diumenge, 23 de novembre del 2025

LOS DOMINGOS. Directora, Alauda Ruiz de Azúa

RUÍZ DE AZÚA UTILITZA ELS DIFERENTS PUNTS DE VISTA PER GENERAR UN ESPAI D'INTERROGANTS CONSTANTS AL VOLTANT D'ALGUNA COSA TAN INTANGIBLE COM L'ESPIRITUALITAT, CONTRIBUINT QUE L'ESPECTADOR PARTICIPI D'UNA FORMA MOLT ACTIVA EN EL PROCÉS REFLEXIU QUE CONSTRUEIX EL FILM.
LOS DOMINGOS ÉS COM UN ACTE DE FE, NO SAPS COM SORTIRÀS DE LA PROJECCIÓ SI FASCINADA O DISGUSTADA. CINEMA DEL GRAN.
Escrit per Beatriz Martínez a la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
UNA PEL·LÍCULA QUE LI HA PORTAT A L'AUTORA ANYS FER-LA I QUE ASPIRA A QUELCOM FORÇA INSÒLIT EN ELS NOSTRES DIES EN EL CINEMA D'AUTORA, A PRACTICAR EL RIGOR ARTÍSTIC I TRACTAR A L'AUDIÈNCIA COM A ADULTS.
Paraules escrites per Diego Salgado, en la seva crítica per Dirigido por... novembre de 2025.

Guió, Alauda Ruíz de Azúa
España, França, 2025.
Premis: La Concha de Oro, al Festival de Sant Sebastían 2025. Premi FIPRESCI, premi atorgat per la crítica internacional, acreditada al certamen.
Duració: 117 minuts.

SINOPSI

Ainara una noia de disset anys basca, ha descobert la seva vocació religiosa i vol entrar en un convent de clausura. Aquest fet provocarà una commoció familiar que, cadascú entoma a la seva manera.
Versió pròpia.
La directora.

D'ON HA SORTIT AQUESTA HISTÒRIA en la vida de la directora

Pregunta: D'on ve el teu interès per un assumpte poc present en la societat contemporània, com és el de la vocació religiosa?
Resposta: És una història que m'acompanya des de fa molt de temps, quan als divuit o dinou anys, quan una noia molt propera a mi, va ingressar en un orde religiós. Em va cridar molt l'atenció que algú prengués una decisió tan radical que jo vaig viure com una renúncia a la vida. La vaig tenir durant anys a la meva llibreta de notes i després de rodar “Cinco lobitos” els productors em van preguntar si tenia algun projecte. Els vaig dir que els semblaria una bogeria, però... els hi vaig explicar.
Paraules transcrites per L.Pérez en la seva entrevista a la directora a Fotogrames, octubre de 2025.
UN PUNT DE PARTIDA de la DIRECTORA
Sorgeix de la voluntat de comprendre una realitat fascinant com la vocació religiosa des de la meva perspectiva laica.
Allò que m'interessava era preguntar-me quan de genuí i autèntic podia ser una vocació, tenint en compte la vulnerabilitat familiar i adolescent d'Ainara.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

Magnífica pel·lícula que després d'haver posat tantes expectatives en ella, en sortir del cinema, vaig pensar que no n'hi havia per a tant... Però quan més la recordo i penso, més m'agrada i més conseqüent en ella mateixa la trobo.
La posada en escena està molt bé i en ella se'ns fa evident la qualitat de pensament i treball que hi ha darrere d'aquesta.
Amb allò que m'ha quedat una mica curta la pel·lícula és amb la definició dels personatges. Fins i tot he pensat que aquesta diferència de definició, que fa d'alguns com- la mateixa protagonista Ainara i el pare d'aquesta- poc indefinits, està feta intencionadament. Podria ser una manera d'explicar aquesta indefinició com la manera de definir-los, els defineix només en certs aspectes de la seva vida. Aquest fet pot ser una manera de centrar l'atenció en contrast amb una tieta que sembla tenir molt clares les seves opinions i judicis sobre allò que li està passant a la seva neboda, però poc, en la seva vida personal d'enguany.
He entrat poc en la proposta temàtica del film, de la vocació de l'Ainara, i molt més en la complexitat de les relacions familiars i la seva manera individual, d'abordar-les amb més o menys implicació. La decisió de l'Ainara de fer-se monja de clausura, ocasiona un catacrac familiar que sura cap a la superfície moltes coses enterrades, tan individuals, com familiarment. Penso que el film va d'això, i així mateix ho ha manifestat la directora.
De tota manera, el film és tant complex i ric amb l'obertura d'espais de sorpresa per l'espectadora que, cada vegada que llences la mirada cerebral cap a qualsevol aspecte d'aquesta, comencen a sortir noves coses. Com per exemple el tema de l'espiritualitat en la nostra societat, i com aquesta la rebutja, però al mateix temps la necessita, i moltes vegades la col·loca en llocs que no toca, fent-nos un garbuix personal i social.
Al final de la història, m'ha semblat molt interessant el què m'ha succeït, el meu posicionament emocional involuntari al costat d'Ainara, considerant a la tieta com a excessivament rígida i tancada. Un personatge que m'ha resultat força antipàtic, per la seva manca d'empatia amb la seva neboda. I és en aquest punt i parlant d'aquest amb altres persones, penso que és una de les grans qualitats del film, que no et deixa indiferent.
Els adolescents i no adolescents a vegades prenem decisions equivocades o no, però són les nostres decisions i s'han de respectar, més que res, perquè ningú és ningú per evitar-les per nosaltres. La família serveix per si t'equivoques estar al teu costat, sense retret.
Com a bona pel·lícula que és, està molt bé anar-la a veure i sobretot deixar que la pel·lícula et digui i et xopi, sense prejudicis, perquè això pugui passar.

MARTINA, opina

Potser d’entrada em surt comentar que crec que la fórmula que utilitza aquesta cineasta per crear relats únics és molt essencial i sobretot basca. Component mitjançant personatges complets que va esmicolant, mostrant-nos realitats farcides, desgranant sigil·losament tots els elements que et poden facilitar la comprensió de cada frustració.
Amb aquesta proposta entra a fons al tema que aflora al debat social actual, il·lustra quin lloc pot ocupar la fe en una família actual, aterrant la càrrega històrica del paper de la religió. Implicant tot l'embolcall que l’acompanya en un entorn artificial que et fa sentir proper, amb una ficció inclusiva que t’invita plenament a considerar precisament el que implica cada postura, convivint per una estona amb totes les pors doloroses de cada dubte.
Tinc també a dir, com a element de fons, que anar als cinemes Verdi els dimarts és fabulós. La sala està plena a vessar, la gent, relaxadament deixa aflorar sentiments en el silenci, algunes persones no contingudes comenten baixet com si fossin al sofà de casa seva. Val a dir que personalment gaudeixo d’aquesta atmosfera compartida que es crea, agraeixo que es promoguin iniciatives que possibilitin que aquest sigui un espai més on conviure.

Informació completa i crítiques a:
Entrevista a la Ser de la directora: 
Entrevista a RTE a la directora: 
EL PERQUÈ DEL FINAL
Encara que pugui resultar un pla dolorós, per mi també hi havia esperança amb aquells que es queden per barallar-se amb la vida, un context sense certeses.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

LA MÚSICA
Al començament pensava que havia de separar dos mons que em semblaven molt dispersos, però em vaig assabentar que hi havia aspectes que es comunicaven emocional, existencialment. La música és molt poderosa per això. Sempre he estat molt pudorosa en la utilització de la música, però en aquesta ocasió m'he permès afegir una capa més.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.
Estic molt orgullosa de la música. És un aspecte pel qual soc molt pudorosa, ja que, no m'agrada empènyer a l'espectador, no m'agrada que la melodia cridi per dir-li allò que ha de sentir. La música és molt poderosa i veig pel·lícules on això em repela. Penso, no m'empenyis, ja hi aniré sola, si vull. Un cor de nens tenia aquest aspecte espiritual que buscava, encara que això em va implicar un seguit de complicacions de producció importants. Vaga la pena.
Transcrit per L. Pérez per Fotogrames, en una entrevista amb la directora, octubre de 2025.















diumenge, 16 de novembre del 2025

SIEMPRE ES INVIERNO. Director, David Trueba.

EL RELAT ES VA TRANSFORMANT PER CONVERTIR-SE EN UNA INESPERADA HISTÒRIA DE SEDUCCIÓ INTERGENERACIONAL, PER MITJÀ DE LA QUAL ES TRENQUEN ELS TABÚS “EDATISTES”.
Escrit per Beatriz Matínez a Fotogrames, novembre de 2025.
EL PAS DEL TEMPS (LA SEVA FUGACITAT) ÉS EL GRAN PROTAGONISTA DE L'ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE DAVID TRUEBA, EL DEVANIR IMPARABLE EN EL QUE NINGÚ POT ESCAPAR I LA FORMA QUE ES PREN CONSCIÈNCIA D'AQUEST PROCÉS.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
AQUEST FILM ES POT EMMARCAR EN EL CINE DEL PRESENT SENSE GRANDILOQÜÈNCIES, HONEST, QUE TROBA LA SEVA RAÓ DE SER EN LA SENZILLESA DEL QUOTIDIÀ COM A MECANISME PER ENTENDRE LA NATURALESA HUMANA.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Guió, David Trueba, basat en la seva novel·la Blitz.
España, 2025.
Duració, 100 minuts.
.

SINOPSI

Miguel, arquitecte paisatgista va amb la seva parella a fer la presentació d'un projecte a Bèlgica. Allà li succeiran un seguit d'esdeveniments inesperats per ell que canviaran la seva forma de comprendre la seva vida sentimental i professional.
Versió pròpia.
El director i escriptor, David Trueba

ADAPTACIÓ AL CINEMA D'UNA NOVEL·LA DEL DIRECTOR, BLITZ

La veritable troballa de la cinta és la seva condició d'obra cinematogràfica: Trueba adapta la seva novel·la Blitz i troba en el distanciament que atorga el cinema el gest formal que permet a l'espectador alliberar-se de la mirada avergonyida del protagonista sobre les seves pròpies accions i convertir-les així amb una acció contra els prejudicis, molt bonica.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Aquesta coproducció hispana-belga adapta la novel·la Blitz (Anagrama, 2015), escrita pel mateix realitzador del film, explora la pèrdua i el buit després d'un trencament sentimental i la possibilitat de tornar a començar, captant una instantània d'amor perdut sota el filtre del sentit de l'humor i poca traça intel·lectual i emocional que a vegades recorda a Woody Allen.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025.

NÚRIA opina

No tenim massa oportunitats d'anar al cinema per veure una pel·lícula tan apetitosa com aquesta, crec que les hem d'aprofitar.
La definició que jo li donaria a films com aquest, pel·lícules de bombó, et fan passar una bona estona i si et ve de gust, pots aprofundir més sobre altres aspectes aparentment no evidents. Aquesta pel·lícula s'ajusta a la definició.
Ens podem preguntar, posem per cas- per què trobem normal que un home vell – considerat a partir dels 80- pugui lligar amb una dona jove i no tan normal o sospitós d'alguna cosa que, una dona vella- considerada a partir de 50 anys- pugui lligar amb un home jove i guapo?
Doncs sí, el nostre amic Trueba, ho porta a la pantalla amb la seva història i amb delicades escenes de sexe digne i veritable.
No, només va d'això la història, sinó que podem anar traient altres registres interessants i molt actuals: el pas del temps, el trencament, la solitud, les expectatives professionals frustrades, el dol, la vida com a experiència... i ben segur que, moltes de vosaltres en veu moltes altres.
Ho he passat molt bé amb aquesta pel·lícula, que en cap moment m'ha fet patir i en algun moment, m'ha fet riure.
Molt bona opció de film per qui creu que al cinema si pot anar a veure diferents coses, en diferents moments i amb diferents pretensions i qualitats.

MARTINA opina

Crec que com a proposta lúdica és rodona: explica una història diferent, aparentment aèria però del tot provocadora, que passa posant un somriure a l'audiència de principi a final. La construcció de cada personatge que evoluciona, desapareix o s’infiltra de nou, en el curs del relat, crec que ho és quasi tot. Delibera amb un repartiment capaç de crear l'espai escènic, omplint amb una presència onírica tota l’atmosfera, farcint d’intimitat les diferents escaramusses.
Diria a més que no es perd en la fantasia, flueix lleugera pel curs d’un món ple de tòpics, etiquetes deliberadament marcades, retratant situacions amargues, posant el focus en persones perdudes i en comportaments que no són perfectes.
Per mi la millor part és que semblant una aposta de cinema versemblant i aterrada, obre moltes portes, es fica en molts espais de fantasia i sobretot juga a tergiversar els estàndards amb elegància, senzillesa i subtilesa. Vull dir que sembla que no passi res, però aplega bastant.

Fitxa completa, filmografia i d'altres informacions: 
Entrevista a "Dies de cine" amb David Trueba, feminista de veritat i no de cartró pedra i perquè toca. Aquesta no us la podeu perdre!:
Entrevista amb el director i alguns dels actors i actrius protagonista, en el marc de tancament de la Seminci:

UNA OPINIÓ SOBRE EL PERSONATGE D'OLGA QUE LA NÚRIA COMPARTEIX

Olga és una dona que no té gens d'interès a tenir una història amorosa. Fins i tot, fa la sensació que ha tancat aquesta porta i busca en realitat altres coses que li resulten més interessants, com la companyia, la conversa o el refugi.
Diu l'actriu, el meu personatge no té cap intenció de salvar a Miguel, de la mateixa manera que Miguel no salva a Olga. Hi ha entre ells un intercanvi d'escalfor. És un moment de tendresa que apareix en la vida d'aquesta dona i ella decideix no perdre's. Un parèntesi que se'ls ofereix ambdós i cadascú experimenta de forma diferent.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025
Altres films del director en aquest bolg:


diumenge, 9 de novembre del 2025

LOS TIGRES. Director Alberto Rodríguez.

UN TENS THRILLER QUE A MÉS A MÉS D'ENSENYAR-NOS QUE, EL BUSSEIG NO TÉ RES A VEURE AMB LA TASCA DELS BUSOS INDUSTRIALS, EXPLORA LA COMPLEX RELACIÓ ENTRE DOS GERMANS QUE INTENTEN VIURE AL DIA MALGRAT EL PES DEL PASSAT COMPARTIT. ELL ENS EXPLICA EL FILM AMB IMATGES.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.
“LOS TIGRES” ÉS UNA PEL·LÍCULA SUBTIL, SINTÈTICA I COM TOT EL CINEMA D'ALBERTO RODRÍGUEZ CLARAMENT POLÍTICA.
Escrit per Enric Albero a Caimán CdC, novembre de 2025
UN DIA ERES FELIZ Y A LOS TRES SEGUNDOS ESTÁS MUERTO”, DIU ANTONIO, UN BUS QUE CADA DIA ES JUGA LA VIDA PER UN SOU PRECARI ARRANJANT VAIXELLS PETROLIERS A UNES PROFUNDITATS INHUMANES. AQUESTA MIRADA CAP A LA PRECARIETAT DE QUI FA EL QUE FA, PERQUÈ NO LI QUEDA ALTRE REMEI, ÉS UNA COSA QUE EL SEVILLÀ MAI HA DEIXAT DE TENIR EN COMPTE.
NO HI HA ACCIÓ EN AQUEST THRILLER, NOMÉS RISC I MALES DECISIONS.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2025.

Director, Alberto Rodríguez

Guió, Rafael Cobos i Alberto Rodríguez
España,2025
Duració, 109 minuts

SINOPSI

Antonio (Antonio de la Torre) i Estrella (Bárbara Lennie), són dos busos professionals germans que, treballen en el parc marítim industrial el port de Huelva, fent reparacions submarines. La seva obligada vida lligada al mar cada dia es va fent més feixuga per cadascun d'ells i per diferents motius.
Versió pròpia.
El director Alberto Rodríguez

NÚRIA opina

Puc dir que em sembla que aquesta és la millor, més depurada i més difícil pel·lícula d'Alberto Rodríguez. La que més et transporta, a un espai, temps, so, on les peculiaritats i qualitats del cine es manifesten per mostrar-te mons- que altrament no podries ni albirar- ignots i no fàcilment assequibles per la immensa majoria de la gent.
L'altre aspecte que el director treballa magistralment en les immersions i no tan fora d'elles, és el prefecte assemblatge entre imatge, so, temps, fins al punt que tens la sensació que ets tu qui pateix l'experiència d'immersió, empatitzant totalment amb l'Antonio i experimentant la sensació claustrofòbica d'estar sota l'aigua, en un entorn industrial i de la possibilitat de quedar-te sense prou aire per respirar.
Una pel·lícula on el so és molt important i els diàlegs són molt sintètics, però significatius.
Allò que no m'ha agradat tant i fins i tot m'ha cansat un xic és la història que hi ha darrere de les immersions. Tot i que cal dir que, les interpretacions d'Antonio de la Torre i Bárbara Lennie, els dos protagonistes que fan de germans són exemplars. Són les seves encertades actuacions que, donen un volum als personatges de la història que, al meu entendre li falta una mica de grapa.
Una bona pel·lícula per analitzar al detall el llenguatge cinematogràfic.
Per amants de submergir-se en el món del busseig professional i les relacions de família en aquest.

MARTINA opina
Pensava després de la sessió d'aquesta setmana, que el que més em fascina del cinema, és que et procura l'oportunitat d'estar submergida en mons als quals difícilment podries transitar. Aquesta pel·lícula justament crec que brilla per això, et sembla que ets part d'allò per una estona, explicant-nos una història que camina per si sola.
Diria que l'obra té la virtut que et fiques dins, navegues i fins i tot sents l'impuls que promou determinades vides. Tot subjecte a lectures de decisions que no són lleugeres, situacions que succeeixen en entorns amb estructures que pengen d'un fil, vides que fluctuen avesades a adreçar-se. Tot, amb un espai sonor immersiu, molt intens.
Pel meu gust és una petita joia que et transporta a través d'una realitat concreta a la vida dels testimonis que depenen del mar, persones que professionalment es desenvolupen en un entorn on la vida humana només n'és un element secundari.

Filmografia del director: 
Informació completa del film: 

UN TREBALL COMPLEX I MOLT ESPECIALITZAT

L'espaiós espai de la Ciudad de la Luz, va permetre recrear les complexes seqüències subaquàtiques d'aquest film en el qual va participar un equip de 144 professionals, entre ells una selecció de bussos i molts altres, assessors i càmeres...
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.

LOCALITZACIONS del RODATGE

Va ser un rodatge infernal”, sentència Alberto Rodríguez. Vàrem rodar seqüències en piscina (Alacant), però també vam anar a Algesires- on vàrem passar sis o set dies reals al mar-, vàrem filmar a Huelva i vàrem acabar a Ciudad Real i Albacete, on neix el Guadiana, sota un bosc submergit. Ha sigut una veritable aventura.
(...)Me'n vaig penedir quan vaig descobrir les veritables dificultats del rodatge, però ja era massa tard.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.
La fitxa del Verdi: 
Petita entrevista amb Alberto Rodríguez: 







dimarts, 4 de novembre del 2025

UN SIMPLE ACCIDENTE. Director Jafar Panahi.

MAI SITUO LA CULPA EN L'INDIVIDU, SINÓ EN LES SUPRAESTRUCTURES GOVERNAMENTALS QUE DEFINEIXEN LA SEVA VIDA.
A LA PRESÓ VAIG CONÈIXER LA REALITAT DE LA GENT REPRESALIADA. PER ALGUNES D'AQUESTES PERSONES, L'ÚNICA MANERA DE REVELAR-SE EN UN CONTEXT DE REPRESSIÓ ÉS PER MITJÀ DE LA VIOLÈNCIA. PERÒ TAMBÉ HI HA GENT QUE MIRA MÉS ENLLÀ DEL PRESENT IMMEDIAT I AQUESTES PERSONES, ADVERTEIXEN QUE SI CONTINUEM FICATS EN EL CERCLE DE LA VIOLÈNCIA, ACABAREM REPRODUINT EL SISTEMA ACTUAL I NO HI HAURÀ UN FUTUR POSSIBLE PER CAP PERSONA.
Paraules del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025 des de Cannes.
ÉS UN FILM QUE DEIXA CLAR DES DEL PRIMER MOMENT QUE, LES VÍCTIMES DEL MAL NO PODEN OBLIDAR. LA QÜESTIÓ ESSENCIAL ÉS SI POT HAVER-HI PERDÓ.
LA PEL·LÍCULA DE PANAHI PLANTEJA UN DEBAT PROFUND SOBRE ELS LÍMITS DE LA COMPASSIÓ.
PANAHI, PERÒ, COM ELS PERSONATGES DEL SEU FILM, PREFEREIX ACTUAR AMB ELEGÀNCIA I DIR-NOS QUE JA UN OBLIT POSSIBLE, QUE POTSER POT HAVER-HI PERDÓ, PERÒ QUE EL MAL MAI ÉS BANAL.
Escrit per Àngel Quintana per Caimán CdC, octubre de 2025.

Guió, Jafar Panahi

Iran, 2025.
Premis, Palma d'Or a la millor pel·lícula, Festival de Cannes 2025.
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

Un accident fortuït provocarà un seguit de casualitats que portaran el mecànic iranià Vahid a començar a esbrinar i comprovar, si un personatge que enguany s'ha creuat a la seva vida i l'ha portat al passat, és qui es pensa que és.
Versió nostra.
El director Jafar Panahi

UNA TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA LLIGADA A LA CRÍTICA POLÍTICA

Amb el film “El circulo” (2000) el seu tercer llargmetratge, el cineasta decideix filmar allò que no s'hi hauria.
Ja ha passat una dècada d'ençà que es va inaugurar el cicle de realitzacions del director pres. El 2011 s'estrena la seva primera pel·lícula rodada durant la seva primera condemna de 2010, “Això no és una pel·lícula”. No va passar més de cent dies tancat a casa seva, però allà es va gestar el desig de fer una pel·lícula que deia que no ho era, però ho era de cap a peus. D'aquí en endavant filma amb un límit a la seva consciència, però sense por. Va tornar a estar pres uns anys més tard, així i tot, mai va deixar de tenir empenta i rodar pel·lícules incòmodes com “tres cares” (2018) o “Los osos no existen” (2022), en la ficció explica que, podria fer un pas i marxar, tanmateix marxar significaria no poder tornar al seu país. El Panahi de la ficció, no passa a l'altre costat, no obstant això el Panahi cineasta desobeeix amb les seves pel·lícules, perquè filma sense mesurar del tot les conseqüències, en el límit.
Escrit per Roger Koza per Caimán CdC, octubre de 2025.

HISTÒRIA del DIRECTOR

Després d'haver estat arrestat moltes vegades i després d'haver protagonitzat una vaga de fam a la presó, Jafar Panahi, continua decidit a denunciar les injustícies patides pel poble iranià en mans del govern de la República Islàmica.
Panahi que és un artista incorruptible, continua vivint a Teheran, manifesta la seva intenció de continuar pel·lícules, malgrat la persecució política a la qual està sotmès.
Escrit per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025

EL DIRECTOR DIU

Soc un cineasta social i per crear m'inspiro amb allò que veig al meu voltant.
A la pel·lícula he inclòs coses que em van explicar a la presó, alguns reclusos que afrontaven penes de 10 i 15 anys. Però també qüestions personals, com el terror que pots experimentar quan sents un soroll que et recorda als sorolls de la vida a la presó.
A l'Iran quan algú és interrogat a la presó, t'embenen els ulls i només et deixen veure prou per signar la teva confessió. És per mitjà de l'oïda que construeixes la imatge del teu interrogador que, sempre està darrere teu.
Paraules del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025 des de Cannes.

NÚRIA opina.

És el film més intel·ligent i compromès que he vist darrerament.
Veure aquest film, et reconcilia amb la humanitat, malgrat que pel tema polític de fons, és un film de terror i a més a més, encara que ficcionat, és real.
El que ens demostra Jafar Panahi és que amb pocs recursos, com és els que té ell, es pot construir una bona història utilitzant el llenguatge cinematogràfic i fer-te plorar molt, riure una mica i qüestionar-te aspectes de com som o no humans.
No te la pots perdre, encara que cap a la meitat perd una mica el ritme.

MARTINA opina

Jafar Panahi, la Núria em recorda que és un cineasta a qui han empresonat dues vegades per fer el que fa, evolucionant com a artista en cada condemna i dialogant mitjançant el seu art amb les restriccions imposades.
Crec que aquest Triller, moral i trepidant, sosté la incògnita del que t'explica amb una màgia que et deixa sense alè. De fet, confesso que vaig acabar la sessió exhausta, no obstant amb els dies he pogut llegir el missatge polític contundent i fosc que conté en el seu fons.
Crec que el tema sobre el que dialoga, el que per mi és el circuit de l'odi, està abordat des d'una òptica directa i molt lúcida. Amb una mirada sofisticada i la que t'obliga a qüestionar el teu propi ordre moral.
Molt recomanable.

Totes les informacions completes, a :
Algunes entrevistes a Jafar Panahi: