Mid90s. EN LOS 90. Director, Jonah Hill.

DESPRÉS DE TOT, JONAH HILL TAMBÉ HA FILMAT UNA ELEGIA PER UNA FORMA DE VIDA, EL RETRAT DEL FINAL D'UNA ÈPOCA.

Paraules de Carlos Losilla en el seu article, “El mundo del que venimos”, parlant d'aquesta pel·lícula per la revista, Caimán Cuadernos de Cine, juny 2019.

Guionista, Jonah Hill

EUA, 2018.

Duració, 84 minuts.

SINOPSI

Stevie, un noi de 13 anys que viu a Los Angeles dels anys 90, passa l'estiu entre els problemes i exigències de la seva família i divertint-se amb un grup nou d'amics que ha conegut en una botiga de skate

Tret de Filmaffinity, adaptat i traduït per una de les autores del blog.

El director, Jonah Hill.

NÚRIA opina.

Es fa difícil ara i en els pròxims dos mesos, en els cinemes de la ciutat de Barcelona, veure allò que a unes els interessa, o estan molt poc temps en cartellera, o les projecten en horaris impossibles per la gent que treballa.

Així ens hem perdut, “La ceniza és el blanco más puro”, Jia Zhang-ke, “La ciudad oculta”, Victor Moreno, “El pan de la guerra”, Nora Twomey, i tantes altres...

Molta oferta i poques opcions de trobar obres sinceres i que expliquin coses interessants, molta supèrbia i poca veritat.

Precisament aquest film que he anat a veure sense massa interès pel tema i fent un esforç per trobar alguna cosa que ens pogués interessar en cartellera, ha resultat que, aquesta ha estat una molt bona opció.

La pel·lícula fa una interessant anàlisi dels grups d'adolescents que fan dels carrers el seu hàbitat, a través d'un noi de tretze anys i un grup skaters que serà el seu refugi i la seva iniciació a certs aspectes de la vida.

Seguint les pautes actuals de defensa de l''individualisme i d'evitar fer judicis morals, la pel·lícula que es mou dins d'aquests paràmetres, fa una aposta sincera per mostrar-nos les parts més nobles de la “pandilla” i de cadascun dels seus components sense carrincloneria, ni sentimentalismes.

Una pel·lícula, on els dos elements que component la narració, allò que es vol explicar, com s'explica, resulten perfectament equilibrats i verídics, i conformen una obra ètica i estèticament digna i de qualitat. Primera pel·lícula d'un actor que no tenia el gust de conèixer.

No em vaig fer gaires expectatives amb aquest film i després ha resultat que, com més hi penso, més m'agrada. 

MARTINA opina.

M’ha agradat, perquè és un relat que sap enfocar allò que vol explicar, centrant-se a fer una fotografia d’una dècada determinada, on a més a més i personalment, m’ha sigut molt fàcil sentir empatia. Ja que per generació, estic propera en aquells temps.

Tot i que no és un obra per pensar-hi massa, crec que aporta una visió prou amplia de la dimensió on evoca la seva panoràmica, la d'una família atípica on conviuen a la llar dos adolescents, amb una jove mare.

I sobretot, li poso bona nota a un final, que pel meu gust, està molt ben trobat que, demostra qualitat en l’ús dels recursos d’aquest art i permet que l’espectador acabi el seu trajecte sentint que ha valgut la pena entrar en les misèries dels altres.

En resum; una opció de cinema que afegeix melodia a l’hora de teixir una història, amb fantasia i un toc delicat.

ELISA y MARCELA. Directora Isabel Coixet.

COIXET SIMPLEMENT HA FET UNA LECTURA DEL PASSAT DES DE CODIS VISUALS, MORALS, SOCIALS, SEXUALS I FINS I TOT SINTÀCTICS DEL PRESENT.

Paraules d'en Javier Ocaña, en el seu article pel País, “La mirada errònea”24/5/19. L'interessant artícle en qüestió: https://elpais.com/cultura/2019/05/22/actualidad/1558532260_304786.html

Duració, 118 minuts.

España, 2019.

SINOPSI

El 1885, Elisa i Marcela es coneixen a l'escola on una treballa i l'altra estudia. Allò que comença com una gran amistat, s'acaba com un gran amor que han de viure d'amagat. Els pares de Marcela sospiten d'aquesta relació i l'allunyen durant un temps. A la seva tornada el retrobament és màgic i decideixen viure juntes. Davant la pressió social i les xafarderies, ambdues decideixen fer un pla: Elisa deixarà el poble durant un temps per tornar convertida en Mario i poder casar-se amb Marcela a Acoruña el 1901, però no tot serà tan fàcil per un amor no reconegut socialment.

Tret de la sinopsi adaptada i publicada per Filmaffinity.

Natália de Molina, Isabel Coixet i Greta Fernández.

NÚRIA opina.

En dues setmanes, dues pel·lícules basades en vides i fets reals que no acaben de reeixir, en el seu intent de construir un relat dels fets que transpiri autenticitat.

Tothom que coneix la meva admiració i predilecció per aquesta directora, no pot acusar el meu relat d'estar tenyit per les darreres i potser desafortunades opinions públiques, d'aquesta directora.

Tota aquesta parafernàlia per justificar la meva decepció amb l'última pel·lícula de la Coixet.

El relat construït amb unes imatges molt cuidades estèticament i boniques, està centrat en la intimitat de dues dones que s'estimaven i volien viure juntes com a parella, o si més no que, la gent les deixés tranquil·les i no s'hi posessin en allò que feien a dins de casa seva.

Per no ser excessivament severa en jutjar una pel·lícula on darrere hi ha molt de treball i esforç, diré que hi ha alguna cosa que em distancia de tal forma del relat que no me'l fa creïble, i quan això passa, es perd la màgia del cinema i no vivim la història de la pel·lícula.

Potser, té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un film pensat com a telefilm per a Netflix i per ser projectat en la pantalla petita.

MARTINA opina.

Per alguna raó que no vull indagar defenso a aquesta artista quasi incondicionalment, n’espero la seva següent obra amb interès i sóc plenament conscient quan assec a la butaca del cinema a veure'n la proposta que, sortiré d’aquella sessió ferida, tocada o havent digerit sense pena ni gloria un drama. Ser que els seus relats són profunds, viatjant entre entranyes d’històries seleccionades per ser explicades i que tenen contingut molt més enllà de les coses que marxen o parlen.
Fins i tot m’irrita quan sento perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o simpàtiques.
En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom, i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de les paraules", reconec haver entès que el cinema era un llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir el seu treball però normalment no m’atrapa.
I no puc negar que aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules; considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre arcaic i que no em sembla de debò.
Sense perjudici amb aquests i altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles que no traspua cap sentiment. 

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity: 

https://www.filmaffinity.com/es/film490217.html

LA CORRESPONSAL. Director Mathew Heineman.

HEINEMAN NO VOLIA FER UN BIÒPIC CONVENCIONAL, PERÒ PIKE I L'OPERADOR ROBERT RICHARDSON, SEMBLEN MÉS CONVENÇUTS QUE ELL.

Paraules de Jordi Costa, “La guerra privada de Marie Colvin”, pel País Cultura, 31/5/2019. 

Un molt bon càmara: https://g.co/kgs/eVm9TV

SINOPSI

Marie Colvin reconeguda periodista pel seu treball en diferents conflictes bèl·lics. Testimoni de moltes cruels batalles actuals, sobretot dels que va succeir a l'Orient Mitjà; tenia el respecte dels seus companys de professió i dels lectors per la seva valentia i humilitat. Malgrat això en la seva vida personal era força caòtica i autodestructiva. A Sri Lanka va rebre l'impacte d'una granada que li va fer perdre un ull que, el `portava tapat en un característic pegat negre. Freqüentava les festes de l'alta societat londinenca tot i que la detestava, on bevia molt. Fins que, un dia rep un encàrrec molt perillós, anar a fer de corresponsal amb el conegut fotògraf de guerra Paul Conroy (Jamie Dornan). Junts viatgen a Síria a la ciutat d'Homs on hi ha el punt àlgid de conflicte, on aprendran el veritable cost de la guerra tan físicament, com psicològicament.

Tret del Fimaffinity, adaptat, traduït i retocat.

El jove director Mathew Heineman.

A l'esquerra l'actriu Rosamund Pike i a la dreta Marie Calvin, corresponsal.

NÚRIA opina

El valor real d'aquesta pel·lícula rau més amb la seva intencionalitat que, no pas en allò que aconsegueix transmetre't a través de la seva narració cinematogràfica. Una dona reportera de guerra que busca explicar al món, la realitat d'aquesta per mitjà del testimoni “in situ” dels seus diferents agents. Buscant les qualitats de la pel·lícula i la seva raó de voler ser, aquesta és l'única que buscant, buscant, he trobat. Així i tot, l'argumentació que la podria sostenir la trobo fluixa.

Sí que m'ha agradat molt, la interpretació de l'actriu Rosamund Pike fa de Marie Colvin, ja que, salva força la pel·lícula amb la seva autenticitat.

Una llàstima per un personatge tan interessant, tant per la seva trajectòria professional, com per la seva vida personal que, no hagi pogut tenir el seu homenatge amb una pel·lícula més regida.

MARTINA opina.

Hi ha relats biogràfics que et permeten entrar en una vida aliena, explorar els horitzons i límits d’un tercer i fins i tot viure les qüestions d’aquell, amb la fredor de comprendre'n les raons, però no, haver-ne hagut de triar les condicions. Identifico en aquesta obra molts d’aquests ingredients.

Aquest relat on periodisme, guerra, desolació i un constant patir dels altres , es constitueixen com teló de fons necessari per ubicar un personatge contemporani que crec que forma part de la història del segle XX.

En concret se centra en el relat de la vida de Marie Colvin, mitjançant un diàleg entre un rol instrumental d’informador i la vida d’una senyora que, el seu entorn li reclama deixar de fer el què fa. Una dona de 54 anys, qui era una celebrada reportera de guerra i va morir el 2012 a Síria. La història es construeix amb un relat que, s’inicia quan ella anteriorment havia perdut un ull a Sri Lanka.

A mi personalment conèixer aquesta història m’ha remogut les entranyes, sobretot per les imatges dels llocs on aquest personatge va invertir la seva vida professional, però també per la dignitat amb la qual defensa la creença del dret a viure la seva pròpia dimensió. En valoro positivament que el relat no jutja, però et dóna prou elements per fer-te’n un judici. Per mi l'equilibri necessari que mereix qui vol ser informat.

Per altra banda també m’ha generat certes controvèrsies, algunes difícils d’identificar-ne les causes, però d’altres em sembla que tenen a veure amb un tema de gènere. Si hi reflexiono, identifico a més que, no comparteixo la voluntat de posar fil a l’agulla a la profunditat de moltes tesis que, mitifiquen personatges que duen la seva vida a l'extrem. 

Crítiques variades i contraposades:

https://www.filmaffinity.com/es/film100554.html

https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a27650767/la-corresponsal-critica-pelicula/

SHADOW. Sombra. Director, Zhang Yimou.

OMBRA SURT DE LES TENEBRES, EVIDENCIANT LA SUPERVIVÈNCIA D'UNA PROPOSTA ARTÍSTICA ELABORADA, QUE POTSER AVUI, EN EL REGNE DE L'EFÍMER I VULGAR, PUGUI SEMBLAR MASSA PRETENSIOSA I INNECESSÀRIAMENT ELABORADA, PERÒ ÉS EN AIXÒ ON RAU LA SEVA IMPORTÀNCIA I TRANSCENDÈNCIA.

Paraules de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

Guió, Wei li i Zhang Yimou.

Xina 2018.

Duració, 116 minuts.

SINOPSI

El comtat de Pei (Peixan) està sota l'administració d'un rei salvatge i perillòs (Zheng Kai). El comandant militar del seu exèrcit (Deng Chao), encara que ha demostrat la seva vàlua, fa servir tota classe d'estratagemes per poder sobreviure a les traïcions que se succeeixen a la cort del rei. Per això ha creat una “ombra”, un doble que és capaç d'enganyar al rei i als seus enemics quan la situació ho requereix. Quan el rei i el comandant decideixen assetjar la ciutat emmurallada de Jing, començarà un combat mai vist que sacsejarà els fonaments de la cort de Peixan.

Tret de Filmaffinity.

L'ESTÈTICA DE LES IMATGES.

Opta per una concepció cromàtica allunyada dels seus treballs com “Hero” o “La casa de las dagas voladoras”, optant Yimou per una lectura en clau cinematogràfica de la textura de la mateixa escriptura xinesa, fent de la seva pel·lícula una mena de gravat monocrom, on els grisos, negres i textures de quasi tinta xina o carbonet, dibuixen un espai llegendari, decididament irreal. També ajuda la concepció d'armes i escenaris allunyats de rigorós i entrant clarament en la línia d'un wuxia més llegendari. De fet, la gran set piece d'Ombra és l'atac final a la ciutat utilitzant uns paraigües d'usos múltiples ( un altre ullet a les mítiques armes impossibles del gènere com les guillotines voladores), en una de les seqüències més sorprenents i plàsticament inoblidables que s'han vist en el cinema dels últims anys.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

El director Zhang Yimou.

REFERÈNCIES, INFLUÈNCIES I TENDÈNCIA.

Hi ha en la línia dramàtica de Yimou clares influències de la tragèdia shakespeariana, així com una clara referència al chambara japonès des dels posicionaments propis d'Akira Kurosawa, sobretot de “Trono de sangre” 1957, “Kagemusha, la sombra del guerrero” 1980 o “Ran”1985, Hideo Gosha o Elichi Kudo, tota una carta d'intencions de Yimou sobre la permeabilitat internacional d'un gènere com el wuxia que també explica la seva influència en l'exterior.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

NÚRIA opina.

Les tres pel·lícules que he vist d'aquest director- “La casa de las dagas voladoras”, “Hero” i “Sombra”- m'han agradat molt, visualment són molt boniques. L'acció i les lluites cos a cos formen part de la trama i aquestes es converteixen en una dansa espectacular i una poesia visual magnífica.

Després de passar un temps sense saber res d'aquest director ara apareix amb una pel·lícula on se supera estèticament on la qualitat cromàtica d'aquesta i els espais formen amb la trama una unitat molt ben lligada. Una pel·lícula meravellosa, ficció pura i summament onírica, on: les històries d'amor, la dignitat, l'orgull, l'afany de poder, les traïcions i la fidelitat...formen part d'una tragèdia llegendària a l'estil xinès.

Pel meu gust, una gran pel·lícula, amb algunes postes en escena que no oblidaré mai.

Pels amants d'aquest tipus de cinema èpic i, ara amb un toc intimista... un alumne del mestre Akira Kurosawa i altres, del gènere.

MARTINA opina.

Les llegendes sempre m’han agradat, per ser intemporals i pels temes que tracten. A més en aquest cas m’ha semblat interessant la reflexió entorn d’una de les meves temàtiques preferides; com és la filosofia política.

D’aquest director n’hem sentit a parlar força, de fet penso que va marcar una etapa on les grans produccions orientals van arribar al cinema de masses d’occident i potser fins i tot va ser un inici d’aquesta marxa sense retorn contemporània. On la mescla cultural ens facilita que molts llenguatges esdevinguin universals.

Tot i això en l’obra, pel meu gust, hi ha massa relat basat únicament en la lluita. Que tot i ser molt espectacular, i fins i tot diria que amb un gust refinat mitjançant una estètica mesuradament acurada, fa que sigui al final una producció més de gran format. De fet, bàsicament en destacaria el desplegament de sofisticades tècniques de lluita, mostrades amb molt de detall i la constant mostra de sang.

No obstant de la ficció un en pot fer, si vol, un viatge en el temps i en la simbologia de cada element representat. El que et permet dimensionar la magnitud d’una era on les societats entenien la cultura de la guerra com a mitjà relacional. Un sistema per buscar el sentit a la figura del qui manava i que en aquest cas ens fan un radiografia a gran escala.

En resum, l’exercici del poder és legítim, sempre i que estigui justificat i suposo que des de sempre ens hem qüestionat la seva transparència. Per mi una opció que encara que no m’entusiasmi, però que no tot i així, m’ha entretingut una llarga estona.

L'HOMME FIDÉLE. Un hombre fiel. Director Louis Garrel.

UNA DE LES QUALITATS DEL FILM, ÉS QUE ACONSEGUEIX OSCIL· LAR SENSE PERDRE HABITUALMENT L'EQUILIBRI, EN UN TERRITORI DELIMITAT PER TRES GÈNERES: EL DRAMA ROMÀNTIC, LA COMÈDIA COSTUMISTA I EL THRILLER. TOT AIXÒ COSIT AMB UNS DIÀLEGS MOLT BRILLANTS.

Paraules extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig 2019. 

Guió, Louis Garrel i Jean Claude Carrière.

França 2018.

Duració. 75 minuts.

Premis:

2018, Festival Donostia, premi millor guió.

Premis Cèsar, millor actriu rebelació (Depp).

2019, BAFICI, Festival de Buenos Aires, millor director.

SINOPSI

Ambientada a Paris, narra la història de Marianne. Tot comença quan decideix deixar a l'Abel per en Paul, el seu millor amic i pare del seu fill que està esperant. Vuit anys després Paul mort i Abel torna amb Marianne. Això provocarà la gelosia del fill de Marianne i de la germana d'en Paul, Eva, enamorada secretament d'ell d'ençà que era petita.

SOBRE EL GUIÓ

Més de cinc dècades de vida separen a l'escriptor Jean-Claude Carriere de l'actor Louis Garrel. La diferència no resideix només en l'edat, també en l'experiència. Més de quaranta pel·lícules del primer com a guionista i només dues pel·lícules del segon com a director. Malgrat això a un “L'homme fidéle”, la simbiosi intergeneracional es produeix d'una manera natural, aconseguint que els possibles manca de coincidència es converteixin en moments de lucidesa i apropant dos mons en aparença allunyats, en aquest film.

(...) I complementàriament sorgeix la solidesa com a escriptor de Carriérre,

ja històricament lligat a la figura de Lluís Buñuel, però capaç d'afrontar-se a encàrrecs més literaris per directors com Milos Forman.

Paraules extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig 2019.

El director Louis Garrel.

NÚRIA opina.

Una comèdia romàntica, cent per cent francesa. Per les que ens agrada el bon cinema francès, sempre és un goig poder-ne gaudir.

L'avantatge dels francesos és que poden parlar de la passió, de l'enamorament, del desig i de l'amor, en tots els registres possibles i sense carrincloneries.

El rol del noi m'ha semblat genial, ja que és bastant comú: em deixo estimar sense concessions i sense restriccions, ni criteri, tant és que sigui una, com dues, molt jove o menys jove, la qüestió és que m'estimin.

El títol més que res em sembla una ironia per pensar-hi, ja que ell és fidel amb el fet de deixar-se, tot i que al final reacciona i potser aquí està la resposta, és preferentment un sòmines atractiu i amb sex appeal...

Un metratge curt amb un guió ben elaborat i uns personatges ben dibuixats i cadascú amb el seu grau de misteri i també ben interpretats, són els ingredients necessaris per passar una bona estona, davant la gran pantalla.

Podem aprofundir més o menys en allò que diu o no diu la història, però vista des de la superfície una pel·lícula com un bon bombó:

Dura poc i et deixa un bon gust a la boca!

MARTINA opina.

Francament, un dels meus dubtes és que, amb els veïns Gals sempre tinc fortes contradiccions. Tant em semblen sofisticats, humanistes i sensibles, com pedants, acaramel·lats i pretensiosos. De vegades admiro la seva gran capacitat per vestir estèticament les coses, fer relats centrats en els diàlegs i parlar de l’amor i del desamor com l'única cosa important de la nostra existència. Però en altres instàncies no em ve de gust el seu toc característic, que per algun motiu desconegut m’irrita i em fa sentir una marciana no capacitada per jugar al seu joc.
D'aquesta pel·lícula en parlen en general bé, i jo no faré el contrari, m’ha divertit i entretingut. En particular en valoro en positiu com és capaç de fer un relat endreçat, que evoluciona i creix de forma pausada i que al final et porta a una lectura buscada d’una història on juga a fer d’un món fictici, tot un ideal.
A mi personalment m'agrada quan aquest art s’expressa sense tabús, amb identitat i parlant de l’imaginari dels seus autors. Quan és capaç de traslladar-te a un espai temps, que de manera deliberada s’ha dissenyat pel gaudi d’aquella experiència virtual i la que a banda que no l’has escollida a la carta, traspua creativitat. Dit en poques paraules: cinema ben fet, de caràcter romàntic i honest. 

Entrevista amb el director a Caimán Cuadernos de Cine:
https://www.caimanediciones.es/entrevista-louis-garrel/

Altres informacions del filmafinitty:
https://www.filmaffinity.com/es/film690613.html

THE MULE. Director Clint Eastwood.

GRANS PEL·LICULES COM Million Dollar Baby, Banderas de nuestros padres, Cartas de Iwo Jima i Gran Torino, ENTRE D'ALTRES, IMPEDEIXEN QUE AQUEST AUTOR QUEDI REDUÏT A L'ESTATUT DE REPRESENTANT DE LA DRETA AMERICANA.

Paraules de Jean-Michel Frodon, en el seu artícle “Las flores del cine y las espinas políticas” per a Caimán Cuadernos de Cine, març 2019.

Guió: Nick Schenk, fonamentat en l'artícle de Sam Dolnick.

EUA, 2018.

Duració, 116 minuts.

Distribuidora Warner.

SINOPSI

Earl Stone un home que ha superat els vuitanta anys, egoista i que tota la vida només ha pensat en ell. Comença a anar-li malament el seu negoci de jardineria, a causa de la crisi econòmica i no només ha de tancar, sinó que degut a una hipoteca, esdevindrà arruïnat i endeutat. La seva família el detesta, perquè sempre anteposa les seves necessitats a qualsevol dels esdeveniments familiars importants.

Li proposen una feina que sembla molt fàcil i per la que obtindrà molts diners, convertir-se en un correu- fent de mula- per traslladar droga d'un estat a un altre. Ho fa tan bé que, cada vegada li demanen més entregues.

El director Clint Eastwood que farà 89 anys, ara.

NÚRIA opina.

Sospitava que anar a veure aquesta pel·lícula seria un error, però no sospitava que fos d'aquesta grandària.

La proposta va ser meva, ja que, la crítica en general la deixava bé i les revistes que jo llegeixo particularment bé. Tot plegat una enredada, per una pel·lícula que com més hi penso menys qualitats li veig, tot i que estic buscant quines qualitats crítiques en puc treure del fet d'haver-la anat a veure, sobretot i tenint en compte que, en aquesta no t'apliquen cap dels descomptes habituals.

La pel·lícula fins a la meitat aguanta força bé el ritme de la narració i les expectatives de l'espectadora, respecte a allò que passarà. Més tard allò de què passarà i com passarà és d'una evidència convencional tan aclaparadora que, resulta excessivament cursi i carca.

La veritat és que jo no vaig al cine perquè m'expliquin com són els nord-americans, conservadors, excombatents de nefastes guerretes imperialistes, egoistes, masclistes i borratxos que, han deixat a la seva dona i filla tirades per pura desídia, pensant que les seves obligacions com a mascle passaven i es redimien per mitjà dels diners. Doncs bé, quan el nostre protagonista, busca la seva redempció i perdó pel seu passat per part de la seva família, també ho acaba fent per mitjà dels diners... Però ah, senyors i senyores!! aquesta vegada surt del circuit establert pel neoliberalisme salvatge i es passa a l'enemic, el carter de la droga mexicà, ahhh, i això no es pot consentir i haurà de pagar el seu error anant a parar en una presó privada on pagarà la seva culpa presoner, mentre fa allò que li ha agradat més fer a la seva vida, cultivar flors. Així ensenyarà als altres presos a ser útils i feliços mentre paguen la seva culpa i enriqueixen el sistema una mica més; potser alguna televisió els farà un reportatge, explicant el bé que viuen els presoners en aquesta presó i els governadors faran servir aquesta propaganda perquè la gent els voti en les eleccions vinents.

M'ha agafat urticària a tot el cos i he de deixar d'escriure per anar-me a rascar... disculpeu.

No continuaré...

MARTINA opina.

Cada cineasta consolidat que té un estil propi causa unes expectatives inevitables als espectadors que en seguim la seva obra, pendents encara que sigui sense impaciència de la següent estrena. Vull dir, que un públic com la meva mare i jo, que devorem cinema de manera periòdica i religiosa un cop a la setmana des de fa uns deu anys, no ens perdem mai les estrenes de determinades icones del cinema. Dels que esperem que ens provoquin alguna cosa.

El cinema de Clint Eastwood a mi m’ha ensenyat a gaudir de tot un gènere, del western, que al meu entendre poden explicar-nos de manera molt higiènica qüestions molt primàries de l’errant naturalesa humana. Per la seva llunyania temporal i d'imputs limitats, movent-se a ritme pausat, ajuda al fet que puguis entendre un relat de més profunditat. Fent un cinema que captiva a les masses, capaç de parlar un llenguatge visual clàssic i universal.

En la meva experiència aquest artista, ha significat descobrir les virtuts que pot tenir narrar amb diligència, elegància i podent explicar qualsevol cosa que es proposi. Sempre fent un cinema inclusiu, políticament correcte i apte per moltes generacions. Fet que no apunto en sentit negatiu, sinó tot el contrari, considero que la genialitat d’aquest artista és la gran capacitat que té per explicar les coses de manera senzilla.

Però aquesta darrera obra m’ha avorrit, simplista i popular, m’ha indignat el missatge paternalista d’un home que posa de manifest com tota una generació fa silenci davant d'actituds masclistes, racistes i narcisistes. Avalats i exempts de culpa, per la institució de família constituïda de manera tradicional, obviant les seves falles evidents i retratant la necessitat del treball sense jutjar-ne ni una mica l’esclavisme al qual sotmet a la majoria dels mortals.

Jo francament d’un home com ell, transparent, capaç de donar la cara tot i la seva avançada edat fent de protagonista de les seves trames, esperava un esperit més crític. Com deia, les expectatives d’un home a qui considero un geni, intel·ligent i dotat de molt de talent, m'han condicionat. En fi, a mi aquesta m’ha avorrit, semblant-me una gran cursileria i no n’he gaudit gens, ni mica. 


La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019. 
Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:

https://www.filmaffinity.com/es/film817075.html

KEEPERS. El misterio de faro. Director Kristoffer Nyholm.r

UN ENIGMÀTIC THRILLER PSICOLÒGIC INSPIRAT EN UNA LLEGENDA ESCOCESA DE COMENÇAMENTS DEL S.XX.

Guió: Celyn Jones i Joe Bone.

Gran Bretanya, 2019.

Duració 101 minuts.

SINOPSI

James (Gerardb Butler) , un home dur i noble que s'entrega a la tasca de guardià del far, l'experimentat i intel·ligent Thomas (Peter Mullan) i Donald (Connor Swindells, un noi orfe, reservat i fràgil, arriben a l'illa de Flannan per reemplaçar els altres guardians del far. Després d'una forta tempesta, les coses es complicaran amb un fet sobtat. Un vaixell que s'apropa des de l'horitzó podria tenir la resposta.

ANTECEDENTS HISTÒRICS

Inspirat en l'antiga llegenda de l'illa Flannan, que explica com els tres guardians del far que es van establir en una remota illa de nord d'Escòcia per reemplaçar els anteriors guardians, van desaparèixer sense deixar rastre. Això passà el 15 de desembre de 1900, el far es va apagar inexplicablement i mai més els van trobar els guardians que el custodiaven.

El director Kristoffer Nyholm.

NÚRIA opina.

Un thriller carregat de bones expectatives que no acaba de reeixir.

És com un poti-poti carregat de bones intencions i amb algunes bones qualitats per valorar però que no acaba d'arribar a bon port, mai tan ben dit, quan la tasca és la d'un far.

No inquieta prou, no commou prou, no queda ni gens ni poc clar el desenvolupament dels esdeveniments... Des del punt de vista estètic, fa pel meu gust, un ús excessiu de la foscor en els moments d'acció que crea confusió sobre els fets i de fet, no entenc per què? Tampoc m'acaba de convèncer la reiteració excessiva en la violència explícita entre els individus de la història i l'excés de sang.

I, tot buscant elements positius del film puc dir que, la interpretació i transformació dels tres personatges protagonistes és excel·lent. El paisatge i l'ambientació de l'època també, però poc explotada.

Pels amants dels fars, les illes i el mar, pot ser una bona opció, si no en tenen cap altra a la cartellera més desitjable. 

MARTINA opina.

Un thriller que retrata un misteri, basat en fets reals i en el que cal estar pendent d’algunes claus que et permeten entreveure les hipòtesis que s’articulen paral·lelament.

A mi personalment m’ha semblat que es quedava curta, que li faltava una marxa més, per exemple podent aprofitar millor totes les característiques d’uns personatges amb moltes possibilitats i una història plena d’humanitat.

Una ubicació única, un relat obert i el misteri de la veritat donen llum verda que l’espectador s’aventuri en aquest viatge en el temps. Que retrata un escenari enigmàtic, solitari i on l’home ha volgut clavar l’ancora, posar un far i enginyar-se-les per poder facilitar la navegació.

On pel seu fons considero que no t’hauria de deixar indiferent, ensumes que no t’ensenya només una de les versions dels fets, però pel meu gust està subjecte a un caminar poc compassat. Pensant-hi crec que és el ritme el que no m’ha convençut, camina amb un control com d’abstenció, que no m’ha permès entrar en totes les versions que et planteja d’un mateix moment, segurament és cosa de gustos.