Duració, 95 minuts.
 |
| la directora Maria Ripoll |
La Mina és una dona madura, que és una famosa artista de Bollywood. Està casada amb el noi gran d'una rica família de Munbai, on ella va entrar a servir quan tenia tretze anys.
Orfe i amb tretze anys, va ser separada violentament de la seva germana de dos, de la que havia tingut cura fins aquell moment. Mina no ha deixat mai de pensar i buscar a la seva germana.
La trobarà a Barcelona, però la Sita, ja no és la Sita, és la Paula i no en sap res dels seus orígens.
NÚRIA opina
Una
història bonica, amb un inici dramàtic i un final feliç. Aquest és
l'esquema del cine tradicional de Hollywood, un esquema que funciona
i ha tingut molt d'èxit.
A mi,
també em funciona. Jo, estic programada des de petita per un cinema
amb sala fosca i pantalla gran i amb un final feliç. He de
reconèixer que, malgrat veig moltes pel·lícules que s'acaben
malament i, m'agraden, de les que surto realment satisfeta, són les
que s'acaben bé, encara que el gaudi de la pel·lícula no hagi
estat del tot reeixit.
Doncs
del que tinc ganes de parlar en aquest film, és d'això, més que
dels aspectes artístics o creatius. Aquesta és una història de
vida i amor, correctament narrada i interpretada, en algun moment un
xic ensucrada, però més pel que s'insinua que, pel que es veu a la
pantalla. Em refereixo a les històries d'amor de les dues parelles
de les protagonistes, amb uns homes tan guapos i perfectes que, fan
una enveja... encara que jo, no em puc queixar.
He de
reconèixer però que, a la meva programació subconscient li agraden
les històries d'amor romàntiques, felices i que s'acaben bé.
De tots
els personatges el més treballat és el de la Paula. Un personatge,
que als seus trenta anys té un xoc emocional, quan descobreix la
seva procedència i el seu passat. A poc a poc ha d'anar paint uns
orígens amagats. Tot plegat perquè puguem arribar al final feliç,
en el guió no hi ha massa temps per aprofundir, en el veritable xoc
que pateix aquest personatge, tot i que crec que, se'n surt prou bé
perquè el personatge pugui esdevenir veritable.
Molt
recomanable pels que els agrada plorar una mica i tenir un final
feliç, com a mi.
MARTINA opina
Les nostres expectatives aquesta setmana no eren gaires, ja que, havíem mirat i rebuscat a la cartellera, sense acabar de trobar cap pel·lícula que ens acabés de convèncer a les dues. De fet, a darrera hora, vàrem decidir canviar el pla inicial i apostar per la nominada als premis Goya com a millor guió adaptat, Rastres de Sàndal i, el premi a la millor pel·lícula, als premis Gaudi.Finalment vaig estar contenta d’haver triat aquesta obra, ja que, a part de fins i tot arrencar-me quatre llàgrimes, explica una història real, sense drama i de manera que et deixa gaudir, de la raresa del cas.
El retrobament de dues persones que, vulgarment podríem dir que han nascut amb una flor al cul i que, malgrat que les circumstàncies de la vida les ha separat, aconsegueixen tornar-se a trobar.
He gaudit de l'enfocament, pel meu gust, educat però àcid, del xoc de cultures entre l'Índia i Catalunya. M’ha fet pensar un xic, en diverses qüestions socials o culturals, però sobretot m’ha seduït un repartiment que, pel meu gust és de 10.
Per mi, una mostra de feina ben feta. No obstant això, no deixa de ser una sessió recomanable per un dia qualsevol. No és una pel·lícula per un dia amb expectatives captivadores. Això també, personalment, m'ha seduït del tot Subadh Maskara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada