PEDRO
ALMODÓVAR DESPLEGA AQUÍ UN AGRE I POLIÈDRIC RETRAT D'UN CINEASTA
EN CRISI QUE S'OBRE EN CANAL DAVANT DELS ESPECTADORS.
Paraules
de Carlos F. Heredero, en el seu article, “Dos películas en una”
per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de març de 2019. Adaptades
i traduïdes per l'editora del blog.
Director
i guionista, Pedro Almodóvar.
España.
2019.
Duració,
108 minuts.
SINOPSI
Salvador
Mallo és un director de cinema madur i en crisi creativa i
existencial que, va tenir els seus moments de glòria. Fa un
recorregut pels moments primordials de la seva vida, des de la
infància, passant per la joventut, fins al moment actual. La seva
crisi creativa esdevé el fet essencial a la seva vida i l'escriptura
el salvarà...
 |
| El director Pedro Almodóvar. |
 |
| Almodóvar dibuixat per mí. |
Almodóvar ens dóna pistes sobre la relació de Salvador Mallo amb ell:
NÚRIA
opina.
Vaig
recomanar aquesta pel·lícula a una bona amiga meva. La va anar a
veure i em va enviar un whatsapp que deia:
Avui
he vist la peli de l'Almodóvar i ho sento noia, però no m'ha dit
res.(...)
No
entenc què li has vist...
Ja
m'ho explicaràs?
Les
paraules de la meva amiga m'han creat un dubte sobre el valor real i
universal de la pel·lícula i he començat a pensar i a fer-me
preguntes:
En
veritat aquesta pel·lícula és bona i està bé, o jo professo tal
devoció per l'Almodóvar que, tot li trobo bé?
És
una pel·lícula que agradarà?
Agradarà
només a aquella gent que, sempre ens ha agradat l'Almodóvar?
La
primera cosa que cal aclarir és que no totes les seves pel·lícules
m'han agradat amb la mateixa intensitat. De la seva primera
filmografia quasi totes les trobo fresques, provocatives, coloristes
i amb una estètica kitsch que, ja és una provocació per ella
mateixa. En aquestes, utilitza el llenguatge cinematogràfic amb una
aparent espontaneïtat i atreviment que tenen quelcom d'innovador.
Totes
elles, amb un punt agredolç molt interessant.
Ara
més que mai penso que les seves temàtiques eren trencadores i
subversives.
Estic
parlant de, Pepi, Luci, bom y otras chicas del..., Laberinto de
pasiones, Entretinieblas, ¿Que he hecho yo para merecer esto?,
Matador.
De
mica en mica el director va perdent en frescor i espontaneïtat, per
fer un cinema més elaborat, amb uns guions més pensats i rodons i
una depuració dels elements cinematogràfics més acurada.
A
poc a poc guanya en destresa i va perdent espontaneïtat i humor, per
anar aprofundint en el fons d'allò què vol explicar. A partir
d'aquest moment les seves pel·lícules sempre estaran bé, sap fer
cine, l'altra cosa serà que, agradin a tothom que les veu.
Alguns
diuen que troben els seus temes recaragolats i que parteix d'una
temàtica i neures que, no interessen...
Cert,
ja que penso que, totes les obres artístiques, o amb voluntat de
ser-ho, parteixen de les neures vitals dels seus autors o autores.
Fins i tot les d'encàrrec que, crec que n'hi ha moltes en la
història de l'obra artística, l'autor se centra amb allò que creu
primordial i així imprimeix el seu estil.
Les
darreres pel·lícules de l'Almodóvar són un exemple de com fer bon
cinema, bones pel·lícules, encara que naturalment i insisteixo, et
puguin no agradar, o hom pot considerar que, els temes de què
tracten no són del seu interès en aquell moment o sempre.
A
mi em va passar amb “Los amantes pasajeros” que és l'única
pel·lícula dels deu darrers anys que no he vist la primera setmana
de la seva estrena. Després la vaig veure en el “Cinema a la
fresca” del poble i vaig riure força i vaig pensar que tenia la
seva gràcia...
Dit
això, passo a explicar perquè m'ha agradat aquesta pel·lícula i
perquè em sembla que és una bona pel·lícula. Considerant però
que, no és la història de la seva vida, sinó que és una ficció
en la qual podem trobar moltes analogies i referents de la seva
història, però fins i tot això, ho podem qüestionar.
Tot
art considero que és un artifici a la recerca de la veritat. Ara i
avui, cadascú busca la seva veritat i aquest és el problema. Així
i tot, hi ha històries individuals que ens remeten a veritats més
amplies que, tots o molts ens hi podem sentir identificats.
Crec
que l'art pot ser la recerca de la veritat per mitjà de l'obra.
I
és en aquest sentit que, tant és la història que l'obra ens
explica si aquesta està ben feta i és sincera. I aquí tenim una
nova paradoxa real però discutible: l'art com artifici per buscar la
veritat?
La
paradoxa de l'artifici ens ha portat actualment a buscar més la cosa
bonica que, el que és veritable i vell.
Però
molts, ahir i avui ho intenten i ho han intentat com, Louise
Bourgeois, Anselm Kiefer; Willem de Kooning, Max Beckman, Claude
Denis, Pedro Almodovar i molts d'altres... sortosament.
Un
altre factor determinant per gaudir d'una obra artística, és
l'encarament que hem de fer de les qualitats intrínseques d'aquesta,
amb els nostres gustos i en el nostre moment vital.
“Poder
y gloria”, el meu entendre, té moltes qualitats intrínseques: un
bon guió, una bona posada en escena d'aquest, una llum molt ben
utilitzada com element essencial narratiu; uns bons actors, un xic de
sentit de l'humor, que serveix per desdramatitzar, això tan seriós
que és la vida. I, per finalitzar una reflexió sobre quines coses
poden determinar més o menys la nostra vida: la vivència de la
nostra infantesa, el descobriment del desig i el sexe, les primeres
experiències sexuals i l'amor, les relacions, la més o menys
importància que li donem al cos i a la salut, com sabem gestionar
les nostres pors, la soledat, els buits existencials, que fem o no
fem a la vida per transcendir- i aquí entra el procés creatiu- i
com portem la nostra por a la mort.
És
en aquesta dimensió del què he captat d'aquesta pel·lícula que,
n'he pogut gaudir i he pogut empatitzar i simpatitzar amb el
personatge, fins a tal punt que quan s'ha acabat la pel·lícula,
m'he sentit defraudada, ja que, m'hauria agradat que hagués
continuat una estona més.
MARTINA
opina.
Per començar l’estil d’aquest director, amb els anys, vaig constatant que s’ajusta plenament als meus gustos. Per tant, ja he anat a veure aquesta pel·lícula, amb il·lusió. Tot i això, reconec que mantenia certes reserves en relació al guió, doncs em feia pensar que si era massa auto referent, potser em quedaria lluny.Havia llegit alguna cosa en la línia que la temàtica girava entorn de la por a decadència o a la vellesa com a tal. Potser ho tracta, indirectament quan un fa de narrador és molt probable que porti al relat aquelles coses que li ocupen el seu pensament, tot i això crec que en aquest cas, és un apropament molt higiènic al món intern d’algú. Qui inevitablement doncs té una edat determinada i viu en un context concret.
M’agrada molt l’univers pintoresc on passa tot, amb personatges plens de matisos i amb un fons infinit. Un divertiment, un joc constant d'irona i com no, sempre tot portat al límit.
Filmografia del director:
Més informacions del film:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada