Michael
Haneke, no és un director fàcil, és un gran provocador, que deixa
anar moltes qüestions importants per l'ésser humà d'una forma
descarnada i que a vegades pot semblar cruel.
Els
protagonistes dos actors mítics d'un determinat cinema francès
que, han envellit elegantment, Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle
Riva. Ell, protagonista de moltes pel·lícules de directors de
culte; ella, protagonista de la mítica pel·lícula “Hiroshima mon
amour”
De
mica en mica, aquest director s'ha anat suavitzant, potser seria més
adequat dir endolcint, fins a arribar al seu darrer film, Amor, on
parla d'un tema molt punyent com és la relació de l'amor amb la
vida i la mort.
Sense
concessions però amb tendresa, engega el difícil assumpte de
l'envelliment, del que no ens en podem deslliurar tots els que hem
superat els cinquanta, on pas a pas, hom ha d'anar acceptant el
deteriorament i la decrepitud que el pas del temps comporta. Fets
que els joves podem mirar-se amb tolerància i acceptació, però
difícilment amb la comprensió a la que només se hi arriba per
mitja del propi patiment.
Amb
tots aquests ingredients, en surt una pel·lícula on no hi ha res
gratuït, on ni un segon d'aquesta deixa de tenir significat, valenta i
compromesa i com sempre amb en Haneke, provocativa. I amb un altre
segell del director, et deixa les portes obertes perquè t'acabis
d'explicar allò que ha passat i no ha passat.
Cent
per cent recomanable a vells, menys vells i joves. Excel·lent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada