SOLO LOS AMANTES SOBREVIVEN: Only Lovers Left Alive.Director,Jim Jarmusch.

El director, Jim Jarmusch

NÚRIA, opina.

No sé perquè no hi hagut manera d'escriure quatre línies sobre aquesta pel·lícula.

Aquest és el quart intent. Potser és que, he llegit masses coses sobre aquest film i estic massa saturada de paraules i aquestes m'han confós i no sé què dir.

Amb aquest panorama. Millor ser breu i acabar amb el tema.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat perquè és un simple divertiment estètic- cultural i que, si un vol li pots donar altres valors més transcendents i intel·lectuals, com alguns han fet, però crec que no li fan falta...,perquè no és una pel·lícula que et commogui o et faci reflexionar.

Ës pot gaudir d'una banda musical que no té desperdici, d'uns escenaris d'una Detroit decandent, retratats amb tota intencionalitat romàntica, molt estètica...,d'uns actors guapíssims, que fan molt bé d'amants vampirs, sense sexe evident, però amb unes belles composicions de l'enllaç dels seus cossos...,d'una llum nocturna amb uns colors molt especials...,i uns referents culturals que van donant al llarg de la història.

Hi ha pel·lícules que defensen coses, altres que expliquen històries i aquesta, ens explica els referents i preferències musicals i literàries d'en Jim Jarmusch, lligades en una història que, ell s'ha fet venir bé.

MARTINA, opina.
Jim Jarmusch presenta una història de vampirs, de criatures
fantàstiques que sobreviuen en el món actual, i que se'ns presenten
amb una banda sonora super rica, una estètica treballada, un repartiment
de luxe i un procedir ple de metàfores sobre les conductes humanes.
Una història de la que ben segur es poden fer moltes lectures.
A cavall entre Detroit i Tànger, una parella d'amants, de criatures 
peculiars que, s'alimenten de sang humana i viuen de nit.
Passen desapercebudes, en una existència molt longeva que els
diferencià dels altres mortals.

Gaudeixen d'una trajectòria vital molt llarga que, els permet poder
aprendre més, d'allò que els agrada. Ell, és un músic super
il·lustrat, introspectiu i genial. Ella, una dona bonica, serena i molt
culta.

Personalment, m'ha semblat una pel.·lícula una mica pretensiosa i que
tanmateix, planteja   una món fictici, que malgrat és fotogràficament
força bonic, a mi no m'ha remogut res, dintre les entranyes i més aviat
m'ha avorrit força. En definitiva, potser és agosarat plantejar-ho
d'aquesta manera , però m'ha semblat una gran parida.

STELLA CADENTE. Director, Lluís Miñarro.

El director d'aquesta pel·lícula no és un home qualsevol, fa molt anys que està amarat de cinema i des de ben jove s'ha dedicat a produir pel·lícules, també ha fet de crític de cinema a la revista "Dirigido por".Habitualment aposta pel cinema d'autor i per la innovació, oferint oportunitats a gent jove que, altrament els seria difícil portar a terme els seus projectes. Amb Isabel Coixet va muntar una productora que feia publicitat i van produir "Cosas que nunca te dije", el primer film de la Coixet. Aquesta és la seva segona pel·lícula, la primera "Family-Strip"

la va fer, una mica per casualitat.

Sinopsi

España 1870, les corts espanyoles voten l'elecció d'Amadeu de Saboya com a rei . Arriba al país des d'Itàlia amb el desig de modernitzar el país, la seva dona es queda a Itàlia i el ve a veure de visita. Els polítics el tenen reclòs a palau i no pinta res. Tancat, abstret i avorrit passa el temps com pot i li deixen. El 1973 se'n va, després d'haver sigut una estrella fugaç.

NÚRIA, opina.

Res més adient que anar a veure aquesta pel·lícula el dia abans de la coronació d'un borbó, en aquesta España que encara no ha superat la modernitat que, Amadeu de Saboya volia imposar...i, així li va anar.

La pel·lícula no és res més que un “divertimentto”, una versió pop i al·lucinada sobre un personatge Amadeu de Saboya que les Corts espanyoles van imposar per majoria el 1870.

La visió que ens dóna Miñarro del personatge i el seu entorn més íntim, és provocadora, atrevida i molt píctorica, amb uns impactants “tableau vivants”, inspirats en la pintura de diferents èpoques, de Velazquez a Courbet fins a Lucien Freud, pels colors, la llum i sobretot la composició.

Ens mostra un rei abstret, avorrit, enamorat i enganyat per uns poders que no han fet res més que utilitzar-lo i abandonar-lo a palau amb la seva cort de servents, és gairebé un presoner.

Aquesta versió que Miñarro ens mostra del personatge, m'agrada, ja que sap establir una tal distància que gairebé arriba a una versió objectiva, on nosaltres podem judicar o no. En el meu cas no, perquè ho he passat bé amb aquest collage crític, caòtic i estimulant.

La recomano pels que volen passar una bona estona gaudint d'una versió molt original sobre aquest personatge històric.

MARTINA, opina.

Amadeu de Saboya, va passar per la casa reial espanyola per un breu

període de temps, però són varies les raons per les quals va ser un

personatge que va deixar empremta en l'imaginari col·lectiu espanyol.

En la meva formació, és a dir en el món del dret, el motiu fonamental

de conèixer aquest personatge, rau en el moment en el qual aquest

monarca va exercir la seva dinastia. El 1870, en una primera fase de

la monarquia parlamentaria com a règim polític, es debatí passar

pàgina i convertir la figura del rei en una relíquia històrica. Per

tant, i tot i que no vull fer comentaris al respecte, un segle després

es tracta d'una opció interessant, ja que, està en total consonància
amb els temps que corren.

Potser també, a aquest personatge, interpretat pel carismàtic actor Àlex

Brendemühl, se'l coneix per la lucidesa del caràcter, qui va

demostrar entendre la fragilitat de la institució com a tal i

volia promulgar una sèrie d'idees força realistes amb l'evolució

soci-econòmica d'Espanya. Algunes avançades i que tal manera,

transgredien en els tradicionals privilegis que d'ençà havien

gaudit les classes privilegiades del país.

A nivell de pel·lícula m'ho he passat molt bé, no per la qüestió

bibliogràfica del personatge, que si que m'ha semblat interessant,

sinó més aviat per les notes artístiques amb les que la narració es

recrea i combina una trama plena de contingut amb una manera de

caminar pintoresca, lleugera i amb clau d'humor.

Recomano veure aquesta obra sense masses expectatives, ja que, com al
final de la mateixa es defineix, es tracta simplement d'un 

divertiment. Això si, opino que, ben fet.

MILLE SOLEILS. Directora, Mati Diop

La directora, Mati Diop.

Què és el LOOP ? i el LOOP Festival?

És un projecte que es gestiona teixint aliances i promocionant espais de creixement compartit. Unió entre un festival internacional, Loop Festival, una plataforma de formació Loop Studies i una fira internacional, la Loop Fair.

Els tres elements bàsics per poder tirar endavant qualsevol iniciativa i projecte que, no vulgui quedar mort en l'estudi de qualsevol creador. Molt interessant.

(...)És important recordar que l'art necessita públic, i que són aquests els responsables de legitimar-lo culturalment a llarg termini. Sense els públics, la capacitat estètica, crítica i política que l'art conté es torna inexistent. El públic com a centre de debat.

M'agrada molt el començament d'aquesta reflexió sobre l'art que, ens recorda una premissa indiscutible: algú que miri, algú que senti i que si vol diu..., sobre les nostres propostes artístiques. Sembla obvi però crec que aquesta obvietat, en alguns períodes de la Història o per alguns artistes, ha quedat una mica arraconat.

El Loop Festival tracta de l'impacte de les imatges en moviment.

(...) nexes amb la ciutat de Barcelona, (...) mirades que reflexionen sobre la protesta social, els contextos que la generen i els canvis que es produeixen en les estructures de poder.

Tot plegat una proposta difícil d'ignorar si vius a Barcelona i estàs interessat per les forces d'innovació cultural generades arreu i que respiren aires frescos de present.

Per a més informació http://www.loop-barcelona.com/2014/festival/category/festival/?lang=ca

NÚRIA opina

De tota manera cal confessar que la Martina i jo vàrem anar al Zumzeig per a veure la pel·lícula Stella Cadente d'en Lluís Miñarro i ens van trobar amb la projecció de Milles Soleils. Les condicions que vam veure-la no eren massa bones, ja que, la versió original era en una llengua que es parla a Senegal- lloc on passa la història-, i subtitulada en francès i amb un cap gran davant de la pantalla, just a l'alçada dels subtítols, d'un home poc conscient de les seves mides que, creava una dificultat afegida a la lectura d'aquests.

El film amb algunes imatges molt belles i suggeridores. Allò que el film vol explicar potser queda clar, però el sentit que li vol donar, per mi ha quedat una mica confós. De tota manera però, m'ha agradat veure-la, perquè no és un cine perfecte però està ple de vitalitat creativa.

MARTINA opina

Comença la pel·lícula i apareix un home africà de Senegal que, guia al seu ramat per una incipient ciutat. Ell, un home envellit, però vestit elegantment amb un aire trist, serà el protagonista d'aquesta narració de cinema, quasi mut, lent i pel meu gust avorrit.
Amb alguna imatge bonica, però en general, monòtona i sense contingut.
Certes coses impactant però ni molt menys inèdites, com és per exemple, una estona que ens transporta a un escorxador. Un lloc, on és sabut que veurem sang i fetge, però on jo no he entès quin sentit tenia, portar-nos-hi.
Una manera de narrar una historia per mi, poc clara. Interpreto que, ens explica una recerca del protagonista, d'un antic amor. Amb qui de joves, havien planificat marxar a Europa, però ell es va fer enredera i la dona, va acabar marxant sola. Un encontre, on finalment el protagonista, parla amb una dona que viu a Islàndia i treballa a una plataforma petrolífera. Algú amb qui ja no té res a veure.
Un home, qui de jove havia fet d'actor de cinema i de gran, cuida vaques. Una dona qui va emigrar a Europa i a qui la directora ens presenta finalment amb una imatge- un altre moment bonic, on ella compareix nua i mullant el seu cos, en unes aigües termals d'un racó de món força despampolant.
Sort que, només durava 40 minuts, sinó dubto que ho hagués pogut suportar.

SNOWPIERCER. Rompenieves. Director, Bong Joon-ho.

El director, Bong Joon-ho

Sinopsi.

Després d'un experiment fallit, la Terra es converteix en un desert de neu. Els únics supervivents viuen en d'un tren molt llarg, construït per un magnat anomenat Wilford, fa disset anys que funciona sense parar com una gran arca autosostenible, dividida en diferents seccions, els vagons, ocupats per individus que les seves condicions de vida són molt dispars. Aquest tren, dona voltes sense parar mai i a molta velocitat, per evitar la seva congelació, fa una volta per any. En el darrer vagó és on hi ha les classes oprimides o baixes. Aquestes es rebel·len i fan un recorregut pel tren per arribar al primer vagó que és on hi ha el poder, el comandament del tren.

NÚRIA, opina.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat força, entre altres coses, perquè és molt imaginativa. El seu director, Bong Joon-ho es va enamorar de la novel·la gràfica francesa publicada als anys 80, “El Transperceneige” en què està basat el film. És cinema comercial ben fet i amb alguna pinzellada que, ens permet reflexionar si en tenim ganes, sobre l'estat actual del comportament dels humans cobdiciosos a la Terra. Si no, et quedes amb la història i ja està. Una gran metàfora sobre on ens pot portar el comportament actual dels dirigents de la Terra. El missatge final, pot resultar un xic confós o esperançador, jo prefereixo agafar-lo per la part positiva: el futur està en les noves generacions que, han viscut una altra realitat i tindran uns altres valors i perspectives.

Els personatges líders d'aquesta història són força arquetípics, gent forta i valenta, amb valors, i per això és fàcil sentir-se ràpidament identificat amb ells. M'ha sobrat una mica de sang i fetge repetitius, en cada nou vagó conquerit.

L'estètica és allò que més m'ha impactat d'aquest film, els plans compositius que va utilitzant. Un canvi de colors i llum cada vegada que, els rebel·lats, avancen i conquereixen un nou vagó. Una càmera que sempre està en moviment i que crea una atmosfera visual molt especial..., he gaudit molt d'aquest aspecte.

MARTINA, opina

M'agrada el gènere de ficció. Sempre he considerat que és molt artístic, que permet que els productors inventin un món diferent i que a més creïn una realitat particular, única i seva.
Aquesta pel·lícula se situa en un suposat planeta Terra, on tot ha quedat congelat. Únicament un tren circula seguint el traçat de tots els vorals dels continents. Al seu interior uns quants humans intenten mantenir un espai sostenible sota la direcció de l'inventor de l'artefacte. Simbolitza, al meu entendre, l'afany de supervivència de la humanitat, però crec que, dóna joc per moltes lectures.
M'ha agradat i divertit avançar pels vagons d'aquest invent en moviment, que pretén avançar en un entorn del tot hostil. M'ha semblat atrevida i critica tota la forma com ens planteja la necessitat de blindar i calcular el repartiment dels recursos. També, el paper de l'educació, com a eina vehicular per donar successió al projecte, tot i potser ser força clàssic m'ha semblat irònic i m'ha agradat el seu pes predominant.
Recomano aquesta obra a qui tingui ganes de viatjar i endinsar-se en un relat ple de metàfores entre el món real i el creat per l'autor. Potser però retallaria una mica de lluites i sang, ja que al final a mi se m'ha fet fins i tot una mica pesada.

10.000 Km. Director, Carlos Marques-Marcet

El director, Carles Marques-Marcet

Aquest director guionista i muntador, d'origen barceloní, que ha fet deu curts i ha participats en diferents projectes com a muntador de cinema i tv. Ha creat amb deu espanyols més, establerts a Los Angeles, la cooperativa d'audiovisuals, “La Panda”. És la seva aposta per un projecte que vol combinar creativitat i empresa.

Gràcies a una beca de La Caixa va anar a Ucla, Los Angeles a fer un màster de direcció de cine.

Amb aquesta pel·lícula ha guanyat cinc premis al festival de Màlaga.

NÚRIA, opina

Pel·lícula que m'ha semblat interessant, feta amb pocs recursos i ben utilitzats. Planteja qüestions velles, sobre les relacions de parella, adaptades a l'actual situació on les noves tecnologies, tenen un paper molt important i imparable, sobretot pels joves.

La qüestió principal que planteja, al meu entendre, és el de la distància i que amb el temps pot produir un distanciament i un estranyament per part dels dos membres de la parella que porten masses dies separats. Al que es queda, comencen a fer-li nosa tots els objectes de la seva parella que se li imposen i criden la seva absència, i el que ha marxat comença a construir la seva vida en un nou espai que, és només seu.

Els dos separats per qüestions professionals, un a Barcelona i l'altra a Los Angeles, es comuniquen, a l'inici molt assíduament, component un nou marc de relació a través de les webcams, i així comencen a construir un dia a dia, on les seves respectives imatges s'imposen a les seves vides. Al començament aquesta nova manera de relacionar-se és estimulant i creativa, però a poc a poc perd la seva màgia i s'imposa una realitat dura que aquesta realitat fictícia no ha pogut esmerçar.

M'ha agradat. Tendra, senzilla i emocionant.

MARTINA, opina

Una vegada més hem gaudit d’un dimecres de cinema amb la sala plena i una bona dosis d’humor en clau casolana.

Aquesta obra del debutant Carlos Marqués Marcet amb l’atractiva actriu Natalia Tena i el simpàtic i carismàtic David Verdaguer, narra la historia d’una relació de dos joves madurs que s’enfronten a una separació d’un any.

El procés d’allunyament, la comunicació virtual i la forma com aquests dos personatges pretenen portar vides paral·leles sense trobar-se físicament acompanyats, converteix aquesta comèdia en una genial ironia que mostra els temps que corren de forma fresca, Intel·ligent i desenfadada.

Parlen de que la gran cosa que aquest director aconsegueix amb aquesta obra és demostrar com la falta de recursos no és una càrrega en deteniment de la qualitat. Per mi, tanmateix demostra, com els recursos són bons, sempre i quan es jugui amb ells de la forma adequada. Vull dir que, potser no cal tenir un gran capital per fer bon cinema, però sense dubte, al meu entendre, si que cal  una bona dosis de talent. Com la que demostren tenir l’equip que, conjuntament composen tots els ingredients que constitueixen aquesta pel·lícula que, jo personalment descriuria com una bona parodia d’actualitat.

EL DESCONOCIDO DEL LAGO. L'INCONNU DU LAC. Director, Alain Guiraudie.

El director, Alain Guiraudie

INFORMACIONS:

Aquesta és una pel·lícula que els crítics de cinema, tant en revistes especialitzades com en altres, han deixat molt bé i li han dedicat moltes lletres. Va arrencar amb força en “Un certain regard” al festival de Cannes i al festival de Sevilla, va ser el premi més important.

En Josep Lambies en el Time Out 311 li posa cinc estrelles, la màxima puntuació.

En Quim Cases, una altra referència important en el món de la crítica de cinema, en la revista Dirigido diu (···) su ùltima y excelente película puede considerarse una suerte de síntesis i crisol de tendències establecidas en sus anteriores trabajos; también una obra de plenitud en cuanto madura y lleva al límite los enunciados de sus films previos (...), (...) director ciertamente inclasificable, alejado del virus parisino y de la post-post-post-Nouvelle Vague, feliz en su territorio fílmico y sexual, libre en cuanto a comparaciones con otros cineastas de su generación (...) (...) es casi una película perfecta en cuanto no hay ni un solo plano sobrante ni tenemos la sensacion de que falte algo, una imagen, un engarce, una elipsis, un diálogo, una explicación o un movimiento que nos comunique algo que no ha sido ya expresado de la mejor manera posible.

El cruising en el film de Guiraudie, es algo así como un tapiz gestual, el decorado de fondo, para desarrollar una historia sobre dudas y conocimientos, sobre la atracción que se impone al rechazo, en torno a cuestiones tan simples però edificantes como la amistat, el deseo y la confianza.

Una altra opinió a considerar, aquesta vegada d'una dona, Eulália Iglesias, A la revista Caiman de l'Abril. (...) es, de hecho, la película más depurada y realista hasta la fecha del cineasta occitano (...) (...) es un film de concepción y estética naturalista que se empapa de ciertos aspectos del noir (...)

Guiraudie despliega un drama de tintes oscuros en torno a las difusas fronteras entre el amor, el deseo y la muerte.

Guiraudie apuesta por un naturalismo extremo que evoca Eric Rhomer y Jean Renoir.

SINOPSI

En una platja d'un llac, d'un lloc indeterminat, lloc de trobada d'homosexuals de la zona, on poden practicar“cruising”. En aquest espai, si troben cada dia els habituals i els esporàdics que ja saben què van a buscar. Tres protagonistes, Henri home d'uns 50 anys que cada dia va a la platja del llac a passar l'estona i es fa amic d'en Franck. Franck, jove que va al lloc a buscar sexe i potser amor, i a nadar una estona. Michel, un home madur que sap allò que vol i que no vol. També, hi ha un comissari de policia que investiga un assassinat que hi ha succeït

NÚRIA opina

La primera cosa que m'agradaria explicar és que, he passat quatre setmanes abans no he pogut rescatar aquesta pel·lícula que tenia molt d'interès a veure, un cop treta del circuit més comercial, ja que quan surt d'aquest, els horaris són bastant variables i dispars. Era la primera vegada que a les nostres sales es passava un film d'aquest director. Feia mesos que sentia una gran curiositat per aquesta pel·lícula, de la qual, havia llegit unes quantes coses en revistes d'aquí, i franceses que, són les que llegeixo habitualment.

Tot plegat per veure un film que no m'ha agradat, des d'un punt de vista cinematogràfic puc veure-li els seus valors, pel tractament que fa del temps, l'espai, de la música i de la llum..., però tot plegat m'ha resultat desplaent, a vegades, fins i tot desagradable i gens suggerent i excessivament monòtona i repetitiva, per una acció que succeeix amb deu dies, i que ens els presenta pràcticament iguals, amb petites variacions que són les que ens remataran al canvi.

Només recomanable pels molt informats i que saben molt bé què van a veure...

MARTINA opina

Sovint em passa que m'adormo al cinema i reconec que és un hàbit que em desagrada profundament, ja que no aconsegueixes fer res del tot bé, ni gaudir la pel·lícula ni relaxar-te i descansar. És a dir, l'estona la pateixes per partida doble, ja que, desitges que s'acabi el film i pel que fa a la lluita per no caure en un son profund, consisteix en una consciència pesada que, et recorda que tens un trajecte per davant abans de poder-te ficar al llit.

Deixant de costat la qüestió explicada, només haig de dir que, aquesta obra del director Alain Guiraudie, l'he trobada massa pausada, profunda i inclús amb un punt absurd i obscur.

No m'ha molestat res en concret, ni la sensació que entre l'audiència hi havia uns quants personatges estranys, simplement m'ha avorrit, un transcórrer molt pausat i una història fosca que, no m'ha interessat massa i m'ha semblat buida de contingut.

Un escenari monòton, a la bora d'un llac on la comunitat gai té un espai d'intercanvis carnals, una història d'amor passional i cec. Potser, una visió de com la naturalesa humana, es protegeix dels seus propis fantasmes, ocultant-se, si cal, allò que són fets denunciables, com ara el fet que, la persona que t'enamora no és un personatge tan net ni gentil, com un mateix el veu. 

CARMINA Y AMÉN. Director, Paco León

María León, Paco León i Carmina Barrios

Tot un compendi d'intel·ligència la del Paco León en fer una segona part d'una pel·lícula, que en la primera, va crear en el públic tantes simpaties per la seva heroïna, la Carmina. La Carmina és una dona d'un barri obrer, que pot ser de l'extraradi de qualsevol gran ciutat que actua com una matriarca que sap com s'ha de fer per sobreviure en aquest món amb les seves pròpies normes i amb el seu cercle d'influències, on ella és la "jefa".

Una pel·lícula feta amb família, ell, el director, la seva mare la protagonista, Carmina i la seva germana que fa de filla en la ficció i ho és de veritat.

Un film que amb el seu sincronisme pot connectar amb forces públics diferents.

Dues curiositats de la pel·lícula, una, la frase de la Carmina quan diu: “yo no miento, yo todo lo que digo se convierte en verdad “. Paco León l'ha copiada de la Lola Flores en una entrevista que li van fer. I, la del seu pare difunt : “Se está muriendo gente que no se ha muerto nunca”, dita pel seu tiet avi Pepe, “el payaso”, quan tenia més de noranta anys, vivia en una residència i encara volia fer riure.

NÚRIA opina.

Comèdia negra en alguns moments graciosa i en altres un xic desagradable, tant per allò què passa, com per certes situacions que, al meu entendre, no només no crec que facin riure, sinó que en riure's em podria semblar grotesc...

Com per explicitar una mica, les vomitades que, tant la mare com la filla fan en un moment determinat a l'aigüera de la casa i que són francament repugnants...

Una altra, la de la veïna amb el fill deficient psíquic, alt com un sant Pau..., l'escena m'ha resultat un xic xocant. M'ha molestat i m'ha fet sentir incòmoda...I també, l'escena de la perruqueria de la filla, futur saló de bellesa, ocupada per dos pobres desgraciats ionquis, desallotjats pel germà, bèstia salvatge sense coco, m'ha resultat francament patètica i insultant, de l'inici fins al final.

També hi ha altres coses que, m'haurien d'haver resultat gracioses i per desgràcia, no els he vist la gràcia.

En definitiva, jo només pretenia passar una estona relaxada i poder riure... però, amb aquest film l'única cosa que he pogut fer és, sorprendre'm una mica i somriure de tant en tant amb alguns acudits dels diàlegs o dels monòlegs que fa la Carmina que, m'han semblat prou ben trobats i agosarats.

De tota manera, i amb tots els respectes per aquells que s'ho passaran bé veient la pel·lícula, no és el tipus d'humor amb el qual jo connecto i que em fa riure.

MARTINA opina.

Paco León ens proposa una particular comèdia ubicada en una barriada humil de Sevilla. Una història que s'inicia amb una mort que, els familiars del difunt amaguen durant dos dies, per poder cobrar la paga doble del titular. Té un final, igualment protagonitzat per la mort de càncer d'una dona grassa, corrupta i fumadora integral.

Personalment, he trobat que tot en si, era una broma de mal gust. Mentre veia la pel·lícula, tota l'estona, he estat pensant què era el que feia riure a la resta de l'audiència amb qui compartíem sala i sincerament, he considerat bastant vulgar riure sense més, de les misèries dels altres.

Potser no tenia el dia, o simplement no emfatitzo amb aquest tipus de sàtira, en general m'acostumen a agradar les comèdies espanyoles, en aquesta ocasió però, aquesta obra no m'ha despertat ni un sol somriure.