divendres, 15 de maig del 2015

HIPÒCRATES. Director, Thomas Lilti.

França, 2014.
Duració, 102 minuts.


Hipocràtes.
Dates aproximades, neix el 460 aC i mort el 370 aC.
És un metge de l'Antiga Grècia, segle de Pèricles. És considerat el pare de la medicina, per les seves contribucions duradores a aquesta ciència. Va fundar una escola que portava el seu nom. Aquesta escola intel·lectual, va ser una revolució de la medicina en el seu temps, establint-la com a disciplina separada d'altres camps, fins a convertir-la en una veritable professió.

Jurament hipocràtic
És un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques enunciat per Hipòcrates, que la majoria de metges s'adhereixen. Ha sigut actualitzat per la declaració de Ginebre. Hi ha un punt que parla de la interrupció de l'embaràs, amb el que alguns metges, justament per principis ètics no si poden adherir. Desconec si en la declaració de Ginebre, aquest punt ha estat actualitzat.

El director francès Thomas Lilti

Sinopsi
En Benjamí és un metge jove i sense experiència que, arriba a l'hospital on haurà d'exercir com a metge resident. La seva primera experiència no surt com ell esperava. Un altre metge resident més expert que ell, el voldrà ajudar... la pràctica, però resulta ser més complexa i aclaparadora del que ells esperaven.

NÚRIA opina.
Aquesta setmana, a petició de la Martina hem anat a veure Hipòcrates. Una pel·lícula francesa que, parla de la situació actual de la sanitat pública francesa, per mitjà del viatge iniciàtic d'un jove metge resident.
Crec que les pretensions i intencions d'aquesta pel·lícula són clares i no pretenen enganyar a ningú. Utilitza el cinema com a mitjà d'expressió per explicar una història de denúncia d'una situació, en la que podem trobar alguns paral·lelismes amb la nostra. Sobretot, pel que fa referència a tenir en consideració l'opinió del pacient, en relació a les cures i medicació que vol o no vol.
De fet és una història força dramàtica, on malalts, metges i infermeres, tenen les seves jerarquies i el seu paper assignat dins d'aquestes. Funcionen segons la seva pròpia inèrcia i l'ètica i la capacitat de decisió, està sotmesa a una dinàmica general del sistema difícil de trencar i canviar. Dins d'aquest sistema, els errors humans no existeixen i només seran coneguts i es faran visibles a través del sistema judicial. Sense qüestionar, els errors ètics que el sistema permet dia a dia i que, no tenen res a veure en salvaguardar la vida del malalt per sobre d'allò que ell vol.
Per mi, la interpretació del jove metge resident, Vicent Lacoste, li falta una mica d'expressivitat, crec que aquest aspecte treu intensitat a la narració dramàtica.
Però el plantejament crític i ètic del film està a sobre de la taula, amb tota la seva intensitat.
El pacient que entra en un hospital és un subjecte o passa a ser un objecte de l'autoritat mèdica?
Ningú ens pot salvar de morir, però si ens pot ajudar a morir amb dignitat.
Qüestions que crec que ens afecten a tots. Però una altra cosa serà que, tinguem ganes d'anar al cine a veure una pel·lícula trista i grisa que ens planteja aquestes
preguntes... encara que s'acabi amb el final esperançador d'uns metges joves que tenen ganes de fer-ho diferent.
Bona opció, pels que estiguin en aquesta línia de les ganes.

MARTINA, opina.
Hipòcrates va ser considerat el pare de la medicina moderna per haver revolucionat la pràctica de la medicina el IV aC. Suposo que buscar aquest referent per donar nom a aquesta pel·lícula, té molt més valor que el detall de la pròpia història que conté.
El film retrata la situació de la sanitat pública francesa. Més enllà d'això crec que a més pretén fer-ne una diagnosi completa. On mitjançant la situació dels residents, l'eslavó més baix de l'engranatge d'aquest complex sistema, podem veure els problemes d'un servei que ara com ara, passa a ser gestionat per persones allunyades, desconeixedores dels entrellats d'aquesta veritable vocació professional i de tan eficients, potser, fins i tot deshumanitzats.
Una història concreta que crec que il·lustra magníficament les moltes fugues que existeixen en un moment on els estàndards de qualitat només es mesuren en termes eficiència econòmica, on les persones han de decidir condicionats permanentment per un dèficit de recursos i on cada vegada que actuen, per si no fos poc, les conseqüències dels seus actes poden comportar la mort d'un altre.
En aquest panorama penso que podríem voler etiquetar el personal sanitari o endimoniar els gestors d'un potencial negoci que anys endarrere semblava que la societat occidental consideràvem prioritari i públic.
Però personalment el que més m'agrada d'aquesta obra és que, et condueix per un munt d'univers, de realitats, de perspectives, de tragèdies, de dubtes i d'incerteses que, al meu entendre, se't presenten sense fer-ne cap judici. No es tracta d’un drama i únicament crec que aporta una visió fresca, apostant pel valor humà de les infraestructures i sent conscients del moment de canvi. Probablement a més apostant per les noves generacions com a capitans del nou rumb.


En aquest enllaç hi trobareu el tràiler, un comentari il·lustrador que està prou bé i els horaris i cines on la fan:
http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/21956





divendres, 8 de maig del 2015

MURIERON por ENCIMA de sus POSIBILIDADES. Director, Isaki Lacuesta.

Espanya, 2014.
Duració, 96 minuts.

Del director.
Neix a Girona a 1975. De pares bascs. Comunicació visual UAB. Primer màster de creació de la Pompeu Fabra. Fa de professor a la PF, a l'UAB i al CECC i la Universitat de Girona.
Goya al millor guió a 2010, Garbo, l'home que va salvar el món.
A 2012, premi nacional de cinema de la Generalitat de Catalunya.
Premi Fipresi a 2009 i la Concha de Oro, a San Sebatián a 2011 per Los pasos dobles.
Filmografia anterior: 2011, Pasos dobles. 2011, El cuaderno de barro. 2010, La noche que no acaba. 2009. Los condenados. 2006. La leyenda del tiempo. 2002, Gravan Vs Gravan.
També escriu articles en diversos mitjans.
                                                                    Esbós del cartell.

Sinopsi
Cinc ciutadans de moltes diferents procedències són els protagonistes d'aquesta història. Tots ells, es troben en un psiquiàtric després d'haver matat a alguna persona. Les autoritats interpreten que el seu acte va ser fruit d'un moment d'alienació. En aquest manicomi ple d'homes desesperats, decideixen fer realitat les seves fantasies de venjança. Disfressats d'os panda i armats fins a les dents van a carregar-se els responsables de la crisi.

El director Isaki Lacuesta
Tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=5uNEsTxMRJQ
Roda de premsa amb el director i els actors. Força interessant...

Núria opina
No m'agrada fer una crítica negativa d'aquesta pel·lícula. Però tampoc m'agrada, no dir allò que penso per militància a projectes com aquest, amb els quals estic molt d'acord.
La veritat és que tenia moltes ganes que m'agrades, però he sigut incapaç de connectar amb un tipus d'humor negre massa esperpèntic, estripat, evident, previsible i ple de tòpics... que, no em fa gràcia.
La trama la considero poc elaborada i en salvo alguns diàlegs intel·ligents que, es mouen entre l'absurd del moment i la clarividència que, dóna sentir-se atrapat i no tenir sortida.
Llàstima !!, però, connecto millor amb l'humor de Birdman... que per cert a l'Isaki Lacuesta també li va agradar molt i la recomana.
Malgrat tot això que acabo d'explicar, no em sap gens de greu d'haver-la anat a veure i ho tornaria a fer, només que per donar suport a projectes com aquest.
Aneu-la a veure al cine la setmana vinent que, és la setmana de l'espectador.
Ah... i espero que us agradi.

Martina opina
Una paròdia espanyola, per mi sempre adquireix una prioritat en l'ordre de preferències de la cartellera. És quelcom persona,l però potser segurament és perquè la proximitat i els gags que solen ser de fàcil absorbida, fa que gaudeixi. Per aquest motiu a priori em va semblar correcte l'elecció de la Núria d'aquesta setmana: Murieron por encima de sus posibilidades.
A més el gironí, docent i director Isaki Lacuesta contava per aquesta producció amb un repartiment de luxe:Raúl Arévalo, Albert Pla, Jordi Vilches, Iván Telefunken, Julián Villagran, Emma Suárez, José Coronado, Raúl Sergi López , Bruno Bergonzin...etc
Les crítiques que he pogut veure d'aquesta pel·lícula són bones i parlen del molt enginyós univers creat en aquesta obra. On 5 protagonistes, tots tutelats per una institució psiquiàtrica, decideixen que cal posar remei a la crisi econòmica que afecta el seu país. Probablement ja que justifiquen que és l'origen dels seus mals o qui sap si és senzillament per aproximar-ho més a l'Espanya actual. Amb aquest quadre, el guió avança a mesura que, aquests individus planifiquen un atac al president del banc central.
Té estones divertides, grans astracanades al sistema, algunes reflexions passades de voltes que fan gràcia però pel meu gust acaba sent tan salvatge i llarga que se't fa pesada i perd tot el sentit. Sincerament finalment m'ha semblat inclús desagradable, ofensiva o políticament incorrecte. Però en realitat ho relaciono en un mal fer, ja que ha començat la pel·lícula a bon ritme i amb un guió desimbolt i fresc. Probablement sóc jo, però sincerament, i potser semblant una contradicció amb el que, comentava en iniciar aquesta crònica setmanal, penso que les estripades desfasades de més de 100 minuts haurien d'evitar-se a no ser que tinguis un motiu molt clar i justificat per fer-ho anar tan lluny.



Qui sòn els que surten en aquesta pel·lícula.
Ells són, Raúl Arévalo, José Sacristán, José Coronado, Bàrbara Lennie, Ariadna Gil, Emma Suarez, Sergi López, Eduard Fernández, Luís Tosar, Carmen Manchi, Imanol Arias, Alex Brendemuhl,
Angela Molina, Julián Villagrán, Josep Maria Pou, Jordi Vilches, Bruno Bergonzini i els músics, Albert Pla, Iván Telefunken, Jaume Sisa, Pau Riba i Pascal Comelade

Crítica d'en Quim Cases a la revista Caimán.
Murieron por encima de sus posibilidades, representa per Isaki Lacuesta, - tenint en compte la seva filmografia anterior- una nova manera de concebre el relat cinematogràfic. Es tracta d'un cinema d'urgència, un cop franc en clau d'esperpent, a la no menys esperpèntica, economia espanyola i mundial (...)Amb aquesta pel·lícula entra en el territori de la comèdia absurda, un territori complex i difícil del relat esperpèntic, per imaginar una fantasia anàrquica i corrosiva sobre l'estat actual de les idees i l'economia.
Isaki Lacuesta, per tal de mantenir la seva independència expressiva ha buscat per cadascun dels seus films un sistema de producció i finançament peculiar. Aquesta s'ha finançat al marge del sistema, rodant només quan hi havia diners i guanyant-se la complicitat d'un important grup d'actors i cantants. Tots ells, aliats per qüestionar les tàctiques del poder que ens han portat a l'actual crisi d'econòmica i de valors (...)
(...) Fer esperpent, amb tanta tradició en la literatura i cinema espanyol, no és una tasca facíl, ni gens habitual (...) L'esperpent és comèdia i exageració, una deformació de la realitat que busca la crítica per mitjà de la complicitat còmica (...)
(...) Aquesta pel·lícula és desigual, moments que grinyolen en la seva abrupta comicitat i situacions que funcionen a partir de la distància còmica del sense sentit (...)
La pel·lícula és el més semblant a un polvorí d'idees, algunes concretades i altres, no tan desenvolupades (...)
Espanya, com a la cançó i al film, continua sent un esperpent.
Fragments trets de l'article, “Economia y esperpento”, Quin Casas. Revista, Dirigido, Abril de 2015.










divendres, 1 de maig del 2015

SEARCHING for MERITXELL. FESTIVAL de CINEMA d'AUTOR de BARCELONA. del 24 d'abril al 3 de maig.

Espanya, 2015. 
Directors Burnin' Percebes.
Duració, 55 minuts.
Gènere: comèdia.
Secció del festival: Futurs (im)possibles.


Els directors, Burnin' Percebes.

En aquests enllaç, podreu trobar la programació del festival  fins el dia 3 d'abril i informació sobre la pel·lícula que vàrem veure.

NÚRIA opina.
Crec que és una bona opció pels amants del cinema seguir els festivals, sobretot els que tenim més prop. Aquests dies en tenim un de força interessant a Barcelona, el festival de cinema d'autor.
Nosaltres només hem pogut veure una pel·lícula que, feien a una hora i un dia determinat, amb una clara opció pel cinema espanyol.
M'he divertit i rigut força veient, l'originalitat d'un projecte senzill i sense pretensions.
Felicito als seus autors i els desitjo que puguin anar treballant i continuar aprenent, que és el que toca.

MARTINA opina.

Burnin Percebes és com es fa anomenar el col·lectiu format per Joan Gonzàlez i Nando. Aquests dos joves, són també responsables d'una sèrie d'animació per a Internet , alguns curts i aquest llargmetratge de 50 minuts que han presentat al festival de cinema d'autor de Barcelona 2015.
En primer lloc en destacaria l'humor que empeny un guió basat en la història del protagonista, qui sembla que, jove i perdut busca algun destí incert.
La veritat és que es pot felicitar a aquests creatius per haver executat una iniciativa creativa totalment característica, situada en l'univers particular dels seus autors i que sense més, et transporta amb humor per un seguit de situacions absurdes que, si més no, desconcerten.
A mi personalment no m'ha agradat ni l'historia, ni el frenètic ritme musical i molt menys el sense sentit d'un guió que potser es limita a ser un divertiment dels dos nois i no m'ha suggerit res especial. Vull dir que, crec que està molt bé experimentar i sobretot aconseguir fer una obra cinematogràfica de més durada que un curt metratge, però aquesta en particular, a mi, m'ha semblat un primer esborrany o primer pas, en el llarg camí que requereix qualsevol procés creatiu.
En definitiva felicito que, aquest festival aculli una secció que anomena "futurs impossibles" on donen lloc a promeses del sector. Sobretot em va interessar, acabada la sessió, haver pogut escoltar als joves autors en un torn obert de preguntes on van explicar-nos el seu procés creatiu.





dissabte, 25 d’abril del 2015

CLAN SALVAJE. Mange tes morts. Director, Jean-Charles Hue.

França, 2014.
Duració, 94 minuts.



El director, Jean-Charles Hue.



tràiler en francès.
Sinopsi
Fred Dorkel torna a la seva comunitat yenixe, després d'haver-se passat quinze anys a la presó. Allà es troba amb el seu germanastre Jason Dorkel que ha fet 18 anys i aviat serà batejat en la fe cristiana i amb el seu germà Mickael. Ell els engresca, perquè vagin al món dels paios a fer el robatori d'un carregament de coure.

NÚRIA opina
Aquesta, no és pas la pel·lícula que volíem veure aquesta setmana, tot i que estava a la llista de possibilitats. Una vegada més l'atzar es creua al nostre camí i en lloc de veure “¿Y ahora? Recuérdame” d'en Joaquim Pinto, anem al Zumzeig i feien l'altra. Sopem al Zumzeig i ens entretenim xerrant, fem 10 minuts tard a la pel·lícula... sort que la setmana vinent tot serà diferent, a la tercera és la bona...
Anem al gra, que darrerament només faig que escriure de tot, menys d'allò que toca.
Mange tes morts, és una pel·lícula que és més interessant pel que hi ha darrere d'aquesta i per la manera com ha estat rodada que, la pel·lícula en si mateixa.
La pel·lícula és una història fictícia, però s'inspira en uns personatges i una manera de viure, reals.
És per aquest motiu precisament que no m'acaba de fer el pes. Hi ha un munt de literatura generada al voltant d'aquesta que, és molt interessant. Però, allò que a mi m'ha arribat no té res a veure amb tot això.
El personatge principal i protagonista, Fred Dorkel, és un individuo, curt de mires, molt primari, egoista i infantil, molt violent i disposat a tot i, amb aquest tarannà i sent el cap d'un entramat jeràrquic molt potent, arrossega als més joves al seu territori de destrucció, violència i mort.
Tot això en contradicció amb unes creences religioses que, els obligaran a seguir unes pautes ètic-morals.
La visió que dóna dels grups de gitanos nòmades, no m'ha semblat prou respectuosa i malgrat sigui una ficció, a mi m'ha molestat. Jo vull pensar i penso, que aquests grups comunitaris tenen les seves pròpies normes i valors, però que no tot es fonamenta en la violència generada per la rauxa d'hormones masclistes i violentes dels joves.

MARTINA opina
Aquesta setmana hem optat per una plan molt francès. Hem anat al Cinema Zumzeig on tenen un restaurant amb una carta molt senzilla d'inspiració francesa, on es menja bé i amb un local tranquil i acollidor. Primer, hem menjat quelcom i seguidament hem entrat a aquesta petita però confortable sala, on s'ha fet una valenta aposta cinematogràfica.
Hem vist una pel.lícula d'en Jean-Charles Hue, CLAN SALVAJE, on fa un retrat d'una l'ètnia gitana, a la França actual.
Una trama que relata el dia en què, el germà gran, d'una família de tres germans orfes de pare surt de la presó després de 15 anys de condemna.
L'Obra està molt ben treballada i crec que permet traslladar-se del tot a l'univers d'aquesta part de la societat. A més a un ritme trepidant, on un missatge clau que tanca aquesta història, que retrata una durada de més de 24 hores però en la que passen moltes, moltíssimes coses.
Just s'acaba la pel·lícula dient-se: "a 300 km por hora el cuerpo humano se desvanece...". Analitzant aquest missatge més enllà del sentit literal de les paraules, crec que descriu molt bé un “modus vivendi” d'una gent que, sovint els costa trobar un lloc en la societat. Potser en conseqüència aquesta pel·lícula ens presenta una manera de viure sense planificar l'endemà i amb la màxima intensitat.

Els interessants darreres d'aquest film... 
Des de fa 10 anys, Jean-Charles Hue ha concentrat la seva càmera en el seguiment de la vida de les famílies gitanes Dorkel i Dauber. Totes dues són de la comunitat dels “yaniches, habiten al nord de França i es caracteritzen pel seu profund respecte als preceptes evangelistes. El resultat de la seva primera trobada va ser un documental titulat, “La BM de Seigneur” centrat en la vida de Fred Dorkel, el germà gran que es dedicava a robar cotxes i que va patir un procés místic de redempció (...)
En aquest aspecte podríem considerar la pel·lícula com una continuació d'aquest, però no, perquè els paràmetres utilitzats són els de ficció i les formes narratives són les pròpies del cine de gènere i amb un desig molt clar de reinventar les situacions (...) Encara que aparentment ens mostra la comunitat gitana des de la perspectiva d'en Fred Dorkel i els protagonistes són els mateixos que surten en el documental, transformen el resultat final en una barreja curiosa entre una pel·lícula de Jean Rouch i un spaghetti western crepuscular (...)
La pel·lícula sorprèn també, per la utilització desenfrenada del llenguatge i l'estilització formal que Hue fa del paisatge. Tot sembla familiar, però tot acaba sent terriblement enigmàtic, com si la base realista de la qual parteix, fos transcendida per trobar un estil captivador. Abans que res en aquesta proposta hi ha, risc i força.
Resum de l'article, Entre la rendición y la perdición. Àngel Quintana. Caiman. Abril 2015. n.37.

Us poso també un link d'una entrevista amb el director que està molt bé:
http://www.semejanteramera.com/2015/04/entrevista-jean-charles-hue.html




dissabte, 18 d’abril del 2015

SENSE SESSIÓ... coses que passen en els temps d'espera.

Aquesta setmana no hi hagut sessió de cinema, perquè a vegades passen coses que no ho fan possible...





Hi ha temps que és tant suau i discret que, només es fa tangible sota la pressió de l'aparell de mesura, que algú va idear per tal de no deixar-lo escapar.
Jo no parlo d'aquest, temps amable i amic...
Del temps que jo parlo, és un temps que primer se't posa a la boca. No el pots ni mastegar ni empassar, i quan ho fas, se't menja les entranyes.
És tan lent que, si fos possible, l'empentaries fins al fons de l'infern.
Et deixa sense forces, sense oïda, sense vista... està suspès.
No veus res tan sols el seu pas feixuc, lent i ple de malastrugança...
La ciutat et cau a sobre amb tota la seva hostilitat.
La foscor t'embolica i, per contrast llums rapides que fugen... i sons eixordadors... desitges que, per res del món tinguin res a veure amb tu.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            

dissabte, 11 d’abril del 2015

LA HISTÒRIA de MARIE HEURTIN. Director, JEAN PIERRE AMÉRIS

França, 2014
Duració 95 minuts.

Sinopsi

Pel·lícula feta sobre una història real, Els fets narrats passen a finals del S. XIX, a la regió francesa de Poitou.
El pare artesà d'una nena de 14 anys, sorda, muda i cega de naixement, la porta a l'Institut Larnay, regentat per religioses i especialitzat en nenes sordes. En un primer moment la rebutgen, perquè creuen que és un cas massa especial i difícil. Però hi ha una monja jove, la germana Marguerite que vol intentar provar d'educar-la i treure a aquesta nena del seu tancat món en què viu, ensenyant-li el llenguatge dels signes perquè es pugui comunicar.
La germana Marguerite iniciarà un camí pacient i no gens protocol·lari.

Referents cinematogràfics
Ens recorda la història de la nord-americana Helen Keller que, també era cega i sord-muda i que va arribar a convertir-se en escriptora i activista gràcies a l'obstinació de la seva educadora, estem parlant d'una pel·lícula que a molts ens ha emocionat i impressionat, <El miracle d'Anna Sullivan> 1962.
Estèticament, totes dues són franceses, al <Petit salvatge> de François Truffaut, 1970.

Interessant entrevista, amb l'actriu Arianne Rivoire que és sord-muda de naixement, amb algunes imatges del film.

El director Jean-Pierre Améris.



En aquesta entrevista, el director ens explica perquè va voler fer aquest film i com l'ha fet,  https://www.youtube.com/watch?v=3p9vMdfseig
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que narra una història bellíssima que, et connecta amb el valor i sentit de la vida en si mateixa.
Només el treball, la tossuderia per aconseguir un noble objectiu i l'amor per allò que hom fa, et portaran a bon port. Aquesta, és una possible lectura que jo faig.
M'ha agradat molt la forma de narrar aquesta història que, fuig de qualsevol plantejament sensacionalista i massa emotiu. Es limita a narrar-nos el procés d'aprenentatge que fan mestra, la germana Marguerite, i l'adolescent sorda, muda i cega, Marie Heurtin, per aconseguir treure a la darrera, del seu món de silenci i foscor.
És aquesta manera de narrar, molt estètica visualment però molt senzilla pel què fa als moments significatius triats per compondre la història que, ens ajuda a entrar de ple en les dificultats reals de la Marie i de la germana Marguerite, l'una per sortir del seu món i llençar-se a l'aventura de descobrir l'il·limitat món que l'envolta i l'altra per estirar-la cap en fora cap a aquest món.
És una petita i insignificant joia que, pot passar desapercebuda en una cartellera carregada de bones estrenes d'èxit.
Bona lliçó pels que hem estat o esteu en la dura i agraïda tasca d'ensenyar. On tothom és diferent i aprèn per camins diferents.
No us la podeu perdre.

MARTINA opina.
Una història que parla d'una nena sorda, muda i cega de naixement. Filla d'artesans, que sense saber com poder-li donar eines per relacionar-se i entendre el món que l'envolta, conviuen amb un ser salvatge. A 14 anys decideixen ingressar-la a l'Institut Larnay. Aquest és una institució de monges especialitzada a educar persones sordes i tota l'acció, esdevé en el seu procés d'aprenentatge en aquesta institució.
Amb amor, dedicació i molt d'esforç, principalment d'una de monges qui se n'ocupa, comença l’acció per ensenyar-li el més bàsic. Amb molta paciència l'ajuda a saber tenir cura de la higiene i de mica en mica, també li desperta el gust per aprendre de tot el que l'envolta. D’aleshores ençà és un no parar d’evolucionar, gairebé sense fi.
Està narrat de forma excepcional, preciosa i amb un ritme compassat on el so magistral de la música que, guarneix cada una de les fites aconseguides per aquesta persona amb unes necessitats especials.
Personalment m'ha agradat no solament la narració, o l'enfocament positiu i bondadós, sinó també, la sensibilitat amb què està narrada. Ja que les imatges planes i senzilles et permeten llegir el pensament de les protagonistes en tot moment. A més considero que, potser no és tant el que explica, sinó el com ho explica. Una altra qüestió és que, a mi m'ha fet pensar en com el ser humà pot buscar maneres de viure millor, evolucionar, però també de fer boniques històries tràgiques.


En aquest enllaç trobareu allò que escrit en Jaume Cela, mestre, escriptor i gran amant del cinema i persona per la que sento una gran admiració:






divendres, 3 d’abril del 2015

INHERENT VICE. PURO VICIO. Director, Paul Thomas Anderson

USA, 2014
Guió, Paul Thomas Anderson. Basat en la novel·la de Thomas Pichon, Inherent Vice.
Duració, 148 minuts.



DEFINICIÓ INHERENT VICE i ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL TÍTOL:
Contràriament a allò que potser ens podríem pensar, aquest terme, no té res a veure amb una situació on, es consideri el vici com terme pejoratiu i lligat als costums de l'ésser humà que, el perjudiquen però que és incapaç d'evitar.
Aquest és un concepte que, s'utilitza sobretot en el món econòmic empresarial. Serveix per definir un problema que tenen tots els sistemes i subsistemes lligats, és el risc inherent.
Aquest risc específic que cal afrontar és normal, però quan no pot ser manipulat i porta pèrdues al sistema és un risc inherent.
El risc inherent, és aquell que no pot ser separat de la situació que existeix i està íntimament lligat amb l'activitat que es realitza i relacionat amb tots els subsistemes que componen l'empresa.
El títol és el mateix de la novel·la d'en Pynchon en què s'ha basat en TPA per fer el guió.
La traducció que han fet, crec que és literal a la traducció del risc inherent o “vice”. De tota manera si algú m'ho pot explicar li agrairé.
Jo crec que fa referència a l'amor. És més, pel desenvolupament de la història, per mi, és una evidència.
El director, Paul Thomas Anderson
Sinopsi
Doc Sportello (Joaquim Phoenix), és un detectiu privat que viu a la seva caseta de la platja de Gordita Beach, fumant els seus “porrets”. Estem als finals dels psicodèlics 60, on per les costes de Los Angeles, corren un munt de personatges estrafolaris: hippies, freacks, surfers, bikers, drogats i místics roquers i comença especulació immobiliària a la zona. I, la situació als EUA, està un xic trasbalsada.
De sobte, es presenta la seva exdona, Shasta (Katherine Waterston) i li sol·licita els seus serveis, tot explicant-li una història molt estranya del seu actual amant. Un ric multimilionari de qui, s'acaba d'enamorar-se i sobre el complot, de la seva dona i el seu amant per segrestar-lo i portar-lo en un manicomi.
Doc, tot recordant les experiències viscudes amb la seva exdona, farà la seva peculiar investigació, tot fent un munt de descobriments.

                                           
                                                                Tràiler oficial subtitulat
Pels que vulguin tenir més informació, podeu mirar les fitxes del Verdi que sempre són interessants:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/puro_vicio.pdf

NÚRIA opina
Aquesta pel·lícula està molt ben qualificada per tota la crítica.
El guió, està escrit pel mateix director i és una adaptació de la novel·la de Thomas Pynchon amb el mateix títol del film.
Escriptor nord-americà que, ha decidit passar dels mitjans i que no concedeix entrevistes, ni es deixa fotografiar. Malgrat aquest rebuig per part seva a tenir una vida mediàtica, està considerat com un dels millors escriptors americans contemporanis i ha estat proposat pel Nobel de literatura.
Jo només he llegit una de les seves novel·les “Crepuscle”, molt gruixuda, mil i pico de pàgines, i força complexa, pel diferent desenvolupament d'històries, temps i personatges diferents. No la vaig trobar gaire fàcil de llegir i per no perdrem amb les diferents històries vaig haver de fer-me un esquema. La vaig trobar molt genial i imaginativa, però no em va enganxar massa.
Inherent Vice, no és una de les seves novel·les llargues, però el sistema narratiu me l'ha recordat. Diferents històries que, es van encetant el llarg d'un eix central marcat per un protagonista, Doc Sportello, una investigació i una narradora que, ens situa en un temps passat nostàlgic.
Vaig pensar que per veure aquesta pel·lícula s'havia d'estar molt atent per no perdre el fil. A mesura que han passat els dies i he anat pensant, he arribat a la conclusió que potser aquesta no és l'actitud que necessita aquest film.
Potser, aquest film funciona com un laberint i el millor és deixar-se portar per la intuïció per trobar una sortida.
O... simplement quedar-se perdut, ben perdut i més tard recompondre la història com si fos un collage d'imatges i continguts, amb unes sensacions, corresponents a la història de la pel·lícula i a l'època.
No cal buscar una narració lligada, coherent i lògica... els temps tampoc no ho eren i la visió del nostre heroi, és la visió d'un fumeta que, encara que sap pensar, sempre ho fa envoltat pel fum del somieig que deixa l'herba.
Molt bona, us la recomano.

MARTINA opina
Aquesta és la darrera pel·lícula d’una trilogia del director Paul Thomas Anderson, basada en una novel·la homologa de Thomas Pynchon.
 Anteriorment “Pozos de ambición” i “the Master”, havien posat en escena diferents característiques de la societat americana. Aquesta darrera obra, és un retrat d’una època determinada d’aquesta societat. Crec que, té molt més contingut que els simples fets que succeeixen.
L’autor de la novel·la, se’l coneix pel seu enginy però igualment per la capacitat en confeccionar històries complexes. En aquest cas, als anys 70 un detectiu privat és el protagonista d’un moment determinat, on aquesta professió passa a la història. El Rol d’una figura que rau en un cercle viciat, al límit de l'ètica i fora de la llei. Consegüentment en un entorn ple de frau, conflictes i personatges perduts en la inòpia de la droga, on entren en joc els policies americans. Al meu entendre el més interessant d’aquesta història és que, m’ha suggerit preguntar-me si aquesta figura, forma part d’un univers significativament diferent.
Aquest personatge protagonista, un pintoresc personatge que treballa sempre distorsionat per l’abús de Marihuana i amb un perfil de persona exclosa socialment, rep la visita d’una ex novia qui li demana ajuda per trobar el seu actual amant. El qui busquen, és un magnat immobiliari i per trobar-lo els obligarà a fer un recorregut per “los Angeles” dels setanta, d’aquella generació més underground.
Al meu entendre es tracta d’una obra mestra, la que cal veure disposat a entendre una trama mitjançant humor negre. Potser narrat introspectivament, en l’anàlisi de la condició humana. Ja que, és a través d’uns personatges demacrats i caducats que hom pot anar seguint el curs d’aquesta historia.