dimarts, 11 de maig de 2021

PROMISING YOUNG WOMAN. Una joven prometedora. Directora, Emerald Fennell.

 

UN ALTRE DELS ENCERTS D'AQUEST FILM, ÉS DESENVOLUPAR UNA PEL·LÍCULA DE VIOLACIÓ I REVENJA DES D'UN TERRITORI I IMAGINARI TÍPICAMENT FEMENÍ, EL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA, PER DEIXAR CLAR QUE EL PERILL TAMBÈ ÉS ALLÀ.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.
Direcció i guió, Emerald Fennell.
EUA. 2020.
Duració, 113 minuts.
Premi als Òscar 2021, pel millor guió.

SINOPSI

Cassie és una perdedora, una jove promesa que la seva carrera es va interrompre per motius que anirem esbrinant al llarg de la pel·lícula. Viu amb els seus pares amb una casa amb una decoració kitsch, que posa de manifest el desajust generacional del seu entorn, treballa sense massa entusiasme en un cafè i rebutja la possibilitat de tenir qualsevol relació.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

La directora Emerald Fennell.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord amb la Desirée de Fez, quan en la seva crítica per Fotogrames de l'abril de 2020, diu que el pitjor que podem fer amb aquesta pel·lícula és subestimar-la.
Aquest film m'ha agradat força i he passat una bona estona veient-lo. Entre els crítics i públic en general ha generat força polèmica, hi ha a qui li ha agradat molt i d'altres que l'han trobat o nefasta, o irrellevant, potser superficial i sense cap valor cinematogràfic.
Precisament en allò que alguns consideren els seus defectes, jo considero que són les seves qualitats. És comercial, doncs estupend, així la veurà molta gent que altrament no la veuria. Té una estètica acaramel·lada, popular i molt vulgar, lluminosa i plana, millor així li agradarà a més gent. La banda sonora és una música massa enganxosa, ben segur que així, plaurà i acompanyarà a fer més fàcil i agradable la pel·lícula. És una tragèdia convertida en “rape and revenge”, cosa que quan ets dona i has patit i vist patir al teu cos i al de les altres, una gran permissió a certes postures masculines d'assetjament, et produeix gràcies a la ficció, un plaer indiscutible; potser mediocre, però compensador. Doncs també millor, ja que, hi ha moltes dones vulgars, velles i joves que ho necessitem.
Diuen que és oportunista, ja que després de #METOO, hi ha moltes dones directores que s'apunten aquest corrent de denúncia que s'ha posat de moda. Una vegada més, tant de bo s'haguera posat de moda abans, ja que aquesta tendència hagués ajudat a frenar més aviat practiques criminals i d'abús que, la societat considerava normals amb el seu silenci.
No adequada pels que només volen veure cinema d'autor o obres mestres.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula de cinema comercial i pel gran públic parla dels abusos sexuals, de la complexitat de jutjar el consentiment i de com els rols de gènere estan extremadament arrelats al nostre ADN.
El relat criminalitza els comportaments violents, amb escrúpols, mitjançant un registre políticament correcte i vestit com una història naïf, on el missatge és ben nítid i contundent.
Crec que vaga la pena per moltes coses, sobretot perquè passa bé, però també perquè al meu entendre fomenta poder enfocar temes que, passen entre nosaltres amb molta dolçor i sense tabús.

SOBRE LA CULTURA DE LA VIOLACIÓ i, el consentiment social que ha patit...
Per primera vegada ens trobem amb un grup de pel·lícules destinades a un públic majoritàriament masculí que constaten que, “vivim en una cultura de la violació” de la que “tots” els homes- marits, nòvios, advocats, polítics- són còmplices directes o indirectes, i de la que, per tant, els homes són responsables no només de la forma individual, sinó també de la col·lectiva.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, amb cita de Carol J.Clover i el seu llibre “Men, Wom, and Chain Saws”. Març 2021.

Aquesta pel·lícula insisteix a fer un retrat sobre una cultura de la violació on participen tota mena d'homes, actualitzant-la els temps del #MeToo i a l'expansió del debat semàntic sobre el concepte de consentiment. Una de les idees més interessants del film consisteix a assenyalar com a integrant tapats de la cultura de la violació, els nois macos: els universitaris amb un futur prometedor, el popular de la classe, el tímid, el tendre amb pinta de no haver tancat mai un plat.

(...)La violació, ja no es produeix en un entorn presentat com a primitiu o marginal, sinó en la Institució d'educació superior per excel·lència, la universitat.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada