dissabte, 11 d’abril del 2015

LA HISTÒRIA de MARIE HEURTIN. Director, JEAN PIERRE AMÉRIS

França, 2014
Duració 95 minuts.

Sinopsi

Pel·lícula feta sobre una història real, Els fets narrats passen a finals del S. XIX, a la regió francesa de Poitou.
El pare artesà d'una nena de 14 anys, sorda, muda i cega de naixement, la porta a l'Institut Larnay, regentat per religioses i especialitzat en nenes sordes. En un primer moment la rebutgen, perquè creuen que és un cas massa especial i difícil. Però hi ha una monja jove, la germana Marguerite que vol intentar provar d'educar-la i treure a aquesta nena del seu tancat món en què viu, ensenyant-li el llenguatge dels signes perquè es pugui comunicar.
La germana Marguerite iniciarà un camí pacient i no gens protocol·lari.

Referents cinematogràfics
Ens recorda la història de la nord-americana Helen Keller que, també era cega i sord-muda i que va arribar a convertir-se en escriptora i activista gràcies a l'obstinació de la seva educadora, estem parlant d'una pel·lícula que a molts ens ha emocionat i impressionat, <El miracle d'Anna Sullivan> 1962.
Estèticament, totes dues són franceses, al <Petit salvatge> de François Truffaut, 1970.

Interessant entrevista, amb l'actriu Arianne Rivoire que és sord-muda de naixement, amb algunes imatges del film.

El director Jean-Pierre Améris.



En aquesta entrevista, el director ens explica perquè va voler fer aquest film i com l'ha fet,  https://www.youtube.com/watch?v=3p9vMdfseig
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que narra una història bellíssima que, et connecta amb el valor i sentit de la vida en si mateixa.
Només el treball, la tossuderia per aconseguir un noble objectiu i l'amor per allò que hom fa, et portaran a bon port. Aquesta, és una possible lectura que jo faig.
M'ha agradat molt la forma de narrar aquesta història que, fuig de qualsevol plantejament sensacionalista i massa emotiu. Es limita a narrar-nos el procés d'aprenentatge que fan mestra, la germana Marguerite, i l'adolescent sorda, muda i cega, Marie Heurtin, per aconseguir treure a la darrera, del seu món de silenci i foscor.
És aquesta manera de narrar, molt estètica visualment però molt senzilla pel què fa als moments significatius triats per compondre la història que, ens ajuda a entrar de ple en les dificultats reals de la Marie i de la germana Marguerite, l'una per sortir del seu món i llençar-se a l'aventura de descobrir l'il·limitat món que l'envolta i l'altra per estirar-la cap en fora cap a aquest món.
És una petita i insignificant joia que, pot passar desapercebuda en una cartellera carregada de bones estrenes d'èxit.
Bona lliçó pels que hem estat o esteu en la dura i agraïda tasca d'ensenyar. On tothom és diferent i aprèn per camins diferents.
No us la podeu perdre.

MARTINA opina.
Una història que parla d'una nena sorda, muda i cega de naixement. Filla d'artesans, que sense saber com poder-li donar eines per relacionar-se i entendre el món que l'envolta, conviuen amb un ser salvatge. A 14 anys decideixen ingressar-la a l'Institut Larnay. Aquest és una institució de monges especialitzada a educar persones sordes i tota l'acció, esdevé en el seu procés d'aprenentatge en aquesta institució.
Amb amor, dedicació i molt d'esforç, principalment d'una de monges qui se n'ocupa, comença l’acció per ensenyar-li el més bàsic. Amb molta paciència l'ajuda a saber tenir cura de la higiene i de mica en mica, també li desperta el gust per aprendre de tot el que l'envolta. D’aleshores ençà és un no parar d’evolucionar, gairebé sense fi.
Està narrat de forma excepcional, preciosa i amb un ritme compassat on el so magistral de la música que, guarneix cada una de les fites aconseguides per aquesta persona amb unes necessitats especials.
Personalment m'ha agradat no solament la narració, o l'enfocament positiu i bondadós, sinó també, la sensibilitat amb què està narrada. Ja que les imatges planes i senzilles et permeten llegir el pensament de les protagonistes en tot moment. A més considero que, potser no és tant el que explica, sinó el com ho explica. Una altra qüestió és que, a mi m'ha fet pensar en com el ser humà pot buscar maneres de viure millor, evolucionar, però també de fer boniques històries tràgiques.


En aquest enllaç trobareu allò que escrit en Jaume Cela, mestre, escriptor i gran amant del cinema i persona per la que sento una gran admiració:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada