PASSA
POQUES VEGADES QUE LA DELICADESA DEL QUE ES NARRA, S'HARMONITZI AMB
LA BELLESA DE LA MANERA DE MOSTRAR-HO.
UNA
HONESTEDAT QUE VA MÉS ENLLÀ DE DISTÀNCIES O EMOCIONS I QUE TÉ A
VEURE EN QUÈ MOSTRAR I COM FER-HO. ÉS BONIC QUE, UNA PEL·LÍCULA
AMB UN DESIG TAN FORT DE NO INTERVENIR AMB LA HISTÒRIA DEL
PERSONATGE PRINCIPAL, ES PUGUI PERCEBRE AMB TANTA INTENSITAT
EMOCIONAL, LA PERSONALITAT DELS DOS CINEASTES QUE L'HAN CONDUÏDA.
UNA
PETITA PEL·LÍCULA QUE TAMBÉ ÉS EN ESSÈNCIA, UN PAS DE GEGANT EN
AIXÒ DE TROBAR UNA CERTA HONESTEDAT A L'HORA DE CONSTRUIR UNA MIRADA
CINEMATOGRÀFICA.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
FLORES
PARA ANTONIO ABANS DE SER UNA PEL·LÍCULA VA SER UNA NECESSITAT. LA
NECESSITAT DE L'ALBA D'APROPAR-SE AL SEU PARE, DESPRÉS DE MOLT ANYS
HAVER-LO PERDUT. I TAMBÉ UN GEST, EL D'ATREVIR-SE PER FI A
CANTAR-LI.
Paraules
de la directora o el director, transcrites en la fitxa informativa
dels cinemes Verdi.
Intervenen:
Alba Flores, Lolita, Rosario Flores, Ana Vila.
Duració:
81 minuts.
España,
2025.
SINOPSI, RESUM, TEMA, CONTINGUT...
Alba
Flores guardava un secret que havia durat trenta anys. La mort del
seu pare havia congelat el seu desig de cantar, al mateix temps que
un mar de preguntes inundava els seus silencis. La família, va
evitar parlar del que havia passat amb el desig d'esperar-la. Ella,
no preguntava res per respecte al dolor dels altres. És ara quan
l'actriu s'ha acostat a la memòria dels seus éssers més propers,
per fer les paus amb aquesta part de la seva infantesa que romania
amagada.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
 |
| Els directors, Isaki Lacuesta i Elena Molina |
Isaki
Lacuesta en “Segundo premio” (2024), ja havia demostrat la seva
habilitat per aprofundir en una biografia des de les enèrgiques
coordenades de l'originalitat. És de la mà d'Elena Molina autora
d'un imprescindible documental (Yungay 7020), amb Raquel Calvo, 2021)
i que codirigeix el projecte que introdueix un element definitori per
l'esperit de “Flores para Antonio”, l'honestedat.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
NÚRIA opina
Aquesta
ha sigut una projecció important per mi, per moltes coses.
Soc
una gran admiradora d'Isaki Lacuesta i esperava aquest documental amb
moltes ganes. A banda que la família Flores sempre m'ha produït
molta curiositat, i encara ara me la produeix: una mare tan potent
que mentre hi va ser, fou el centre d'atenció a la família i a
l'Estat. Unes filles també molt potents, però amb una gran pressió
mediàtica des de sempre, per l'imaginari que va generar la seva
mare. Un pare sòlidament present i també un gran artista, sempre a
l'ombra serenament. Un fill, mort a conseqüència de la droga (tema
tabú en aquell moment a moltes famílies que van patir les
conseqüències d'aquesta).
També
considero un regal tenir la fortuna de poder escoltar als creadors
d'un film, explicant-se. Això ha passat, i he pogut veure a Isaki
Lacuesta i a L'Elena Molina, presentant el seu film i oferint-se que
les espectadores els poguéssim preguntar; en aquest cas, un valor
afegit i un privilegi inqüestionable.
Un
documental com aquest a quatre mans i considerant els tempos i el
dolor que Alba va abocant i evocant en el transcurs de la filmació,
implica molta sensibilitat, molta escolta i molt de treball de
recerca. Triar i seleccionar de material utilitzable que es mostra i
que no, en el treball acabat, és una difícil tasca de molta
responsabilitat. Queda clar en la visualització del film, ja que, la
qualitat i l'art d'un film com aquest no s'improvisen. Quan les
directores es posen en mans de les espectadores, perquè se'ls pugui
preguntar amb la humilitat i senzillesa de la qual ells han fet gala,
l'espectadora acaba el viatge del seu gaudi del film, amb
satisfacció.
He
gaudit molt d'un documental que està fet des de la sinceritat i la
veritat i acaba sent una petita joia. Crec que vaga la pena veure'l
en pantalla gran.
Gràcies,
gent que l'heu fet possible!
MARTINA, opina
En construcció...
Totes les informacions a:
DOCUMENTALS i DOCUMENTAL...
Les
imatges semblen preguntar-se com s'arriba a aquesta suposada
naturalitat en un gènere tan maltractat com aquest, com es fa un
documental de llàgrima fàcil sense morir en l'intent. El drama
queda atenuat per unes fotografies animades des de l'humor i per unes
gravacions íntimes dominades per la innocència de la nena.
Escrit
per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada