SUNSET SONG. Director, Terence Davies.

PARAULA, TERRA, ESCENARIS INTERIORS I FIGURA HUMANA, ESDEVENEN ELS QUATRE EIXOS CARDINALS DE LA MAGNÈTICA I ESTRANYA ADAPTACIÓ QUE HA REALITZAT TERENCE DAVIES DE LA NOVEL·LA HOMÒNIMA DE LEWIS GRASSIC GIBBON, PUNTAL DE LA LITERATURA ESCOCESA DEL S. XX.

D'en Manu Yáñez a Caimán Cuadernos de cine. “El tiempo entre dos besos”. nº 31. 2016.

Regne Unit, 2015.

Direcció i guió, Terence Davies.

Fotografia, Michael McDonough

Muntatge, David Charap.

Música, Gast Waltzing

Interpretada per, Peter Mullan, Agyness Deyn, Kevin Guthrie, Ian Pirie.

Producció, Hurricane Films, Iris Prod.

Distribució, Festival Films.

Duració, 135 minuts.

SINOPSI

S.XX, al nord-est d'Escòcia durant una època de descontent i gran agitació social.

Chris Guthrie, la jove filla d'un granger, està deixant endarrere la seva infantesa. Just quan sembla que ha trobat al seu amor, esdevé a casa seva una tragèdia terrible. Tanmateix, nous rumors sobre la Segona Guerra Mundial, alteren profundament la vida d'aquesta comunitat rural.

Terence Davies, Agyness Deyn i Peter Mullan.

NÚRIA opina

  Aquesta és una gran pel·lícula, d'un director de qui havia sentit parlar però, del que encara no havia vist res. Es va veure al darrer festival de cinema de Sant Sebastià, d'això ara farà un any. Aquest juliol s'ha estrenat aquí, això ens dóna una dada de com anem d'endarrerits, pel que fa a les estrenes del cinema d'autor, mentre que, el cinema comercial de Hollywood, l'estrena és al mateix temps a tot el món. No parlem ja de pel·lícules que mai podrem veure en sala i que en tot cas haurem de veure, en ocasions excepcionals, com són els festivals o en streaming.

  En aquesta bonica història de vida, narrada en un llenguatge cinematogràfic molt depurat, però sense estridències, he pogut gaudir d'unes imatges del paisatge d'Escòcia, molt seleccionades de planificació, color i llum. Una història molt ben interpretada per una actriu d'una bellesa poc convencional i al meu entendre triada amb un bon encert de càsting. Una banda sonora, molt ben construïda, compaginant els cants tradicionals escocesos, amb els silencis i una música orquestral que, acompanya moments intensos o importants del film.

  També, m'ha agradat molt, l'enfoc que el director ha donat a aquesta història, molt dramàtica, sense cursileries sentimentals i amb una molt positiva aposta per un enfoc clarament feminista i femení.

  Sempre és d'agrair que siguin homes els que donin valor a la valentia i fortalesa de moltes dones al llarg de la història i que no han destacat en res, però han fet molt per dignificar la vida al llarg del temps.

  Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, com que estan molt ben fetes, cadascú pot trobar el seu registre per gaudir del visionat.

  Ah... per la gent nerviosa i inquieta, pot resultar una mica llarga.

MARTINA opina.
  Aquesta adaptació cinematogràfica d'una de les obres clàssiques de la literatura escocesa del segle XX, la novel·la de Lewis Grassic Gibbon, relata temes profunds com són l'esperança i el perdó.
  El seu director, qui també ha fet de comptable durant la seva joventut, agraeix públicament a tots i cadascun dels professionals que han posat els ingredients necessaris, perquè aquesta obra de poc pressupost, no li falti de res.
  És una narració pausada, elegant, bonica i plena de llum. Transcendeix més enllà del que explica i et transporta cap a qüestions humanes molt més profundes del que relata. Per tant, és una obra que reuneix totes les característiques de les grans creacions. Tot i que, com a tal, requereix d'una bona predisposició per poder-ne absorbir el màxim i que no se't faci massa feixuga.
  Personalment m'ha suggerit un missatge extremadament avançat en una qüestió, la de la condició masculina. Retrata a personatges diferents, on per les seves circumstàncies han perdut el seny i la raó. Animalitzats o ferits de l'ànima, utilitzen el sexe d'una manera irracional i violenta, com a reacció o manera de canalitzar la seva patologia. Una mostra de l'estat incontrolat de la persona en qüestió que, al meu entendre, l'autor li dóna especial importància. M'ha sorprès, ja que l'agressió sexual se'ns presenta com una reacció genuïnament masculina i que converteix a aquest gènere en un ser, que si està ferit, és capaç de convertir el contacte físic, (que també utilitza per canalitzar l'amor), en una experiència totalment traumàtica.