EL HOMBRE de las MIL CARAS. Director, Alberto Rodriguez.

Espanya, 2016.

Guió, Alberto Rodríguez i Rafael Cobos.

Duració, 122 minuts. 
Premi Festival Donostia 2016 al millor actor, Eduard Fernández.

Sinopsi

Un director de la Guàrdia Cívil - Lluís Roldán-, s'enriqueix a costa dels fons reservats del govern. Un sicari alletat per les clavegueres de l'Estat, - Francisco Paesa – implicat en tota mena de negocis criminals, protagonitza una il·legal i tèrbola operació governamental per capturar a Roldán, impulsada pel ministre socialista, Juan Alberto Belloch.

Basada en un cas real, succeït entre els anys 94 i 95.

Treta de la crítica, “En las cloacas del estado” que, Carlos F. Heredero fa a Caimán Cuadernos de Cine 52, setembre de 2016.

El director i coguionista Alberto Rodriguez.

NÚRIA, opina.

   Cert que, per ser el mateix director de l'excel·lent “La isla mínima”, aquesta pel·lícula no té la mateixa qualitat, ni claredat expositiva que aquella.

   El to narratiu, sembla que vulgui facilitar la comprensió per mitjà de la tria d'un narrador en primera persona. Aquest paper el fa un dels implicats, Jesús Camoes que se suposa que està inspirat en Jesús Guimera, un aventurer que va participar en algun dels negocis bruts de Paesa.

   El ritme es va accelerant, fins a un punt que, si no estàs una mica assabentada de la successió dels fets, es fa difícil seguir la narració i lligar caps.

  M'ha semblat una pel·lícula ambiciosa, però poc reeixida, tot i pel que fa a les interpretacions, algunes com les d'en Rafael Paesa, interpretada per en Eduard Fernández, ho és molt.

   La caracterització d'en Roldán, l'he trobat molt artificial i poc creïble.

Penso que, és el guió i el ritme d'aquesta pel·lícula que grinyola per tot arreu, o potser jo no estava prou clarivident.

Sóc conscient de l'esforç que hi ha darrere d'una pel·lícula, tant pel que fa al treball, com econòmicament i per això, sempre busco els aspectes positius d'un film. Aquest film, hi ha a molta gent que l'hi ha agradat.

   Sigui, el què sigui, no m'ha acabat de fer el pes. Com a ficció, no l'he acabat d'entendre i com a realitat explicada a través d'una ficció no m'ha aportat res nou, ni interessant.

MARTINA, opina.

   Francisco Paesa, interpretat per Eduard Fernández, fa un gran paper en aquesta narració de la trama de corrupció, extorsions i evasió fiscal que, va destapar-se amb el conegut Cas Roldan. Aquest exagent secret que va haver de deixar el país després de la operació més grossa contra ETA, torna al territori nacional i es busca la vida un cop apartat de les seves funcions i ho fa al límit i segurament quasi com una qüestió de venjança contra el govern espanyol.
   L'operació per la qual Luis Roldán (Carlos Santos), ex-Director General de la Guàrdia Civil, el contracte és per intentar fer desaparèixer, 1500 milions de pessetes robades de les arques públiques.
   La complicada trama, et fa entendre moltes més coses de les que segurament ets conscient. Perquè, amb gairebé tres hores és difícil explicar la complexitat dels fets. No obstant a mi, em va atrapar i considero que és una interessant lectura del laberint d'aliances i interessos, mitjançant aquest thriller i amb notes d'humor sarcàstic.

Interessant video curt que parla de, així es va fer el guió de "El hombre de las mil caras":
https://www.youtube.com/watch?v=0YNsh5m64JM

Si voleu saber més coses sobre el cas Roldán, cliqueu en aquest enllaç de la Vikipedia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Luis_Rold%C3%A1n:

Una fitxa tècnica completa, una altra sinopsi i crítiques...:
http://www.filmaffinity.com/es/film637680.html

MASAAN. Director, Neeraj Ghaywan.

Índia, França 2015.

Duració,103 minuts.

Premis: Cannes 2016, Un Certain Regard, premi FIPRESCI i premi L'Avenir.

                                     Potser, altres premis que, no he pogut acabar de determinar.

Sinopsi

Situat al Benarés actual, segueix la trama de dues històries separades que convergeixen en el temps.

La primera explica la història de Devi i Piyush, companys d'estudis que es troben en una habitació d'hotel i són interromputs durant les relacions sexuals, per la policia...

En la segona, els protagonistes són en Deepak i la Shaalu. Ell, és un noi de Varanasi de la comunitat Dom (una casta baixa de cremadors de cadàvers), la família treballa en un ghat de cremació al costat del riu Ganges, en aquest lloc es fa la crema de les pires funeràries. Deepak estudia enginyeria civil i coneix a Shaalu que, és d'una casta superior i comencen una relació...

Informació treta de l'argument de la Wikipedia.

El director i coguionista Neeraj Ghaywan.

NÚRIA opina.

   Aquesta pel·lícula m'ha agradat. És una mirada tendra, lúcida i des de dins, a l'actual societat de Benarés, amb una joventut que lluita per conquerir la llibertat, actuant en el dia a dia, segons les seves conviccions i unes tradicions i dinàmiques socials aclaparadores que, o frustren les seves expectatives o les fan més difícils.

   Se'm fa molt difícil entendre, com a hores d'ara, una cosa tan aberrant i sinistre com és el sistema de castes encara sobrevisqui en l'àmbit real, malgrat fou abolida a l'Índia des de 1950 i consta en l'article 17 de la seva Constitució.

Aquesta mirada que, el director retrata cap a la llibertat que fan els joves m'ha agradat molt, a part que he pogut tenir accés a una realitat que, altrament no coneixeria i et fa reflexionar sobre com hi haurien i podrien conviure les tradicions i religions, amb la llibertat de cada persona.

   Tanmateix, de les històries que desenvolupa el film, per mi la més xocant i completa, és la de la noia que es cita amb el seu estimat en un hotel i aquest i allà el seu estimat es suïcida. A partir d'aquí, ella és extorsionada psíquica i econòmicament, per la mateixa policia. En aquesta, hi entra tot, la corrupció moral, l'extorsió econòmica en funció d'una concepció de la dona, masclista cent per cent: l'assetjament sexual d'un superior a la feina, el servilisme filial amb el pare...Una societat, encara estructurada pel domini públic de l'home i on la dona si surt d'allò que s'estableix explícitament per aquest, té molts problemes i ho passa molt malament.

   La visió tràgica, però al mateix temps esperançada d'aquesta història és bonica.

   Al final, m'ha semblat una mica forçat com connecta les històries, per tal de, tancar-les.

   Òpera prima del director Neeraj Ghaywan que, caldrà tenir en compte i seguir.

MARTINA opina.

   Aquesta pel·lícula, consisteix un profund retrat de Benarés, la ciutat santa al costat del Ganges. Explica 4 històries creuades que mostren com la tradició, l'emancipació de la dona i les desigualtats de classe són temes que, posen en debat als seus habitants.

   Una ciutat que se'ns presenta com a dinàmica, oberta i disposada al canvi. El seu director, Neeraj Ghaywan, ha fet el seu tribut mitjançant una coproducció francesa i reivindica que és una pel·lícula diferent del gènere de Bollywood que abunda al país.

   Una obra molt completa; té molta llum, és trista i alegre, dura i tendre, real i sorprenent. Per tant una bella metàfora sobre la vida, que en aquell indret concret té una dimensió coral i en constant canvi.

   Personalment, m’ha submergit en un relat que reivindica el canvi social i la capacitat de superació dels seus protagonistes. El que a més mitjançant la poètica i una commovedora essència fa un enfocament preciós sobre la vida.

Per completar la fitxa tècnica, una altra sinopsi i obtenir més informació

http://www.filmaffinity.com/es/film909610.html

TARDE PARA LA IRA. Director, Raúl Arévalo.

Espanya, 2016
Guió: Raúl Arévalo i David Pulido.
Duració: 92 minuts.
Thriller o triler.

Sinopsi

Madrid, agost de 2007, Curro entra a la presó per haver participat en un atracament en una joieria. Vuit anys després surt i tot just està intentant refer la seva vida, quan apareix un personatge desconegut, Jose que, el portarà a través de l'odi i la venjança, a un viatge al passat, on hauran de remoure la merda d'aquest i tots dos hi acabaran enfonsats.

Això no és un tràiler corrent, però és un fragment essencial per entendre aquest triler.

L'actor, director i guionista novell, Raúl Arévalo.

Núria, opina.

   Aquest film té un bon guió i una bona direcció. És cinema espanyol del bo i millor, fa un retrat de les parts més fosques de l'ànima humana, les de l'odi i la venjança que, no ens deixen viure fins que l'hem perpetrada i quan ho hem fet... morim literalment, perquè la nostra ànima queda colgada en la foscor i mai més podrem estimar, si no ens redimim d'alguna manera.

   La construcció de la narració en forma de triler i amb un guió immillorable, ens permet durant els primers 30 minuts, avorrir-nos i cansar-nos d'uns personatges, bastant sòrdids i força misteriosos i inquietar-nos, i canviar de posició a la butaca del cinema, per deu minuts més tard, entrar en una espiral d'esdeveniments, on al final tot queda perfectament lligat i encaixat, en un puzle complex, però no complicat que ens deixa astorats a la butaca quan s'obre el llum i podem fer, buf !.

   Hi ha dues coses d'aquesta pel·lícula que m'han semblat genials, el guió i l'actuació del protagonista, Jose, interpretat per Antonio de la Torre que, dibuixa un personatge fred i calculador que es deixa arrossegar per una passió trossejadora. Ell, la porta com un secret, però la seva vida, gira al voltant d'aquesta sense cap altre objectiu, durant vuit anys, brodat. Llàstima que al cinema no serveixi de res fer un bon aplaudiment i un bravo...

   Ah, per cert, en la meva opinió i sense voler-ne desmerèixer cap, ni desacreditar ningú, L'Enric Ros al Quèfem de 09/09/2016, afirma que en Jose està enamorat deL'Anna, la dona del Curro.. L'Anna, crec que, només és un pretext per arribar al Curro per tal de portar a terme el seu atac de venjança, no hi ha amor, ni enamorament, ni n'hi pot haver.

MARTINA, opina.

   Val a dir que aquesta obra està molt ben considerada per la crítica. Segurament per la gran feina d’un director que, ens presenta la seva primera gesta en aquest rol. Raúl Arévalo ha canviat de registre i ens mostra que no només sap actuar sinó que és capaç de dirigir de manera intrigant i original, un relat fosc i inquietant, sobre un personatge ferit i a la recerca de venjança per uns esdeveniments del seu passat. 

   M’agrada com el relat està fet a la inversa. Es construeix mitjançant uns personatges aparentment senzills que, es presenten força reals i que van deixant entreveure el molt més enllà de cada una de les conseqüències d’un entramat de causes que, finalment descobriràs que tenen un gran efecte a la vida del personatge principal. 

    Aconsegueix crear un ambient que de per si està carregat i que no podràs entendre’l del tot fins que no s’acabi la pel·lícula. És a dir una d’aquelles obres que et fan estar-ne dintre fins que arribin els títols de crèdit. 

   Personalment m’ha agradat la trama tot i que més enllà em sembla que busca una reflexió feixuga, profunda i obscura de determinats comportaments irracionals. Retrata una part trista i extremadament salvatge d’un home que té com a objectiu, tenir com una mena de recompensa o satisfacció les seves penes o desgràcies.

Crítiques, fitxa tècnica i altres informacions del film a pàgina de Filmaaffinity:

http://www.filmaffinity.com/es/film509296.html

CAFË SOCIETY. Direcció, Woody Allen.

EUA, 2016.
Guió, Woody Allen.
Interprets: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Sheryl Lee.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI, interpretada per Angel Quintana.

En Café Society, som els anys 30 davant del somni americà que, està omnipresent en el cor de diferents societats. A Hollywood, el glamur tot ho disfressa, Bobby _ àlter ego de Woody Allen-, vol visitar al seu oncle per poder abandonar la seva grisa existència de la seva família jueva. A Los Angeles, existeix la possibilitat de conquerir el món, però també és possible descobrir-hi el costat amarg dels somnis.

En mig d'aquest món sorgeix l'enlluernadora Vonnie que, és la secretària del tiet de Bobby- genial Steve Carell-. Ella sembla recrear els ressons d'una certa edat de la innocència del cine, però el seu amant és un productor ambiciós que, no para de parlar de les seves trobades amb Fred Astaire i Ginger Rogers o del contracte que pensa tancar amb Joel McCrea. Davant d'aquest món, a la Costa Est, operen les bandes de gàngsters que conquereixen els baixos fons i converteixen els locals nocturns en tapadores del somni i l'aparença. La família de Booby està marcada per la delinqüència i per una tragèdia familiar. Els nous herois romàntics de Café Society es mouen per mitjans intel·lectuals, entre els rituals de les famílies jueves, al costat d'especuladors de poca monta. Volen auto imposar-se els seus somnis, però estan condemnats al fracàs. Només la malenconia que provoca l'absència pot avivar la flama del que és irremeiablement perdut.

Angel Quintana a Cuadernos Crítico de la revista Caimán Cuadernos de Cine. Julio-Agosto de 2016. Nº 51 (102 ) Traducció meva.

El director, Woody Allen

NÚRIA opina.

Una nova pel·lícula d'en Woody Allen com sempre i com si el temps no passes per ell, fresca, intel·ligent i ben feta... i cada vegada més clàssic, si entenem per clàssic un cinema ben fet que aprèn i usa de les seves fonts, i és a temporal per l'espectador.

Sense que arribi a ser una pel·lícula genial o una obra mestra, és una de les seves millors pel·lícula dels darrers anys, pel meu gust.

Crec que, el genial d'aquest director és que, arribi a fer una pel·lícula cada any i aquesta sempre estigui bé, encara que unes siguin més bones que altres.

A en Woody Allen no se li acaben les idees i sempre té una nova història per explicar-nos. Un director que, no té cap ambició per trencar quotes de públic o guanyar premis, però si per, explicar les històries que a ell li agraden i continuar fent cine.

Les seves pel·lícules, sempre crítiques amb les classes socials que ell coneix que ell tracte, amb un sentit de l'humor que és allò que, més aprecio d'ell.

És un film per passar una bona estona i gaudir d'una història d'època, els anys 30, ben explicada.

MARTINA opina.

Woddy Allen, en la seva obra més pòstuma novament ens mostra, la seva predilecció per l'estil de la gent de New York. Després de tants anys seguint-li el rastre a aquest artista, crec que he entès que ell podria separar els Estats Units o fins i tot, la humanitat, en dos estils de persones: els de la ciutat que ell defensa a ultrança i vesteix sempre amb carisma, fonaments i gent cultivada, i els de l'elit fetitxista, extravagant i consumista fins a l'absurd. És a dir, els de New York i els altres.
El món intern d'aquest artista m'agrada, em diverteix i sempre em pregunto, com se li deuen ocorre les històries que ens explica. En aquesta obra vaig pensar que, era un romàntic, extremadament optimista, que sense tabús, ens justificava com es podia estar enamorat, de dues persones a la vegada.
A més a més, ens retrata també el món de Hollywood des de l'òptica pròpia. Mitjançant la història d'un jove jueu provinent del Bronx que, volia provar sort a la ciutat de l'èxit i la fama. Ens argumenta, perquè ell considera que és molt millor el rerefons, i fins i tot la moral dels rics  New York.
En definitiva, pels amants del seu cine ens trobem en el moment dolç, de la fabulosa cita anual, amb el nostre cada dia més madur, Woody Allen.

En aquest link, podeu trobar la fitxa del Verdi on hi ha informació bàsica i interessant d'aquest film:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/cafe_society_bcn.pdf

MYSTERY TRAIN. Director, Jim Jarmusch.

EUA, 1989
Duració, 105 minuts.
Per ampliar fitxa tècnica:
http://www.filmaffinity.com/es/film986462.html

Filmografia: 

https://www.google.es/?ion=1&espv=2#q=filmografia%20jim%20jarmusch

Sinopsi

La ciutat de Memphis, lloc de naixement de l'Elvis Presley, és l'escenari de fons de tres històries, aparentment sense relació. En “Lluny de Yokohama”, una parella de turistes adolescents japonesos, viatgen a la ciutat per tal de trobar les traces del seu ídol. A “Un fantasma”, una dona italiana es veu obligada a restar fent escala a la ciutat, esperant l'avió que portaran a ella i al cadàver del seu marit a casa. A la tercera, “Perduts a l'espai” tres nois, es veuen involucrats i perseguits per la llei, després d'haver-se passat bevent més del compte.

El director i guionista, Jim Jarsmuch.

NÚRIA opina

   A l'estiu, les estrenes escassegen, o no saps que has de veure, és el moment de veure reposicions de bones pel·lícules, en cines de veritat. I anar al Texas. Un cinema modèlic amb una molt bona programació i uns preus molt assequibles.

   Ara, estan fent un cicle del cinema d'en Jim Jarsmuch i Mystery Train és una de les seves millors pel·lícules.

   Genial pel·lícula que, evidencia la diferència entre un bon director i un altre que no ho és.

   El geni, pot explicar qualsevol cosa i converteix el relat en una obra d'art ,la narració esdevé quelcom interessant, curiós... i amb molts altres adjectius. El director vulgar o mediocre, pot convertir qualsevol bona història en quelcom avorrit i sense ànima.

   Aquesta pel·lícula és un pastisset deliciós amb tres curioses històries que, passen a un Memphis, completament decadent que, ni la mateixa genialitat i popularitat de la música de l'Elvis, l'han pogut salvar.

   Un retrat de la ciutat i del país, a través dels ulls d'uns turistes japonesos adolescents que busquen les traces del seu ídol, d'una dona italiana que va a parar a la ciutat casualment i d'uns joves d'aquesta que es passen amb l'alcohol.

   És una pel·lícula molt bona que, cal veure-la en les condicions que reclama una de gran. He gaudit de veritat. 

MARTINA opina.

   Jim Jarrmush és sense dubte considerat un autor de culte, un personatge que sap fer narracions que amb enginy i que mostren qüestions humanes des d'una òptica particular.

   Aquesta és una pel·lícula que uneix tres històries que succeeixen en un Memphis decadent, desidiós i desordenat. Vides que es creuen en una pensió atrotinada d'un barri funest. Els protagonistes, sense ni tan sols interactuar ni coneixes, bàsicament comparteixen la situació de pas per aquest senil allotjament.

   A mi personalment, m'ha divertit molt, he pogut entrar ràpidament en les vides intrèpides dels protagonistes i m'ha interessat el seu trajecte.

   És una opció de cinema accessible, per un dia de no gaires floritures, on tot seguit et pots enganxar al fil narratiu amb to humorístic, dels relats. A més, el lligam entre les cròniques curtes dels protagonistes, sense ni adonar-te'n, et transporten fins a un final que de seguida et fa sentir que el context de tot plegat té molts més detalls dels que durant l'acció has pogut percebre.

   Pel meu gust és tracta una obra amb carisma, cuidada i amb molt bons ingredients.

En aquest enllaç podreu escoltar la canço de l'Elvis Presley que, dóna títol a la pel·lícula, Mystery Train :
https://www.youtube.com/watch?v=Q_eE0NPArEY

Crec que pot  ser interessant, pels que voleu saber una mica més del film, consultar aquest enllaç, on hi ha una anàlisi i crítica del film molt completa:
http://cineultramundo.blogspot.com.es/2016/02/critica-de-mystery-train-jim-jarmusch.html

EL CASO FISCHER. PAWN SACRIFICE. Director, Edward Zwick.

2014, EUA

Duració, 114 minuts.

SINOPSI

Pawn Sacrifice, El sacrifici del peó, fa un breu i sintètic resum de la infantesa i vida adulta i vellesa, del llegendari mite dels escacs, Bobby Fischer, per centrar-se en la preparació i confrontació amb un altre mite de l'URSS, Boris Spassky. Fischer, estava obsessionat a guanyar-lo i finalment o va aconseguir jugant d'una manera força creativa i insòlita. Com que, estàvem amb plena Guerra Freda 1972, aquestes partides d'escacs van ser un esdeveniment mundial.

El director, Edward Zwick

Per consultar la fitxa tècnica completa i algunes crítiques,

http://www.filmaffinity.com/es/film808267.html

BIOGRAFIA

Robert James Fisher, Chicago, 1943, Reykjavik, 2008. jugador d'escacs d'EUA que va ser campió mundial de 1972 al 1975.

Als sis anys ja sabia moure les peces i aviat va guanyar a tots els seus oponents del club d'escacs de Brooklyn. Al seu colegi els seus profes van quedar sorpresos al comprovar que el seu coeficient intel·lectual superava el d'Einstein.

A partir dels setze anys es dedica professionalment els escacs, ja és mestre internacional i a guanyat el campionat d'EUA.

Entre 1970 i 1971 va guanyar 20 partides seguides i en va empatar-ne tres contra Tigran Petrosian, antic campió de l'URSS...

Continua a :

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/fischer_bobby.htm

NÚRIA opina.

   Tobey Maguire fa una excel·lent interpretació d'un noi que té una ment privilegiada i obsessiva que, només viu pels escacs,,, una ment que mentre treballa per la seva obsessió està continguda, però que quan s'escapa es perd,

   Aquesta part, està perfectament retratada i transporta a l'espectadora a l'emoció i anhel del protagonista i el seu entorn.

   No és un biopic convencional, perquè més que fer el·lipsi, obvia moltes parts de la vida del jugador d'escacs per centrar-se en l'episodi central que va marcar la seva vida, la partida amb Spassky.

   Zwick, ens ofereix un cinema molt americà, però ben fet. Perquè allò que cal reconèixer és que són els reis del cinema i són capaços de convertir qualsevol cosa amb una pel·lícula i que, a sobre està ben feta, ensenya quelcom i distreu i a vegades, emociona sense commocionar com és el cas. Amb un apropament al personatge, amb un distanciament que els europeus ens agrada molt, perquè ni fereix, ni implica, com és el cas d'aquest film.

MARTINA opina

   En construcció...Em declaro una persona de gustos clàssics i com a tal, reconec que, en general el cinema comercial americà pot arribar a satisfer els meus estàndards d'entreteniment.
   Aquesta pel·lícula explica la vida d'un ser superdotat, inadaptat i amb un interior truculent. Et permet entrar en la seva psicologia, acompanyar-lo en el seu afany per la victòria i viure la complexitat d'un joc popular i complexe com són els escacs.
   A més, els fets s'ubiquen en un context internacional on les relacions diplomàtiques es basen a poder competir fora de les armes o del potencial econòmic, de les regions. És a dir, et pots ubicar en les circumstàncies que obliguen a la humanitat a seguir esforçant-se per relacionar-se, més enllà de l'estrictament necessari.
   Personalment, m'agrada el cinema americà vist com un patró estàndard de com conduir un guió. El qual et narra una història, que pot ser vista com un èxit o com un fracàs. I, més enllà dels fets, hom s'emporta un aprenentatge sobre algun esdeveniment o alguna temàtica.
   En aquest cas, va d'escacs, un joc tan simple com perquè l'aprengui un nen de 5 anys, però que com tot, per portar-ho als límits cal un domini de la ment brutal que, consisteix a poder anticipar-se i preveure més de 169.000.000.000.000.000.000.000.000 possibles moviments del contrari...

Pels de Barcelona, la fan els cinemes Verdi, VO. subtitulada en català:
http://www.cines-verdi.com/barcelona/pelicula/el-caso-fischer-voscat/#descargar

En aquesta pàgina trobareu la filmografia completa fins el 2016, fins i tot un film que s'estrenarà a l'octubre:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Edward+Zwick

En Bobby Fischer de veritat.

Curiós i interessant documental sobre la tràgica i estranya vida d'en Bobby Fischer, fet a Islàndia, on va viure els darrers anys de la seva vida, fins a la seva mort, el 2008. S'ho val, fer-li un cop d'ull, encara que sigui per sobre. Publicat el maig de 2015.

https://www.youtube.com/watch?v=AJp1aX_IVYU

SUNSET SONG. Director, Terence Davies.

PARAULA, TERRA, ESCENARIS INTERIORS I FIGURA HUMANA, ESDEVENEN ELS QUATRE EIXOS CARDINALS DE LA MAGNÈTICA I ESTRANYA ADAPTACIÓ QUE HA REALITZAT TERENCE DAVIES DE LA NOVEL·LA HOMÒNIMA DE LEWIS GRASSIC GIBBON, PUNTAL DE LA LITERATURA ESCOCESA DEL S. XX.

D'en Manu Yáñez a Caimán Cuadernos de cine. “El tiempo entre dos besos”. nº 31. 2016.

Regne Unit, 2015.

Direcció i guió, Terence Davies.

Fotografia, Michael McDonough

Muntatge, David Charap.

Música, Gast Waltzing

Interpretada per, Peter Mullan, Agyness Deyn, Kevin Guthrie, Ian Pirie.

Producció, Hurricane Films, Iris Prod.

Distribució, Festival Films.

Duració, 135 minuts.

SINOPSI

S.XX, al nord-est d'Escòcia durant una època de descontent i gran agitació social.

Chris Guthrie, la jove filla d'un granger, està deixant endarrere la seva infantesa. Just quan sembla que ha trobat al seu amor, esdevé a casa seva una tragèdia terrible. Tanmateix, nous rumors sobre la Segona Guerra Mundial, alteren profundament la vida d'aquesta comunitat rural.

Terence Davies, Agyness Deyn i Peter Mullan.

NÚRIA opina

  Aquesta és una gran pel·lícula, d'un director de qui havia sentit parlar però, del que encara no havia vist res. Es va veure al darrer festival de cinema de Sant Sebastià, d'això ara farà un any. Aquest juliol s'ha estrenat aquí, això ens dóna una dada de com anem d'endarrerits, pel que fa a les estrenes del cinema d'autor, mentre que, el cinema comercial de Hollywood, l'estrena és al mateix temps a tot el món. No parlem ja de pel·lícules que mai podrem veure en sala i que en tot cas haurem de veure, en ocasions excepcionals, com són els festivals o en streaming.

  En aquesta bonica història de vida, narrada en un llenguatge cinematogràfic molt depurat, però sense estridències, he pogut gaudir d'unes imatges del paisatge d'Escòcia, molt seleccionades de planificació, color i llum. Una història molt ben interpretada per una actriu d'una bellesa poc convencional i al meu entendre triada amb un bon encert de càsting. Una banda sonora, molt ben construïda, compaginant els cants tradicionals escocesos, amb els silencis i una música orquestral que, acompanya moments intensos o importants del film.

  També, m'ha agradat molt, l'enfoc que el director ha donat a aquesta història, molt dramàtica, sense cursileries sentimentals i amb una molt positiva aposta per un enfoc clarament feminista i femení.

  Sempre és d'agrair que siguin homes els que donin valor a la valentia i fortalesa de moltes dones al llarg de la història i que no han destacat en res, però han fet molt per dignificar la vida al llarg del temps.

  Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, com que estan molt ben fetes, cadascú pot trobar el seu registre per gaudir del visionat.

  Ah... per la gent nerviosa i inquieta, pot resultar una mica llarga.

MARTINA opina.
  Aquesta adaptació cinematogràfica d'una de les obres clàssiques de la literatura escocesa del segle XX, la novel·la de Lewis Grassic Gibbon, relata temes profunds com són l'esperança i el perdó.
  El seu director, qui també ha fet de comptable durant la seva joventut, agraeix públicament a tots i cadascun dels professionals que han posat els ingredients necessaris, perquè aquesta obra de poc pressupost, no li falti de res.
  És una narració pausada, elegant, bonica i plena de llum. Transcendeix més enllà del que explica i et transporta cap a qüestions humanes molt més profundes del que relata. Per tant, és una obra que reuneix totes les característiques de les grans creacions. Tot i que, com a tal, requereix d'una bona predisposició per poder-ne absorbir el màxim i que no se't faci massa feixuga.
  Personalment m'ha suggerit un missatge extremadament avançat en una qüestió, la de la condició masculina. Retrata a personatges diferents, on per les seves circumstàncies han perdut el seny i la raó. Animalitzats o ferits de l'ànima, utilitzen el sexe d'una manera irracional i violenta, com a reacció o manera de canalitzar la seva patologia. Una mostra de l'estat incontrolat de la persona en qüestió que, al meu entendre, l'autor li dóna especial importància. M'ha sorprès, ja que l'agressió sexual se'ns presenta com una reacció genuïnament masculina i que converteix a aquest gènere en un ser, que si està ferit, és capaç de convertir el contacte físic, (que també utilitza per canalitzar l'amor), en una experiència totalment traumàtica.