COIXET
SIMPLEMENT HA FET UNA LECTURA DEL PASSAT DES DE CODIS VISUALS,
MORALS, SOCIALS, SEXUALS I FINS I TOT SINTÀCTICS DEL PRESENT.
Paraules
d'en Javier Ocaña, en el seu article pel País, “La mirada
errònea”24/5/19. L'interessant artícle en qüestió: https://elpais.com/cultura/2019/05/22/actualidad/1558532260_304786.html
Duració, 118 minuts.
España,
2019.
SINOPSI
El
1885, Elisa i Marcela es coneixen a l'escola on una treballa i
l'altra estudia. Allò que comença com una gran amistat, s'acaba com
un gran amor que han de viure d'amagat. Els pares de Marcela sospiten
d'aquesta relació i l'allunyen durant un temps. A la seva tornada el
retrobament és màgic i decideixen viure juntes. Davant la pressió
social i les xafarderies, ambdues decideixen fer un pla: Elisa
deixarà el poble durant un temps per tornar convertida en Mario i
poder casar-se amb Marcela a Acoruña el 1901, però no tot serà tan
fàcil per un amor no reconegut socialment.
Tret
de la sinopsi adaptada i publicada per Filmaffinity.
 |
| Natália de Molina, Isabel Coixet i Greta Fernández. |
NÚRIA
opina.
En
dues setmanes, dues pel·lícules basades en vides i fets reals que
no acaben de reeixir, en el seu intent de construir un relat dels
fets que transpiri autenticitat.
Tothom
que coneix la meva admiració i predilecció per aquesta directora,
no pot acusar el meu relat d'estar tenyit per les darreres i potser
desafortunades opinions públiques, d'aquesta directora.
Tota
aquesta parafernàlia per justificar la meva decepció amb l'última
pel·lícula de la Coixet.
El
relat construït amb unes imatges molt cuidades estèticament i
boniques, està centrat en la intimitat de dues dones que s'estimaven
i volien viure juntes com a parella, o si més no que, la gent les
deixés tranquil·les i no s'hi posessin en allò que feien a dins de
casa seva.
Per
no ser excessivament severa en jutjar una pel·lícula on darrere hi
ha molt de treball i esforç, diré que hi ha alguna cosa que em
distancia de tal forma del relat que no me'l fa creïble, i quan això
passa, es perd la màgia del cinema i no vivim la història de la
pel·lícula.
Potser,
té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un film pensat com a
telefilm per a Netflix i per ser projectat en la pantalla petita.
MARTINA
opina.
Per
alguna raó que no vull indagar defenso a aquesta artista quasi
incondicionalment, n’espero la seva següent obra amb interès i
sóc plenament conscient quan assec a la butaca del cinema a veure'n
la proposta que, sortiré d’aquella sessió ferida, tocada o
havent digerit sense pena ni gloria un drama. Ser que els seus relats
són profunds, viatjant entre entranyes d’històries seleccionades
per ser explicades i que tenen contingut molt més enllà de les
coses que marxen o parlen.
Fins i tot m’irrita quan sento perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o simpàtiques.
En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom, i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de les paraules", reconec haver entès que el cinema era un llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir el seu treball però normalment no m’atrapa.
I no puc negar que aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules; considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre arcaic i que no em sembla de debò.
Sense perjudici amb aquests i altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles que no traspua cap sentiment.
Fins i tot m’irrita quan sento perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o simpàtiques.
En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom, i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de les paraules", reconec haver entès que el cinema era un llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir el seu treball però normalment no m’atrapa.
I no puc negar que aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules; considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre arcaic i que no em sembla de debò.
Sense perjudici amb aquests i altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles que no traspua cap sentiment.
Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada