Núria opina. LINCOLN

Pel·lícula amb el segell Spielberg de quan filma històries de fets històrics que han afectat al seu país, de les que sempre ens dóna un punt de vista peculiar, però al mateix temps meticulós i a la seva manera crític. Home orgullós de pertànyer al que ell considera un gran país que, s'ha fet a ell mateix a força de treball i esforç...

En general les pel·lícules de l'Spienberg m'agraden, unes més que altres i amb algunes pífies com tothom, ja que fa un cinema comercial, honest i ben fet. Hi ha una qüestió però, que se'm fan una mica estranya, el seu patriotisme i l'orgull que manifesta sempre pel fet de ser un ciutadà nord americà, ben segur que deu ser perquè, formo part d'una nació sense estat i l'estat del que m'obliguen a formar part no em dona cap motiu ni històric, ni present, per sentir-me cofoia i del que no tinc, no ho puc saber perquè no és un fet.

Pel que fa a la pel·lícula que, és l'objectiu d'aquest escrit..., és massa mono-temàtica, llarga i repetitiva..., tot plegat per parlar només de com es va negociar i aconseguir guanyar la votació a la tretzena esmena de la constitució d'EUA amb la que es va considerar als negres, ciutadans americans amb tots els drets i deures. Mentre que es mataven en una guerra civil amb un nord antiesclavista i un sud que necessitava els esclaus per continuar enriquint-se. Fet històric indubtablement molt important i significatiu, però que en el film li falta contingut. També penso que el dibuix que fa d'un mític president Lincoln, resulta bastant desdibuixat, de tant humanitzat i proper que el vol fer.

Pel·lícula curiosa pels que estan interessats per saber com es podem portar a terme unes negociacions polítiques d'interès col·lectiu universal, cosa força inimaginable en un estat a la deriva, amb uns polítics que només pensen en ells mateixos i que no en tenen ni idea del que vol dir governar.