LOLA PATER. Director, Nadir Moknèche.

SENSIBLE, SUBTIL I ELEGANT RELAT SOBRE LA PROGRESSIVA ACCEPTACIÓ DE L'ALTRE(...)

Philipp Engel, per Fotogrames, 9/7/2018.

Director i guió: Nadir Moknèche.

França: 2017.

Duració: 95 minuts.

SINOPSI

Zino, de 27 anys i fill d'immigrants algerins acaba de perdre la seva a París. Fill únic, la mare l'ha criat ella tota sola, des que el seu pare, en Farid va marxar fa més de vint anys. Zino s'ha cregut tot allò que la mare li explicava que, el pare els havia abandonat...

Tret de Filmaffinity.

El director, Nadir Moknèche.

NÚRIA opina.

El tema de la transsexualitat que tracta aquesta pel·lícula, és força delicat. Per això resulta difícil opinar sobre quina seria la forma més correcta de tractar-lo. Altrament però, aquesta pel·lícula encara que no sigui rodona, té els seus aspectes positius: en primer lloc, intenta normalitzar i desdramatitzar la situació, d'un xicot que busca el seu pare i es troba amb una sorpresa. El segon lloc, no ens presenta una situació marginal, sinó un ambient normal, viscut per persones que fan una opció de gènere diferent de la que, els ha tocat per naixença. En tercer lloc, ens presenta una opció feta des de l'herència d'una tradició cultural, on aquesta, no hi té cap mena de cabuda, però fora del seu context concret i tancat, les persones ho poden viure com una opció lliure. Per això és xocant i al meu entendre l'element més interessant del plantejament del film, com s'ho pren aquest fill francès, educat en els principis d'una societat oberta i tolerant, en una primera reacció espontània.

L'altra qualitat que té és l'esplèndida interpretació del personatge de Lola que fa l'actriu francesa, Fanny Ardant.

A la pel·lícula però, li falta una mica de gas, d'emoció i de plantejaments, pel meu gust, una mica més radicals. Malgrat que el tema t'obliga a posar-lo en el calaix de les pel·lícules compromeses, la realitat d'aquesta és més lleugera i banal... potser és allò que pretenia?

MARTINA opina.

Hi ha moltes coses de cultura francesa que sempre m’han despertat, des de la quietud, les profunditats del meu esperit crític. Potser forma part de les relacions de veïnatge en general, rarament d'indiferència, però en el meu interior tinc un sentiment contradictori amb el segell d’identitat del cinema francès.

Per una banda m’agrada el talent resolutiu, que penso que generalment abunda en les obres d’aquesta procedència. Que sense necessitat de fer grans embolats, crec que com a norma general, abunda el fet de saber cuidar el detall i guarnir l’estètica. Obtenint com a resultat un treball ben fet en clau de producte cultural.

Però per altra banda, hi ha una manera en la parla d’aquesta gent, que em trenca els esquemes. Potser forma part del xoc de cultures i del fet que, sovint deixen anar missatges potents, des d’un silenci que a mi personalment em sembla encobert. No ser molt bé com explicar-ho però em dóna la sensació que, les diuen però sense buscar fer soroll. Si més no, sento que la seva és una mirada diferent, que no sempre em permet llegir-la com un missatge transparent.

Deixant de banda aquesta qüestió, vam triar aquesta opció, sense gaires alternatives a la graella. La veritat perquè l’argument ens va semblar de fàcil digestió per un vespre de ple estiu. Portem unes quantes sessions aquesta temporada, amb temes que toquen les construccions humanes que surten dels patrons estàndard. En concret la temàtica de la transsexualitat, està molt a l'ordre del dia en les programacions d’aquest any.

En la sinopsi llegíem que un noi d’uns vint i més anys, després d’enterrar a la seva mare, descobriria que el seu pare era un transsexual. Això passa al Paris actual, en una família de segona generació immigrada, i amb una constel·lació força atípica.

El protagonista és guapíssim, i tot i que això no ho és tot, omple molt. La història narrada amb bon to i les relacions que pengen de la història, estan força ben encaixades.

En particular a mi m’ha sorprès, per exemple, la lleugeresa d'una escena que sembla que no tingui cap importància on, el pare del noi, sota els efectes de l'alcohol entra en un comerç a comprar whisky i uns fideus deshidratats. És a altes hores de la nit, després de pagar, li diu al botiguer: «quin xalet et deus estar construint al teu país, bandarra!». Així, sense donar-li més importància, aquesta referència pot semblar buida, però a mi personalment em dóna molt a pensar.

I del conjunt, només puc dir que n’he gaudit, amb una peça equilibrada, sense que pugui considerar-la una obra mestra.