Michael Haneke ha estat guanyador dels Oscars 2013 amb aquesta obra dedicada a l’estima i fortalesa que uneix a una parella de professors de música jubilats que d’una manera molt tendra, intima i pacient , viuen una malaltia de vellesa d’un dels protagonistes. L’Anne, qui desprès d’un infart pateix una paràlisi de mig cos. Tot dos sense perdre la serenitat i assumint que la vida és bella, es respecten i es reclouen al seu espai propi, malgrat que per ells la vida ja s’acaba no viuen la situació com una tragèdia i gestionen molt tranquil·lament la idiosincràsia de la vida humana. M’ha semblat una bona historia sobretot per la gran capacitat de generar un entorn on sense paraules els espectadors puguem conèixer molt a fons els protagonistes del film. He trobat brillant la capacitat per parlar de la mort i de la malaltia sense necessitat de fer-ne un drama i sobretot sense caure en heroïcitats egocèntriques, ni en predicacions de caire polític.
Igualment trobo bonica la manera de narrar-nos l'historia on gracies a la senzillesa de l'escenari on es desenvolupa tota l’acció. Pràcticament tota la història succeeix entre la cuina, la biblioteca i l’habitació d’aquesta dolça parella. Podem conèixer d’una manera molt especial i única l’interior d’aquests personatges.
Per mi, tot i que és una narració lenta, penso que està justificada i s'ho val, ja que em dona la sensació que és intencionat, per acompanyar el ritme de vida d’aquesta gent de més de 80 anys que, és òbviament menys frenètic que la de qualsevol altra edat. Amb una temàtica que segurament toca més a prop als qui estan a l’aguait de fer-se grans, és cent per cent recomanable, pel seu carisma i sobretot la pedagogia sobre el respecte i la simplicitat que prediquen els dos enamorats. Crec que AMOR és un títol molt propi per aquest monogràfic a l’estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada