dimecres, 25 de febrer del 2026

FRONTERA. Directora, Judith Colell.

POTSER EL MÈRIT DE FRONTERA ESTÀ EN ELS MATISOS I L'INTANGIBLE. RESULTA INTERESSANT LA PORCIÓ DE TEMPS QUE RETRATA. LA GUERRA CIVIL S'HA ACABAT I TOTES LES FERIDES SUPUREN. LA GUERRA CIVIL ESTÀ EN MARXA I ARRIBEN REFUGIATS JUEUS A ESPAÑA, FUGINT EL TERROR NAZI. QUÈ FER? COM AJUDAR-LOS SENSE ARRISCAR LA VIDA?
Escrit per Toni Vall al Cinemania Digital.
EL SEU INTERÈS RAU A RECUPERAR UNA HISTÒRIA POC EXPLICADA D'UN PASSAT RECENT I ESTABLIR UN PONT AMB PROBLEMÀTIQUES ACTUALS.
Escrit per Santiago Echevarria en Escribiendo Cine, des de Filmaffinity.

Guió, Miguel Ibañez i Gerard Gimenez.

Tres premis Gaudí: millor pel·lícula, millor actriu de repartiment, Clara Cusí i millor vestuari.
Rodada al Pallars i als voltants de Barcelona.
España, 2025.
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

1943, en plena Segona Guerra Mundial, els alemanys ja són a França. Franco bloqueja l'entrada de jueus pels Pirineus. En la duana d'un petit poble dels Pirineus tenen l'ordre de capturar els jueus que vulguin passar la frontera. Manel Grau, un funcionari de la frontera, amb un passat republicà, decideix controvertir l'ordre i juntament amb una altra dona del poble, Juliana i un passador francès, Jerône;
salvaran al màxim possible de jueus. És en aquests moments que a Manel i a la seva dona Mercè els atrapen els fantasmes de la Guerra Civil Espanyola que fa quatre dies es va acabar amb la victòria feixista.
Filmafinitty, adaptat. 
La directora, Judith Colell
NÚRIA opina
Aquesta pel·lícula que crec que és de les que s'ha de veure. Un film amb molta noblesa estètica en la qual gaudeixes del paisatge, l'ambientació i la interpretació.
Un film amb molta dignitat, no només lligada a la història que narra.
Petites històries que parlen d'uns fets terribles, injustos, cruels i salvatges que cal no oblidar. Tots tenim una responsabilitat en la història, i a vegades cal prendre una posició, encara que aquesta pot ser molt dura.

MARTINA opina

L'any 1943, en plena dictadura, Franco bloqueja un pas d’un poble de la Vall d’Aran per on fugien els refugiats jueus de la França ocupada. La comunitat ha de prendre partit, qualsevol moviment individual es converteix en una amenaça, la supervivència en temps d'incertesa està al centre del relat.
Aquesta obra ha rebut premis, plasma una forma de fer i dir, diria que molt d’aquí. Pel meu gust molt digne, necessària i capaç d’explicar les coses sense banalitzar les penes ni amagar la complexitat de la situació. Participant que la pèrdua de memòria no signifiqui fer-nos hostils.
Pel meu gust està carregada d’intencions, m’agrada el que ens vol ensenyar. A més estic còmode en el fet que no sigui una lliçó de valors i aprecio que ajudi a donar visibilitat d’una realitat no gens llunyana. No obstant trobo que avança a poc a poc, amb aquesta forma nostra de posar la interpretació al centre, una mica exclusivista pel meu gust.

Fitxa i informació completa a FilmAffinity:

dilluns, 9 de febrer del 2026

LA MISTERIOSA MIRADA DEL FLAMENCO. Director, Diego Céspedes.

VIVIM EN UN MÓN ON ELS HOMES EXERCEIXEN VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES AMB ABSOLUTA NORMALITAT I TOTAL IMPUNITAT. CONTRA LES DONES TRANS, ENCARA MÉS. PERÒ EL DIRECTOR, S'ESFORÇA A DEIXAR-HO CLAR, DES DE LA PRIMERA ESCENA.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
LES NOVES GENERACIONS ESTAN OBLIDANT LA SIDA. PER AIXÒ CREC QUE ÉS IMPORTANT, TORNAR-LA A EXPLICAR I ENTENDRE AQUELLA HISTÒRIA, MÉS ARA AMB L'AMENAÇA QUE CAU SOBRE EL COL·LECTIU LGTBIQ+ AMB LA ULTRADRETA.
EL QUE VULL QUE QUEDI QUE, ÉS UNA PEL·LÍCULA SUPERHUMANA, ELS PERSONATGES RIUEN, PLOREN, S'ABRACEN, S'ESTIMEM, S'ODIEN ENTRE ELLS.
Dit pel director i transcrit a Fotogrames, gener de 2026.
CÉSPEDES INVOCA PER IGUAL EL MELODRAMA, EL REALISME MÀGIC, EL COMING OF AGE I EL WESTERN, COM SI EN CADA CANVI DE TO DEL FILM FOS COM AQUESTES ARTISTES TRAVESTIS QUE MOUEN ELS LLAVIS PER FER SEVES LES MELODIES D'ALTRES.
Escrit per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.

Guió, Diego Céspedes.

Xile, 2025
Premi d'un Certain Regard, Cannes, 2025.
Duració, 110 minuts.
SINOPSI
Una comunitat de travestis que viu al desert d'Atacama a Xile, on regenten un local on fan espectacles i acullen als homes miners que treballen en les mines properes. Tot això passa cap als anys vuitanta, quan la SIDA, va començar a fer estralls en aquestes comunitats i encara no hi havia massa informació sobre aquesta malaltia. Una nena d'onze anys que ha viscut sempre en aquesta comunitat, comença a despertar a la realitat del seu entorn.
El director, Diego Céspedes.

TRAJECTÒRIA DEL DIRECTOR

Diego Céspedes ve d'una família treballadora, totalment aliena al cinema, va tenir una epifania quan una professora li va fer descobrir “La cienaga” de Lucrecia Martel. La seva mirada també està impregnada de cine contemplatiu asiàtic i d'una barreja que equilibra la mirada de Pier Paolo Pasolini amb la naturalesa onírica d'Alice Rohwacher.
A l'elit del cinema emergent, Diego Céspedes (Santiago de chile, (1995), ja va recollir premis a Cannes pels seus curts ”El verano del león eléctrico” (2018), “Las criaturas que se derriten” (2022) i aquest any el principal premi d'Un Certain Regard” amb el seu primer llarg, “La misteriosa mirada del flamenco”. Ha creat un estrany Western entorn una comunitat de dones trans en plena pandèmia de la sida.
Tret de l'entrevista el director de Fotogrames, gener de 2026.

NÚRIA opina

Hi ha mons que la gent com jo no podríem saber mai de la seva existència, si no fos per la meravella del cinema.
En aquest cas, la pel·lícula et transporta en un d'aquests mons, molt allunyat en l'espai, una mica en el temps i quasi impossible de tenir-ne cap experiència d'apropament, llevat que sigui per mitjà d'una pantalla i que algú com Diego Céspedes, tingui ganes i possibilitat d'explicar-te una història tan dura, marginal, bella i contradictòria, on tots els tabús se'n van en orris i et cauen les calces sense ni que te n'assabentis.
Aquesta història tan dura i bella m'ha portat a moltes reflexions sobre la quantitat de mons que hi ha dins del món. Mons a voltes allunyats els uns amb els altres i que sembla que no tinguin cap pont de connexió entre ells i amb nosaltres...
Aquesta pot ser una realitat empírica inqüestionable, però si ens allunyem del món que se'ns mostra davant dels nostres ulls i som capaces de veure més enllà, veurem que, hi ha mons connectat per mitjà de forces tel·lúriques invisibles i que aquests poden sorgir-nos en un moment determinat i fer-nos sentir absolutament units amb els sentiments d'aquelles persones, tant si són reals com fictícies, compartint les seves penes i les seves alegries.
Doncs això és el que m'ha passat amb aquesta pel·lícula o més ben dit, amb aquesta història.
Crec que és interessant viure-la com un viatge a un altre món i a un altre temps, però aprofundint amb uns temes que són universals i actuals.
Gràcies, Diego Céspedes per possibilitar-nos aquest viatge. 

MARTINA opina 
Una història que parla de fet que una neix i creix allà on li és donat, n’aprèn i s’adapta al que coneix en aquell entorn. Construeix la identitat pròpia, en un moment donat, sent-ne tot això, determinant.
Aquesta obra et transporta a un passat que segur que molts de nosaltres no ens hauríem imaginat que fos existent, un entorn i un paisatge del tot particular, on queda retratat que les condicions de moltes comunitats assentades en llocs on explotar recursos són d’esclavisme brutal. Afores que la precarietat i el lloc on s’hauria de viure provoquen molts problemes de salubritat. Ambients on aflora més que mai la necessitat de posar color i brindar per la vida.
En particular parla també de la Sida, de la vida al desert, dels col·lectius marginats i de les criatures que creixen en entorns violents. Camina amb una vitalitat impecable, et fa plorar de pena i també alegria, mentre mostra sense crueltat la soledat implícita de moltes escenes.
Diria que és asfixiant i poderosa per igual. 

Fitxa completa i crítiques a: https://www.filmaffinity.com/es/film680423.html
Entrevista amb el director a la SER per Pepa Blanes: 

CRÍTIQUES que COMPARTEIXO força

Flaqueja alguna estona, quan vol endinsar-se en el drama de caire almodovarià, però és indubtablement una pel·lícula bonica i intel·ligent.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
Totes les possibles carències del film es compensen per la reivindicació de Céspedes de la història LGTBI de Xile i la sororitat trans d'aquest grup de dones que va haver de resistir la ignorància i la violència.
Escrit per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.





                            


diumenge, 1 de febrer del 2026

TRES ADIOSES. Directora, Isabel Coixet.

SI MOLTES VEGADES EL CINEMA DE LA COIXET ES VEU MASSA IMPOSTAT O CAPRICIÓS, AQUÍ FLUEIX AMB NATURALITAT DES DE LA LLUM I L'ÚS DELS ESPAIS D'HUMOR MELANCÒLICS O LA CREACIÓ D'UN INSTANT D'EMOCIÓ CONTINGUDA, PERÒ PROFUNDA QUE HO JUSTIFICA TOT.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

Guió, Isabel Coixet sobre la novel·la de Michela Murgia, “Ciotole”.

España, Itàlia 2025.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI

Marta (Rohrwacher), professora d'educació física d'un Institut de Roma, viu amb Antonio (Germano), un xef en ascens professional. La seva relació s'ha anat distanciant i després d'una discussió trivial trenquen la seva relació. Marta es posa trista i cada vegada es troba pitjor, té una greu malaltia que l'obliga a mirar-se la vida amb més intensitat.
La directora Isabel Coixet

DE LA VIDA AL RELAT, DEL RELAT AL FILM...

En la seva primera pel·lícula en italià Isabel Coixet, adapta lliurement un llibre de Michela Murgi, autora que va morir d'un càncer el 2023 amb cinquanta-un anys.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

NÚRIA opina.
A mi la Coixet m'agrada... A vegades m'arriba més i d'altres menys, però m'agrada.
Les pel·lícules que més m'agraden de la Coixet que considero més autèntiques són les que jo en dic, petites grans pel·lícules, tant es val d'on ella hagi tret la història són històries de vida, senzilles, gens grandiloqüents. En aquestes, és on ella sap desplegar tota la seva destresa.
Allò que m'ha passat amb aquest film que he gaudit és que m'ha semblat un “déjà-vu” de la Coixet madurat i processat per l'edat.
També m'ha portat a una petita reflexió que crec que pot ser universal i està bé que ho pensi ara quan ja no tinc res a perdre-hi, els autèntics dolors i sofriments a la vida es produeixen per desamor, cap malaltia pot superar el dolor que aquest provoca i la seva intensitat només es pot calmar centrant l'atenció en el cos, per mitjà de la malaltia. I aquestes, acaben sent la radiació de l'altra.
Original, senzilla i lluminosa. Cant a la vida transitant per l'agraïment i el valor de les petites coses.
Veritable i no és d'autoajuda!

MARTINA opina

Isabel Coixet és una cineasta que m'interessa per com ens diu les coses, a més sempre em sorprenen les seves històries i especialment m'inspira molt la seva magnitud.
Aquesta obra crec que pot atrapar a qualssevol, per mi és una joia lluminosa. Una panoràmica plena de realisme i d'intencions. Al meu entendre és una manera elegant de convidar al món a no deixar de viure, agradar i sobretot entusiasmar-se.
Un cop més una pel·lícula per plorar, ubicada en un escenari molt apropiat i conegut, amb personatges originals que podrien ser part del món i actuen mostrant llum.

Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
Entrevista amb la directora de Tres adioses: