HAYAKAWA
OPTA PER UN ESTIL SENZILL I ASÈPTIC PER REFLEXIONAR SOBRE EL LLOC
QUE OCUPEN ELS VELLS I VELLES EN LA SOCIETAT.
Escrit
per Israel Paredes Badia, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2023.
Direcció i guió, Chie Hayakawwa.
Japó,
2022.
Duració,
105 minuts.
SINOPSI
El
Japó en un futur pròxim, l'envelliment de la població s'accelera.
El govern estima que, a partir de certa edat, els vells i velles, es
converteixen amb una càrrega inútil per la societat i implementa el
“Plan 75”. Aquest programa proposa als vells i velles, un
acompanyament logístic i financer per posar fi a les seves vides.
Una
candidata Michi, un reclutador del govern, Hiromu i una jove auxiliar
d'infermeria filipina, Maria, es troben davant d'un pla mortífer.
Filmaffinity
QUIN ÉS EL TEMA
El
centre de la narració està en la instauració per part del govern
nipó d'una sèrie de programes d'eutanàsia voluntària entre les
persones de més de setanta-cinc anys. A la vegada que reflexiona
sobre la posició de la gent vella dins de la societat contemporània
en un país on el deure moral i el sacrifici col·lectiu són de
vital importància, es posa el focus en la logística d'aquest
aparent futur distòpic.
Escrit
per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de
2023.
 |
| La directora, Chie Hayakawa. |
DE LA DIRECTORA
La
primera pel·lícula en solitari d'aquesta directora, també
guionista que, suposa una ampliació d'un curt fet el 2018, on ens
situa en un futur del Japó, però que malgrat tot, té molts
elements que ens remeten al present.
Escrit
per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.
REFERENTS
La
directora evita en tot moment el sentimentalisme per mitjà d'una
posada en escena influenciada per Yasujiro Ozu o Hirokazu Koreeda.
Escrit
per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de
2023.
NÚRIA
opina
Sabia
molt bé la pel·lícula que anava a veure, però no em pensava que
em cales tan a fons, no tant la història concreta que narra, com el
plantejament temàtic que se'n dedueix de la qüestió: quina cabuda
tenim les persones en aquesta societat quan hem acabat la nostra
etapa de treball productiu i comença el nostre deteriorament
provocat pel natural envelliment
Certament,
aquest tema que planteja el film tan cruament, me l'he plantejat
algunes vegades i l'he anat pensant a través dels meus raonaments,
compartits amb altres persones per anar esbrinant, quina era la meva
posició, ara que, ja estic tocant el llindar dels anys de la
història que explica.
Val
a dir que, a la majoria dels meus amics, amigues i coneguts d'edats
properes a les meves, els molesta i incomoda el tema, mentre que jo
cada vegada tinc més necessitat de parlar de l'envelliment, el
deteriorament i la mort; ja que, les considero realitats ineludibles
per la gent de la nostra edat.
Aquesta
distopia que ens arriba des del Japó, malgrat que la temàtica és
dura i fosca, ens arriba amb una idiosincràsia que jo l'identifico
amb el que considero els trets específics d'una cultura que no
compartim, una llum matisada i prou clara i serena, per convidar-te a
la reflexió des de la distància, com si allò no anés amb tu i
aquesta serenor i distància és la que t'acaba rebotant i calant.
Pel·lícula
que no veurà quasi ningú, a causa de l'atractiva i amplia oferta de
la cartellera.
Però
actual i amb la proposta d'un debat urgent i necessari en la nostra
societat.
La
recomano tant a joves, com a velles i vells.
MARTINA opina
Al
meu entendre això va d’una distopia, on mitjançant el cas de dues
persones, un home i una dona que s’acullen a un pla estatal de mort
assistida pel govern, viuen aquesta decisió deliberadament, amb la
vellesa de cadascú i des d’un relat propi que s’endinsa
inevitablement en el més profund del nostre cor.
Entenc
a més que arriba lluny, ja que crec que feia temps que no estava en
una sala de cinema gran que estigués plena a vessar i a l'acabar, el
80% de la gent que hauríem literalment aguantat tota la pel·lícula
glaçats, simultàniament voldríem sortir de la sala abromats i
esmorteïts. De fet, amb certa ànsia, quan totes les persones van
començar a aixecar-se només començar els títols de crèdit, crec
que era general no desitjàvem saber res més de tot allò per una
estona, paint el que implica i apilonats, fèiem marxa cap a la
sortida de la sala quasi tothom sense paraules.
Tot
i això, crec que la història parla d’una possibilitat que podria
donar-se, des de la construcció d’uns personatges, determinats per
la distància de no conèixer la societat en la qual pertanyen, que
per mi semblen reals i fent a l'espectador totalment capaç de
sentir-se interpel·lat a opinar i a defensar una visió del que està
passant.
Penso
que relats com aquests són totalment necessaris, en un sistema on
legalment el Dret a la vida, com a dret primari declarat de manera
universal, es regeix amb la dificultat de determinar-ne els elements
que en faculten la promoció. Perquè en l'imaginari col·lectiu,
diria que no tenim clar, ni tan sols de quin contingut disposem com a
titulars d'aquest. Per mi el concepte jurídic, que potser de vegades
podria ajudar-nos a endreçar un debat col·lectiu, encara és confús
i costa saber si està regulat com a un dret subjectiu i que es
mereix l’acompanyament del poder constituït per defensar-lo,
protegir-lo i preservar-la o si estem davant d’una llibertat
individual emmarcada en l’esfera de la voluntat i per la que la
decisió sobre el mateix senzillament es manifesta com un acte que
excedeix qualsevol necessitat de debat públic amb relació a com
poder decidir.
En
resum, a efectes d’opinar sobre cinema sincerament no ser molt bé
que dir en relació aquesta peça, ja que, com sempre poso sobre la
taula quan optem per veure opcions provinents d’entorns culturals
desconeguts, em sento fora de context i crec que em perdo molta
informació del que s'està explicant. Però si més no, pel que fa
al contingut, em posiciono que considero que és positiu de veure-la.
Perquè és capaç de posar en quarantena el sistema individualista,
en el que tendim en un món capitalista i en el que els ancians
sembla que no ens interessa que en formin part.
PER ANAR-HI PENSANT
No
són històries de persones aïllades, sinó les polítiques d'Estat
que valora la vida en funció de la seva productivitat.
Una
tragèdia irrevocable que no pot ser aliena a ningú dins d'aquesta
desesperada recerca d'una vida digna.
Escrit
per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de
2023.
FITXA COMPLETA I D'ALTRES INFORMACIONS:
UNA
OPINIÓ QUE COMPARTEIXO
Una
visió o mirada del més pertinent per parlar d'un tema que, ara per
ara, hauria d'estar al centre de gran part dels debats públics i
polítics, sobretot després de la pandèmia, i malgrat tot, després
d'aquesta, convenientment a passat a un pla residual.
Escrit
per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada