dimarts, 11 d’abril del 2017

UNE HISTOIRE DE FOU. “Una historia de locos”. Director, Robert Guédiguian.

PER MI FER UNA PEL·LÍCULA ÉS UN ACTE EXTREMADAMENT RESPONSABLE, JA QUE, ALLÒ QUE ES DESPRÈN D'ELLA TRANSMET UNA IDEA DEL MÓN.
Roberto Guédiguian, en una entrevista feta per Enric Albero a la Seminci de Valladolid i publicada a Caimán Cuadernos de cine del març 2017.


Guió, Robert Guédiguian, Gilles Taurand.
França, 2015.
Duració, 134 minuts.

SINOPSI
Anys 80. Aram, un jove francès d'origen armeni fa explotar una bomba en el cotxe de l'ambaixador turc a París. Un ciclista que en aquells moments passava per allà és ferit de gravetat. La mare del terrorista se sent culpable i va a l'hospital a demanar-li perdó, cosa que ell no entén. Aram però, en contra dels seus companys de lluita, també va a conèixer a la seva víctima.

Tret de Filmaffinity.


El director marsellès Robert Guédiguian.

NÚRIA, opina.
   Vaig començar a prendre consciència del genocidi i extermini armeni fa un parell d'anys, abans potser n'havia sentit parlar però res més. Ara sé una mica més perquè he llegit un parell de llibres, he vist algunes pel·lícules i algun documental.
   Aquesta pel·lícula explica una història molt actual que, carregada de dramatisme intenta aprofundir en les raons de certes accions terroristes i les conseqüències dels danys col·laterals que pateixen les víctimes innocents.
  M'agrada que no es posicioni i que intenti explicar un fet primordial en la comprensió del món i l'entesa de la humanitat, la necessitat d'entendre perquè passen les coses al marge dels nostres judicis morals. Ja que si no, se'ns menjaran els sentiments negatius que generen l'onada violenta que està patint el món i que ens deixarà astorats i paralitzats, sense poder reaccionar davant de totes les mentides que ens estan fent empassar.
   M'ha fet pensar, la posició de cada generació davant el conflicte: uns vells que són els que van deixar la seva terra i es van refugiar en països que els van acollir, però que viuen amb el cap i el cor posat allà i amb un odi ancestral cap al turc que els va expulsar i intentar aniquilar, els seus fills que s'han situat en el país d'acollida i tenen un sentiment menys ressentit i més temerós cap a l'enemic i per acabar, uns joves carregats d'energia i d'odi cap a un tirà que va fer fora les seves famílies, de les seves cases i de les seves terres i que sense que hagin viscut l'arrelament, ni en un lloc, ni en l'altre, manifesten un odi ferotge i militant cap a l'invasor aniquilador i es comprometen en la lluita armada.
   Reflexió molt interessant per al moment que estem vivint i els paral·lelismes que es poden fer amb qualsevol terrorisme polític.
   La recomano a tots aquells que busquin alguna cosa més que distreu-res, quan van al cine.
MARTINA, opina.
  Diuen que aquesta pel·lícula s'allunya de qualsevol intenció artística, per contenir un relat tan potent que, la converteix en un reportatge històric.
  
En tot cas, jo crec que et posa en un context, ja que ens ubica als anys 80 a Marsella i a l'epicentre d'una família armènia que regenta un negoci a aquest país d'acollida, després d'haver deixat el seu país natal en plena guerra civil.
  Un guió que està inspirat en un fet real similar, on la víctima d'un atemptat terrorista, s'aproxima als motius que han causat les seves ferides. Volent conèixer els orígens, la cultura i les raons del grup armat causant.
  
En aquesta història, coneixem el cas d'un innocent ferit, conseqüència d'un atemptat contra l'ambaixador turc a París. L’acció política, col·lateralment, fereix a un civil que passava pel lloc dels fets i amb aquest enfocament permet a l'espectador conèixer el conflicte armat des de panoràmiques diverses.
Descriu des de vàries òptiques les conseqüències d'aquesta guerra. A més, permet que l'espectador s'impliqui en la cultura armènia mitjançant una família que viu en un altre territori, tot mantenint les seves tradicions.
En particular, mitjançant la trajectòria del fill gran del matrimoni, podem viatjar a l'interior del grup terrorista pel qual lluita i que el portarà a un interessant debat sobre si els fets justifiquen els mitjans. Més a més reflexiona sobre les víctimes, en sentit ampli i incloent en aquest còmput a molts perfils diferents.
A mi personalment m'ha interessat molt i m'ha despertat un sentiment similar al del pobre noi víctima de l'atemptat. M'agradaria saber més d'aquest conflicte i de les regions del món que tenen gran part del seu poble exiliats i que han hagut de fer d'Europa la seva regió d'acollida.


L'entrevista completa al director, citada en la frase de la capsalera:
www.caimanediciones.es/entrevsita-robert-guediguian-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-58/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada