LA
NOVA PEL·LÍCULA D'ISAKI LACUESTA. CODIRIGIDA AMB POL RODRÍGUEZ,
PARTEIX DEL PROCÉS DE GESTACIÓ DE L'ÀLBUM, Una semana en el motor
de un autobús, DE Los Planetas, PER NARRAR UNA HISTÒRIA D'ACORDS I
DESACORDS QUE DESAFIA ELS CODIS TRADICIONALS DEL BIOPIC MUSICAL I
REFLEXIONA SOBRE EL PROCÉS CREATIU (TAMBÉ CINEMATOGRÀFIC).
Escrit
per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.
NO
ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LOS PLANETAS, SINÓ SOBRE LA LLEGENDA DE
LOS PLANETAS(...).
ÉS
UNA PEL·LÍCULA SOBRE L'AMISTAT ALS LÍMITS DE L'AMOR, EL TREBALL EN
EQUIP, LA POR DE FER REALITAT ELS NOSTRES SOMNIS, EL PREU DE
L'AMBICIÓ, LA NIT I UNA HISTÒRIA DE VAMPIRS I FANTASMES.
Paraules
d'Isaki Lacuesta, recollides per Juan Pando i publicades a
Fotogrames, maig de 2024.
Guió, Fernando Navarro i Isaki Lacuesta, recollint una proposta de Jonás Trueba.
Duració,
109 minuts.
Espanya,
2024.
Estem
als anys noranta, un grup granadí anomenat “Los Planetes”, ha de
gravar un nou disc en un moment difícil de la seva existència, ja
que, han entrat en crisi per diferents raons. Malgrat totes les
vicissituds, van superant obstacles i compleixen el seu objectiu. No
tenien ni idea que després d'aquest disc arribarien a ser un
referent en l'escena de música indi del nostre país. No és
una pel·lícula sobre “Los Planetas”.
 |
| Els directors Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez. |
Sorgeix
com un projecte de Jonàs Trueba, que acaba sent cedit.
Isaki
Lacuesta explica que, amb Jonás havíem parlat força del
projecte i m'havia explicat la possibilitat de rodar-la amb músics
professionals. Li envejava molt el projecte. Llavors un dia em
va trucar i em va fer la proposta. A mi d'entrada el món de Los
Planetas, em seduïa. Ell tenia el seu guió que era massa d'ell i
llavors vaig rebutjar la proposta, però ell em va donar la
possibilitat de fer el meu guió. Vaig parlar amb Fernando Rodríguez
que havia fet el guió amb Jonàs i junts en vàrem fer un de nou.
Des de Los condenados, és la primera vegada que no treballo amb Isa
Campo en el guió.
Escrit
per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.
NÚRIA,
opina.
Aquesta
és una pel·lícula d'algú que té mà per convertir cada proposta
que ens fa, amb una obra nova i diferent de l'anterior, tot buscant
la manera d'explicar-la, perquè l'espectadora visqui una experiència
narrativa immersiva, estètica i sempre interessant.
És
una narració polifacètica, que ens obliga a canviar el nostre punt
de vista, diverses vegades, al llarg de la visió i a qüestionar-nos
un únic jo, invasiu i excessivament subjectiu, per deixar-nos
endinsar en una experiència estètica real i que aspira a ser
universal.
Com
tota petita i senzilla gran obra, té moltes capes i nosaltres
decidirem en quina volem o ens agrada quedar-nos. Jo cada dia que
passa i hi penso descobreixo alguna lectura nova i interessant.
Com
la d'avui, sobre la funció i mitificació de les drogues, com a
element imprescindible en un moment determinat i en uns sectors
musicals concrets, per abordar la creació. Un element subversiu
d'alteració d'estats que et traslladava a altres mons creatius i
considerats com a necessaris. Aquest element de naturalització i
normalitat, causant d'estats alterats incontrolables, ens els mostra
Isaki Lacuesta d'una manera cinematogràfica i gens moralista. Segons
l'estil de l'època que vivim que, es considera a l'espectadora, prou
intel·ligent perquè tregui les seves pròpies conclusions sobre
allò que està veient.
Considero
que vaga la pena veure-la, no us la perdeu, perquè crec que
l'experiència en la pantalla de cinema resulta imprescindible per
gaudir-la en la seva veritable dimensió i concepció.
MARTINA,
opina.
Quan
comença la pel·lícula s’adverteix expressament que, això no va
exclusivament de la banda i efectivament avança amb el focus molt
més enllà dels fets concrets. M’agrada especialment el recurs
narratiu de fer participar en el recull cronològic de la trajectòria
musical del grup a una tercera persona, que va formar part del
conjunt, propera i amb un relat paral·lel, que confessa des del bon
començament que la seva visió de la història és subjectiva.
Diria
que, significa un retrat d’un moment que definiria com a intens,
amb personatges característics d’una generació on el rumb gambava
amb un entorn farcit d’extravagàncies i a un ritme on sembla que
no hi havia massa espai per decidir què es volia tenir com a
prioritari per part dels individus que, en van formar part. La
indústria milionària situava als músics en un entorn excessiu,
muntats en el carro de vida insostenible en el temps i quan la música
psicodèlica arrossegava a ritmes sense necessitat de cap filtre.
Personalment,
m’ha portat a molts llocs, entre ells a l'univers de la banda, vist
com si fossin dintre d'una peixera i havent pogut imaginar alguns
dels fantasmes que els hi van poder aparèixer. Però també, a
l’etapa de creixement d’un sector creatiu va ser un negoci molt
lucratiu, on allò que comptava era únicament l’èxit de cada un
dels intermediaris que hi participaven. Potser descuidant el valor
dels artistes, podent entrar en el detall dels instants no tan màgics
dels que podrien perdre’s consumits per la droga, quan eren a
qualsevol lloc sense poder gaudir del seu moment i veient com
tremolaven exposats a tal penyora per ser els titulars de la fama.
Totes les informacions sobre el film a:
Curta entrevista amb els directors:
BIOPIC
MUSICAL, POTSER...
Lacuesta
i Rodríguez, s'escapen molt dels codis del biopic musical més
convencional per elaborar en relat amb múltiples capes que es
construeixen a partir de la narració en off dels pensaments dels
protagonistes (allò que va passar només per dins), però també de
confluència entre allò que va succeint i allò que expliquen les
lletres d'algunes cançons. El resultat és un relat coral que
integra quatre veus i combina records, sensacions, somnis i potser
alguna mentida i sobretot molta fantasia.
Escrit
per Jara Yañez en la seva crítica del film a Caimán CdC, maig de
2024.
LOS
PLANETAS, un grup de resistència...
Segons
Isaki Lacuesta Los Planetas era un grup de resistència, ja que no
havien seguit la moda de cantar en anglès i no havien volgut tampoc
participar en la banda sonora de Historias del Kronen (1995), de
Montxo Armendàriz, on si que estan Australian Blonde.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024) , per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
PLANIFICACIÓ, LLUM, COLOR
Diu
Isaki Lacuesta: (...)El cinema de noranta és el de la meva joventut
i sempre m'ha fascinat com juga amb les formes, però la planificació
de la pel·lícula, deu molt al món del còmic.
(...)
No és una pel·lícula narrada en present, sinó des d'un altre
temps, a partir de quatre punts de vista que creen diferents
fantasmagories. També hi ha un treball peculiar sobre l'estil visual
que passa per l'ús del color.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
DUBTES CREATIUS UNIVERSALS
(...)
La pel·lícula parla d'aquell moment i dels meus dubtes creatius. No
paro de preguntar-me si és millor treballar com un infiltrat dins de
la indústria o com un franctirador. El diàleg entre els dos músics
en els camerinos de Planta Baja no és res més que un diàleg del
que jo em pregunto i parlo amb mi mateix.
Escrit
per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona
(abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada