat tota la pel·lícula glaçats, simultàniament voldríem sortir de la sala abromats i esmorteïts. De fet, amb certa ànsia, quan totes les persones van començar a aixecar-se només començar els títols de crèdit, crec que era general no desitjàvem saber res més de tot allò per una estona, paint el que implica i apilonats, fèiem marxa cap a la sortida de la sala quasi tothom sense paraules.
Tot i això, crec que la història parla d’una possibilitat que podria donar-se, des de la construcció d’uns personatges, determinats per la distància de no conèixer la societat en la qual pertanyen, que per mi semblen reals i fent a l'espectador totalment capaç de sentir-se interpel·lat a opinar i a defensar una visió del que està passant.
Penso que relats com aquests són totalment necessaris, en un sistema on legalment el Dret a la vida, com a dret primari declarat de manera universal, es regeix amb la dificultat de determinar-ne els elements que en faculten la promoció. Perquè en l'imaginari col·lectiu, diria que no tenim clar, ni tan sols de quin contingut disposem com a titulars d'aquest. Per mi el concepte jurídic, que potser de vegades podria ajudar-nos a endreçar un debat col·lectiu, encara és confús i costa saber si està regulat com a un dret subjectiu i que es mereix l’acompanyament del poder constituït per defensar-lo, protegir-lo i preservar-la o si estem davant d’una llibertat individual emmarcada en l’esfera de la voluntat i per la que la decisió sobre el mateix senzillament es manifesta com un acte que excedeix qualsevol necessitat de debat públic amb relació a com poder decidir.
En resum, a efectes d’opinar sobre cinema sincerament no ser molt bé que dir en relació aquesta peça, ja que, com sempre poso sobre la taula quan optem per veure opcions provinents d’entorns culturals desconeguts, em sento fora de context i crec que em perdo molta informació del que s'està explicant. Però si més no, pel que fa al contingut, em posiciono que considero que és positiu de veure-la. Perquè és capaç de posar en quarantena el sistema individualista, en el que tendim en un món capitalista i en el que els ancians sembla que no ens interessa que en formin part.

PER ANAR-HI PENSANT
No són històries de persones aïllades, sinó les polítiques d'Estat que valora la vida en funció de la seva productivitat.
Una tragèdia irrevocable que no pot ser aliena a ningú dins d'aquesta desesperada recerca d'una vida digna.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

FITXA COMPLETA I D'ALTRES INFORMACIONS: 

UNA OPINIÓ QUE COMPARTEIXO
Una visió o mirada del més pertinent per parlar d'un tema que, ara per ara, hauria d'estar al centre de gran part dels debats públics i polítics, sobretot després de la pandèmia, i malgrat tot, després d'aquesta, convenientment a passat a un pla residual.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada