dilluns, 20 de gener del 2025

CÓNCLAVE. Director, Edward Berger.

LA MÚSICA, TAMBÉ INCIDEIX EN SUGGERIR LES TENEBRES QUE SEMBLEN FER CONTORSIONS EN ELS SOTERRANIS D'UNA INSTITUCIÓ QUE NO REFLECTEIX, NI HARMONIA, NI COM A PRIORITAT, INTERÈS EN LA INTERVENCIÓ BENEFICIOSA EN LA REALITAT.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.
BERGER RETRATA AMB PRECISIÓ I UN AFILAT SENTIT DE L'HUMOR LES LLUITES INTERNES, LES TRAÏCIONS I ALIANCES DELS DIFERENTS SECTORS DE LA CÚRIA.
Escrit per Blai Morell, en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2024.

Guió, Peter Straughan adaptació de la novel·la de Robert Harris.

REGNE UNIT i EUA, 2024.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI, INTERPRETADA

El Cónclave és un escenari de tàctiques i intrigues, on allò que sembla més important, és qui pot disposar de la possibilitat de poder, o quina pot ser l'aliança convenient, tots sabedors que al llarg de la Història hi ha hagut molt Papes amb inclinacions o afiliacions sinistres pel que, no importen tant aquestes tenebres o turbulències particulars, com la pragmàtica de la conveniència.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

Edward Berger, el director.
Durant la narració es posarà en qüestió el tancament dels cardenals que, amb els seus prejudicis o anatematitzacions no accepten la diversitat(...)
Però si en alguna cosa es caracteritzant tots els cardenals del Cónclave, és en la convicció que aquest és un escenari bèl·lic on les diferents faccions s'enfronten.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona estona: aprendre alguna cosa, posar en qüestió alguna altra cosa, gaudir de l'espectacle visual i sonor, i dibuixar un somriure pels tocs d'humor irònic que planteja.
És allò que vol ser, amb un final divertit i inesperat.
El Vaticà mai ha estat una broma pesada, és un lloc de poder molt important i quan el tron queda buit, les ambicions es desfermen per aconseguir la trona al preu que sigui... El missatge esperançador, si més no, és pensar que hi ha una església que està més prop de la gent humil i que aquesta és l'església de Jesús de Natzaret, aquesta és la que ens agrada a les que creiem en la bondat i la justícia.
Com en tota bona pel·lícula, molt recomanable, la pots mirar en la dimensió que et vingui de gust en aquell moment i gaudir-la.
Una bona opció quan busques un film ben fet, distret i potser no saps què anar a veure.

MARTINA opina

Es tracta d’una pel·lícula basada en la novel·la de Robert Harris sobre l’elecció del nou Papa després de la mort de l’anterior que, marxa a ritme de llargmetratge de suspens i que il·lustra una fotografia capritxosa de com podria haver evolucionat la institució eclesiàstica en un món diferent.
Potser pel meu gust, ni fa anar a sotragades, ni la història conductora t’atrapa per fascinació en la profunditat dels personatges. Però almenys et permet entendre el procés d’elecció, t’endinsa en la lentitud de les coses que estan creades amb voluntat de concebre la diversitat i a més tomba, encara que sense grans exaltacions, entre mancances i abusos latents que, s’arrelen allà on hi hagi humans.
Crec que és una opció supervàlida per passar una bona estona, de cinema fet amb mitjans i amb un relat que permet submergir-se en les moltes capes que adquireixen les coses. A més, conclou, de manera inesperada amb un somriure.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 
Isabella Rossellini i Edward Berger, conversen sobre la pel·lícula: 



dimarts, 14 de gener del 2025

LA LUZ QUE IMAGINAMOS. All We Imagine as Light. Directora, Payal Kapadia.

NO HI HA HEROIS EXEMPLARITZANT NI FIGURES VICTIMITZADES EN AQUESTA BELLA I COMMOVEDORA PEL·LÍCULA. NOMÉS ÉSSERS HUMANS MODELATS PER UNA LLUM QUE ELLES MATEIXES PORTEN, ENCARA QUE NO HO SÀPIGUEN. UN MIRACLE DEL CINEMA.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.
LA NATURALITAT AMB LA QUAL EXPOSA, SENSE SUBRATLLAR RES, PERÒ AMB EL SEU TO JUST I LA SEVA PINZELLADA REVELADORA, SÓN FORMIDABLES.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.

Directora i guió, Payal Kapadia.

India, França, Luxemburg, Països Baixos, 2024.
Duració, 118 minuts.
Premis, Gran Premi del Jurat de Cannes 2024.

SINOPSI

La història succeeix a la ciutat de Munbai, una de les més denses i grans del món. Tres dones, Prabha, Anu i Parvaty de tres generacions diferents i de diferents llocs de l'Índia, treballen en un hospital i són amigues, es donen suport mutu per tirar endavant les seves vides en aquesta ciutat.

La directora, Payal Kapadia

TRAJECTÒRIA I RECORREGUT DE LA DIRECTORA

Després d'entrar a l'univers cinèfil amb el docuficció, “Una noche sin saber nada” (2021). La cineasta (Bombay, 1986), es consagra ara gràcies a aquest drama romàntic. Guanyadora del Gran Premi de Jurat de Cannes 2024, ha sigut escollida com la millor pel·lícula del 2024 per la revista britànica, Sight&Sound i el film no aspira a l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional, perquè el comitè indi l'ha considerat massa europea.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

EL CINEMA DE KAPADIA ENS PROPOSA UNA REVOLUCIÓ SENSIBLE QUE REBUTJA QUALSEVOL MENA DE REPRESSIÓ O LÍMIT, FINS I TOT, AQUELL QUE NO CONSIDERA LA IMAGINACIÓ I EL SOMNI COM A BASE FONAMENTAL DE LA NOSTRA IDENTITAT, PER SOBRE DEL PALMARI I CORPORI.

Paraules de Javier H. Estrada en el seu artícle, “De sueños tangibles y cuerpos etéreos”. Caimán CdC, gener de 2025.

LA DIRECTORA PARLA...
(...) he volgut retratar les contradiccions del meu país. Per un costat veiem una ciutat aparentment moderna com Bombai, amb edificis molt alt i una estètica marcada per la globalització. Malgrat això, en la quotidianitat dels seus habitants i en les relacions interpersonals perviuen idees molt regressives en termes de gènere i classe social.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

NÚRIA, opina

Aquesta pel·lícula parla de les grans concentracions urbanes, com és Munbay, que, atrauen un munt de gent de diferents llocs, ja que, ofereixen moltes oportunitats de treball. Les persones que hi van, aprofiten per tenir maneres de guanyar-se la vida que, altrament en el seu lloc d'origen no tindrien i la major part de les vegades, és l'única oportunitat que tenen d'aconseguir un treball, viure i poder millorar el seu aprenentatge professional... La ciutat té els seus avantatges, però també és dura i cruel, és com un monstre que engoleix a les seves criatures que hi van i hi viuen i hi treballen, amb la seva dinàmica despietada de ritmes, economia i anonimat, sent aquest últim aspecte un monstre de dues cares oposades i contradictòries que, poden jugar a favor o en contra, de la persona i de la societat.
En aquest film explica la història de tres dones de tres generacions diferents que, es troben en aquesta circumstància i ens mostra un fragment de les seves vides quotidianes, les seves il·lusions i les seves expectatives del dia a dia.
Una bella història coral, ben realitzada, sense pretensions, un cant a la senzillesa i a la dignitat...
Però potser, per algunes persones de la gran ciutat, massa lenta, contemplativa i poc estimulant.

MARTINA, opina.

Confesso d'entrada que pel que sigui el relat se'm va fer llarg, no obstant ja descansada, puc valorar moltes de les coses que després amb la Núria vam comentar que a ella li haurien interessat i agradat.
El primer que creua, amb moviment conscient, tres històries de dones independents, amb estats d'ànims canviant-se i que no ens parlen de maternitat. Ho dic perquè darrerament és un tema que apel·la al cinema fet per dones, i sense voler dir res al respecte, ja que, personalment considero que és una qüestió de la qual cal parlar-ne molt, encara que, m'ha semblat intencionat que no hi sigui gens present, en aquest cas.
Principalment, crec que mostra l'alegria de viure, tot i la dificultat de mantenir-se així a la gran ciutat. Encara que honestament em costa massa ubicar les històries paral·leles en una societat, per mi, tant desconeguda. Diria que parla també de l'amor ideal i potser reivindica no conformar-se per poder-te enamorar. Però tot ho deixo a l'aire, perquè tot i que diria que et transporta a llocs metafòrics, sempre em passa que en cultures que desconec tan, em sento incapaç de lliurament interpretar les propostes culturals que, sento consumint fora de context.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista amb la directora, en el marc del Festival de Donostia:

MÉS ENLLÀ...

Hi ha en tot aquest trenat (sustentat, per una banda sonora excepcionalment elaborada i de constant presència significant durant tot el metratge) una sensibilitat molt especial per capturar allò no dit, per filmar els rosecs, els anhels, per mostrar les mirades tristes o melancòliques i sospirs o guspires inadvertides.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.

MESTRES I HERÈNCIA

Es nota la llavor que algun dia va plantar en el cinema hindú el mestre Satyaiit
Ray: aquestes tres dones hereten la desvalguda soledat, el desarrelament, del noi de poble, Apu, de la famosa trilogia, quan arriba a la gran ciutat i els seus somnis i anhels comencen a desintegrar-se.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.