LA
PROPOSTA PREN LA FORMA DE MUSCULÓS THRILLER SATÍRIC I DISTÒPIC
QUE, INEVITABLEMENT, PROJECTA UNA TRANSPARENT I ATERRIDORA METÀFORA
SOBRE EL PAÍS DE DONALD TRUMP, EN EL QUE APAREIX CONJURAT- EN LA
SEVA FORMA MÉS DESHUMANITZADA- TOTES LES SINISTRES FANTASIES
ENGENDRADES PER LES MÉS DELIRANTS TEORIES MESSIÀNIQUES O ELITISTES,
FILLES PUTATIVES DELS VELLS SOMNIS FUNDACIONALS D'UN PAÍS CONSTRUÏT
SOBRE EL GENOCIDI DE LES TRIBUS NATIVES ORIGINÀRIES.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en “Luminosa distopía satírica”, per
CaimánCdC, octubre de 2025.
LES
REFERÈNCIES SÓN INFINITES, LES CONNEXIONS AMB L'ACTUALITAT ENCARA
MÉS I LA SEVA ESPECTACULARITAT VISUAL PROMETEN CONVERTIR-LA EN UN
CLÀSSIC D'AQUESTS TEMPS ESTRANYS, DES DE JA.
Escrit
per Laura Pérez en la seva crítica a Fotogrames, octubre 2025.
Guió, Paul Thomas Anderson, inspirat en la novel·la de Thomas Pynchon, Vineland.
EUA,
2025.
Duració,
161 minuts.
SINOPSI
Un
exrevolucionari retirat, del grup French 75, es veu obligat ha tornar
a l'acció, setze anys després, per tal de recuperar a la seva
filla. Haurà d'encarar-se amb vells enemics en un moment molt tens
políticament, carregat de racisme i violència militar. És una
versió particular de la novel·la de Thomas Pynchon de 1990, sobre
els moviments radicals dels anys setanta.
Diferents
fonts.
 |
| Paul Thomas Anderson, el director. |
TRAJECTÒRIA TEMÀTICA del DIRECTOR
De
tornada al substrat més fosc i sinistre d'algunes utopies ancorades
en certs mites fundacionals arrelats en la història i cultura
nord-americanes, Paul Thomas Anderson es retroba amb “Una batalla
tras otra”, amb els fantasmes més pertorbadors que estaven
subjacents sota les imatges de Pozos de ambición (2007), The Master
(2012), Puro vicio (2014). En aquells títols palpitava en
l'interior- o per sota de les respectives històries- la
monstruositat inherent dels deliris d'avarícia, als desvaris
assassins o la rebotiga més fosca de la fantasia idealista i ara ens
trobem amb les devastadores conseqüències simultànies dels deliris
supremacistes i del vells somnis utòpics.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC,
octubre de 2025.
NÚRIA opina
Segons
molts, la pel·lícula de l'any, segons d'altres l'astracanada d'un
director consentit per Hollywood. Segons la meva opinió, potser una
analogia del que està succeint en aquests moments als EUA que cal
mirar i observar amb ull crític, per no deixar-se entabanar per una
indústria que abans que res, intenta vendre's assimilant tot
l'assimilable socialment i potser, intenta minimitzar i fer-nos
despreocupar, sobre uns els danys col·laterals d'una
situació mundial molt preocupant i no gens banal, encara que l'humor
i la ironia ens facin alliberar una preocupació que, si no surt, pot
ser molt castrant- perdoneu per la metàfora masclista-.
A
mi, el film no m'ha desagradat, tot i que he trobat que el metratge
era una mica excessiu, potser li sobrava mitja hora.
El
cas és que a mesura que ha anat passant el temps, el film se m'ha
fet més antipàtic i sospitós de no sé què.
És
una farsa de bons i dolents?
Què
intenta explicar-me?
Quin
missatge hi ha darrere d'aquest humor sarcàstic?
Per
què el nostre heroi, antiheroi acaba sent un tou que només està
pendent de protegir la seva filla i entrar en estadis de benestar
produït per les drogues que li han dinamitat la memòria i la
voluntat i l'han convertit en una pelleringa humana.
Per
què aquesta astracanada sospitosa, sobre un país, com el que
retrata ha sigut possible gràcies a una indústria poderosa que sinó
estàs en el poder, no obtens diners per la producció?
Massa
preguntes que a mesura que passen els dies va augmentant la llista i
que, no sé si tinc massa ganes d'aprofundir i anar contestant, em
quedo amb la bona opinió sobre el film que ha escrit el meu crític
preferit Carlos F. Heredero, des de Caimán Cdc.
Feu
allò que us agradi fer, anar-la a veure estarà bé per estar al dia
i tenir una opinió sobre un film que tindrà recorregut i polèmica.
Però si aquests aspectes us semblen intranscendents i sense sentit,
podeu passar d'ella, hi ha altres ofertes a la cartellera que, també
mereixen atenció i no tindran la sort de fer tanta recaptació de
taquilla.
MARTINA opina
Una
proposta abundant, que suggereix i correspon. Feta amb molts mitjans,
amb un repartiment de luxe i tota la fantasia necessària per vestir
una bona història.
A
més la definiria com una peça amb estridències, acidesa i seguint
l'estil marcat d'un director que utilitza un llenguatge propi i
reivindicatiu.
Crec,
però que dura massa, per mi, no t'arrossega tant per mantenir-te
durant les tres hores de la seva durada.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
RELACIONS
entre el “Vineland” de Thomas Pynchon i “Una batalla tras
otra”...
Paul
Thomas Anderson torna a endinsar-se en la titànica tasca d'adaptar,
o inspirar-se (millor dit per parlar d'aquesta pel·lícula) en la
literatura de Thomas Pynchon. Aquesta vegada escull la matriu de la
seva obra “Vineland”, publicada en 1990 i part de l'anomenada
trilogia californiana, junt amb “La subasta del lote 49(1965) i
“Vicio propio”(2009), aquesta última objecte d'adaptació per
part del director.
En
“Una batalla tras otra” Anderson es queda amb l'esquelet
argumental del text (el pare protector que busca a la seva filla,
l'absència d'una mare ex-revolucionària i assetjament d'un malvat
supremacista) per construir un thriller que avança sense treva. El
cineasta extreu un relat d'una immensa claredat en oposició a
l'estil de Pynchon, on la seva força emana de la divagació i
l'extensió desmesurada de l'acció, amb una tendència a negar al
lector la continuïtat de les trames o els esperats punts d'inflexió
dramàtica.
(...)Malgrat
aquesta manifesta separació tonal del material de Pynchon, Anderson
recorre a certes imatges del paisatge californià que apareixen una
vegada i una altra en la pel·lícula i que són el cor de
“Vineland”, filamades en la regió del nord de Humboldt County,
lloc on l'autor es va inspirar per la novel·la.
(...)
Cal preguntar-se si el vitalista gest final no és una caiguda
inevitable- i no per això menys autoconscient- en la suggerent
narrativa dels somnis i l'anhel de canvi, convertint a la jove en un
mirall latent que espera per reflectir els seus mites nacionals
adquirits que esclatarien en un futur en la seva revolució
generacional que perpetuaria els hàbits d'un país condemnat a
reimaginar-se (des del cine i des de la política) amb un ull sempre
orientat cap al passat.
Escrit
per Nacho Alvarez en el seu artícle, “Imágenes para un país en
eterna retrospectiva”, a Caimán CdC, octubre de 2025.
INTERESSANT
CONCLUSIÓ de Carlos F. Heredero
(...)
es converteix en un exercici virtuós no només de narrativa, sinó
també- i sobretot- de posada en escena, la seva inventiva es manté
viva i efervescent durant tot el metratge per convertir cada acció
en una ressonant imatge cinematògraf ica amb espessor i densitat,
expressiva i poderosa, amb enorme capacitat d'arrossegament i
reflexió, a la vegada que treu esperança d'allò més atroç i llum
de les tenebres més fosques.
D'aquesta
matèria incandescent està feta, en definitiva, la virulenta
metàfora distòpica que ens proposa aquesta immersió en el que és
més tenebrós de la nació nord-americana per parlar-nos a l'uníson,
del deteriorament de la innocència primigènia quan el transcurs del
temps històric deixa al descobert els desfetes engendrades per la
fantasia idealista i com l'ofuscació moral i la paranoia criminal
que acompanya a certa versió del “somni americà” pot acabar per
devorar els agafadors morals de les velles mitologies sobre les quals
s'ha construït el país quan els deliris més perduts pretenen
imposar-se a la realitat.
Una
diatriba sofrada i ardent que, sota el seu fosc paisatge palpita,
malgrat tot, un alè de tendresa i una esperança de futur. Cine amb
majúscules.
Paraules
de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC,
octubre de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada