JENKINS AÏLLA A LES SEVES CRIATURES I
ACONSEGUEIX IMPREGNAR LA IMATGE D’UNA ESTRANYA CALIDESA I EMOCIÓ.
Paraules de Beatriz Martínez en la seva crítica “Distancias cortas”, per la revista
Caimán, gener de 2019.
Guió, Barry Jenkins basat en una novel·la de l’activista
James Baldwin.
EUA, 2018.
Duració, 119 minuts.
SINOPSI
Anys 70, barri de Harlem de Nova York, una jove parella
d’enamorats, veuen les seves expectatives espatllades, per l’acusació racista d’un
policia.
INFORMACIÓ sobre l’origen i gestació del film.
El Blues de Beale Street és l’adaptació d’una
novel·la de James Baldwin escrita el 1972. És una història d’amor entre dos
afroamericans, la Tish i en Fonny.
Segons declaracions de Barry Jenkins la seva
intenció era fer-ne una adaptació molt fidel. L’estructura del llibre no és
gens lineal, l’autor entra i surt de la consciència de la protagonista, la
Tish. Funciona com una sèrie de records i pensaments. I la pel·lícula també.
Editat al Time Out, 24-30 de gener. En una
entrevista amb el director.
 |
| El director Barry Jenkins. |
NÚRIA opina
Aquesta pel·lícula té per mi tots els
ingredients, perquè la consideri bona: l’ètic i l’estètic.
Pel que fa a l’ètic parla de les injustícies que
la gent de color negre han patit, en aquest cas ho situa als EUA, anys 70.
Segons la manera de narrar actual, mostra però no jutge, deixa que l’espectador
ho faci. Encara que en aquest cas és tan flagrant i evident que, posat a ser
pollós, podríem considerar aquest principi com a trampós amb bona causa.
També forma part de l’ètica, el principi de redempció
que, en aquest cas ho fa a través de l’amor. I, a través d’aquest sentiment
positiu, aconsegueix que ens posicionem plenament i sense condicions al costat
de les víctimes, ja que s’engrandeixen i creixen als nostres ulls com a
persones i directament proporcional ho fa també la injustícia.
Per tractar el tema estètic en tota la seva
dimensió, no podem deixar de costat, en aquest cas i pel meu criteri en cap, la
categoria de la qüestió ètica. Ja que, aquesta engrandirà o empetitirà l’estètica.
El director amb tots aquests ingredients ha
buscat la bellesa de les imatges en la narració, amb uns bons i bells
protagonistes que, li acaben de donar el toc de gràcia.
M’ha agradat molt, com també em va agradar el
seu anterior film Moonligth.
La recomano a tothom que li agradi anar a veure
una història trista, bella i carregada de raó.
MARTINA opina.
Aquesta obra dirigida per Barry Jenkins, adapta
la novel·la de James Baldwin 'El blues de Beale Street', per traslladar-la al
format cinematogràfic.
Es tracta d’una obra que succeeix a ritme
pausat, amb un repartiment on la bellesa dels seus protagonistes és exuberant i
on intencionadament ens ensenya amb molta poesia la part més íntima dels
personatges del relat.
D’aquest autor, en la seva darrera creació
(Moonlight) ja se’n va parlar molt, potser ja que aleshores també va ser capaç
de fer un relat crític, d’estrident contingut social i novament aprofundint en
la crisi d’identitat racial.
A mi personalment m’ha fet pensar, volar i fins
i tot idolatrar la valentia d’uns protagonistes, que ubicats a Harlem dels anys
70, lluiten amb una dignitat fins i tot extravagant, perquè la injustícia del
seu cas, no els hi robi ni una engruna del gran amor que senten l’un per
l’altre.
Em va fer sentir una cosa que no ser si la visc
positivament o com a retret en clau constructiva, quan presenta a tots als
protagonistes com evocadors, sofisticats, Intel·ligents, oberts i plens de
llum. Una perspectiva que quasi segur que buscada, que podria semblar altiva o de
la que, senzillament té la voluntat de fer lluir la capacitat que desenvolupen
aquells que han de lluitar i no perden la picardia davant la vida.
Premis i crítiques al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film833043.html
Premis i crítiques al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film833043.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada