PHILOMENA. Director, Stephen Frears

El director Stephen Frears

MARTINA opina

Aquest drama coproduït per Anglaterra, França i USA , amb un reconeixement internacional important, crec que sobretot destaca per la temàtica que aborda: les adopcions ocorregudes a l'Europa dels anys 50 i gestionades per les institucions religioses de monges.
Narra un història real, d'una mare jove, que faltada de recursos e impulsada per les lleis de la moral catòlica, va veure's obligada a donar el seu fill en adopció a una família americana disposada a pagar-ne 1000 dòlars. 
Anys després i en una etapa pòstuma de la seva vida adulta, aquesta senyora, desitja saber que va fer-se'n d'aquella criatura que va haver de perdre'n el rastre. L'institució catòlica, no vol donar-li cap dada sobre el destí de la criatura, ja que, al·leguen que tota la documentació dels casos d'adopcions s'ha cremat. 
L'obra, a més a més aconsegueix entrar en l'entramat de 3 histories creuades, com són la d'un periodista que mancat d'una projecció professional en el seu camp, indaga en els gènere literari de les històries humanes. També, la del fill de la protagonista, un jove homosexual de l'Amèrica burgesa, que mort de Sida i a prop del seu final, procura trobar algun record de la seva mare genètica. Un home que, viatja al seu país natal sense èxit, ja que, al convent on va ser donat en adopció, no li'n faciliten cap informació, però, on finalment hi quedarà enterrat.
 A mi personalment, és una pel·lícula que m'ha posat la pell de gallina, m'ha fins i tot indignat i m'ha fet pensar en com afortunadament la societat actual, si més no, en algunes qüestions, funciona diferent.


NÚRIA opina

M'agrada un Stephen Frears que torna a apropar-se a les temàtiques de denúncia social, ja que, resulta absolutament peremptori en els temps que corren.

Philomena viu, fa 50 anys, amb el neguit de no saber que li ha passat al seu fill. Malgrat tot, no és aquest sentiment el que es traspua a la pel·lícula que, al meu entendre queda una mica diluït, i, n'és l'acció que empren, l'evidència dels fets, el que ens fa cert el seu sofriment.

Allò que resulta evident i interessant en aquesta pel·lícula és la relació entre la mare, la Philomena i el periodista caigut en desgràcia; dues generacions, classes socials i educacions molt diferents, dos mons que sembla que mai s'arribaran a apropar-se...i el llarg de la narració és produeix la sintonia.

Tot el periple de la història de la recerca, és veu il·lustrat pels records desordenats de la Philomena que, la van assaltant, on queda ben retratat l'ambient sòrdid i hostil d'unes monges que, consideren a aquestes mares solteres unes pecadores, incapaces d'estimar i donar una bona educació els seus fills fruits del pecat. Les exploten en les feines domèstiques del convent i els prendran els seus fills, per donar-los en adopció a famílies ben estants. Aquest ambient d'impunitat moral de les monges que, trenquen totes les regles de la caritat cristiana, sembla inveterat, veig que està ben retratat i ben denunciat.

Malgrat un bon guió i una més que correcta posta en escena, crec que aquesta pel·lícula no acaba de funcionar. Podria ser perquè tot plegat queda una mica desdibuixat i que moltes de les qüestions que podria abordar no s'acaben d'afrontar de ple, a excepció de la relació entre el periodista i la Philomena durant la recerca.

Potser el defecte rau en la poca concreció dels objectius d'aquesta pel·lícula o simplement que, jo no els acabo de veure.