LEVIATAN. Director, Andrey Zvyagintsev

Rússia, 2014

Duració, 141 minuts.

                                                

                                                El director, Andrey Zvyagintsev

Del director

Aquest és el seu quart llargmetratge, guanyador del premi al millor guió del passat festival de Cannes.

Les pel·lícules que ha fet són, El regreso, 2003, guanyador del Lleó d'or a Venècia; El destierro, 2007; Elena, 2011, premi especial del Jurat a Un Certain Regard a Cannes.

Amb aquesta pel·lícula ens ofereix una versió actualitzada del relat bíblic de Job.

Sinopsi

Aquest film ens explica la història de Kolia (Alexei Serebriaakov), Mecànic que viu a prop del mar de Barents al nord de Rússia, amb la seva segona dona Lilia (Elena Lyadova) i el seu fill adolescent Roma, del primer matrimoni. Vadim Cheleviat alcalde de la ciutat, decideix expropiar la casa de Kolia, on ell i la seva família porten vivint tota la vida. La casa és preciosa, sobretot pel lloc on està situada. La llum i el paisatge envaeixen tot l'interior d'aquesta, creant un ambient molt especial.

Una decisió arbitraria i absurda, presa per un polític corrupte, dèspota i menyspreable. Aquesta decisió li porta a Kolia tot un seguit de desgràcies i problemes que, comencen amb l'arribada del seu vell amic Dmitri advocat que, ve de Moscou per ajudar-lo en els assumptes legals.

Altres informacions:

Inspirat en el mite bíblic de l'Antic Testament del llibre de Job- Gènesis, 1:21.

Leviatan és una bèstia marina, associada a les forces del mal, a Satanàs, creada per Déu. Les forces del caos.

Alguns consideren Leviatan com a símbol de la humanitat, en contraposició a Déu.

De la paraula Leviatan, se'n fa un ús genèric per denominar tots els monstres marins.

També està inspirada en l'obra Leviathan, escrita durant el S. XVII, pel pensador i filòsof anglès, Thomas Hobbes. Aquesta obra, molt important, en la història del pensament polític i filosòfic, parla del contracte social i la creació d'un Estat ideal, la Commonwealth. Abans de fer la seva proposta, analitza la naturalesa humana i considera a tots els humans iguals física i mentalment i per tan propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que, la condició natural de la humanitat, és un estat de guerra perpetua i manca de moral. Resumidament, el llibre dóna arguments perquè les persones abandonant la seva llibertat personal tan problemàtica, estableixin un contracte social amb l'Estat regit per un monarca absolut. En definitiva es tracta d'una justificació de l'Estat absolut que, ha establert doctrina en la constitució de l'estat de dret actual.

Diuen que li va posar aquest nom, inspirat en la por que els anglesos tenien a l'Armada espanyola, abans de la derrota d'aquesta, el 1588.

Mite i pel·lícula

En el mite bíblic, el mal que cau sobre Job, no és res més que una aposta entre Déu i el diable, un joc intel·lectual per demostrar la profunditat de la fe humana. La pel·lícula manté l'aspecte d'injustícia i absurd que tanta complexitat dóna al relat. Però difereix de la Bíblia en alguns aspectes molt importants. D'on ve el mal? La resposta de Zviáguintsev és clara: de l'estat, de l'església i de quasi totes les institucions socials, policies, jutges, advocats...

El modern Job

En els nostres temps desencantats la pregunta no és, què seria capaç d'aguantar l'home per acontentar a Déu? Una pregunta que, només té sentit en un món on els reptes espirituals encara existeixen.

Si no, que ens impedeix ser víctimes del mal més absolut, és a dir més... humà?

La mort de Déu, la barbàrie dels homes en el segle XX, els abusos de poder econòmic i polític, del capitalisme tardà, tota una sèrie de temes que el cineasta rus aborda amb intel·ligència i que donen una nova dimensió a la història de Job(...)
Aurélien Le Genissel, per la revista Dirigido por...451, gener 2015.

Aquest film no ha agradat gaire a les autoritats russes
interessant aquest artícle del País 20.01.2015
http://www.elpais.com.uy/divertite/cine/pelicula-rusa-oscar-que-irrita.html

NÚRIA opina

En aquesta pel·lícula, s'explica una història terrible, producte d'una absurda injustícia.

És llarga, però té un bon ritme i no es fa gens pesada. Les imatges són molt belles i tota la planificació d'aquesta està molt ben estudiada. La llum i el color són immillorables i s'adiuen molt bé amb el clímax dramàtic del film. La història té un bon guió, on tot està ben lligat, però...

Tot semblava perfecte per aconseguir emocionar, i aquí rau, segons la meva modesta opinió, el gran defecte d'aquest film. No aconsegueix emocionar prou, li falta alguna cosa... Després de pensar amb Tarkovski, que m'encanta però, he arribat a pensar que potser és una manera de narrar russa i que jo no acabo de copsar.

Si la història corprèn, és més per l'esgarrifança que et produeix el pensament de tot el terrible que està passant que, com s'explica allò que passa a la pantalla.

La considero una bona pel·lícula i crec que, és interessant anar-la a veure per la visió que dóna de Rússia, dels mals d'un capitalisme desenfrenat sense límits, de la corrupció d'un sistema i de les conseqüències aniquilatòries del materialisme, sobre l'individu.

També, cal considerar que, la pel·lícula és complexa i pot tenir moltes altres lectures i que aquesta, pot ser una de les seves grans qualitats.

MARTINA opina

Aquesta pel·lícula que adopta com a títol el terme Leviatan, crec que és bastant a temporal i, malgrat narrar una història concreta, on un home es troba immers en una disputa amb un alcalde, qui vol expropiar-li la terra sota la qual està construïda la seva casa. Entenc que, reflexiona sobre el constant conflicte en què pot derivar l’exercici del poder. 

L’escenari dels fets és preciós, la narració molt detallista e intimista i el tràngol pel qual passen els protagonistes és d’allò més fosc, injust i decebedor. La Rússia que se’ns presenta és, humil, tancada, fosca, corrupta i perjudicada per l’abús d’alcohol.

Personalment, he pogut gaudir traslladant-me a un altre món, suposo que llunyà però comprensible i on les problemàtiques socials demostren que, la manera com l’humà es relaciona, potser sí que és universal.

M'ha fet pensar en el greu que considero que és que, l’evolució no ens ensenyi a frenar la maldat de l’avarícia del poder. Fins i tot, he arribat a casa enfadada per la deshumanització que com a éssers, podem patir quan ens entossudim només a aconseguir el millor per un mateix.

Recomano aquesta obra a aquells fans del cinema d’autor, en particular i sobretot, per un dia on l’espectador busqui reflexionar sobre qüestions transcendents.

JAUJA. Director, Lisandro Alonso

Argentina, USA, Holanda, 2014
Fotografia, Timo Salminen.
Viggo Mortensen, és productor, és el responsable de la música i és un dels protagonistes.

El director, Lisandro Alonso

Entrevista con Lisandro Alonso i Viggo Mortensen

Potser, estem intentant racionalitzar el que és irracional, buscar-li una coherència narrativa i dramàtica, a allò que només aspira a tenir una coherència poètica. Potser, això només pot passar en l'àmbit de “Jauja”, aquesta terra mitològica, aquest llim poètic, en els que es van perdre tots els que van intentar trobar-lo. Fins i tot nosaltres quan ho intentem desxifrar.

Carlos F Heredero per la revista Caimán, 33 desembre

Una part molt important de l'estètica d'aquest film és el tractament de la llum i el color és obra del director de fotografia Timo Saminen, director de fotografia habitual de Aki Kaurismäki.

SINOPSI

En aparença, però només en aparença, aquesta història passa a la Patagònia. Protagonitzada per un capità d'ingeniers danès, Gunnar Dinesen interpretat per en Viggo Mortensen, que treballa per l'exèrcit argentí durant la campanya coneguda com la conquista del desert 1878- 1885. En aquesta, l'exercit va massacrar a millers d'aborígens indis, els anomenaven “cabezas de coco”, per tal d'annexionar-se el territori. El capità, està acompanyat per la seva filla de quinze anys que, s'escapa amb un soldat, Corto. El pare empren la recerca de la seva filla per un escenari natural inhòspit i pregó. A partir d'aquí...

NÚRIA opina.

Curiosa i interessant pel·lícula; misteriosa, intrigant..., amb unes imatges captivadores que, et fan traslladar en un món oníric, i en una història on tothom, a la seva manera, es perd, en un desert real, on és força difícil trobar-hi els camins que et porten a algun lloc.

Les imatges i els enquadres d'aquestes són molt bells i elaborats. El format de pantalla 4:3 i els angles arrodonits, li acaben d'aportar el necessari, per transportar-nos en un món que no és ni d'aquí, ni ara, ni palpable mai.

La història no dóna cap resposta a allò que ens presenta com nus, no resolt res. Més aviat enceta un munt de preguntes que deixa a l'aire o a l'aigua o en mig del desert de la Patagònia. Amb el gir brusc del final, ens acaba de deixar astorats i sorpresos.

La pel·lícula és bastant llarga i amb la seva cadència lenta, al final se m'ha fet una mica pesada.

Potser no era el meu dia i l'hauria de tornar a veure, amb unes millors condicions de les quals estava aquell dia. És un film que requereix atenció, mirar i deixar-se admirar.

Si, hom espera, una història on el llarg de la narració s'expliqui què passa, millor no anar-la a veure. Aquesta narració és poesia, i malgrat sembli, no se situa en cap espai i temps concret, el temps de referència de la narració és una excusa per dir-nos moltes altres coses.

Per amants de l'hermenèutica i de la poesia..., això sí, ben desperts.

MARTINA opina

Jauja és una pel·lícula especial, molt estètica i amb una lectura profunda i molt sucosa. L'espectador s'endinsa en un racó cregut popularment com a terra mitològica i l’abundància. 

De fet, quan actualment un busca al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, la paraula “Jauja” troba el següent: "de Jauja, província de Perú, cèlebre por su buen clima y su riqueza". 

Potser el director, qüestiona aquesta cerca incerta dels expedicionaris europeus, en aquest cas a la Pampa Llatina americana. Segurament, impulsats per l'afany de conèixer, descobrir o simplement haver estat a aquest anomenat paradís. Qui sap si, per comprovar que realment aquest lloc, com a tal, existia. 

Un recorregut compassat per una tràgica historia, d'un home que es va desesperant per una regió pelada, inhòspita i plena de caràcters durs i acostumats a la soledat. Segurament, una terra hostil per un foraster a la recerca de la satisfacció d'un desig incert. Tampoc, el lloc idoni per una noia jove, filla d'un coronel, en plena edat adolescent i amb ganes d'indagar per la vida. 

Aquesta obra, està filmada en 35 mm i succeeix quasi només amb imatges. Per tant que, se n'abstinguin els no amants d'aquest tipus de cinema. 

A mi, allò que em sorprèn és que, encara que no hagi pogut llegir cap missatge concret, fa dos dies que hi dono voltes. Segurament, intencionalment, és de lectura oberta i a mi personalment m'ha remogut força per dintre, inquietant-me no sé ben bé per què. Però, en tot cas sé que, encara barrino els detalls d'algunes de les seves impactant imatges. 

No ser el què, però només puc dir que m'ha agradat i crec que molt. 

MAGIC IN THE MOONLIGHT. Director, Woody Allen

USA, 2014
97 minuts.

El director Woody Allen...pensant ?

 

SINOPSI

Stanley (Colin Firth) és un mag. Un amic seu, li sol·licita els seus serveis perquè vagi a la Costa Blava per desemmascarar a Sohpie (Emma Stone), una mèdium que s'està fent d'or, amb l'alta societat de la zona, endevinant el seu futur o fent-los parlar amb els seus morts. Ell és famós per haver mostrat la fal·làcia de molts mèdiums. Hi va, i com era d'esperar, aquest encontre canvia considerablement els seus plans.

NÚRIA opina

M'he divertit molt amb aquesta pel·lícula, on he recuperat el gust pels diàlegs ocurrents, distesos, irònics i intel·ligents... que sempre m'han fet riure, d'en Woody Allen.

No és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que està ben feta, té una fotografia esplèndida, una planificació impecable, una ambientació en els anys vint molt acurada, i un repartiment, pel meu gust, ben trobat.

Divertiment més que res. Però també si hom vol, i si no no cal, sobre la paradoxa de l'amor, enfront de la raó, entre la legitimitat i igualtat, entre allò que fa un il·lusionista i una mèdium...,tot plegat ens porten al mateix lloc...o potser no?

Potser si aneu a veure aquesta pel·lícula que, us recomano, sereu més exigents i no sortireu tan satisfets com jo, però espero que no digueu: “no pagava la pena” i gaudiu d'aquesta comèdia lleugera i divertida.

MARTINA opina

Una comèdia senzilla, previsible i amb moments fantàstics, on el gran Woody Allen es mostra en bona forma.
No tinc gaire cosa a comentar, ja que, no espero sorpreses d'aquest autor qui m'encanta i adoro profundament.
Reconec que, és una cita anual que anhelo i m'il·lusiona cada any. Tot i així, he de dir potser, pel què fa a aquesta pel·lícula i el seu protagonista principal, no m'ha seduït. Més aviat m'ha semblat un personatge més “pijo” i pedant que sarcàstic o genial. Això és tot el que critico. És a dir que, l'actor Colín First no m'ha encantat actuant, ni m'ha convençut el seu paper.

ADIEU au LANGAGE. Director, Jean-Luc Godard

França, 2014.
Duració, 70 minuts.

"He deixat d'estar allà on vostè es pensa que estic. De fet, estic seguint altres pistes"
aquestes són les paraules que va adreçar Jean-Luc Godard al director del festival de Cannes, per justificar la seva absència en la presentació de la seva pel·lícula...

Advertiment
Segons la distribuïdora, al 17/11/2014, "Adieu au langage", només s'estrenarà a Espanya en 2D, el què suposa una gravíssima adulteració de la naturalesa del film, concebut per Godard en 3D.

El director, Jean-Luc Godard

NÚRIA opina.

Quan tens una certa edat, un prestigi com a director i domines l'ofici, com és el cas, pots fer allò que et passa pel barret..., ja que tens tota la llibertat creativa del món, i sinó, te la prens.

Això és el que fa Jean-Luc Godard en aquesta pel·lícula, que és un collage connex amb un discurs visual, més poètic que narratiu. Tot plegat un munt de suggeriments que identificades amb el títol, van repicant als ulls i en forma de conceptes al cap, en definitiva llenguatge.

Potser sí que s'ha acabat el llenguatge de la Il·lustració amb paraules i conceptes, ara aquest es complementa amb molts d'altres... el cinema, això ho ha fet sempre. O potser ens està parlant d'un tipus de narrativa?

De quin final ens parla Godard ? O potser aquest títol, no és res més que una provocació?

O tota la pel·lícula és una provocació?

No ho sé, ni m'interessa massa trobar les respostes, ho he passat bé i ha sigut estimulant veure aquesta parida i agrair-li que l'experiment hagi sigut curt.

Potser encara, hauria estat millor veure-la amb el format 3D amb el que ha sigut feta.

MARTINA opina.

Jean-Luc Godard és un home reconegut com a savi, artista madur i molt productiu. Jo personalment però, dec ser massa senzilla, pragmàtica o faltada de sensibilitat, ja que, en general no acabo d’entrar en les seves obres.

“Adieu au langage”, és la seva obra pòstuma, que el director crea als seus 84 anys i constitueix la seva pel·lícula número trenta-nou. És admirable l’inquietud, també l’esperit crític conegut d’aquest, ja que, tot i la seva edat avançada ha volgut obrir-se a les noves tendències creatives audiovisuals i la pel·lícula està feta en 3D.

Vertigo Media és la distribuïdora que la portada a Espanya. Només ha pogut fer-ho en tres cinemes, però per mi, el més curiós és que en cap d’ells disposen dels mitjans tecnològics per fer el passi en aquest format. Per tant, a l'audiència espanyola, aquesta obra ens arriba descafeïnada i l’espectador no pot amarar-se-se de la particular narració visual que Jean-Luc Godard vol traslladar-nos.

Pel que fa al guió, he entès la crònica d’una història d’amor turbulent, on la parella deixa de parlar-se. S’acompanya, o potser s’explica, la seva falta de comunicació verbal mitjançant la mirada d’un gos. He pensat que simbòlicament aquest ens representa la màxima expressió del llenguatge no verbal, possiblement en la seva relació amb la raça humana.

El transcurs interromput d’imatges tallades, la successió d’escenes on es donen converses no mantingudes i el contingut abstracte del missatge, m’ha fet que no acabés d’entrar en l' obra. Tot i així crec es tracta d’una experiència interessant i amb una durada molt assequible, ja que en 70 minuts s’acaba.

LA ISLA MÍNIMA. Director, ALBERTO RODRIGUEZ

España, 2014.
Duració: 105 minuts.

Alberto Rodriguez el director dret, durant el rodatge.

http://blogs.antena3.com/diario-de-rodaje-la-isla-minima/

http://www.infolibre.es/noticias/cultura/2014/09/26/alberto_rodriguez_escribe_sobre_isla_minima_21936_1026.html

Sinopsi.

Espanya 1980, dos polis són enviats a un ignot poble de les “marismes” del Guadalquivir a Sevilla, la Isla Mayor, per investigar la desaparició de dues germanes adolescents.

Pedro (Raúl Arévalo), és un policia jove que. Està disposat a defensar el seu treball, sota els nous procediments ètics de la policia. Juan (Javier Gutiérrez), el veterà company de Pedro, ve de l'antiga escola de la policia franquista, on es practicava la mà dura i es permetien els excessos.

Junts, s'hauran d'encarar a les seves diferències i a un entorn rural, aïllat, tancat i hostil, per descobrir què els ha passat a les noies. Tot fa sospitar que, aquestes han fugit d'un entorn opressiu i tancat, procedent d'uns temps passats, on els habitants d'aquest lloc s'han afermat.

Malgrat això, la mare de les nenes (Nerea Barros), dona d'un home feréstec i autoritari, donarà pistes que, permetrà als policies tirar endavant la seva investigació.

NÚRIA, opina.

És difícil fer un thriller amb un final obert i del que l'espectador en surti satisfet i no, estranyat o amoïnat, com va ser el meu cas.

No és corrent aquesta circumstància, però no és cap novetat en el món del cinema negre o del thriller.

En la història de la qual estem parlant, ens mostra una xarxa tancada, on tothom pot tenir el seu punt de complicitat, en la responsabilitat d'uns fets. La por amplia, dispersa, canviant i amb tots els seus matisos de forma i color, paralitza, i provoca el silenci, i el fet de voler desentendre's d'uns fets i de tot allò que, hom podria aportar a possible esclariment d'aquests.

La pel·lícula ens situa en un temps, anys 80. Retrat de l'Espanya de la transició, entre una dictadura de llarga duració i una democràcia, sense trencaments. La qual cosa ens indica que, aquesta, s'haurà d'assentar en la base de les velles estructures dictatorials repintades. Els antics protagonistes del poder d'aquella, hauran de conviure amb els nouvinguts a la nova dinàmica del poder democràtic Tot això però, amb un pacte implícit de silenci i oblit per segons quins temes..., totes aquestes coses s'expliquen per mitjà d'aquest thriller. Una metàfora molt enriquidora, que ens deixa la porta oberta per poder interpretar el present i on el final, està per veure.

Un bellíssim i inquietant espai real per la història, les “marismes” del Guadalquivir.

Una història interpretada per un ramet d'artistes en estat de gràcia, impressionants en la seva interpretació.

Felicitar el director, Alberto Rodriguez i a tota aquesta nova generació de directors del cinema espanyol, ben formats, que són atrevits i saben barrejar conceptes i fer un cinema de qualitat, comercial i amb missatge, si es vol interpretar.

MARTINA, opina.

L'Espanya dels anys 80, en un escenari de naturalesa espectacular, les marismes del Guadalquivir. Ens mostra una realitat de gent, poc cultivada culturalment, humil, sotmesa al narcotràfic i on encara és habitual, la pràctica discrecional de l'autojustícia.

En aquest context, dos policies madrilenys i amb estils ben diferents, són traslladats allà. Amb l'objectiu d'investigar, sobre el recent assassinat de dues germanes menors d'edat. Els policies, han de recórrer a tots els pocs mitjans que tenen per investigar.

Penetrar en l'entrellat d'aquesta societat rural i força hermètica els resultarà força difícil, i fins i tot, perillós. Tot i així, aquest thriller d'acció ens condueix a les profunditats de l'entramat i ens mostra, la cruenta realitat de l'anarquia del comerç de substàncies il·legals.

Potser més enllà dels fets concrets, aquesta obra m'ha permès fer-me un retrat d'un tros de país llunyà i desconegut.

Pel meu gust, és una pel·lícula recomanable pels qui tinguin ganes de conèixer, una història i un indret. També, pels qui com jo, cada vegada es declarin més fans del cinema pròxim i de qualitat.

FIVE DAYS to DANCE. Directors, Rafa Molés i Pepe Andreu.

Nacionalitat, Espanya 2014.
Documental. 77 minuts.
Premis: DOC Barcelona 2014. Zinemaldia Donostia 2014. DOCS. Df.Mèxic 2014. DOCS Medellín Colombia 2014. Premio Canal Plus, Mirada social 2014 España.

El director, Pepe Andreu Iborra

El director, Rafa Molés Vilar

Els directors: 

Pepe Andreu Iborra, productor amb 15 anys d'experiència com a productor de televisió, director de documentals i reporter d'informatius.

Rafa Moles Vilar, és periodista i guionista. Ha rebut molts premis i és autor de 18 documentals de televisió. Creador del grup d'investigació de RTVV.

Sinopsi.

Una parella de ballarins apareix un matí en una aula d'un institut. Anunciant-lis que avui és dilluns i que tenen cinc dies per pujar a un escenari i ballar. Cinc dies per canviar coses. Un petit plaç per un gran repte: moure a les persones quan el món ens paralitza.

La dansa els obliga a trencar rols, just en el moment que les seves vides i els seus rols socials s'estan forjant. Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són coreògrafs promotors d'aquesta experiència. La dansa és el llenguatge comú. No importa el lloc. Cinc dies, una classe d'adolescents, un microcosmos en el qual succeeix, un petit big-bag.

NÚRIA, opina.

Aquest és un documental que el seu valor principal està en allò que t'explica.

Pel que fa en com t'ho explica, deixa de tenir importància perquè el què t'explica, té un valor per si mateix. Un projecte on, explícitament i per mitjà de la dansa, trenca la desconnexió que tenen un grup de joves que conviuen cada dia en una aula, per connectar-los a través d'un espai i una activitat no corrent, la dansa i la música. Aquesta, trencarà durant cinc dies amb tots els rols establerts al grup per donar-los a cadascun d'ells una oportunitat per sentir-se un més del grup en una tasca comú, dansar.

L'objectiu és tan noble i queda tan clarament definit que, em resulta molt difícil desvalorar la tasca feta, puntualitzant algun aspecte del com que, no m'ha acabat de fer el pes, a part del fet que em sentiria massa presumptuosa.

Del documental que, només el feien al cinema Balmes i per uns quants dies, no n'ha parlat cap de les revistes i diaris que jo compro habitualment. Si més no que jo m'han hagi assabentat.

Felicitats pels que han fet el documental i per la parella de ballarina i coreògraf que porten a terme aquesta tasca.

La recomano, per tots els que creguin amb la possibilitat i el valor dels petits canvis.

MARTINA, opina.

Havent vist el tràiler d'aquesta pel·lícula reiterades vegades, pensava que em feia mandra, ja que, tracta d'una experiència en un institut del País Basc on mitjançant la dansa un grup d'adolescents viu un moment immemorable. Però, al meu entendre, quan una germana et demana que l'acompanyis al cinema a veure quelcom concret, quan mai té massa interès en el cine en general, crec que val la pena aprofitar l'ocasió.

Els coreògrafs Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són els encarregats de dirigir aquesta tasca. També són un matrimoni que es presenta molt unit per la dansa. Aquests, vinguts des d'Holanda, a més, tenen com a fita treure el millor d'un grup en plena explosió de "l'edat del pavo" que plens d'inseguretats, dubtes existencials i pors han de presentar un espectacle, passats cinc dies.
Finalment, puc dir que, crec que ha sigut molt enriquidor. Sobretot per conèixer uns personatges interessants i interessats, per un món humanitzat i civilitzat. També per veure com la tasca educativa es complica avui en dia i com la comunitat que se n'ocupa, es mou i busca com cobrir les seves necessitats.
En general, m'ha fet plantejar algunes coses, com per exemple, la gran importància que per alguns està assolint la connexió amb el cos propi, en una societat cada cop tendim a portar una vida més sedentària.
Jo la recomano, tant a persones interessades en el rol de l'educació, com a tothom qui li interessi reflexionar sobre diferents situacions.

LA SAL de la TIERRA. Direcció Wim Wenders, J.Ribeiro Salgado

Nacionalitat, Brasil, Itàlia, França, 2014.

Juliano Ribeiro Salgado, Sebastiâo Salgado i Wim Wenders

Diuen a la secció de cinema del TIME OUT 31/10/14, coordinada per en Josep Lambies.

(...) Perquè Wenders és un home religiós, però en un sentit heterodox. Aconfessional, podríem dir, i tots esperavem que a La sal de la Tierra conservés aquesta actitud. Mig,mig.

La idea era construir un relat amb les fotos de viatge de Sebastiâo Salgado. Tot i que l'experiment és ambiciós, s'ha passat de pebre. A estones el discurs frega els límits de la postal de caritat missionera. Per sort, no els arriba a depassar.

Diu també, Carlos Reviriego a la revista Caimán, octubre 2014, en el seu artícle titulat, Celebración de una vida y una obra.

(...) buscando la misma clase de sensibilidad visual y de enfoque 'humano' que caracteriza su obra, acusada, no lo olvidemos, por críticos como Susan Sontag o Ingrid Sischy de convertir la miseria que padecen millones de seres humanos en objetos estéticos para el consumo compasivo del mundo occcidental. La sal de la Tierra elude este debate y celebra la belleza de una imagen ( de cientos), por dura que sea, si bien su honestidad

´es transparente, pues nunca oculta su filiación y admiración por el sujeto y los predicados de su obra. Un sujeto, nos cuenta el film, que perdio su fe en la salvación de la Humanidad y dejó de fotografiar a los hombres para dedicarse a fotografiar árboles, y otros espectáculos naturales.

http://www.wim-wenders.com/
https://www.facebook.com/SebastiaoSalgado
http://obrasocial.lacaixa.es/ambitos/exposiciones/genesis_ca.html

NÚRIA opina

Abans de dir la meva opinió sobre aquest documental, he volgut posar aquesta crítica sensata, no sobre el documental, si no sobre el rerefons ètic de les fotografies d'en Sebastiâo Salgado.

Doncs perquè, amb aquest documental he pogut gaudir de l'impacte emocional d'unes imatges bellíssimes. Aquestes, m'han fet reflexionar, una vegada més, sobre la funció de l'art i la seva repercussió social.

Les imatges de Sebastiâo Salgado ens transporten fins a l'essència de l'ésser i és en aquesta dimensió on trobem la seva bellesa. Ja que, ens arrelen a la nostra veritable naturalesa existencial.

Si no, perquè admirem les obres de Goya o Ribera o Caravaggio o Saura o Munch o Freude..., o tants altres a tall d'exemples, són capaços de representar el sofriment humà, de tal manera ens enganxa, ens emociona i ens el fa sentir, com quelcom que també ens pertany.

Allò que he rebut jo del que, ens vol mostrar d'aquests éssers humans fotografiats, és la seva excepcional dignitat davant del sofriment imposat i inevitable, en aquell instant.

El creixement i comunió d'aquesta dignitat que, no s'ha pogut malmetre, fa que aquestes imatges siguin bellíssimes, extraordinàries i molt corprenedores.

Tant de bo fóssim capaços de compartir, encara que fos amb un instant de compassió, la dignitat dels que han de patir la fúria del poder d'uns quants cobdiciosos.

Un documental on el fotògraf i les seves fotografies han quedat units de per vida, i així ens ho mostra en Wim Wenders en aquest documental.

Gràcies al fotògraf i al director per haver-me permès l'experiència de poder compartir i conèixer, algunes de les penes i alegries del nostre món.

No us la podeu perdre, és una experiència única.

MARTINA opina

Amb aquesta pel·lícula l'espectador es trobarà davant d'una obra especial i on, dues disciplines relacionades amb les arts visuals el cine i la fotografia es fusionen.

Wim Wenders en aquest documental ens ofereix una visió autobiogràfica de l'obra i la vida del fotògraf Sebastião Salgado. Sobretot a través de fotografies d'aquest intrèpid aventurer que ha perseguit captar els canvis de la humanitat i que a mi m'han traslladat a l'interior d'un home solitari, amant de la seva feina i amb un afany per retratar les belleses del planeta que m'ha suggerit una gran admiració.

M'ha agradat com d'alguna manera a través d'una visió introspectiva en l'interior d'aquests personatges inquiet i cultivat. També mitjançant un seguiment dels seus darrers viatges, om pot entendre no només la mirada d'aquest senyor, sinó fins i tot, el motiu pel qual mai ha volgut deixar de retratar aquells racons, comunitats o situacions que, considera que cal preservar.

Personalment, m'ha semblat una proposta idònia pels amants de la naturalesa, del planeta, de l’etnografia o pels que els hi agradi conèixer més enllà. Felicito al gran director d'aquesta obra, ja que, un cop més crec que ha sigut capaç de beneficiar-se de tots i cada una de les virtuts del llenguatge cinematogràfic.