 |
| JEAN-PIERRE DARROUSSIN I ARIANE ASCARIDE |
 |
| EL DIRECTOR, ROBERT GUÉDIGUIAN |
dimarts, 29 de maig del 2012
dilluns, 28 de maig del 2012
Núria opina, LES NEIGES DU KILIMANJARO
El
punt de partida d'aquesta pel.lícula és el poema d'en Victor Hugo
“Les pouvres gens.
La
sinopsis que he llegit del Verdi no es correspon ben bé amb el que
he vist que passava en la història del film, literalment diu : “
Però su felicidad se harà pedazos al igual que su ventanal (...)”
Aquesta
frase és totalment absurda pel tipus de personatges que es
descriuen, i és més aviat el contrari.
Allò
que passa i dóna sentit al guió, serveix per demostrar que ells , els protagonistes, no es deixaran minorar per unes circumstàncies adverses i que
trobaran la manera de continuar vivint segons els seus criteris.
Aquests són uns éssers purs, que viuen segons uns principis ètics
i amb una moral capaç d'enderrocar qualsevol vilesa, són un tipus
d'éssers dels que tot i que jo en conec, ni destaquen, ni abunden en
el nostre entorn, res no atura la seva bondat i honestedat.
La
pel.lícula és tan bonica i s'acaba tan bé que al final pot
resultar una mica massa ensucrada pels temps que corren.
Fa
una reflexió sobre el treball i la militància, la societat del
benestar i les diferències generacionals, molt i molt interessant.
Crec
que està molt bé veure-la i poder-la comentar.
En
la línea d'aquest director de cine compromès.
Martina opina, LES NEIGES DU KILIMANJARO
Em trobo que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que al llarg dels dies et va removent més i més. La narració és fruit d'una ment madura, reflexiva, conscient de les diferències generacionals i crítica amb el moment actual. Per mi, està escrita des d'una posició critica cap als joves d'avui, sembla que els francesos senten la necessitat de recordar-nos que els jubilats d'avui van lluitar per aconseguir guanyar-se el concepte d'Estat de benestar, que va fer aflorar molta qualitat de vida.
Una història referent a una família de classe obrera francesa, amb un estatus benestant fruit de molts anys treballats i un reflex de la felicitat del moment de tocar l'etapa de la jubilació com a fil conductor. Una declaració de principis, d'ètica moral, d'humanitat essencialment imperfecte i amb dret a error i en el més pur estil francès, on el bon viure, l'estètica, l'amor i la família són pilars de primer ordre.
Quan parlava que m'ha anat ferint al llarg dels dies, ho faig creient que és un atribut positiu. Només allò que transmet quelcom ho aconsegueix, però reconec que m'ha generat més aviat rebuig i m'explico... Entenc perfectament la postura d'un jubilat d'una família amb nets, que considera que des de les seves experiències ja esta justificat que visqui bé, i tingui l'hipoteca de la primera i la segona residencia pagada, faci vacances insostenibles de creuar el globus terraqui i que pugui declarar que a fi de comptes l'important és ser feliç. Potser aquesta simplicitat existencial, ens faria errar menys en el valor de moltes coses que, semblen que en la societat actual no acaben d'estar clares i potser, si algun dia tinc 60 anys i em prejubilo, pensaré igual.
Però per mi, no és tan senzill com recordar a les generacions que ja comencem a ser els pares dels nens dels països d'Europa, que cal ser lluitador i tenir valors que dirigeixin les decisions polítiques. Crec que això va implícit amb l'edat, els joves són generalment més idealistes i els toca treballar-se el futur. Però no serviria tampoc que, lluitéssim pel que van lluitar els nostres pares, perquè jo crec que tampoc porta a cap lloc mantenir un sistema que ja ha fet aigües. Es tracta de ser més original per sobreviure i potser això és la cosa que, com que les noves generacions encara ens falten anys per entrar el sistema i a la roda de presa de decisions, serà més lent sortir d'aquesta crisis sistèmica.
Una història referent a una família de classe obrera francesa, amb un estatus benestant fruit de molts anys treballats i un reflex de la felicitat del moment de tocar l'etapa de la jubilació com a fil conductor. Una declaració de principis, d'ètica moral, d'humanitat essencialment imperfecte i amb dret a error i en el més pur estil francès, on el bon viure, l'estètica, l'amor i la família són pilars de primer ordre.
Quan parlava que m'ha anat ferint al llarg dels dies, ho faig creient que és un atribut positiu. Només allò que transmet quelcom ho aconsegueix, però reconec que m'ha generat més aviat rebuig i m'explico... Entenc perfectament la postura d'un jubilat d'una família amb nets, que considera que des de les seves experiències ja esta justificat que visqui bé, i tingui l'hipoteca de la primera i la segona residencia pagada, faci vacances insostenibles de creuar el globus terraqui i que pugui declarar que a fi de comptes l'important és ser feliç. Potser aquesta simplicitat existencial, ens faria errar menys en el valor de moltes coses que, semblen que en la societat actual no acaben d'estar clares i potser, si algun dia tinc 60 anys i em prejubilo, pensaré igual.
Però per mi, no és tan senzill com recordar a les generacions que ja comencem a ser els pares dels nens dels països d'Europa, que cal ser lluitador i tenir valors que dirigeixin les decisions polítiques. Crec que això va implícit amb l'edat, els joves són generalment més idealistes i els toca treballar-se el futur. Però no serviria tampoc que, lluitéssim pel que van lluitar els nostres pares, perquè jo crec que tampoc porta a cap lloc mantenir un sistema que ja ha fet aigües. Es tracta de ser més original per sobreviure i potser això és la cosa que, com que les noves generacions encara ens falten anys per entrar el sistema i a la roda de presa de decisions, serà més lent sortir d'aquesta crisis sistèmica.
dimecres, 18 d’abril del 2012
Núria opina, REC 3 : GÈNESIS
Aquesta
pel·lícula combina diferents elements per elaborar un film original
i creatiu..., i sobretot molt divertit.
La
única relació que té amb les anteriors pel·lícules de la saga,
és un dels directors, el gènere de terror, i algunes referències,
entre d'altres, amb la manera de filmar que utilitza al començament
del film i que serveixen per posar als espectador seguidor de la
saga, a l'expectativa del què passarà més tard.
Ja
en les anteriors edicions, REC1 i REC2, els seus directors van
demostrar ser creatius i originals de com posar en escena una peli
d'ensurts, com és el gènere de terror. Jo, visc en una escala de
l'època i estil de les dels dos films primers, em va costar tornar a
casa, perquè no podia evitar de pensar que en qualsevol moment em
sortiria un zombi d'una de les portes que anava passant, encara ara,
en nits de tornada a casa de tard, recordo la pel·lícula i ho
penso.
La
peli té moments en que et petes de riure amb les converses i acudits
de tot el què va passant, els cavallers salvadors, que no salven
res, l'heroïna que li surt de dins a la núvia que semblava una
pàmfila romàntica... i molts altres moments molt imaginatius que
trenquen amb la seriositat cementiresca i lúgubre a que ens té
acostumats el gènere. L'acudit de l'inspector de les Gaes que va a
prendre nota sobre les músiques utilitzades al casament i que li
diuen “Canon”, molt bo.
Crec
que és un film, com ja s'ha dit repetidament, revolucionari amb el
gènere perquè trenca amb les convencions clàssiques de tractament
del gènere i busca un llenguatge diferent i més modern.
La
metàfora final intencionada o no,....ningú se'n salva de
convertir-se en un zombi, encara que sigui per amor.
Martina opina, REC 3 : GÉNESIS
Darrerament hem vist vàries produccions d'aquí, de casa, i la veritat és que estic gratament sorpresa en termes de qualitat i fins i tot de quantitat. En aquesta última pel·lícula d'aquesta sèrie, he necessitat dues ungles que he anat rosegant fins acabar-ne el blanc, per poder suportar la tensió generada.
He de dir que he entrat a la sala de cine sense masses expectatives, fins i tot un tant decebuda per Rec 2 i el seu desenllaç, des del meu punt de vista, poc elaborat i precipitat. En aquesta però, he sortit ben esgotada després de tanta tensió..., m'imagino pels amants del gènere que això no ho podran entendre, però jo crec sense cap mena de dubte que aquest símptomes són un bon senyal.
Ara, des de la distància analitzo els detalls i em sembla un film de terror, no només ben sanguinari i portat fins a l'extrem, sinó molt equilibrat i decent. No ensenyen més violència de la necessària i la incertesa crea un ambient de frenesí fins el final, quan s'acaba el film, en el moment idoni i deixant la porta oberta a la possible continuïtat de la sèrie. Per mi és una bona pel·lícula de por i sobretot i tenint en compte que, sovint aquest gènere és bastant pobre.
Avui hem comptat amb l'acompanyament de l'Ani, amiga madrilenya i viatgera de mena. és per això que m'he fet conscient a partir de la captació o no, de petits detalls d'humor català d'allò més sarcàstics i àcids, que la cultura és local. M'explico...,és molt enriquidor poder conèixer el cine, la música, la literatura...etc. de tot el món, però penso que en moltes coses ens en perdem detalls que són fruit del context i que poden comportar no entendre'n el cent per cent dels elements que conformen una obra artística.
He de dir que he entrat a la sala de cine sense masses expectatives, fins i tot un tant decebuda per Rec 2 i el seu desenllaç, des del meu punt de vista, poc elaborat i precipitat. En aquesta però, he sortit ben esgotada després de tanta tensió..., m'imagino pels amants del gènere que això no ho podran entendre, però jo crec sense cap mena de dubte que aquest símptomes són un bon senyal.
Ara, des de la distància analitzo els detalls i em sembla un film de terror, no només ben sanguinari i portat fins a l'extrem, sinó molt equilibrat i decent. No ensenyen més violència de la necessària i la incertesa crea un ambient de frenesí fins el final, quan s'acaba el film, en el moment idoni i deixant la porta oberta a la possible continuïtat de la sèrie. Per mi és una bona pel·lícula de por i sobretot i tenint en compte que, sovint aquest gènere és bastant pobre.
Avui hem comptat amb l'acompanyament de l'Ani, amiga madrilenya i viatgera de mena. és per això que m'he fet conscient a partir de la captació o no, de petits detalls d'humor català d'allò més sarcàstics i àcids, que la cultura és local. M'explico...,és molt enriquidor poder conèixer el cine, la música, la literatura...etc. de tot el món, però penso que en moltes coses ens en perdem detalls que són fruit del context i que poden comportar no entendre'n el cent per cent dels elements que conformen una obra artística.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)