diumenge, 30 de juny del 2019

Mid90s. EN LOS 90. Director, Jonah Hill.


DESPRÉS DE TOT, JONAH HILL TAMBÉ HA FILMAT UNA ELEGIA PER UNA FORMA DE VIDA, EL RETRAT DEL FINAL D'UNA ÈPOCA.
Paraules de Carlos Losilla en el seu article, “El mundo del que venimos”, parlant d'aquesta pel·lícula per la revista, Caimán Cuadernos de Cine, juny 2019.

Guionista, Jonah Hill
EUA, 2018.
Duració, 84 minuts.

SINOPSI
Stevie, un noi de 13 anys que viu a Los Angeles dels anys 90, passa l'estiu entre els problemes i exigències de la seva família i divertint-se amb un grup nou d'amics que ha conegut en una botiga de skate
Tret de Filmaffinity, adaptat i traduït per una de les autores del blog.


El director, Jonah Hill.

NÚRIA opina.
Es fa difícil ara i en els pròxims dos mesos, en els cinemes de la ciutat de Barcelona, veure allò que a unes els interessa, o estan molt poc temps en cartellera, o les projecten en horaris impossibles per la gent que treballa.
Així ens hem perdut, “La ceniza és el blanco más puro”, Jia Zhang-ke, “La ciudad oculta”, Victor Moreno, “El pan de la guerra”, Nora Twomey, i tantes altres...
Molta oferta i poques opcions de trobar obres sinceres i que expliquin coses interessants, molta supèrbia i poca veritat.
Precisament aquest film que he anat a veure sense massa interès pel tema i fent un esforç per trobar alguna cosa que ens pogués interessar en cartellera, ha resultat que, aquesta ha estat una molt bona opció.
La pel·lícula fa una interessant anàlisi dels grups d'adolescents que fan dels carrers el seu hàbitat, a través d'un noi de tretze anys i un grup skaters que serà el seu refugi i la seva iniciació a certs aspectes de la vida.
Seguint les pautes actuals de defensa de l''individualisme i d'evitar fer judicis morals, la pel·lícula que es mou dins d'aquests paràmetres, fa una aposta sincera per mostrar-nos les parts més nobles de la “pandilla” i de cadascun dels seus components sense carrincloneria, ni sentimentalismes.
Una pel·lícula, on els dos elements que component la narració, allò que es vol explicar, com s'explica, resulten perfectament equilibrats i verídics, i conformen una obra ètica i estèticament digna i de qualitat. Primera pel·lícula d'un actor que no tenia el gust de conèixer.
No em vaig fer gaires expectatives amb aquest film i després ha resultat que, com més hi penso, més m'agrada. 

MARTINA opina.
M’ha agradat, perquè és un relat que sap enfocar allò que vol explicar, centrant-se a fer una fotografia d’una dècada determinada, on a més a més i personalment, m’ha sigut molt fàcil sentir empatia. Ja que per generació, estic propera en aquells temps.
Tot i que no és un obra per pensar-hi massa, crec que aporta una visió prou amplia de la dimensió on evoca la seva panoràmica, la d'una família atípica on conviuen a la llar dos adolescents, amb una jove mare.
I sobretot, li poso bona nota a un final, que pel meu gust, està molt ben trobat que, demostra qualitat en l’ús dels recursos d’aquest art i permet que l’espectador acabi el seu trajecte sentint que ha valgut la pena entrar en les misèries dels altres.
En resum; una opció de cinema que afegeix melodia a l’hora de teixir una història, amb fantasia i un toc delicat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada