SI
MOLTES VEGADES EL CINEMA DE LA COIXET ES VEU MASSA IMPOSTAT O
CAPRICIÓS, AQUÍ FLUEIX AMB NATURALITAT DES DE LA LLUM I L'ÚS DELS
ESPAIS D'HUMOR MELANCÒLICS O LA CREACIÓ D'UN INSTANT D'EMOCIÓ
CONTINGUDA, PERÒ PROFUNDA QUE HO JUSTIFICA TOT.
De
la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de
2025.
Guió, Isabel Coixet sobre la novel·la de Michela Murgia, “Ciotole”.
España,
Itàlia 2025.
Duració,
120 minuts.
SINOPSI
Marta
(Rohrwacher), professora d'educació física d'un Institut de Roma,
viu amb Antonio (Germano), un xef en ascens professional. La seva
relació s'ha anat distanciant i després d'una discussió trivial
trenquen la seva relació. Marta es posa trista i cada vegada es
troba pitjor, té una greu malaltia que l'obliga a mirar-se la vida
amb més intensitat.
 |
| La directora Isabel Coixet |
DE LA VIDA AL RELAT, DEL RELAT AL FILM...
En
la seva primera pel·lícula en italià Isabel Coixet, adapta
lliurement un llibre de Michela Murgi, autora que va morir d'un
càncer el 2023 amb cinquanta-un anys.
De
la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de
2025.
NÚRIA
opina.
A
mi la Coixet m'agrada... A vegades m'arriba més i d'altres menys,
però m'agrada.
Les
pel·lícules que més m'agraden de la Coixet que considero més
autèntiques són les que jo en dic, petites grans pel·lícules,
tant es val d'on ella hagi tret la història són històries de vida,
senzilles, gens grandiloqüents. En aquestes, és on ella sap
desplegar tota la seva destresa.
Allò
que m'ha passat amb aquest film que he gaudit és que m'ha semblat un
“déjà-vu” de la Coixet madurat i processat per l'edat.
També
m'ha portat a una petita reflexió que crec que pot ser universal i
està bé que ho pensi ara quan ja no tinc res a perdre-hi, els
autèntics dolors i sofriments a la vida es produeixen per desamor,
cap malaltia pot superar el dolor que aquest provoca i la seva
intensitat només es pot calmar centrant l'atenció en el cos, per
mitjà de la malaltia. I aquestes, acaben sent la radiació de
l'altra.
Original,
senzilla i lluminosa. Cant a la vida transitant per l'agraïment i el
valor de les petites coses.
Veritable
i no és d'autoajuda!
MARTINA opina
Isabel
Coixet és una cineasta que m'interessa per com ens diu les coses, a
més sempre em sorprenen les seves històries i especialment
m'inspira molt la seva magnitud.
Aquesta
obra crec que pot atrapar a qualssevol, per mi és una joia
lluminosa. Una panoràmica plena de realisme i d'intencions. Al meu
entendre és una manera elegant de convidar al món a no deixar de
viure, agradar i sobretot entusiasmar-se.
Un
cop més una pel·lícula per plorar, ubicada en un escenari molt
apropiat i conegut, amb personatges originals que podrien ser part
del món i actuen mostrant llum.
Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
Entrevista amb la directora de Tres adioses:
