NO
HI HA HEROIS EXEMPLARITZANT NI FIGURES VICTIMITZADES EN AQUESTA BELLA
I COMMOVEDORA PEL·LÍCULA. NOMÉS ÉSSERS HUMANS MODELATS PER UNA
LLUM QUE ELLES MATEIXES PORTEN, ENCARA QUE NO HO SÀPIGUEN. UN
MIRACLE DEL CINEMA.
Paraules
de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro
posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.
LA
NATURALITAT AMB LA QUAL EXPOSA, SENSE SUBRATLLAR RES, PERÒ AMB EL
SEU TO JUST I LA SEVA PINZELLADA REVELADORA, SÓN FORMIDABLES.
Escrit
per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.
Directora i guió, Payal Kapadia.
India,
França, Luxemburg, Països Baixos, 2024.
Duració,
118 minuts.
Premis,
Gran Premi del Jurat de Cannes 2024.
SINOPSI
La
història succeeix a la ciutat de Munbai, una de les més denses i
grans del món. Tres dones, Prabha, Anu i Parvaty de tres generacions
diferents i de diferents llocs de l'Índia, treballen en un hospital
i són amigues, es donen suport mutu per tirar endavant les seves
vides en aquesta ciutat.
 |
| La directora, Payal Kapadia |
TRAJECTÒRIA I RECORREGUT DE LA DIRECTORA
Després
d'entrar a l'univers cinèfil amb el docuficció, “Una noche sin
saber nada” (2021). La cineasta (Bombay, 1986), es consagra ara
gràcies a aquest drama romàntic. Guanyadora del Gran Premi de Jurat
de Cannes 2024, ha sigut escollida com la millor pel·lícula del
2024 per la revista britànica, Sight&Sound i el film no aspira a
l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional, perquè el comitè
indi l'ha considerat massa europea.
Escrit
per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per
Fotogrames, gener de 2025.
EL CINEMA DE KAPADIA ENS PROPOSA UNA REVOLUCIÓ SENSIBLE QUE REBUTJA QUALSEVOL MENA DE REPRESSIÓ O LÍMIT, FINS I TOT, AQUELL QUE NO CONSIDERA LA IMAGINACIÓ I EL SOMNI COM A BASE FONAMENTAL DE LA NOSTRA IDENTITAT, PER SOBRE DEL PALMARI I CORPORI.
Paraules
de Javier H. Estrada en el seu artícle, “De sueños tangibles y
cuerpos etéreos”. Caimán CdC, gener de 2025.
LA
DIRECTORA PARLA...
(...)
he volgut retratar les contradiccions del meu país. Per un costat
veiem una ciutat aparentment moderna com Bombai, amb edificis molt
alt i una estètica marcada per la globalització. Malgrat això, en
la quotidianitat dels seus habitants i en les relacions
interpersonals perviuen idees molt regressives en termes de gènere i
classe social.
Escrit
per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per
Fotogrames, gener de 2025.
NÚRIA, opina
Aquesta
pel·lícula parla de les grans concentracions urbanes, com és
Munbay, que, atrauen un munt de gent de diferents llocs, ja que,
ofereixen moltes oportunitats de treball. Les persones que hi van,
aprofiten per tenir maneres de guanyar-se la vida que, altrament en
el seu lloc d'origen no tindrien i la major part de les vegades, és
l'única oportunitat que tenen d'aconseguir un treball, viure i poder
millorar el seu aprenentatge professional... La ciutat té els seus
avantatges, però també és dura i cruel, és com un monstre que
engoleix a les seves criatures que hi van i hi viuen i hi treballen,
amb la seva dinàmica despietada de ritmes, economia i anonimat, sent
aquest últim aspecte un monstre de dues cares oposades i
contradictòries que, poden jugar a favor o en contra, de la persona
i de la societat.
En
aquest film explica la història de tres dones de tres generacions
diferents que, es troben en aquesta circumstància i ens mostra un
fragment de les seves vides quotidianes, les seves il·lusions i les
seves expectatives del dia a dia.
Una
bella història coral, ben realitzada, sense pretensions, un cant a
la senzillesa i a la dignitat...
Però
potser, per algunes persones de la gran ciutat, massa lenta,
contemplativa i poc estimulant.
MARTINA, opina.
Confesso
d'entrada que pel que sigui el relat se'm va fer llarg, no obstant ja
descansada, puc valorar moltes de les coses que després amb la Núria
vam comentar que a ella li haurien interessat i agradat.
El
primer que creua, amb moviment conscient, tres històries de dones
independents, amb estats d'ànims canviant-se i que no ens parlen de
maternitat. Ho dic perquè darrerament és un tema que apel·la al
cinema fet per dones, i sense voler dir res al respecte, ja que,
personalment considero que és una qüestió de la qual cal parlar-ne
molt, encara que, m'ha semblat intencionat que no hi sigui gens
present, en aquest cas.
Principalment,
crec que mostra l'alegria de viure, tot i la dificultat de
mantenir-se així a la gran ciutat. Encara que honestament em costa
massa ubicar les històries paral·leles en una societat, per mi,
tant desconeguda. Diria que parla també de l'amor ideal i potser
reivindica no conformar-se per poder-te enamorar. Però tot ho deixo
a l'aire, perquè tot i que diria que et transporta a llocs
metafòrics, sempre em passa que en cultures que desconec tan, em
sento incapaç de lliurament interpretar les propostes culturals que,
sento consumint fora de context.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista amb la directora, en el marc del Festival de Donostia:
MÉS ENLLÀ...
Hi
ha en tot aquest trenat (sustentat, per una banda sonora
excepcionalment elaborada i de constant presència significant durant
tot el metratge) una sensibilitat molt especial per capturar allò no
dit, per filmar els rosecs, els anhels, per mostrar les mirades
tristes o melancòliques i sospirs o guspires inadvertides.
Paraules
de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro
posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.
MESTRES I HERÈNCIA
Es
nota la llavor que algun dia va plantar en el cinema hindú el mestre
Satyaiit
Ray:
aquestes tres dones hereten la desvalguda soledat, el desarrelament,
del noi de poble, Apu, de la famosa trilogia, quan arriba a la gran
ciutat i els seus somnis i anhels comencen a desintegrar-se.
Escrit
per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada