diumenge, 16 de març del 2025

AINDA ESTOU AQUI. AÚN ESTOY AQUÍ. Director, Walter Salles.

EL PRINCIPAL INTERÈS D'AQUEST FILM, RAU EN COM DESENVOLUPA UN DISCURS SOBRE L'ABSÈNCIA I EL PROCÉS DE LA MEMÒRIA.
Escrit per Àngel Quintana a la seva crítica per Caimán CdC, febrer de 2025.
TAL VEGADA AJUDA QUE, AQUEST FILM SIGUI UNA COSA RARA AVUI DIA, PERQUÈ NO NOMÉS ÉS UNA COSA PER VEURE, SINÓ TAMBÉ PER SENTIR. ES ALGUNA COSA TANT BONICA COM INUSUAL.
Paraules dites pel director, Walter Salles en la seva entrevista realitzada per Gabriel Lerman per la revista, Dirigido, febrer de 2025.
UNA FABULA QUE ASPIRA A CONVÈNCER QUE, NO PER MOLT NEGAR-LA, DEIXAREM DE VIURE MAI EN LA HISTÒRIA.
Paraules de Mariona Borull en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

Guió, Murilo Hauser, Heitor Lorega, basat en el llibre de Marcelo Rubens Paiva.
Brasil, França, 2024.
Premis: Globus d'Or per la millor actriu dramàtica Fernanda Torres i varis prenis al festival de Venècia, entre ells el de millor guió.
Duració, 136 minuts.

SINOPSI

La dictadura militar d'Humberto de Alencar Castello Branco, comença el 1964 al Brasil. Entre 1964 i 1985- més de vint anys de repressió- al Brasil, també va haver-hi desapareguts, com l'enginyer, Rubens Paiva (exdiputat del Partit dels Treballadors), que un matí de gener de 1971 se'l van emportar de casa seva a Rio de Janeiro i va desaparèixer. De la seva mort, la seva família, no en va tenir constància fins a vint-i-cinc anys, després dels fets, el 1996.
El director, Walter Salles i l'actriu Fernanada Torres

EL DIRECTOR, DIU

El que fem en el cine és informar, i proposar reflexions sobre la vida. Així és com podem informar a la gent. En definitiva, la gent informada vota millor que la gent que no ho està. Aquesta és la raó per la qual guanya l'extrema dreta. El primer que fan és intentar destruir l'educació, la informació i l'art.
Paraules dites pel director, Walter Salles en la seva entrevista realitzada per Gabriel Lerman per la revista, Dirigido, febrer de 2025.

NÚRIA opina

Hem sentit parlar molt de la dictadura argentina (1976 – 1983), força de la xilena (1973 – 1990) i poc de la brasilera (1964 – 1985) i de les seves conseqüències en la vida dels brasilers demòcrates.
Gent demòcrata que de sobte la seva vida va canviar i alguns, per a la seva militància democràtica clandestina, represaliats i morts. Totes aquestes persones, durant molt de temps varen ser simplement desapareguts i el govern no va acceptar, ni assumir cap responsabilitat amb les seves desaparicions.
Aquest film va d'una família, els Pavia, el 1970 el pare va desaparèixer un dia que el van anar a buscar a casa seva, se'l van emportar i la família no va tornar a saber res més d'ell.
La mare no es va rendir mai a saber que havia passat amb el seu marit i no va parar fins a obtenir d'un certificat de la seva mort i que hi hagués un reconeixement públic de l'assassinat d'aquest.
Aquesta pel·lícula fa memòria històrica d'uns fets que van succeir al Brasil, per mitjà d'una família que va ser objecte de la repressió de la dictadura. El represaliat i mort, va ser el pare de família i la dona amb dignitat, prudència, orgull i perseverança, no va parar fins a aconseguir donar llum a la veritat dels fets, al cap de vint-i-cinc anys.
Aquesta seria la síntesi dels fets històrics reals i que, la pel·lícula els va evidents i públics, però allò que es posa de manifest i brilla en aquesta pel·lícula, és una dona que no es deixa ensorrar per les penoses circumstàncies de desconcert i injustícia, en les que ha de viure i lluita amb determinació, orgull i tenacitat per tirar endavant la seva vida i la de la seva família i no para de furgar, per tal que es reconegui públicament l'assassinat del seu marit, per part de la dictadura.
Un fill que, per mitjà del llibre que va escriure ret homenatge a la seva mare que, és una veritable heroïna i un director amic, Walter Salles, que se suma a aquest homenatge.
Una bonica pel·lícula sobre les qualitats humanes silencioses i silenciades que a vegades no brillen en altre lloc que en l'àmbit privat de les seves llars.
Bona pel·lícula, per un públic sensible a les petites coses i a les grans veritats.

MARTINA opina

Aquesta proposta basada en les memòries de Marcelo Rubens Paiva, retrata a una dona i cinc criatures que van veure's abduïdes en una espiral de canvis abruptes, quan el règim va assassinar al pare d'aquella família. L'acompanyament musical et porta galopant, a poder conèixer una de les històries més impactants de la dictadura al Brasil.
Passa un any després que aquest exdiputat hagués tornat d'un autoexili de sis anys, amb la revocació del seu mandat a l'inici del cop d'estat brasiler del 1964.
A banda del que s'explica, que sense dubte facilita fer memòria i no normalitzar la violència arbitrària, desborda la dignitat i l'actitud admirable amb la qual Eunice va entomar una situació brutal. Que la va impulsar a mantenir la seva militància, contribuint a construir un món millor, quant als quasi 50, es va llicenciar en Dret, sense necessitat de protagonismes socials i sobretot amb molta cura per tota la resta.
Et fa plorar, rememorar i sobretot valorar el treball silenciós que moltes vegades cal fer per mantenir l'alegria com a reivindicació política.

Fitxa completa i més informacions a:




Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 5 de març del 2025

LI MÓNOV. Director, Kirill Serebrennikov.

UN CINEASTA MÉS ATENT AL DESGAVELL D'ESDEVENIMENTS HISTÒRICS QUE ACOMPANYEN LA BIOGRAFIA DEL PERSONATGE I EN ELS INTENTS D'AQUEST PER FORMAR-NE PART DE TOTS ELLS, PASSI EL QUE PASSI (ENCARA QUE SIGUI SITUANT-SE ALS EXTREMS) QUE, EN INTENTAR OFERIR-NOS UN VESSANT MÉS REFLEXIU I COMPLEX DE L'ESCRIPTOR.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo en la seva crítica per Dirigido, febrer de 2025.
UN RESULTAT FINAL ACLAPARADOR, VISUALMENT INCREÏBLE I IDEOLOGICAMENT CONTRADICTORI. UNA PEL·LÍCULA HIPNÒTICA, DE COM LA VIOLÈNCIA FÍSICA ES POT TRANSFORMAR EN VIOLÈNCIA VISUAL.
Tret de la crítica d'Àngel Quintana per Caimán CdC, febrer de 2025.

Guió, Pawel Pawikowski, Ben Hopkins, Kiril Serebrennikov, basat en la novel·la d'Emmanuel Carrère, del mateix títol.

Itàlia, França, España, 2024.
Duració, 138 minuts.

SINOPSI

Poeta underground a la URSS dels setanta, homeless i majordom d'un milionari a Nova York, escriptor maleït a París... la vida del polèmic Eduard Limónov, donaria per una dotzena de biopics.
Escrit per Roger Salvans a Fotogrames, febrer de 2025.

El director, Kirill Serenbrennikov.
DEL DIRECTOR I EL FILM
En la pel·lícula de Serenbrennikov hi ha una clara fascinació pels passos que Limonov dona pel costat fosc de la vida. (...)
En certa manera, això que li interessa, és la figura de l'artista maleït, capaç d'abraçar el mal per arribar al límit les fronteres de la creació. En aquesta imatge és on el cineasta es projecta, a ell mateix, com l'alter ego de Limónov. Serenbrennikov va viure una Rússia diferent a la de Limónov, però també va ser un proscrit de Putin.
Tret de la crítica d'Àngel Quintana per Caimán CdC, febrer de 2025.

NÚRIA, opina.

Sincerament, m'hauria interessat més aquest film si hagués sigut un personatge de ficció i si el director, hagués tingut una mica més d'esperit crític amb una vida d'un personatge bastant nefast i que, malauradament cada vegada abunden més.
Segons sembla, hi ha gent a la qual aquests personatges, els hi fan força gràcia i fins i tot amb el poder que els dona els diners, es poden convertir en líders que arrosseguen als pobles cap a la seva barbàrie, sense sentit, o amb un únic sentit encobert, enriquir-se més destruint un estat de dret que només els fa nosa i comportant-se com a nens aviciats que, són capaços de qualsevol cosa, quan tenen poder, ja que, no els importa res més que ells mateixos: destruir i enriquir-se... dues úniques voluntats.
Decididament, no m'interessen aquestes històries i aquests personatges que, no m'aporten res i són foscos, encara que el film en si, com a producte cinematogràfic, té les seves qualitats.
Vist això, sí, potser hi ha algú que, li pot interessar la part fosca i caòtica d'un personatge calamitós? Llavors, que la vagi a veure.

MARTINA opina.

Aquests retrat farcit de context, basat en una novel·la exitosa d'Emmanuel Carrére, ens situa a la meitat del S. XX en el món globalitzat.
El protagonista és un personatge complex, icònic i radical que et trasllada a una realitat tan meticulosament creada que et permet creure'l real.
Personalment, he gaudit de l'evolució del personatge i de poder entrar en totes les situacions per les quals transita. El ritme, intens i musical, avança sense cap pausa i omple molt gratament les més de dues hores que necessita per poder donar una panoràmica completa.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Biografia de l'escriptor: 
De la novel-la: 

D'UN PERSONATGE REAL A UNA NOVEL·LA I MÉS TARD, A UN FILM

La biografia novel·lada escrita per Emmanuel Carrère és la base d'aquesta pel·lícula de Kirill Serebrennikov que, en essència intenta transmetre la complexitat i les múltiples capes de la personalitat de Limónov.
Limónov, un personatge de difícil etiquetatge que va oscil·lar entre el comunisme i el feixisme, la fascinació pel capitalisme i l'obsessió per les idees bolxevics, la figura
d'Eduard Veniaminovich, de nom artístic Limónov, tenia sentit només en el període artístic en el qual apareix i del que fou testimoni. Va néixer en plena Segona Guerra Mundial, va conèixer l'estalinisme, la Guerra Freda, la decadència de l'URSS, la Perescroika, la caiguda del mur de Berlín, l'ascens del poder de Putín i la Guerra d'Ucraïna. De la mateixa manera que va viure els canvis socials a Occident, molt especialment en matèria sexual, al viure als EUA i a França i mantenir un mode de viure lliure que, inclouria experiències homosexuals, penades a la Unió Soviètica.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo en la seva crítica per Dirigido, febrer de 2025.

SEGONS FOTOGRAMES- Roger Salvans-, EL MILLOR I PITJOR del FILM.

El millor: la seva formal ambició suïcida i Ben Whishaw (l'actor que fa de protagonista)
El pitjor: que blanqueja Limónov i mai el qüestiona.









Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 16 de febrer del 2025

A REAL PAIN. Director, Jesse Eisenberg.

ABORDA EL CONCEPTE DE “DOLOR REAL”, QUE CONTRASTA PER MITJÁ DE GAGS CÒMICS, EL DOLOR FÍSIC I EMOCIONAL, QÜESTIONA D'ON SORGEIX I EXPLORA LA SEVA DURACIÓ EN EL TEMPS, MENTRE OFEREIX UNA MIRADA SOBRE LES NOVES MASCULINITATS I LES SEVES DIFICULTATS PER ENFRONTAR LES EMOCIONS.
EISENBERG, RETRATA COM ELS HOMES PODEN ENFRONTAR LA SEVA VULNERABILTAT I LES SEVES RELACIONS AFECTIVES DES D'ANGLES RENOVATS.
Escrit per Clara Tejerina per Caimán CdC, gener de 2025.
EISENBERG, EXPLORA DES D'UN HUMOR AMB RETRACTA DOLORÓS LES DIFERENTS MANIFESTACIONS CONTEMPORÀNIES DE LA IDENTITAT JUEVA I EL PES D'UN LLEGAT QUE SEMBLA ENFOSQUIR QUALSEVOL ALTRA EXPERIÈNCIA TRAUMÀTICA, SEMPRE RELATIVA, DAVANT LA INCOMMENSURABILITAT DE LA SHOAH.
Escrit per Eulàlia Iglesias en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2025.

Director, Jesse Eisenberg.

Guió, Jesse Eisenberg.
EUA i Polonia, 2024.
Duració, 89 minuts.

SINOPSI

Dos cosins viatgen a Polònia des dels EUA, després de la mort de la seva àvia, per veure on va viure ella, abans de la Segona Guerra Mundial i comprendre d'on ve la seva família. Per fer-ho s'incorporen a un Tour sobre l'Holocaust.
Informació de Filmaffinity.

Kieran Culkin i Jesse Eisenberg

LA SEGONA PEL·LÍCULA del DIRECTOR

La segona realització d'aquest director, es diferencia de la primera per la presència del director com a coprotagonista de la història. A“Cuando termines de salvar el mundo”, imposava a un altre actor el seu mateix registre, mentre que A Real Pain, es controla a ell mateix, amb la seva gestualitat habitual.
Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.
És una proposta amable que ens recorda molts altres debuts darrere la càmera d'estrelles cinematogràfiques que necessiten expressar-se d'una altra manera, però sense molestar, ni sorprendre.
Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

NÚRIA opina

És d'aquelles històries, senzilles i sense pretensions, però que també la podries veure com una proposta agosarada atès el tema que tracta, al final serà allò que, cada espectadora hi vulgui veure i trobar: una història tendra i banal sobre dos cosins que emprenem un viatge junts a Polònia, com a homenatge a la seva àvia jueva polonesa que, va emigrar als EUA. El viatge els serveix per descobrir-se com a adults en relació amb l'altre i obrir la seva mirada cap a un mateix i cap a l'altre, a través dels records de la infantesa que van confrontant, per mi aquests és l'aspecte més interessant del relat, com van configurant una nova mirada cadascú d'ells d'ell mateix i de l'altre... fins i tot la mirada de l'àvia absent i morta apareix en les anècdotes i records, per ajudar a crear aquesta nova visió.
Podem anar més enllà i parlem de com la nostra societat laica i sense haver elaborat rituals per segons què, s'ho fa per no convertir el dolor per les coses terribles que els ha passat a alguns pobles el llarg de la història, en un parc temàtic, on teatralitzem coses molt serioses sense sentir-les i sense comprendre-les, veritablement.
Moltes capes i moltes possibles reflexions per destapar: S'han d'acompanyar a totes les persones que han viscut drames històrics a la seva família,o, s'ha de deixar que elaborin la seva pena en la seva intimitat? Moltes vegades les famílies no parlen amb els seus del seu sofriment, l'enterren sota l'estora... Volen oblidar-lo.
Pot una persona que no ha viscut aquests inferns acompanyar d'una manera sensible i respectuosa?
Som allò que som o som allò que pensen els altres de nosaltres?
Estem segurs d'allò que pensem que els altres pensen de nosaltres?
Acabo aquí perquè crec que és innecessari allargar-me més, per parlar d'aquest film.

MARTINA opina.
Vam triar pel·lícula força aleatòriament, tot i això, la veritat és que crec que l’elecció ens va anar encaixar fantàsticament, estant dolçament entretingudes durant tot el trajecte. Molt resumidament el relat explica el viatge que fan dos cosins de mitjana edat, des d'Amèrica als camps d'extermini a Polònia. Acompanyats d’un guia i en grup, amb tot pagat per la seva àvia, que en morir va determinar-ho així, perquè els seus nets poguessin conèixer el seu lloc d'origen.
Els personatges estan construïts perquè siguin fàcils de llegir, des del principi identificant-ne fàcilment totes les mancances, també les  virtuts. Buscant que tot el que s'espera d'ells es faci evident i poder veure ràpidament com es relacionen amb les emocions durant el trajecte i amb tota la resta del grup.
Tot plegat amb humor, mostrant el molt difícil que significa fer memòria, sense fer banal la part de realitat que crec que vol mostrar. La de les persones que sent diverses, viuen les coses de manera diferent, tot i tenir un passat col·lectiu que acompanya el seu present. Pel meu gust depura molt bé els que volen rebentar, fent simple una història maca, sense que això la faci menys significant.

UNA REFLEXIÓ de CLARA TEJERINA a Caimán CdC, gener de 2025.
El fet que els protagonistes siguin jueus americans afegeix un joc de contrastos marcats per la distància geogràfica i aporta una reflexió sobre la pertinença, l'herència, la terra i com tots aquests elements actuen en la memòria col·lectiva.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:







Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 15 de febrer del 2025

LA GUITARRA FLAMENCA de YERAI CORTÉS. Director, Antón Álvarez.

LA PRINCIPAL VIRTUT DEL FILM ÉS LA CAPACITAT DEL DIRECTOR, ANTÓN ÁLVAREZ, DE TRANSMETRE AMB UNA GENEROSITAT ACLAPARADORA, TAMBÉ AMB DELICADESA I SENTIT DE L'HUMOR, LES EMOCIONS.
(...) UNA EMOCIONANT REFLEXIÓ SOBRE L'ART COM ALGUNA COSA QUE NO POT DESENGANYAR-SE DE LA VIDA.
Ho diu, Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2024.
AQUESTA ÉS UNA PEL·LÍCULA QUE OSCIL·LA ENTRE EL RIURE I PLORAR, ENTRE LA FESTA I EL DOLOR, ENTRE LA VIDA I LA MORT. UNA PEL·LÍCULA QUE ESCLATA I CREIX A TRAVÉS DE LES PARAULES, PERÒ TAMBÉ PER MITJÀ DELS ACORDS AMB ELS QUE FA MASSA TEMPS QUE EXPRESSA, “UNA PENA MOLT GRAN”.
Escrit per Cristina Apararicio en la seva crítica per Caimán CdC, desembre de 2024.
L'EMOCIÓ ESTÀ EN EL CENTRE DE CADA ESCENA MENTRE NAVEGUEM PER UN MÓN MOLT COMPLEX DEFINIT PER LES IDIOSINCRÀCIES DE LA CULTURA GITANA I FLAMENCA.
Tret de la fitxa del cinema Verdi.

Director, Antón Alvarez. Nom artístic, Tangana.

Guió, Antón Alvarez.
Gènere, documental de música.
España, 2024.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

Quan Tangana coneix a Yerai Cortés queda completament fascinat pel seu tallent i intrigat per la seva història familiar. Yerai és una figura inusual dins del flamenc; tan respectat pels gitanos més tradicionalistes com pels artistes d'avantguarda de la nova hola, del que ell forma part. Decideixen emprendre un viatge junts per gravar un disc que les cançons venen marcades per una pena molt gran, on el mateix procés artístic l'encara amb el seu passat i l'empeny a explorar un secret familiar, per mitjà del qual tracta de redimir la relació amb els seus pares. El resultat és una experiència musical única per submergir-nos en una història de passió, amor i perdó.
Redacció pròpia, de diferents fons.

Yerai Cortés i Antón Álvarez

DEL DIRECTOR I EL SEU DEBUT

L'album “El Madrileño” va consagrar a Antón Álvarez (Madrid, 1990), més conegut com a C. Tangana en la seva faceta musical, com una de les figures més innovadores de l'escena artística global contemporània.
En el documental dirigit i produït per Little Spain”Esta ambición desmedida” (Velódromo 2023) que segueix la seva trajectòria durant els últims anys, expressa repetidament la seva intenció de dirigir pel·lícules. Sembla que ja estava rodant aquest documental.
Tret de la fitxa del cinema Verdi

EL DIRECTOR I ALTRES ENS PARLEN DEL DOCUMENTAL

En la seva nova faceta com a cineasta que, va començar amb la direcció de vidioclips, després d'una primera incursió com a actor a les ordres d'Isaki Lacuesta en “Un año, una noche” (2022), diu que, torna a sentir els mateixos nervis que sentia al començament amb la música.
Rimant escenes. El madrileny es considera un estranger en el món del flamenc. Diu que, te les seves lleis pròpies i és especialment complex, fins i tot pels músics. Jo, he aprés a fer cançons fent rimes i el el cinema tota l'estona estàs fent rimar cada seqüència. Allò que més m'obsessiona és el ritme narratiu que, has d'anar buscant constantment.
(...)D'allò que estic més orgullós és del resultat sonor. La barreja de so és del més complicat que he fet a la meva vida. Vàrem utilitzar la càmera com a punt de vista de l'oient i no només del que ho està veient. Hem gravat fent de la música un espai físic i sabien que valia la pena. I més encara, en una sala de cinema.
Confessa que la propera pel·lícula que vol fer és de ficció.
Fragments de l'entrevista amb el director, publicada per M. Juesas a Fotogrames, desembre de 2024.
En el centre de l'enquadre, Antón Álvarez, (musicalment conegut com C.Tangana), que dirigeix el seu primer llargmetratge amb un absolut domini dels codis audiovisuals.
L'elecció de l'espai( en la taula d'un bar-cafeteria al més pur estil Made in Spain), la textura granulada de la imatge o l'aparició del realitzador en aquests primers instants del film a modus de pròleg són algunes de les decisions formals que delaten una reflexió del medi fílmic i les seves possibilitats expressives.
Escrit per Cristina Apararicio en la seva crítica per Caimán CdC, desembre de 2024.

NÚRIA opina

Una pel·lícula emotiva i sincera amb una música sensacional. El personatge de Yerai Cortés és entranyable i la seva família, parella i amics, també. Una història que supura humanitat per tot arreu i parla de l'amor i el perdó.
Una petita joia artística que crec que seria una llàstima deixar-se-la perdre.
MARTINA opina.
En realitat m’agradaria comentar força coses d’aquest relat, impulsor i sobretot el que al meu entendre obre un munt d’interrogants. Si més no, crec que obra una dimensió, per molta gent massa desconeguda. Però crec que sent un món inexplorat del tot per mi, me n'abstinc. Penso que millor deixar-ho que un cop més, em fascina la capacitat humana de construir relats. Històries que ens permeten conèixer, amb independència de la seva realitat, a més, et traslladen a llocs d’incògnit.
Recordo quan treballava en els primers anys com a professional del dret, que sobretot acompanyava al sector audiovisual en tota la gestió de llicències i permisos que implica el parlar de les coses dels altres, mitjançant la captura d'imatges. Aleshores, vaig col·laborar en un documental que parla d’una estrella de l’univers flamenc i encara que sigui molts temps després, confesso que ara poder veure aquesta pel·lícula, m’ha fet pensar en com la música és un motor generador d’aliances, ponts i germandat.
L’experiència crec que s'ho val, ja que, aquest artista és sense dubte un talent. Parla d'una joia que brilla, fent allò que el seu món dels marges valora i que, també ho fa el panorama musical convencional. Però crec que a més, el com està muntada la trama, et va vibrar en l’interior de tots i cadascun dels personatges que hi compareixen.

Fitxa completa a Filmaffinity:

Amb aquesta entrevista es confirma la certesa que no us la podeu perdre, és una pel·lícula meravellosa i autèntica, i cal veure-la al cinema per poder apreciar l'esplèndid treball del so.
Si no teniu temps per veure tota l'entrevista, passeu al minut 20:00 i veureu com us enamora Yerai Cortés:

Un tastet de la fabulosa guitarra de Yerai Cortés:




Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 27 de gener del 2025

EMILIA PÉREZ. Director, Jacques Audiard.

SORGEIX D'UNA EXTRAVAGÀNCIA, COM UNA MENA D'ÒPERA POP AMB AIRES DE NARCO, QUEER. POT SER CONSIDERADA COM UNA OBRA OPORTUNISTA O UNA SIMPLE LLAMINADURA IDEADA PEL PÚBLIC DELS FESTIVALS, MALGRAT TOT, LA SEVA APOSTA VA MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES.
Escrit per Angel Quintana en el seu escrit, “Musicales excéntricos”, per Caimán CdC, desembre de 2025.
SOC UN OBSERVADOR D'AQUESTA ÈPOCA I SEMPRE ESTIC BUSCANT UNA MANERA D'EXPRESSAR-ME QUE ES CORRESPONGUI AMB EL MOMENT QUE VISC.
Paraules del director, Recollides i escrites per Gabriel Lerman, per a Dirigido, desembre de 2024.

Guió, Jacques Audiard i la col·laboració de Thomas Bidegain.

França, 2024.
Duració, 132 minuts.
SINOPSI
Comença amb la història del líder d'una organització criminal que sempre ha volgut canviar de sexe i, per fer-ho, segresta una jove advocada amb la qual poder esborrar qualsevol rastre de la seva vida anterior.
Escrit per Jonay Armas per Caimán CdC, desembre de 2025.

El director, Jacques Audiard.
EL DIRECTOR DIU
No volia fer un film que fos complex, però sí que, estigues ple de contradiccions.
He de reconèixer que no tinc un gran coneixement sobre el gènere musical(...)
(...)Em vaig adonar molt aviat, amb la compositora Camille i el meu coguionista, Thomas Bidegain que les cançons no havien de ser il·lustratives. La seva funció és que la història avances. (...)les cançons estan allà perquè la narració evolucioni(...)
El més difícil en el cine i de la mateixa manera en el teatre i l'òpera, és crear un equip que tot es mogui en la mateixa direcció(...)
(...)Potser té a veure amb allò que el demano a totes elles que, tinguin una pila d'idees i que me les proposin(...)En les meves pel·lícules és impossible no contribuir(...)els demano que col·laborin amb mi, que no segueixin allò que penso que em proposin coses noves. No només tenen dret a criticar les meves idees, sinó que, tenen l'obligació de fer-ho.
Recollit i escrit per Gabriel Lerman, per a Dirigido, desembre de 2024.

NÚRIA, opina.

Aquesta proposta és tan agosarada que podia ser un “bodrio infumable” o una raresa creativa carregada de propostes, capes, lectures i possibles interpretacions d'intel·ligents amb lluminositat i sense cap pretensió aparent... Això és.
Havent llegit moltes crítiques positives d'aquest film, no em feia cap il·lusió veure'l,
un narco mexicà que vol fer la transició cap a un canvi de sexe i que desapareix de mapa i torna aparèixer i es converteix amb una dona carregada de bones intencions... Ai, Ai, Ai, quina por, quina mandra!
Doncs no, és un film que m'ha agradat molt i m'ha agradat tot: la proposta musical, el fil narratiu, l'estètica i una protagonista trans, esplèndida i increïble.
És un film d'una dignitat tal que fa feredat per la sinceritat que gasta, sembla broma, però pot anar també de debó.
No us ho perdeu, vaga la pena.
Impressiona que, quan s'acaba la gent aplaudeix... Poques vegades passa això en el cine.

MARTINA opina.

Aquesta proposta combina tots els ingredients per un cuinat particular: melodrama, una musical emotiu, una història de transformació i una mirada onírica al poder emancipador de les xarxes de suport femení.
Val a dir que el que més em va sorprendre va ser quan en acabar, la sala de cinema plena va aplaudir entusiasmada, ja que això no passa gaire. A mi personalment quan això es dona em reafirma en considerar que la col·lectivitat augmenta el poder d’alimentar l’imaginari, donant un valor difícil de quantificar en paraules, a aquelles històries que ens agrada que ens hagin volgut explicar. Amb total independència que acceptem que les interpretacions siguin vàries, connectats sols en gaudir que n'hàgim pogut parlar, amb l’alegria compartida que genera sentir-se entusiasmats d’estar acompanyats.
Diria, en poques paraules que, es tracta d’una proposta diferent, autentica i la que travessa per històries de vides gens similars que es troben, amb una narrativa particular.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:



 


Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 20 de gener del 2025

CÓNCLAVE. Director, Edward Berger.

LA MÚSICA, TAMBÉ INCIDEIX EN SUGGERIR LES TENEBRES QUE SEMBLEN FER CONTORSIONS EN ELS SOTERRANIS D'UNA INSTITUCIÓ QUE NO REFLECTEIX, NI HARMONIA, NI COM A PRIORITAT, INTERÈS EN LA INTERVENCIÓ BENEFICIOSA EN LA REALITAT.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.
BERGER RETRATA AMB PRECISIÓ I UN AFILAT SENTIT DE L'HUMOR LES LLUITES INTERNES, LES TRAÏCIONS I ALIANCES DELS DIFERENTS SECTORS DE LA CÚRIA.
Escrit per Blai Morell, en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2024.

Guió, Peter Straughan adaptació de la novel·la de Robert Harris.

REGNE UNIT i EUA, 2024.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI, INTERPRETADA

El Cónclave és un escenari de tàctiques i intrigues, on allò que sembla més important, és qui pot disposar de la possibilitat de poder, o quina pot ser l'aliança convenient, tots sabedors que al llarg de la Història hi ha hagut molt Papes amb inclinacions o afiliacions sinistres pel que, no importen tant aquestes tenebres o turbulències particulars, com la pragmàtica de la conveniència.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

Edward Berger, el director.
Durant la narració es posarà en qüestió el tancament dels cardenals que, amb els seus prejudicis o anatematitzacions no accepten la diversitat(...)
Però si en alguna cosa es caracteritzant tots els cardenals del Cónclave, és en la convicció que aquest és un escenari bèl·lic on les diferents faccions s'enfronten.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona estona: aprendre alguna cosa, posar en qüestió alguna altra cosa, gaudir de l'espectacle visual i sonor, i dibuixar un somriure pels tocs d'humor irònic que planteja.
És allò que vol ser, amb un final divertit i inesperat.
El Vaticà mai ha estat una broma pesada, és un lloc de poder molt important i quan el tron queda buit, les ambicions es desfermen per aconseguir la trona al preu que sigui... El missatge esperançador, si més no, és pensar que hi ha una església que està més prop de la gent humil i que aquesta és l'església de Jesús de Natzaret, aquesta és la que ens agrada a les que creiem en la bondat i la justícia.
Com en tota bona pel·lícula, molt recomanable, la pots mirar en la dimensió que et vingui de gust en aquell moment i gaudir-la.
Una bona opció quan busques un film ben fet, distret i potser no saps què anar a veure.

MARTINA opina

Es tracta d’una pel·lícula basada en la novel·la de Robert Harris sobre l’elecció del nou Papa després de la mort de l’anterior que, marxa a ritme de llargmetratge de suspens i que il·lustra una fotografia capritxosa de com podria haver evolucionat la institució eclesiàstica en un món diferent.
Potser pel meu gust, ni fa anar a sotragades, ni la història conductora t’atrapa per fascinació en la profunditat dels personatges. Però almenys et permet entendre el procés d’elecció, t’endinsa en la lentitud de les coses que estan creades amb voluntat de concebre la diversitat i a més tomba, encara que sense grans exaltacions, entre mancances i abusos latents que, s’arrelen allà on hi hagi humans.
Crec que és una opció supervàlida per passar una bona estona, de cinema fet amb mitjans i amb un relat que permet submergir-se en les moltes capes que adquireixen les coses. A més, conclou, de manera inesperada amb un somriure.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 
Isabella Rossellini i Edward Berger, conversen sobre la pel·lícula: 



Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 14 de gener del 2025

LA LUZ QUE IMAGINAMOS. All We Imagine as Light. Directora, Payal Kapadia.

NO HI HA HEROIS EXEMPLARITZANT NI FIGURES VICTIMITZADES EN AQUESTA BELLA I COMMOVEDORA PEL·LÍCULA. NOMÉS ÉSSERS HUMANS MODELATS PER UNA LLUM QUE ELLES MATEIXES PORTEN, ENCARA QUE NO HO SÀPIGUEN. UN MIRACLE DEL CINEMA.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.
LA NATURALITAT AMB LA QUAL EXPOSA, SENSE SUBRATLLAR RES, PERÒ AMB EL SEU TO JUST I LA SEVA PINZELLADA REVELADORA, SÓN FORMIDABLES.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.

Directora i guió, Payal Kapadia.

India, França, Luxemburg, Països Baixos, 2024.
Duració, 118 minuts.
Premis, Gran Premi del Jurat de Cannes 2024.

SINOPSI

La història succeeix a la ciutat de Munbai, una de les més denses i grans del món. Tres dones, Prabha, Anu i Parvaty de tres generacions diferents i de diferents llocs de l'Índia, treballen en un hospital i són amigues, es donen suport mutu per tirar endavant les seves vides en aquesta ciutat.

La directora, Payal Kapadia

TRAJECTÒRIA I RECORREGUT DE LA DIRECTORA

Després d'entrar a l'univers cinèfil amb el docuficció, “Una noche sin saber nada” (2021). La cineasta (Bombay, 1986), es consagra ara gràcies a aquest drama romàntic. Guanyadora del Gran Premi de Jurat de Cannes 2024, ha sigut escollida com la millor pel·lícula del 2024 per la revista britànica, Sight&Sound i el film no aspira a l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional, perquè el comitè indi l'ha considerat massa europea.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

EL CINEMA DE KAPADIA ENS PROPOSA UNA REVOLUCIÓ SENSIBLE QUE REBUTJA QUALSEVOL MENA DE REPRESSIÓ O LÍMIT, FINS I TOT, AQUELL QUE NO CONSIDERA LA IMAGINACIÓ I EL SOMNI COM A BASE FONAMENTAL DE LA NOSTRA IDENTITAT, PER SOBRE DEL PALMARI I CORPORI.

Paraules de Javier H. Estrada en el seu artícle, “De sueños tangibles y cuerpos etéreos”. Caimán CdC, gener de 2025.

LA DIRECTORA PARLA...
(...) he volgut retratar les contradiccions del meu país. Per un costat veiem una ciutat aparentment moderna com Bombai, amb edificis molt alt i una estètica marcada per la globalització. Malgrat això, en la quotidianitat dels seus habitants i en les relacions interpersonals perviuen idees molt regressives en termes de gènere i classe social.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

NÚRIA, opina

Aquesta pel·lícula parla de les grans concentracions urbanes, com és Munbay, que, atrauen un munt de gent de diferents llocs, ja que, ofereixen moltes oportunitats de treball. Les persones que hi van, aprofiten per tenir maneres de guanyar-se la vida que, altrament en el seu lloc d'origen no tindrien i la major part de les vegades, és l'única oportunitat que tenen d'aconseguir un treball, viure i poder millorar el seu aprenentatge professional... La ciutat té els seus avantatges, però també és dura i cruel, és com un monstre que engoleix a les seves criatures que hi van i hi viuen i hi treballen, amb la seva dinàmica despietada de ritmes, economia i anonimat, sent aquest últim aspecte un monstre de dues cares oposades i contradictòries que, poden jugar a favor o en contra, de la persona i de la societat.
En aquest film explica la història de tres dones de tres generacions diferents que, es troben en aquesta circumstància i ens mostra un fragment de les seves vides quotidianes, les seves il·lusions i les seves expectatives del dia a dia.
Una bella història coral, ben realitzada, sense pretensions, un cant a la senzillesa i a la dignitat...
Però potser, per algunes persones de la gran ciutat, massa lenta, contemplativa i poc estimulant.

MARTINA, opina.

Confesso d'entrada que pel que sigui el relat se'm va fer llarg, no obstant ja descansada, puc valorar moltes de les coses que després amb la Núria vam comentar que a ella li haurien interessat i agradat.
El primer que creua, amb moviment conscient, tres històries de dones independents, amb estats d'ànims canviant-se i que no ens parlen de maternitat. Ho dic perquè darrerament és un tema que apel·la al cinema fet per dones, i sense voler dir res al respecte, ja que, personalment considero que és una qüestió de la qual cal parlar-ne molt, encara que, m'ha semblat intencionat que no hi sigui gens present, en aquest cas.
Principalment, crec que mostra l'alegria de viure, tot i la dificultat de mantenir-se així a la gran ciutat. Encara que honestament em costa massa ubicar les històries paral·leles en una societat, per mi, tant desconeguda. Diria que parla també de l'amor ideal i potser reivindica no conformar-se per poder-te enamorar. Però tot ho deixo a l'aire, perquè tot i que diria que et transporta a llocs metafòrics, sempre em passa que en cultures que desconec tan, em sento incapaç de lliurament interpretar les propostes culturals que, sento consumint fora de context.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista amb la directora, en el marc del Festival de Donostia:

MÉS ENLLÀ...

Hi ha en tot aquest trenat (sustentat, per una banda sonora excepcionalment elaborada i de constant presència significant durant tot el metratge) una sensibilitat molt especial per capturar allò no dit, per filmar els rosecs, els anhels, per mostrar les mirades tristes o melancòliques i sospirs o guspires inadvertides.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.

MESTRES I HERÈNCIA

Es nota la llavor que algun dia va plantar en el cinema hindú el mestre Satyaiit
Ray: aquestes tres dones hereten la desvalguda soledat, el desarrelament, del noi de poble, Apu, de la famosa trilogia, quan arriba a la gran ciutat i els seus somnis i anhels comencen a desintegrar-se.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.






Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)