RED ARMY. Director, Gabe Polsky.

EUA i RÚSSIA, 2014.
Documental.
Duració, 76 minuts.

(...) on el joquei que era lliure i harmoniós, representava el més oposat a una forma d'estat que era tancada i discordant.

El director, Gabe Polsky.

Sobre el director.

Americà de pares russos i gran aficionat a jugar a joquei sobre gel. Sempre va ser un gran admirador de la selecció nacional soviètica d'aquest esport. Finalment, debuta com a director i li fa aquest homenatge.

Aquest documental ha tingut forces nominacions a diferents festivals. Ha obtingut el premi al públic del festival de cinema de Chicago i a Zuric, la Menció Especial.

Sinopsi

Aquest és un documental, sobre la selecció soviètica de joquei sobre gel que durant dècades va ser imbatible. Per ells, aquesta va ser la millor arma de propaganda del sistema comunista.

També vol ser un documental sobre la Guerra Freda i els canvis a l'antiga URSS, des de la pista de joquei gel. Vol trencar la fal·làcia que esport i política es mouen per separat.

Red Army, és el nom popular de l'equip. Sempre o quasi sempre guanyaven i així demostraven la seva superioritat.

Aquest documental apadrinat per Werner Herzog, ens ofereix una mirada a l'esport concebuda com a estratègia política, en un estat on els jugadors rebien un entrenament militar i estaven tancats durant mesos per exercitar-se.

He trobat en enllaç molt interessant, del que va ser director de Cahiers de Cinema durant uns anys, Jean-Michel Frodon  http://blog.slate.fr/projection-publique/

NÚRIA opina.

Em sap greu, però per mi aquest documental, no ha tingut gens d'interès. No m'ha aportat cap element nou, sobre la Guerra Freda, ni sobre la funció política de l'esport, ni sobre l'entrenament d'aquests esportistes per representar el seu país.

El començament hi havia un interès, una curiositat i unes ganes de descobrir coses noves, però, dissortadament tot això s'ha anat esfumant i m'he anat avorrint cada vegada més, al marge que no em deia res tot allò que m'anaven explicant a la pantalla.

Crec que, podia haver explicat moltes coses com, quin era el mètode d'entrenament perquè aquest equip fos tan imbatible, com això es traduïa amb la situació política del moment quan anaven per aquests mons... que passava a la Unió Soviètica. Tot plegat, no saps ben bé què et pretén explicar.

El documental potser té algunes qualitats, però jo no els he sabut veure. Si algú pensa que les té, que m'ho expliqui que l'escoltaré amb molt de gust.

La frase que el director remarca en una entrevista i que jo l'he posat de capçalera, podria ser la clau d'aquest documental, però no veig que això estigui explicat o desenvolupat enlloc.

Tot i que a la revista Caimán obté una qualificació crítica de 7, feta per tres crítics.

MARTINA opina.

Aquest documental fa un paral·lelisme entre la història de la Unió Soviètica i la del seu equip nacional de joquei sobre gel, des dels anys 80 fins a l'actualitat. Mitjançant les explicacions del capità d’aquest equip: Slava Fetisov.
En escollir-la pensava que, podríem conèixer una mica més de Rússia, del seu règim comunista o potser de la seva gent. Personalment, em va semblar que podria ser interessant que s'utilitzés com a fil conductor per a la narració, la història dels membres d'un equip nacional que, varen ser guanyadors de quasi tots els partits que van jugar. Que a més, en la darrera etapa de la seva carrera esportiva, van abandonar la seva terra natal a la recerca d'un futur professional millor. Sent pioners, ja que, aleshores estava castigat el fet d'abandonar el país i deixant el seu paper d’herois, per convertir-se en enemics polítics del règim.
La seva posada en escena, opino però que, és insípida, avorrida i pel meu gust no acaba d'explicar res, del tot. Parlen els membres de l'equip, tots homes actualment de 50-60 anys, però l'enfocament pel gust meu, és massa anàrquic, mono temàtic i no porta enlloc.
Jo, no li he acabat de trobar cap sentit, entrar a analitzar amb tanta profunditat l'evolució d'un equip. A més, fent-ho guardant les distàncies amb les intrigues d'un joc que va sorprendre els equips de tot arreu del món. Crec que el projecte era ambiciós i no s'ha resolt satisfactòriament.
Potser reconec que, m'ha influenciat el fet que a la Núria no li ha agradat gens ni mica i a mi, m'ha acabat també desagradant. O tal manera és, el fet que, el seu protagonista no és un caràcter que desperti la meva simpatia o que em suggereixi massa res.

CAMINO de la ESCUELA. Director, Pascal Plisson.

Documental. França, 2013.
Duració 75 minuts. 

El seu viatge no només és  un viatge físic, sinó espiritual. Un viatge interior que els permet sortir de la infantesa per esdevenir adults. Aquest és el veritable tema de la pel·lícula.
Paraules del director del documental, Pascal Plisson.

Sinopsi
Aquest documental, narra la història real de 4 nens herois. Zahira i les seves dues amigues des de l'Atles al Marroc; Samuel i les seus dos germans petits des de l'Índia; Carlitos i la seva germana petita des de la Patagònia a l'Argentina; Jackson i la sena germana petita des de Kènia. Cada dia s'ha d'afrontar al repte de superar perills i adversitats, per tal d'arribar a l'escola. Tenen moltes ganes d'aprendre i són conscients que, només l'educació els obrirà les portes a un futur millor.

Pascal Plisson amb en Jackson i la seva germana, de Kenia.

L'origen d'aquest documental

Estava en Pascal Plisson rodant un altre documental a Kènia i es va trobar amb cinc nois que portaven un embalum a la cintura i el director els hi va preguntar que portaven i on anaven, ells tots contents li van ensenyar els seus estris de l'escola i li van dir que anaven cap allà. feia molta calor i feia dues hores que caminaven. Aquest fet va ser determinant i va despertar el seu desig de fer un documental sobre les excursions que han de fer alguns nens del món cap al coneixement, en contraposició amb la facilitat que tenen els nens francesos.

Va començar a recopilar ajudat per altra gent de l'associació "Ayuda en acción", a recopilar històries de nens que desafiaven els perills per tal de projectar una vida millor. Van acumular 70 relats, dels quals quatre es van imposar per la distància, la discapacitat, la discriminació i el perill. Els nens i nenes d'aquestes històries eren els primers de les seves famílies que anaven a l'escola. Van trigar dos anys a produir aquest documental.

Molt interessant per ampliar informació sobre el documental. Aquí també trobareu el tràiler.

www.caminoalaescuela.com

També pot ser interessant pels que saben francès...

http://culturebox.francetvinfo.fr/cinema/documentaire/sur-le-chemin-de-lecole-de-pascal-plisson-une-odyssee-de-linstruction-142423

NÚRIA opina

Aquesta és una pel·lícula que explica quatre històries precioses, d'un valor incalculable per la quantitat de qualitats que té.

Les històries commouen i et fan reflexionar per un costat sobre l'heroïcitat d'uns nens que cada dia emprenen un viatge que exigeix molta dedicació, esforç i perills, per tal de tenir accés a un coneixement que els possibilitarà una vida futura millor. I per l'altre, sobre l'absurditat del món on vivim nosaltres on, molts dels nostres nens viuen tan encoixinats que no poden fer l'esforç ni de pujar les escales de casa seva i es comporten com uns nens mimats, fins que tenen 30 anys o més. Ens fa reflexionar també, sobre la manca de valor que l'esforç té en la nostra societat on tot cal assolir-ho, ja.

És un documental que està molt ben fet i les imatges sobre els paisatges i els seus protagonistes dins d'aquests, expressen molt bé la dimensió de la superació i l'esforç.

I són molt boniques.

Aquest documental és tan edificant i commovedor que, crec que estaria molt bé que tothom l'anés a veure i que el passessin a totes les escoles i instituts.

MARTINA opina

“Camino a la escuela” és una sessió de cine altament recomanable per anar a gaudir amb nens. Considero que es tracta d’un documental que recull quatre històries boniques, pures i que val molt la pena conèixer.

Es tracta d’aquest tipus de relats que has d’anar-hi disposat a relaxar-te, deixar que et suggereixin i ser conscient que són casos molt triats de persones amb una riquesa humana increïble, única i admirable tot i, la seva poca edat.
Tant és així que, tinc poca cosa a dir a part que, m’ha agradat però perquè a mi aquestes històries socials, per poc que sigui, sempre m’acaben entendrint i tocant la vena sensible.
A més a més, et mostra regions extremes i molt diverses. Permetent a l'espectador fer un petit viatge. És doncs, força rica a l'haver buscat les diferents de les regions del món. En la cerca de llocs on, els humans viuen dignament però amb unes condicions molt diferents.
Sobretot, m’ha ensenyat el tram final, on els protagonistes parlen dels seus somnis. El nen minusvàlid de l'Índia, després d’explicar que ell vol estudiar per metge, afirma amb un somriure d’orella a orella i els ulls molt brillants que, ell ha vingut al món sense res i que l’únic que desitja és poder-ne marxar tal com ha arribat. Segur que aquest desig és real, ja que, es nota que li surt del cor.

RASTRES de SÀNDAL. Directora, Maria Ripoll

Catalunya, 2014.
Duració, 95 minuts.

la directora Maria Ripoll

Sinopsi
La Mina és una dona madura, que és una famosa artista de Bollywood. Està casada amb el noi gran d'una rica família de Munbai, on ella va entrar a servir quan tenia tretze anys.
Orfe i amb tretze anys, va ser separada violentament de la seva germana de dos, de la que havia tingut cura fins aquell moment. Mina no ha deixat mai de pensar i buscar a la seva germana.
La trobarà a Barcelona, però la Sita, ja no és la Sita, és la Paula i no en sap res dels seus orígens.

NÚRIA opina

Una història bonica, amb un inici dramàtic i un final feliç. Aquest és l'esquema del cine tradicional de Hollywood, un esquema que funciona i ha tingut molt d'èxit.

A mi, també em funciona. Jo, estic programada des de petita per un cinema amb sala fosca i pantalla gran i amb un final feliç. He de reconèixer que, malgrat veig moltes pel·lícules que s'acaben malament i, m'agraden, de les que surto realment satisfeta, són les que s'acaben bé, encara que el gaudi de la pel·lícula no hagi estat del tot reeixit.

Doncs del que tinc ganes de parlar en aquest film, és d'això, més que dels aspectes artístics o creatius. Aquesta és una història de vida i amor, correctament narrada i interpretada, en algun moment un xic ensucrada, però més pel que s'insinua que, pel que es veu a la pantalla. Em refereixo a les històries d'amor de les dues parelles de les protagonistes, amb uns homes tan guapos i perfectes que, fan una enveja... encara que jo, no em puc queixar.

He de reconèixer però que, a la meva programació subconscient li agraden les històries d'amor romàntiques, felices i que s'acaben bé.

De tots els personatges el més treballat és el de la Paula. Un personatge, que als seus trenta anys té un xoc emocional, quan descobreix la seva procedència i el seu passat. A poc a poc ha d'anar paint uns orígens amagats. Tot plegat perquè puguem arribar al final feliç, en el guió no hi ha massa temps per aprofundir, en el veritable xoc que pateix aquest personatge, tot i que crec que, se'n surt prou bé perquè el personatge pugui esdevenir veritable.

Molt recomanable pels que els agrada plorar una mica i tenir un final feliç, com a mi.

MARTINA opina

Les nostres expectatives aquesta setmana no eren gaires, ja que, havíem mirat i rebuscat a la cartellera, sense acabar de trobar cap pel·lícula que ens acabés de convèncer a les dues. De fet, a darrera hora, vàrem decidir canviar el pla inicial i apostar per la nominada als premis Goya com a millor guió adaptat, Rastres de Sàndal i, el premi a la millor pel·lícula, als premis Gaudi.
Finalment vaig estar contenta d’haver triat aquesta obra, ja que, a part de fins i tot arrencar-me quatre llàgrimes, explica una història real, sense drama i de manera que et deixa gaudir, de la raresa del cas.
El retrobament de dues persones que, vulgarment podríem dir que han nascut amb una flor al cul i que, malgrat que les circumstàncies de la vida les ha separat, aconsegueixen tornar-se a trobar.
He gaudit de l'enfocament, pel meu gust, educat però àcid, del xoc de cultures entre l'Índia i Catalunya. M’ha fet pensar un xic, en diverses qüestions socials o culturals, però sobretot m’ha seduït un repartiment que, pel meu gust és de 10.
Per mi, una mostra de feina ben feta. No obstant això, no deixa de ser una sessió recomanable per un dia qualsevol. No és una pel·lícula per un dia amb expectatives captivadores. Això també, personalment, m'ha seduït del tot Subadh Maskara.

BIRDMAN. Director, Alejandro González Iñárritu.

"La inesperada virtut de la ignorància"
  USA, 2014.
  Duració, 119 minuts.

Sinopsi

Riggan, és un actor que té un passat de gloria, amb la seva interpretació d'un heroi alat, Birdman. Atrapat en la impossibilitat de tornar a la gloria del passat i la possible sentència de mort que significaria un nou fracàs. Es proposa muntar una adaptació teatral, d'un conte de Raymond Carver a Broadway, on ell en serà el director i un dels protagonistes.

Dos dies abans de l'estrena, té un seguit de problemes...

Ens narra tres dies i un més, des dels assajos a l'estrena i l'endemà.

Se'n sortirà?

El director, Alejandro González Iñarritu

.

Del director.
Director mexicà que té uns 50 anys. Amb la seva opera prima, Amores perros, quan tenia 37 anys, va ser nominat als Òscars, per la millor pel·lícula de parla no anglesa. No va guanyar, l'Òscar va ser per Tigre y dragón.

Filmografia: 2010, Biutiful. 2006, Babel, premi el millor director a Cannes. 2003, 21 grams. 2000, Amores perros, Premi Bafta 2002  a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Birdman s'ha convertit en una gran favorita per emportar-se l'Òscar, per damunt de tot, després d'haver encapçalat la llista de nominacions als Globus d'Or amb set candidatures, inclosa la del millor director.

Actualment està dirigint el rodatge de The Revenant, ambientada a la frontera el 1820. Amb els actors Leonardo DiCaprio i Tom Hardy. Un film molt diferent, d'aventures.

Entrevista amb el director.
Algunes anotacions. Gabriel Lerman, per la revista Dirigido por...nº451, gener. 
D'on ha sortit la inspiració de Birdman ?

(...) Un cop fets 50 anys, he fet una revisió de les meves prioritats a la vida i he vist coses que estaven prou bé i d'altres que em faltaven (...) M'he adonat de què he après, però també de com funciona el meu ego (...) Aquest sempre ha estat el meu gran inquisidor, un tirà que sempre em posa a prova (...) El meu procés de creació, és bastant bipolar..., i vaig pensar que estaria bé mostrar això en una pel·lícula (...)

Per què l'obra que es representa en la pel·lícula està basada en el conte de Raymond Carver, "De què parlem quan parlem d'amor "?

(...) Carven és un dels meus autors preferits, té la capacitat de descriure molt bé com funcionen les coses del cor (...) Encara que els personatges de Carver són patètics, també són adorables, complexes i humans(...) Vaig decidir començar la pel·lícula pel poema de Raymond Carver que va escriure a 50 anys, l'any que va morir(...) Ell es pregunta si ha tingut allò que esperava, i es contesta que sí, perquè el què esperava era estimar per sentir-se estimat(...) Tots esperem el mateix, això és el que vol Riggan Thompson...

Com vas aconseguir que la càmera es convertís en un altre personatge?

Planificant tots els moviments de la càmera amb molts mesos d'anticipació. No hi havia lloc per la improvisació. Tot es va fer de manera precisa i exacta (...)
Rodar una comèdia amb una sola càmera i una sola presa, és quasi suïcida(...)Tot hauria pogut sortir malament, però va sortir bé, gràcies a molts assajos i 
En algun moment vas pensar que la pel·lícula no sortiria bé?
Estava convençut que tot funcionaria, però a vegades em sentia com Riggan, que m'ho estava jugant tot en un projecte que podia no ser comprès(...) Era molt arriscat, per un costat m'interessava molt fer preses molt llargues com les que havia vist en Tarkovsky i en Ophuls, sempre em preguntava, com s'ho havien fet per què els quedes tan bé(...)Com a director l'única responsabilitat que tinc és ser honest, el film parlava de coses que jo havia vist i viscut. Per això estava molt entusiasmat amb el contingut i amb l'experiment(...)Em va portar molt de temps aconseguir els diners per la pel·lícula i sense explicar que tot estaria filmat amb una sola presa.

NÚRIA opina

Aquesta, ha sigut una d'aquelles pel·lícules que, quan s'ha acabat he fet un sospir de satisfacció, pel bé que ho he passat.

La trobo genial. Perquè és irònica, divertida, ocorrent..., tendra però no gens carrinclona..., una mica gamberra, original i imaginativa.

Amb un guió que crec que és immillorable. Amb uns diàlegs i monòlegs, irònics, sarcàstics i intel·ligents.

El rodatge amb un tipus de preses, a vegades marejadores, però adients al ritme i expressió de la narrativa. Una aposta difícil, però encertada.

La música, una bateria sonant en els moments d'acompanyament cap a l'acció, tot donant-li un ritme i un clímax molt adequat. M'ha encantat aquest excel·lent bateria i, el record sonor encara vibra a les meves orelles.

Un càsting molt adient a les exigències dramàtic-còmiques de la història.

Pel que fa al tema, sortosament permet diferents lectures. Tot dependent de les ganes que es tinguin de pensar i entrar a fons, o simplement quedar-se a la superfície, que també està molt bé.

Un advertiment sobre aquesta història, la millor manera de sobreviure en aquest món de mones, és començar per riure-se'n d'un mateix, fer-se un bon panxó de riure... Una molt bona manera de, superar l'ego i les pors a allò que els altres opinin.. És un remei infal·lible.

Uns personatges entranyables i plens de contradiccions.

La recomano a tothom que vulgui passar una bona estona, veient una bona pel·lícula que pot fer-nos reflexionar, si volem, sobre nosaltres mateixos.

MARTINA opina

El director Alejandro González Iñárritu, crec que ens ha demostrat com és capaç de crear un cinema que, considero que és impossible que et deixi indiferent. Normalment mitjançant relats amb contingut, però sobretot per un cinema treballat, bonic, de bon ritme en la narració i un simbolisme, més enllà de cada història.

En aquesta comèdia negra, molt ben catalogada per la critica en general, Michael Keaton compareix com a protagonista principal, interpretant un egocèntric actor qui és conegut per haver representat en el passat a un super heroi de cine. En la pel·lícula se’ns presenta immers en la prèvia de la presentació d'una obra teatral a Broadway. Mostrant-se inestable, nerviós i amb una autoestima molt ferma.

Mitjançant les entranyes d'aquest escenari, podem conèixer no només un personatge concret i entendre de quina manera viu submergit en una realitat paral·lela, plena d'ambició, individualisme i ingratitud. També podem percebre, una hostil atmosfera en un entorn on els seus protagonistes sembla que no comparteixin l'estima per construir una peça conjunta, sinó on, més aviat hom diria que competeixen per algun premi indefinit.

Personalment, m’ha impactat molt la banda sonora d’aquest relat i l’he trobada molt original. Amb una simple bateria es crea una atmosfera constant i càlida, on com a espectadora, m’ha fet caminar confortablement fins al final de la història. Potser, una melodia clara que et permet relaxar-te, tot i no entendre ben bé si, detestes el protagonista o per contra t’agrada que et faci pensar en, l’interior d’una característica que podem trobar en alguns personatges famosos, però que segurament, trobem també en gent que no ho són.

LEVIATAN. Director, Andrey Zvyagintsev

Rússia, 2014

Duració, 141 minuts.

                                                

                                                El director, Andrey Zvyagintsev

Del director

Aquest és el seu quart llargmetratge, guanyador del premi al millor guió del passat festival de Cannes.

Les pel·lícules que ha fet són, El regreso, 2003, guanyador del Lleó d'or a Venècia; El destierro, 2007; Elena, 2011, premi especial del Jurat a Un Certain Regard a Cannes.

Amb aquesta pel·lícula ens ofereix una versió actualitzada del relat bíblic de Job.

Sinopsi

Aquest film ens explica la història de Kolia (Alexei Serebriaakov), Mecànic que viu a prop del mar de Barents al nord de Rússia, amb la seva segona dona Lilia (Elena Lyadova) i el seu fill adolescent Roma, del primer matrimoni. Vadim Cheleviat alcalde de la ciutat, decideix expropiar la casa de Kolia, on ell i la seva família porten vivint tota la vida. La casa és preciosa, sobretot pel lloc on està situada. La llum i el paisatge envaeixen tot l'interior d'aquesta, creant un ambient molt especial.

Una decisió arbitraria i absurda, presa per un polític corrupte, dèspota i menyspreable. Aquesta decisió li porta a Kolia tot un seguit de desgràcies i problemes que, comencen amb l'arribada del seu vell amic Dmitri advocat que, ve de Moscou per ajudar-lo en els assumptes legals.

Altres informacions:

Inspirat en el mite bíblic de l'Antic Testament del llibre de Job- Gènesis, 1:21.

Leviatan és una bèstia marina, associada a les forces del mal, a Satanàs, creada per Déu. Les forces del caos.

Alguns consideren Leviatan com a símbol de la humanitat, en contraposició a Déu.

De la paraula Leviatan, se'n fa un ús genèric per denominar tots els monstres marins.

També està inspirada en l'obra Leviathan, escrita durant el S. XVII, pel pensador i filòsof anglès, Thomas Hobbes. Aquesta obra, molt important, en la història del pensament polític i filosòfic, parla del contracte social i la creació d'un Estat ideal, la Commonwealth. Abans de fer la seva proposta, analitza la naturalesa humana i considera a tots els humans iguals física i mentalment i per tan propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que, la condició natural de la humanitat, és un estat de guerra perpetua i manca de moral. Resumidament, el llibre dóna arguments perquè les persones abandonant la seva llibertat personal tan problemàtica, estableixin un contracte social amb l'Estat regit per un monarca absolut. En definitiva es tracta d'una justificació de l'Estat absolut que, ha establert doctrina en la constitució de l'estat de dret actual.

Diuen que li va posar aquest nom, inspirat en la por que els anglesos tenien a l'Armada espanyola, abans de la derrota d'aquesta, el 1588.

Mite i pel·lícula

En el mite bíblic, el mal que cau sobre Job, no és res més que una aposta entre Déu i el diable, un joc intel·lectual per demostrar la profunditat de la fe humana. La pel·lícula manté l'aspecte d'injustícia i absurd que tanta complexitat dóna al relat. Però difereix de la Bíblia en alguns aspectes molt importants. D'on ve el mal? La resposta de Zviáguintsev és clara: de l'estat, de l'església i de quasi totes les institucions socials, policies, jutges, advocats...

El modern Job

En els nostres temps desencantats la pregunta no és, què seria capaç d'aguantar l'home per acontentar a Déu? Una pregunta que, només té sentit en un món on els reptes espirituals encara existeixen.

Si no, que ens impedeix ser víctimes del mal més absolut, és a dir més... humà?

La mort de Déu, la barbàrie dels homes en el segle XX, els abusos de poder econòmic i polític, del capitalisme tardà, tota una sèrie de temes que el cineasta rus aborda amb intel·ligència i que donen una nova dimensió a la història de Job(...)
Aurélien Le Genissel, per la revista Dirigido por...451, gener 2015.

Aquest film no ha agradat gaire a les autoritats russes
interessant aquest artícle del País 20.01.2015
http://www.elpais.com.uy/divertite/cine/pelicula-rusa-oscar-que-irrita.html

NÚRIA opina

En aquesta pel·lícula, s'explica una història terrible, producte d'una absurda injustícia.

És llarga, però té un bon ritme i no es fa gens pesada. Les imatges són molt belles i tota la planificació d'aquesta està molt ben estudiada. La llum i el color són immillorables i s'adiuen molt bé amb el clímax dramàtic del film. La història té un bon guió, on tot està ben lligat, però...

Tot semblava perfecte per aconseguir emocionar, i aquí rau, segons la meva modesta opinió, el gran defecte d'aquest film. No aconsegueix emocionar prou, li falta alguna cosa... Després de pensar amb Tarkovski, que m'encanta però, he arribat a pensar que potser és una manera de narrar russa i que jo no acabo de copsar.

Si la història corprèn, és més per l'esgarrifança que et produeix el pensament de tot el terrible que està passant que, com s'explica allò que passa a la pantalla.

La considero una bona pel·lícula i crec que, és interessant anar-la a veure per la visió que dóna de Rússia, dels mals d'un capitalisme desenfrenat sense límits, de la corrupció d'un sistema i de les conseqüències aniquilatòries del materialisme, sobre l'individu.

També, cal considerar que, la pel·lícula és complexa i pot tenir moltes altres lectures i que aquesta, pot ser una de les seves grans qualitats.

MARTINA opina

Aquesta pel·lícula que adopta com a títol el terme Leviatan, crec que és bastant a temporal i, malgrat narrar una història concreta, on un home es troba immers en una disputa amb un alcalde, qui vol expropiar-li la terra sota la qual està construïda la seva casa. Entenc que, reflexiona sobre el constant conflicte en què pot derivar l’exercici del poder. 

L’escenari dels fets és preciós, la narració molt detallista e intimista i el tràngol pel qual passen els protagonistes és d’allò més fosc, injust i decebedor. La Rússia que se’ns presenta és, humil, tancada, fosca, corrupta i perjudicada per l’abús d’alcohol.

Personalment, he pogut gaudir traslladant-me a un altre món, suposo que llunyà però comprensible i on les problemàtiques socials demostren que, la manera com l’humà es relaciona, potser sí que és universal.

M'ha fet pensar en el greu que considero que és que, l’evolució no ens ensenyi a frenar la maldat de l’avarícia del poder. Fins i tot, he arribat a casa enfadada per la deshumanització que com a éssers, podem patir quan ens entossudim només a aconseguir el millor per un mateix.

Recomano aquesta obra a aquells fans del cinema d’autor, en particular i sobretot, per un dia on l’espectador busqui reflexionar sobre qüestions transcendents.

JAUJA. Director, Lisandro Alonso

Argentina, USA, Holanda, 2014
Fotografia, Timo Salminen.
Viggo Mortensen, és productor, és el responsable de la música i és un dels protagonistes.

El director, Lisandro Alonso

Entrevista con Lisandro Alonso i Viggo Mortensen

Potser, estem intentant racionalitzar el que és irracional, buscar-li una coherència narrativa i dramàtica, a allò que només aspira a tenir una coherència poètica. Potser, això només pot passar en l'àmbit de “Jauja”, aquesta terra mitològica, aquest llim poètic, en els que es van perdre tots els que van intentar trobar-lo. Fins i tot nosaltres quan ho intentem desxifrar.

Carlos F Heredero per la revista Caimán, 33 desembre

Una part molt important de l'estètica d'aquest film és el tractament de la llum i el color és obra del director de fotografia Timo Saminen, director de fotografia habitual de Aki Kaurismäki.

SINOPSI

En aparença, però només en aparença, aquesta història passa a la Patagònia. Protagonitzada per un capità d'ingeniers danès, Gunnar Dinesen interpretat per en Viggo Mortensen, que treballa per l'exèrcit argentí durant la campanya coneguda com la conquista del desert 1878- 1885. En aquesta, l'exercit va massacrar a millers d'aborígens indis, els anomenaven “cabezas de coco”, per tal d'annexionar-se el territori. El capità, està acompanyat per la seva filla de quinze anys que, s'escapa amb un soldat, Corto. El pare empren la recerca de la seva filla per un escenari natural inhòspit i pregó. A partir d'aquí...

NÚRIA opina.

Curiosa i interessant pel·lícula; misteriosa, intrigant..., amb unes imatges captivadores que, et fan traslladar en un món oníric, i en una història on tothom, a la seva manera, es perd, en un desert real, on és força difícil trobar-hi els camins que et porten a algun lloc.

Les imatges i els enquadres d'aquestes són molt bells i elaborats. El format de pantalla 4:3 i els angles arrodonits, li acaben d'aportar el necessari, per transportar-nos en un món que no és ni d'aquí, ni ara, ni palpable mai.

La història no dóna cap resposta a allò que ens presenta com nus, no resolt res. Més aviat enceta un munt de preguntes que deixa a l'aire o a l'aigua o en mig del desert de la Patagònia. Amb el gir brusc del final, ens acaba de deixar astorats i sorpresos.

La pel·lícula és bastant llarga i amb la seva cadència lenta, al final se m'ha fet una mica pesada.

Potser no era el meu dia i l'hauria de tornar a veure, amb unes millors condicions de les quals estava aquell dia. És un film que requereix atenció, mirar i deixar-se admirar.

Si, hom espera, una història on el llarg de la narració s'expliqui què passa, millor no anar-la a veure. Aquesta narració és poesia, i malgrat sembli, no se situa en cap espai i temps concret, el temps de referència de la narració és una excusa per dir-nos moltes altres coses.

Per amants de l'hermenèutica i de la poesia..., això sí, ben desperts.

MARTINA opina

Jauja és una pel·lícula especial, molt estètica i amb una lectura profunda i molt sucosa. L'espectador s'endinsa en un racó cregut popularment com a terra mitològica i l’abundància. 

De fet, quan actualment un busca al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, la paraula “Jauja” troba el següent: "de Jauja, província de Perú, cèlebre por su buen clima y su riqueza". 

Potser el director, qüestiona aquesta cerca incerta dels expedicionaris europeus, en aquest cas a la Pampa Llatina americana. Segurament, impulsats per l'afany de conèixer, descobrir o simplement haver estat a aquest anomenat paradís. Qui sap si, per comprovar que realment aquest lloc, com a tal, existia. 

Un recorregut compassat per una tràgica historia, d'un home que es va desesperant per una regió pelada, inhòspita i plena de caràcters durs i acostumats a la soledat. Segurament, una terra hostil per un foraster a la recerca de la satisfacció d'un desig incert. Tampoc, el lloc idoni per una noia jove, filla d'un coronel, en plena edat adolescent i amb ganes d'indagar per la vida. 

Aquesta obra, està filmada en 35 mm i succeeix quasi només amb imatges. Per tant que, se n'abstinguin els no amants d'aquest tipus de cinema. 

A mi, allò que em sorprèn és que, encara que no hagi pogut llegir cap missatge concret, fa dos dies que hi dono voltes. Segurament, intencionalment, és de lectura oberta i a mi personalment m'ha remogut força per dintre, inquietant-me no sé ben bé per què. Però, en tot cas sé que, encara barrino els detalls d'algunes de les seves impactant imatges. 

No ser el què, però només puc dir que m'ha agradat i crec que molt. 

MAGIC IN THE MOONLIGHT. Director, Woody Allen

USA, 2014
97 minuts.

El director Woody Allen...pensant ?

 

SINOPSI

Stanley (Colin Firth) és un mag. Un amic seu, li sol·licita els seus serveis perquè vagi a la Costa Blava per desemmascarar a Sohpie (Emma Stone), una mèdium que s'està fent d'or, amb l'alta societat de la zona, endevinant el seu futur o fent-los parlar amb els seus morts. Ell és famós per haver mostrat la fal·làcia de molts mèdiums. Hi va, i com era d'esperar, aquest encontre canvia considerablement els seus plans.

NÚRIA opina

M'he divertit molt amb aquesta pel·lícula, on he recuperat el gust pels diàlegs ocurrents, distesos, irònics i intel·ligents... que sempre m'han fet riure, d'en Woody Allen.

No és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que està ben feta, té una fotografia esplèndida, una planificació impecable, una ambientació en els anys vint molt acurada, i un repartiment, pel meu gust, ben trobat.

Divertiment més que res. Però també si hom vol, i si no no cal, sobre la paradoxa de l'amor, enfront de la raó, entre la legitimitat i igualtat, entre allò que fa un il·lusionista i una mèdium...,tot plegat ens porten al mateix lloc...o potser no?

Potser si aneu a veure aquesta pel·lícula que, us recomano, sereu més exigents i no sortireu tan satisfets com jo, però espero que no digueu: “no pagava la pena” i gaudiu d'aquesta comèdia lleugera i divertida.

MARTINA opina

Una comèdia senzilla, previsible i amb moments fantàstics, on el gran Woody Allen es mostra en bona forma.
No tinc gaire cosa a comentar, ja que, no espero sorpreses d'aquest autor qui m'encanta i adoro profundament.
Reconec que, és una cita anual que anhelo i m'il·lusiona cada any. Tot i així, he de dir potser, pel què fa a aquesta pel·lícula i el seu protagonista principal, no m'ha seduït. Més aviat m'ha semblat un personatge més “pijo” i pedant que sarcàstic o genial. Això és tot el que critico. És a dir que, l'actor Colín First no m'ha encantat actuant, ni m'ha convençut el seu paper.