dilluns, 11 de febrer del 2013

Martina opina. NO



Aquesta pel·lícula dirigida per Pablo Larraín consisteix en una versió cinematogràfica de l'obra teatral "El Plebiscito" escrita per Antonio Skármeta. Parla de la campanya electoral duta a terme el 1988 a Xile, durant el final de la dictadura de Pinochet i succeint en l'etapa prèvia al referèndum al que es va sotmetre el regim Xile degut a les fortes pressions internacionals que qüestionaven la continuïtat del mateix.
Per mi, una narració un tan pastosa, la qual, té per protagonista un jove separat i pare d'una criatura d'uns deu anys, d'uns trenta llargs i protagonitzat per Gael Garcia Bernal. El qual està sotmès a una situació de dicotomia entre el món professional de la publicitat i la inèrcia pel canvi que el seu país necessita. És a dir, entre jugar professionalment el rol del qui vol vendre i adopta una posició de pragmatisme i llunyania envers el producte que pretén fer atractiu i el d'un jove, que desitja un canvi pel seu país. Després d'un llarg període de dictadura vol un canvi pel seu poble i una milloria per les noves generacions que ell responsablement educa, prenent un rol preponderant en l'educació del seu fill, sense amagar-li la violència que implica qualsevol regim totalitari.
Una interessant i modesta reflexió sobre com s'impulsen els grans canvis polítics, amb un bon repartiment i un ritme marcat pel final de la campanya, el qual s'acosta en 15 dies. Una pel·lícula que és acceptable per entretenir-se, però la qual, jo no categoritzaria més enllà de com a una obra que reporta informació d'un moment històric sense gaire més aspiracions.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada