diumenge, 23 de març del 2025

TARDES de SOLEDAD. Director Albert Serra.

TARDES DE SOLEDAD”, NO PRETÉN GLORIFICAR, NI CONDEMNAR EL MÓN DELS TOROS. AQUEST SERIA UN POSICIONAMENT TAN ABSURD I MIOP COM JUTJAR LES INTENCIONS D'ALBERT SERRA DINS DE DETRMINATS DICTATS IDEOLÒGICS.
UNA EXPLORACIÓ DE LA POR, DEL DOLOR, DEL CORATGE. DE L'ATAVISME QUE ENFRONTA L'HOME I LA BÈSTIA. DELS INSTANTS QUE LA CONDICIÓ HUMANA MOSTRA EL SEU ANCORATGE MÉS PRIMITIU. AIXÒ ÉS EL QUE VA FASCINAR A ORSON WELLES I ERNEST HEMINGWAY. TAMBÉ A ALBERT SERRA.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.
TARDES DE SOLEDAD” ÉS, EN DEFINITIVA, UN APASSIONANT MECANISME QUE OBRE LA PORTA CAP A EL QUE ÉS OCULT, A ALLÒ QUE ESTÀ MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES I ELS PREJUDICIS. Y REIVINDICAR, TAL VEGADA, L'INELUDIBLE, VALENT I APASSIONANT COMPROMÍS D'AQUEST CINEASTA AMB L'EXPERIMENTACIÓ, MÉS ENLLÀ DE QUALSEVOL SENTIT NARRATIU, FINS I TOT QUAN, COM ELL MATEIX EXPLICA, LES IMATGES VAN EN CONTRA DELS SEUS PROPIS PLANTEJAMENTS ORIGINALS I “PODEN DONAR SORPRESES DESAGRADABLES.
Escrit i recollit per Jara Yáñez en l'Editorial de Caimán CdC, març de 2025.
AQUELLS QUE S'ESTIMEN LA TAUROMÀQUIA ES TROBARAN AMB UNA OBRA QUE ELS INCREPA A MOSTRAR FORMALMENT LA BARBÀRIE I TOTS AQUELLS QUE, ES MANIFESTEN COM ANTITAURINS ES TROBARAN AMB UNA PEL·LÍCULA QUE RECORDA QUE LES COSES, SEMPRE SÓN MÉS COMPLEXES QUE ELS PREJUDICIS.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

Director i guió, Albert Serra.

Música, Marc Verdaguer.
España, França, Portugal, 2024.
Protagonista, torero Roca Rey.
Documental.
Duració, 125 minuts
Premi Concha de Oro al Festival de Donostia.

SINOPSI

Documental, amb un protagonista, el torero Andrés Roca Rey, figura important en el món del toreig actual. Els altres protagonistes són els toros que, ell sacrificarà a la plaça de toros, dels que veurem les seves agonies i morts en mans d'ell i la seva quadrilla, segons el ritual de mort que s'estableix en les “corridas”.

LA FOR

El director, Albert Serra.

LA FORÇA del CINEMA segons Serra

La força del cinema en general i del documental en particular. : col·locar-nos davant d'unes imatges que ens poden fer estimar allò que més detestem. Aquesta idea de la traïció i de buscar resquícies, allà on la càmera capta allò que no és visible a l'ull humà (que és allò que sempre busco amb el meu cinema) per generar una impressió dolorosa i pertorbadora que, per un moment, trastoqui i fins i tot trenqui, el nostre sistema de valors. L'índex de realitat en la pel·lícula és molt poderós, no hi ha sensació d'engany, i això és precisament el que genera l'ambigüitat.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM S'ARTICULA AQUESTA OBRA

És una obra que anul·la el relat i els personatges, però que agafa una evolució dramàtica sustentada en les emocions. En l'apropament a dues forces enfrontades i a observar el crescendo entre ambdues que desemboca, inevitablement, en un clímax de sang i mort.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NÚRIA opina.

Quines bajanades que he llegit d'aquest film, bajanades de gent que ha vist la pel·lícula o simplement no l'ha vist i s'ha deixat portar pel fanatisme de pensament únic: a favor o en contra d'alguna cosa... Que trist!
Aquesta és una obra mestra, ens agradi o no el tema i encara que el director sigui un provocador presumit, superb i prepotent. En aquest cas ha sigut prou intel·ligent i humil, per sortir d'ell mateix i anar a l'essència de l'esdeveniment i donar a cadascú el seu protagonisme, en un acte de generositat creativa.
El tema era molt complicat donat la mala premsa que, té a casa nostra i en altres cases.
A mi aquest mite i el ritu sistematitzat que se'n deriva sempre m'ha interessat i fascinat, també la seva estètica solemne i grandiloqüent.
Veient aquesta pel·lícula que, al meu entendre, posa l'èmfasi en la mort i la soledat que, aquesta comporta. La pots embolcallar de tota la solemnitat que vulguis, però el toro la pateix com una víctima presonera que no pot fer altra cosa i que es va rendint a mesura que se'l va debilitant segons els tempos estipulats en la Corrida... el toro, és el veritable heroi i el torero és un simple botxí, carregat de supèrbia i engany, tot considerant-se com l'heroi d'una representació ritual de triomf, sobre la superioritat de la força bruta del toro, sobre una suposada intel·ligència i astúcia humana que sap enganyar al més dèbil per guanyar-lo.
Podria escriure moltes línies sobre aquest ritu sacrificial, el seu desenvolupament i la seva estètica, tan apreciada al llarg de la història de l'art... Totes aquestes coses són avui aigua passada i també la seva posada en escena, tal com s'ha fet fins ara, ja no té cap sentit, ha caducat: fer patir un animal torturant-lo, l'orgull de ser el botxí d'aquesta barbàrie i tot el desenvolupament logístic que hi ha al voltant d'un ritual que va tenir el seu origen i sentit i que ara, només el té per formar part de la història o per pensar-lo d'una altra manera i fer-lo evolucionar.
Gràcies, Albert Serra. El documental és molt bo i en aquest cas i per a mi, m'ha donat llum per situar “La Corrida”, en un altre lloc d'on la tenia.
Pels que els agrada el cinema que va al moll de l'os, tant si són partidaris o no de les Corrides de toros.
Pels que ja tenen una opinió feta abans de veure-la, no cal que ho facin, perquè perdran el temps i els diners i no canviaran d'opinió.

MARTINA opina

Suposo que puc dir només que s'ha de ser un gamberro per mostrar la irreverent violència que implica la pràctica taurina objectivament. Amb un relat real, fredor a raig i sense aparèixer cap mostra d'opinió a la superfície.
Aquesta proposta crec que està lluny de ser un espectacle, ja que, impacta, et remou tota emoció i, t'interpel·la a revisar en quin entorn vivim. Et planteges moltes coses, sobretot com de masclista i altiva és tota la vida a l'entorn aquesta brutal tortura animal, també com pot ser que només a Catalunya això estigui prohibit?
Mou les entranyes, ofèn i t'indica que d'adequat és el gènere documental per dir-ho tot, només parlant del que està passant.

Fitxa completa i crítiques a:
Entrevista a Albert Serra a la Ser:
Entrevista molt interessant amb Albert Serra, en el marc del Festival de St,Sebastià:

BRUTALITAT MÀXIMA i MITJANS SENSUALS

El toreig és això: la brutalitat màxima d'enfrontar-se a l'animal salvatge a través d'uns mitjans sensuals i lligats a una sensibilitat femenina que busca entendre al toro i veure les seves reaccions per començar a dominar-lo amb un tipus de moviment elegant que contrasta amb la brutalitat imprevisible de la forma de carregar-se el toro. És el domini del salvatge amb un art de gran delicadesa.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

INTERPRETACIONS
Tardes de soledad” es pot interpretar de moltes maneres, Depenent, fins i tot, de la mateixa subjectivitat de l'espectador.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NO ES MOSTRA EL PÚBLIC DE LA PLAÇA...

El públic de la graderia no es mostra, ja que, és públic del cinema el que es converteix en el públic de la plaça. Buscaven recuperar aquestes sensacions físiques, equivalents amb les que es té com a espectador d'una corrida. És una experiència poderosa que no està en les retransmissions televisives, on pots admirar un pas, però no sents absolutament res. La solució va passar per la proximitat, per aquesta intimitat tan propera i constant, sense tallar, insistint, per mitjà d'una repetició quasi hipnòtica, perquè l'espectador de cinema se senti com a la plaça. A més a més, el folklòric del públic és avorrit, molt lleig i banal. Hem fet una pel·lícula per al públic de cinema, no pels aficionats taurins.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM ESTÀ RODADA, estratègies de rodatge.

Tres càmeres situades en una sèrie de punts estratègics de la plaça ens mostren l'angoixa i la tensió generada en “el ruedo” per la celebració de la mort. En l'espai en off està el public que crida i ovaciona la traça i valentia del torero. Queden descartats tots els elements que es puguin donar alguna sospita d'una idea folklòrica o festiva de “la corrida”. No hi ha ni sol, ni ombra. Només hi ha allò que esdevé a la sorra, els “tercios” de “la corrida”: “tercio de varas”, “el de banderillas” i el de la mort.
(...) també filma el moment que “el diestro” és vestit en silenci en una habitació d'hotel. El seu ajudant vigila que totes les peces encaixin que, “el traje de luces” s'ajusti perfectament al cos. Les mitges i tota la seva vestimenta revelen una ambigüitat de gènere, com si la virilitat amagués una feminitat oculta. Una càmera accionada de forma remota en l'interior de la furgoneta ens mostra el l'anar i tornar del torero, de l'hotel al “ruedo”.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

ÀNGEL QUINTANA, fa una interpretació que comparteixo

Mostra un món d'homes on perviu una violència atàvica que té a veure amb l'exhibició d'un cert inconscient espanyol fonamentat amb el culte a la virilitat.
En filmar el ritual atàvic també sorgeix alguna cosa originària, alguna cosa essencial que perviu i que té molt a veure amb la vigència de certs sistemes de poder i el culte a certes formes de violència.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.


LA MÚSICA, parla...

Pot semblar que, “Tardes de soledad” no estableix cap judici de valor sobre l'exercici de la tauromàquia ( i aquesta és una de les grans virtuts, que també pot llegir-se com un homenatge ple d'admiració al protagonista del documental), però és la música la que parla, són els silencis dramàtics els que opinen, els que ens tiren un missatge; és aquest vals fracturat el que suggereix una veritat que sembla prohibida a les paraules.

Text escrit per Jonay Armas, sobre la banda sonora, a Caimán CdC, març de 2025.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada