Aquesta és la segona pel·lícula que veig d'aquest director, l'anterior "Festen" (Celebració ) 1997, em va produir un fort impacte. En aquell moment, vam començar a sentir a parlar d'uns directors nordics que, feien cinema sota els postulats d'un moviment anomenat Dogma que ells havien redactat. Amb aquestes premises, Festen va obtenir diferents reconeixements i premis de cinema i així es va donar a conèixer en Vinterberg. Dels directors d'aquell moviment, del que més n'hem sentit parlar és d'en Lars von Trier, la resta, jo els hi havia perdut la pista. Ara, cap dels dos fa cinema sota els postulats de Dogma, de llavors ençà ha plogut força i cadascun d'ells ha fet la seva evolució personal.
Vinterberg és un home compromés i crític, que ens torna a frapar amb una història corprenadora, en la que un home ben intencionat, és víctima de les poques parules d'una nena i la subtil interpretació malèvola que fan uns adults excesivament tancats en el seu petit món.
Vinterberg, situa a l'espectador des del primer moment, al costat de la víctima, així pateixes amb ell tot el seguit de males interpretacions i injústicies, et poses en la seva pell i et desesperes amb ell, tot compartint la seva impotència i frustració, i la seva rabia continguda amb algun petit apassionat rampell explosiu.
El títol, LA CAÇA, és una metàfora del caçador caçat que, es converteix en víctima sense altra defensa, davant de la comunitat ostigadora, que la del seu estupor, desesperació i dignitat; altrament com la del rem que abans de ser abatut mira al seu botxí, amb una mirada que té més d'orgull digne i incomprensió que, de por.
Bona i interessant pel.lícula, on Vinterberg fa una crítica voraç a una societat calvinista, puritana i inquisidora, que fa més esment a les formes que el fons i que confia poc en la bondat natural de l'individu, encara que sigui el nostre amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada