Duració, 94 minuts.
Hem vist una pel.lícula d'en Jean-Charles Hue, CLAN SALVAJE, on fa un retrat d'una l'ètnia gitana, a la França actual.
Una trama que relata el dia en què, el germà gran, d'una família de tres germans orfes de pare surt de la presó després de 15 anys de condemna.
L'Obra està molt ben treballada i crec que permet traslladar-se del tot a l'univers d'aquesta part de la societat. A més a un ritme trepidant, on un missatge clau que tanca aquesta història, que retrata una durada de més de 24 hores però en la que passen moltes, moltíssimes coses.
Just s'acaba la pel·lícula dient-se: "a 300 km por hora el cuerpo humano se desvanece...". Analitzant aquest missatge més enllà del sentit literal de les paraules, crec que descriu molt bé un “modus vivendi” d'una gent que, sovint els costa trobar un lloc en la societat. Potser en conseqüència aquesta pel·lícula ens presenta una manera de viure sense planificar l'endemà i amb la màxima intensitat.
El director, Jean-Charles Hue.
tràiler en francès.
Sinopsi
Fred
Dorkel torna a la seva comunitat yenixe, després d'haver-se passat
quinze anys a la presó. Allà es troba amb el seu germanastre Jason
Dorkel que ha fet 18 anys i aviat serà batejat en la fe cristiana i
amb el seu germà Mickael. Ell els engresca, perquè vagin al món
dels paios a fer el robatori d'un carregament de coure.
NÚRIA opina
Aquesta,
no és pas la pel·lícula que volíem veure aquesta setmana, tot i
que estava a la llista de possibilitats. Una vegada més l'atzar es
creua al nostre camí i en lloc de veure “¿Y ahora? Recuérdame”
d'en Joaquim Pinto, anem al Zumzeig i feien l'altra. Sopem
al Zumzeig i ens entretenim xerrant, fem 10 minuts tard a la
pel·lícula... sort que la setmana vinent tot serà diferent, a la
tercera és la bona...
Anem al
gra, que darrerament només faig que escriure de tot, menys d'allò
que toca.
Mange
tes morts, és una pel·lícula que és més interessant pel que hi
ha darrere d'aquesta i per la manera com ha estat rodada que, la
pel·lícula en si mateixa.
La
pel·lícula és una història fictícia, però s'inspira en uns
personatges i una manera de viure, reals.
És per
aquest motiu precisament que no m'acaba de fer el pes. Hi ha un munt
de literatura generada al voltant d'aquesta que, és molt
interessant. Però, allò que a mi m'ha arribat no té res
a veure amb tot això.
El
personatge principal i protagonista, Fred Dorkel, és un individuo,
curt de mires, molt primari, egoista i infantil, molt violent i
disposat a tot i, amb aquest tarannà i sent el cap d'un entramat
jeràrquic molt potent, arrossega als més joves al seu territori de
destrucció, violència i mort.
Tot això
en contradicció amb unes creences religioses que, els obligaran a
seguir unes pautes ètic-morals.
La visió
que dóna dels grups de gitanos nòmades, no m'ha semblat prou
respectuosa i malgrat sigui una ficció, a mi m'ha molestat. Jo vull
pensar i penso, que aquests grups comunitaris tenen les seves pròpies
normes i valors, però que no tot es fonamenta en la violència
generada per la rauxa d'hormones masclistes i violentes dels joves.
MARTINA opina
Aquesta setmana hem optat per una plan molt francès. Hem anat al Cinema Zumzeig on tenen un restaurant amb una carta molt senzilla d'inspiració francesa, on es menja bé i amb un local tranquil i acollidor. Primer, hem menjat quelcom i seguidament hem entrat a aquesta petita però confortable sala, on s'ha fet una valenta aposta cinematogràfica. Hem vist una pel.lícula d'en Jean-Charles Hue, CLAN SALVAJE, on fa un retrat d'una l'ètnia gitana, a la França actual.
Una trama que relata el dia en què, el germà gran, d'una família de tres germans orfes de pare surt de la presó després de 15 anys de condemna.
L'Obra està molt ben treballada i crec que permet traslladar-se del tot a l'univers d'aquesta part de la societat. A més a un ritme trepidant, on un missatge clau que tanca aquesta història, que retrata una durada de més de 24 hores però en la que passen moltes, moltíssimes coses.
Just s'acaba la pel·lícula dient-se: "a 300 km por hora el cuerpo humano se desvanece...". Analitzant aquest missatge més enllà del sentit literal de les paraules, crec que descriu molt bé un “modus vivendi” d'una gent que, sovint els costa trobar un lloc en la societat. Potser en conseqüència aquesta pel·lícula ens presenta una manera de viure sense planificar l'endemà i amb la màxima intensitat.
Els interessants darreres d'aquest film...
Des de
fa 10 anys, Jean-Charles Hue ha concentrat la seva càmera en el
seguiment de la vida de les famílies gitanes Dorkel i Dauber. Totes
dues són de la comunitat dels “yaniches, habiten al nord de França
i es caracteritzen pel seu profund respecte als preceptes
evangelistes. El resultat de la seva primera trobada va ser un
documental titulat, “La BM de Seigneur” centrat en la vida de
Fred Dorkel, el germà gran que es dedicava a robar cotxes i que va
patir un procés místic de redempció (...)
En
aquest aspecte podríem considerar la pel·lícula com una
continuació d'aquest, però no, perquè els paràmetres utilitzats
són els de ficció i les formes narratives són les pròpies del
cine de gènere i amb un desig molt clar de reinventar les situacions
(...) Encara que aparentment ens mostra la comunitat gitana des de
la perspectiva d'en Fred Dorkel i els protagonistes són els mateixos
que surten en el documental, transformen el resultat final en una
barreja curiosa entre una pel·lícula de Jean Rouch i un spaghetti
western crepuscular (...)
La
pel·lícula sorprèn també, per la utilització desenfrenada del
llenguatge i l'estilització formal que Hue fa del paisatge. Tot
sembla familiar, però tot acaba sent terriblement enigmàtic, com si
la base realista de la qual parteix, fos transcendida per trobar un
estil captivador. Abans que res en aquesta proposta hi ha, risc i
força.
Resum
de l'article, Entre la rendición y la perdición. Àngel Quintana.
Caiman. Abril 2015. n.37.
Us poso també un link d'una entrevista amb el director que està molt bé:
http://www.semejanteramera.com/2015/04/entrevista-jean-charles-hue.html
Us poso també un link d'una entrevista amb el director que està molt bé:
http://www.semejanteramera.com/2015/04/entrevista-jean-charles-hue.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada