CONSCIENTS
DELS CONTRASTS QUE COMPONEN AQUEST VIATGE DE L'HEROI A LA RECERCA DEL
SEU PERDÓ, ELS RESPONSABLES DE “LOREAK” (2014) I “LA TRINCHERA
INFINITA” (2019), DEMOSTREN UN GUST EXQUISIT QUAN, FINS I TOT, EN
ELS MOMENTS MÉS EXPLÍCITS, CADA DETALL FORMA PART DE LA SEVA
CUIDADA NARRATIVA.
Escrit
per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
ESPERO
QUE S'EMOCIONIN I QUE SERVEIXI PER PARLAR A LA FI, D'UNA PERSONA
GRAN, HOMOSEXUAL. ÚLTIMAMENT SEMBLA QUE SER VELL SIGUI UNA MALALTIA.
QUE ES PARLI DE SEXE ENTRE GENT GRAN, ÉS INTERESSANT.
Paraules
de l'actor protagonista, José Ramón Soroiz, transcrites per
Fotogrames, octubre de 2025.
EL
COMENÇAMENT ESTAVA AIXÍ EN EL GUIÓ I ERA ALLÒ QUE A MI MÉS
M'AGRADAVA. TÉ UNA COSA QUE A MI M'AGRADA MOLT COM ESPECTADOR EN UNA
PEL·LÍCULA, EL DESCOBRIMENT D'UN MÓN. ÉS UNA DE LES COSES MÉS
BONIQUES QUE ET POT DONAR EL CINEMA.
Paraules
d'Aitor Arregi dites en una entrevista 4/08/25 i transcrites per
Fernando Bernal, per a Caimán CdC, octubre de 2025.
Guió:
Jose Mari Goenaga.
España,
2025
Duració,
115 minuts.
SINOPSI
Després
de molts anys d'estar amb la mateixa parella, Vicente trenca amb la
seva parella. A partir d'aquí, descobreix un món que li agradava
molt a Maspalomas, prenent el sol i buscant plaer. Un accident
l'obliga a tornar a Donostia i portar una vida plena de limitacions,
entre elles, la impossibilitat d'acceptar i explicitar la seva
homosexualitat.
Malgrat
tot es recuperarà i podrà esdevenir un nou canvi a la seva vida.
Versió
pròpia.
 |
| Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi |
MORIARTI, un VALOR AFEGIT
Abans
de rebel·lar-se internacionalment amb l'acollida de Loreak (2014) en
el Festival de San Sebastián, la productora Moriarti havia presentat
la seva òpera prima, “En 80 dias”. Aquest film dirigit per Jose
Mari Goenaga i Jon Garaño, a part de fixar en l'àmbit formal les
coordenades del seu cine, marcades per un to intimista, el col·lectiu
va plantejar algunes constants sobre les quals després tornaria a
reincidir, com la qüestió de la identitat i de les màscares que
s'utilitzen com a forma d'encallar els sentiments i refrenar les
pulsions davant d'un mateix, com a ser individual, i també davant la
societat que es converteix en una amenaça.
Escrit
per Fernando Bernal, en el seu article del film per Caimán CdC,
octubre de 2025.
NÚRIA opina
No
em feia massa gràcia veure aquesta pel·lícula, però no per la
seva qualitat, sabia que estava bé, sinó més aviat per la temàtica
que em feia mandra.
Agraeixo
a la Martina que la proposes perquè el film vaga la pena i fa una
reflexió en profunditat i si es vol en superfície, sobre moltes
qüestions vitals importants.
La
primera de totes que sorprèn per la dignitat que ho aborda, és la
de la vellesa i sexe, doncs els prejudicis són tan grans en aquest
aspecte, que gairebé ningú s'atreveix a manifestar-se, per por dels
judicis. El sexe a la vellesa, és un sexe brut, en l'imaginari
social és una mica així, encara que s'admet el sexe amb la parella
convencional, tot i que no se'n parla o es considera de mal gust
parlar-ne. Jo, com a vella formo part d'aquest imaginari i d'aquests
prejudicis, per això m'està molt bé veure altres concepcions i
maneres de pensar que són crítiques en aquest aspecte i et fan
donar una nova mirada sobre aquest tema.
El
curiós que m'ha passat és que mostra un sexe molt explícit en
pantalla que està fet d'una manera tan autèntica i curosa en la
manera de filmar-ho que, és absolutament respectuós amb
l'espectadora i no molesta gens.
La
vellesa pot estar o no carregada de limitacions. Limitacions que
moltes vegades ens imposem nosaltres mateixes, provocades per la por,
una por indescriptible i paralitzant que, impedeix a les persones a
ser i mostrar allò que són, llavors passem a ser res de res i
mostrar-se segons creiem que els altres volen que siguem. Això ens
porta moltes vegades i sobretot davant de situacions de
vulnerabilitat a confondre'ns i malauradament, no sabem qui som.
Una
bonica i lluminosa història sobre la vellesa, la vida i el canvi
constant en el qual estem sotmesos al llarg de la vida i que cal
entomar per anar creixent.
L'edat
no frena el creixement, som nosaltres qui posem el fre.
La
recomano a tothom, li agradi o no el sexe com a principal motivació
de vida!
MARTINA opina
Per
aquesta setmana confesso que vaig suggerir aquesta proposta perquè
en una entrevista radiofònica a Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi, em
van tornar a interessar com a duet creatiu. Del que a més n'hem vist
algunes coses, que ens han agradat, prèviament. Però sense saber de
què anava aquesta producció, per tant, puc dir que l'he vista
lliure de ser. Pel que vaig poder gaudir del trajecte amb puritat,
sense cap perjudici o mandra davant de la profunditat de la temàtica
que aborda, cosa que em sembla que per la Núria no va ser així. Ja
que d'entrada, diria, que no li plantejava sensacions.
Senzillament,
tinc a dir-ne que el viatge és molt pautat, primer el frenesí et
col·loca, més tard ja estàs tant dins de la història que el
personatge et permet anar penetrant en totes les angúnies de
l'esforç pel que està passant.
Crec
que és una mirada oberta, reivindicativa i sobretot una invitació a
permetre's qüestionar les violències. Cada una des del destinatari
del dolor, una mostra de la dificultat humana d'alimentar la nostra
identitat.
Filmografia Moriarti, fitxa completa i crítiques: https://www.filmaffinity.com/es/name-movies.php?name-id=928901321&role-cat=pro&orderby=date-desc&v=list&p=1
FORMAT
de 35 mm en cel·luloide, PERQUÈ?
Des
de la nostra primera pel·lícula “En 80 dias” no havíem tornat
a filmar en 35 mm.
Aquest
format dona una textura i colors molt evocadors en les escenes de
Canàries. Després, en la residència, és un aliat per apaivagar la
llum trista del lloc. Volíem una mena de viatge on, a poc a poc, tot
es torna més lluminós.
Laura
Pérez, conversa amb els autors per Fotogrames, octubre de 2025.
PELS
QUE CREUEN QUE MAI ÉS MASSA TARD PER PERDONAR-SE
El
millor: la cura i veritat que, José Ramón Soroiz descriu totes
les etapes del protagonista.
El
pitjor: qui es pensi que tot això no va amb ell.
Escrit
per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
Entrevista amb els directors:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada