JAGTEN - LA CAZA. Director, Thomas Vinterberg

El director Thomas Vinterberg i l'actor Mads Mikkelsen, Lucas.

Núria opina. LA CAZA

Aquesta és la segona pel·lícula que veig d'aquest director, l'anterior "Festen" (Celebració ) 1997, em va produir un fort impacte. En aquell moment, vam començar a sentir a parlar d'uns directors nordics que, feien cinema sota els postulats d'un moviment anomenat Dogma que ells havien redactat. Amb aquestes premises, Festen va obtenir diferents reconeixements i premis de cinema i així es va donar a conèixer en Vinterberg. Dels directors d'aquell moviment, del que més n'hem sentit parlar és d'en Lars von Trier, la resta, jo els hi havia perdut la pista. Ara, cap dels dos fa cinema sota els postulats de Dogma, de llavors ençà ha plogut força i cadascun d'ells ha fet la seva evolució personal.

Vinterberg és un home compromés i crític, que ens torna a frapar amb una història corprenadora, en la que un home ben intencionat, és víctima de les poques parules d'una nena i la subtil interpretació malèvola que fan uns adults excesivament tancats en el seu petit món.

Vinterberg, situa a l'espectador des del primer moment, al costat de la víctima, així pateixes amb ell tot el seguit de males interpretacions i injústicies, et poses en la seva pell i et desesperes amb ell, tot compartint la seva impotència i frustració, i la seva rabia continguda amb algun petit  apassionat rampell explosiu.

El títol, LA CAÇA, és una metàfora del caçador caçat que, es converteix en víctima sense altra defensa, davant de la comunitat ostigadora, que la del seu estupor, desesperació i dignitat; altrament com la del rem que abans de ser abatut mira al seu botxí, amb una mirada que té més  d'orgull digne i incomprensió que, de por.

Bona i interessant pel.lícula, on Vinterberg fa una crítica voraç a una societat calvinista, puritana i inquisidora, que fa més esment a les formes que el fons i que confia poc en la bondat natural de l'individu, encara que sigui el nostre amic.

Martina opina, LA CAZA

Aquesta obra dirigida per Thomas Vinterberg, narra de forma molt sensible la situació d'un home d'uns 40 anys, divorciat de poc i amb un fill adolescent, que té una feina nova en una guarderia i intenta refer la seva vida. En un escenari força dramàtic, aquest home, és víctima d'un error col·lectiu molt greu. Degut a la rabieta d'una nena de cinc anys, filla del seu millor amic, que en sentir-se rebutjada, expressa el seu enuig amb una sèrie de frases incomplertes, que una adulta suspicaç, la directora de la guarderia, interpretarà com un abús sexual, del que serà acusat. La nena però, no fa res més que relacionar una sèrie de fets desordenats, per tal d'expressar el seu disgust contra un adult que, només ha intentat donar-li eines per fer-se gran.

Pel què jo he entès, fa un retrat extremadament sensible del món intern d'aquest personatge, Lucas, que viu una situació injusta. Nosaltres, els espectadors, entrem d'una forma totalment objectiva, a l'estat de fustració del protagonista. El film ens porta en un angle d'observació de la situació, en el que empatitzes amb la situació de rabia que pateix en Lucas, ja que no pots fer res més.

Sincerament crec que es tracta d'una obra mestra. Tracta de la gestió de conflictes en poblets on tothom es coneix i on l'ambient es pot contaminar més fàcilment. El tema de l'abús sexual infantil és una matèria extremadament delicada i complexa, només es pot tractar en una pel·lícula, si es té la delicadesa i talent necessari, com en aquets cas. El flim està fet amb una diplomàcia magistral, ja que, sap retratar tots els afectats sense menysprear-ne cap.

En aquets últim comentari, vull fer esment a com aquesta història fa de mirall a l'actual problemàtica dels adults de la nostra societat occidental que sovint perden el nord i no saben protegir una nena que s'expressa limitadament, doncs és petita. La única cosa que aquests saben fer és, provocar-li confusió, sentiment de culpa i impotència, quan probablement allò que necessitava la nena era quelcom molt més senzill. Tot hauria estat més facil, deixant a la nena fluir tranquil·lament, sense fer-la protagonista d'una història de terror, tot plegat per una d'expressió limitada i una interpretació errònia.

Em fa pensar que amb aquests temes cal ser molt curòs, no cal perdre els papers tan ràpidament, segur que tot es gestiona molt millor amb molta menys passió i més reflexió. M'ho prendré com una moral de la que tots podem aprendre molt.

SEARCHING FOR SUGAR MAN. Director, Malik Bendjelloul

El director Malik Bendjelloul i el músic Rodriguez

Nuria opina. SEARCHING FOR SUGAR MAN

Finals dels seixanta, Sixto Rodriguez un músic folk-rock que hauria pogut triomfar amb la seva música i que desapareix del panorama musical tan ràpid com una bafarada. 

El per què?..., a vegades es fa difícil d'explicar i d'entendre..., Malik Bendjelloul o fa molt bé amb aquest documental, on ens dóna algunes informacions i alguna resposta, i llença un munt de preguntes.

Documental amb una estètica molt cuidada, on es posen en joc molts elements per dibuixar-nos un personatge, una època... i curiosament, una Sud-Àfrica, on va tenir molt d'èxit, i amb la seva música que ens enganxa i ens deixa bocabadats.

Recomanable pels amants d'aquest gènere de música i amants de la vida.

Martina opina. SEARCHING FOR SUGAR MAN

Aquesta increïble història duta a la gran pantalla pel director Suec Malik Bendjelloul, converteix el que a priori havia pensat que seria un programa de 30 minuts i per la televisió, en un documental de gran qualitat. Aquest, ens explica la història de Sixto Rodríguez, un músic americà dels anys 60 que simultàniament i amb un estil similar als del Bob Dylan, va comparèixer als escenaris de manera fugaç i regalant-nos tan sols dos discs, però ambdós de gran qualitat.

Una història crua de lluites simultànies. La del músic emigrat a  una Amèrica obrera, suburbial, grisa i on l’artista és capaç de transmetre una força i un talent brutal. On ens il·lustra amb la seva brillantor amb poques cançons que ens deixa en el seu llegat. També, la narració envers la revolució del poble africà durant els anys del Apartheid, que a ritme de Sixto Rodriguez, va utilitzar les lletres del músic com a font d’inspiració sense que ell en sigues conscient.

Una narració que amb música, històries humanes i retrats d’un moment clau en la història africana, és capaç d’explicar-nos infinitat de coses amb molt poc temps. Una mostra de la capacitat de comunicació d’alguns genis, també, de la gran màgia de la música i especialment en moments en que l’ésser humà té la necessitat de tenir alimentada l’ànima.

I per acabar, una última reflexió personal, referent als temps que corren. En aquests moments, hi ha molts musics i no musics que han de renunciar a la seva vocació per la subsistència i això alguna manera els encara amb el sentiment de fracàs i quan veus una història real d'un home de gran talent on això passa, t'entra la por al cos. Jo, al veure aquesta història real d’un home que abandona la música i es dedica a la construcció, indirectament he sentit satisfacció, ja que, opino que aquest caràcter, sense saber-ho, inspira una societat mancada de ritme i per tant arriba al seu destinatari. Potser que aquesta història podria servir de referent per perdre la por al canvi i veure les situacions noves des d'una perpectiva diferent.
Gràcies a la tossuderia del director de “SEARCHING FOR A SUGARMAN”, ell però, morirà orgullós, sabent que mentre que ell havia aparcat la seva carrera musical, tot un seguit de fans pensaven que s’havia suïcidat heroicament, ja que altrament, no podien explicar-se el motiu pel qual aquest dotat i virtuós comunicador no continuava pujant als escenaris i regalant força als qui ho necessiten. 

LINCOLN. Director, Spielberg

El director, Spielberg