MAI
SITUO LA CULPA EN L'INDIVIDU, SINÓ EN LES SUPRAESTRUCTURES
GOVERNAMENTALS QUE DEFINEIXEN LA SEVA VIDA.
A
LA PRESÓ VAIG CONÈIXER LA REALITAT DE LA GENT REPRESALIADA. PER
ALGUNES D'AQUESTES PERSONES, L'ÚNICA MANERA DE REVELAR-SE EN UN
CONTEXT DE REPRESSIÓ ÉS PER MITJÀ DE LA VIOLÈNCIA. PERÒ TAMBÉ
HI HA GENT QUE MIRA MÉS ENLLÀ DEL PRESENT IMMEDIAT I AQUESTES
PERSONES, ADVERTEIXEN QUE SI CONTINUEM FICATS EN EL CERCLE DE LA
VIOLÈNCIA, ACABAREM REPRODUINT EL SISTEMA ACTUAL I NO HI HAURÀ UN
FUTUR POSSIBLE PER CAP PERSONA.
Paraules
del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de
2025 des de Cannes.
ÉS
UN FILM QUE DEIXA CLAR DES DEL PRIMER MOMENT QUE, LES VÍCTIMES DEL
MAL NO PODEN OBLIDAR. LA QÜESTIÓ ESSENCIAL ÉS SI POT HAVER-HI
PERDÓ.
LA
PEL·LÍCULA DE PANAHI PLANTEJA UN DEBAT PROFUND SOBRE ELS LÍMITS DE
LA COMPASSIÓ.
PANAHI,
PERÒ, COM ELS PERSONATGES DEL SEU FILM, PREFEREIX ACTUAR AMB
ELEGÀNCIA I DIR-NOS QUE JA UN OBLIT POSSIBLE, QUE POTSER POT
HAVER-HI PERDÓ, PERÒ QUE EL MAL MAI ÉS BANAL.
Escrit
per Àngel Quintana per Caimán CdC, octubre de 2025.
Guió, Jafar Panahi
Iran,
2025.
Premis,
Palma d'Or a la millor pel·lícula, Festival de Cannes 2025.
Duració,
105 minuts.
SINOPSI
Un
accident fortuït provocarà un seguit de casualitats que portaran el
mecànic iranià Vahid a començar a esbrinar i comprovar, si un
personatge que enguany s'ha creuat a la seva vida i l'ha portat al
passat, és qui es pensa que és.
Versió
nostra.
 |
| El director Jafar Panahi |
UNA TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA LLIGADA A LA CRÍTICA POLÍTICA
Amb
el film “El circulo” (2000) el seu tercer llargmetratge, el
cineasta decideix filmar allò que no s'hi hauria.
Ja
ha passat una dècada d'ençà que es va inaugurar el cicle de
realitzacions del director pres. El 2011 s'estrena la seva primera
pel·lícula rodada durant la seva primera condemna de 2010, “Això
no és una pel·lícula”. No va passar més de cent dies tancat a
casa seva, però allà es va gestar el desig de fer una pel·lícula
que deia que no ho era, però ho era de cap a peus. D'aquí en
endavant filma amb un límit a la seva consciència, però sense por.
Va tornar a estar pres uns anys més tard, així i tot, mai va deixar
de tenir empenta i rodar pel·lícules incòmodes com “tres cares”
(2018) o “Los osos no existen” (2022), en la ficció explica que,
podria fer un pas i marxar, tanmateix marxar significaria no poder
tornar al seu país. El Panahi de la ficció, no passa a l'altre
costat, no obstant això el Panahi cineasta desobeeix amb les seves
pel·lícules, perquè filma sense mesurar del tot les conseqüències,
en el límit.
Escrit
per Roger Koza per Caimán CdC, octubre de 2025.
HISTÒRIA del DIRECTOR
Després
d'haver estat arrestat moltes vegades i després d'haver
protagonitzat una vaga de fam a la presó, Jafar Panahi, continua
decidit a denunciar les injustícies patides pel poble iranià en
mans del govern de la República Islàmica.
Panahi
que és un artista incorruptible, continua vivint a Teheran,
manifesta la seva intenció de continuar pel·lícules, malgrat la
persecució política a la qual està sotmès.
Escrit
per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025
EL DIRECTOR DIU
Soc
un cineasta social i per crear m'inspiro amb allò que veig al meu
voltant.
A
la pel·lícula he inclòs coses que em van explicar a la presó,
alguns reclusos que afrontaven penes de 10 i 15 anys. Però també
qüestions personals, com el terror que pots experimentar quan sents
un soroll que et recorda als sorolls de la vida a la presó.
A
l'Iran quan algú és interrogat a la presó, t'embenen els ulls i
només et deixen veure prou per signar la teva confessió. És per
mitjà de l'oïda que construeixes la imatge del teu interrogador
que, sempre està darrere teu.
Paraules
del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de
2025 des de Cannes.
NÚRIA opina.
És
el film més intel·ligent i compromès que he vist darrerament.
Veure
aquest film, et reconcilia amb la humanitat, malgrat que pel tema
polític de fons, és un film de terror i a més a més, encara que
ficcionat, és real.
El
que ens demostra Jafar Panahi és que amb pocs recursos, com és els
que té ell, es pot construir una bona història utilitzant el
llenguatge cinematogràfic i fer-te plorar molt, riure una mica i
qüestionar-te aspectes de com som o no humans.
No
te la pots perdre, encara que cap a la meitat perd una mica el ritme.
MARTINA opina
Jafar
Panahi, la Núria em recorda que és un cineasta a qui han empresonat
dues vegades per fer el que fa, evolucionant com a artista en cada
condemna i dialogant mitjançant el seu art amb les restriccions
imposades.
Crec
que aquest Triller, moral i trepidant, sosté la incògnita del que
t'explica amb una màgia que et deixa sense alè. De fet, confesso
que vaig acabar la sessió exhausta, no obstant amb els dies he pogut
llegir el missatge polític contundent i fosc que conté en el seu
fons.
Crec
que el tema sobre el que dialoga, el que per mi és el circuit de
l'odi, està abordat des d'una òptica directa i molt lúcida. Amb
una mirada sofisticada i la que t'obliga a qüestionar el teu propi
ordre moral.
Molt
recomanable.
Totes les informacions completes, a :
Algunes entrevistes a Jafar Panahi:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada