dissabte, 9 de setembre del 2023

LA MANZANA DE ORO. Director, Jaime Chàvarri.

HI HA ALGUNA COSA TENDRA EN COM MIREN CHAVARRI I ELS DOS HOMES QUE ESCRIUEN AMB ELL EL GUIÓ, A LA COLLA DE SÀTIRS D'AQUESTA HISTÒRIA.
DARRERE D'UN CARTELL PLE D'ESTRELLES CONTINUA HABITANT UN COR AMATEUR, UNA ESPÈCIE EN PERILL D'EXTINCIÓ.
Paraules de Mariona Borull, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.

Guió, Jaime Chávarri i José Angel Esteban. Basat en la novel·la de Fernando Aramburu, “Ávidas pretensiones”.

España, 2022.
Duració, 100 minuts.

SINOPSI

Una vegada més, cada any un grup de poetesses de diferents estils i procedències i generacions, competeixen reunits en un pazo gallec pel premi de la “Manzana de Oro”.
El director, Jaime Chávarri. 
PARLANT DEL DIRECTOR
L'autor de “Los viajes escolares”(1974), A un dios desconocido”(1977) i “Camarón” de 2005, després de disset anys sense a dirigir i dedicat a la docència a l'ECAM Escola de Cine de la Comunitat de Madrid, torna a la direcció amb aquesta pel·lícula. Ho fa portant el seu territori la novel·la de Fernando Aramburu, “Ávidas pretensiones”( Premi biblioteca breve 2014). Per proposar-nos un càustic retrat coral ple de vitriol, però temperat per la pàtina de tendresa amb la qual contempla a pràcticament la totalitat de l'excèntrica fauna humana que va a l'encontre.
Escrit per Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, setembre de 2023.
NÚRIA opina.
Resulta molt difícil no dir res de bo d'una pel·lícula que, està feta des del saber fer cinema i l'amabilitat. Sense pretensions, amb un repartiment exquisit, unes bones actuacions i un guió ben fet on es destil·la un fi sentit de l'humor i una fina ironia blanca.
Una comèdia per tenir en compte, en uns temps amb força forats negres, difícils de digerir, on pel·lícules com aquestes sense enganys, són d'agrair.
En aquests moments la cartellera va farcida d'atraients propostes, però aquesta, com a homenatge a un director de 80 anys que torna al cinema després de disset anys d'inactivitat i dedicació a la docència, vaga la pena de considerar i veure.
MARTINA, opina.
Aquesta adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu és una peça satírica, fresca i plena de poesia. La que se centra en una trobada periòdica, que acull a un conjunt heterogeni de persones plenes d’ego que es dediquen a escriure, per celebrar un concurs. El fil conductor t’acomoda a la butaca ràpidament, abduint a qualsevol i sense que puguis ni plantejar-te decidir si la història t’acomboia de forma prou suggerent fins que s’acaba.
Amb un repartiment de luxe, on totes les joies brillen pel seu talent, el que podria ser una idea senzilla et diverteix amb un humor molt sensat. Vull dir, que jo personalment, no em vaig morir de riure però, em va caure molt bé. Passant una estona connectada amb la descoberta de tota una plantilla de personatges aterrats, molt ben construïts i amb molta mofa.
Personalment, considero que es tracta d’una opció fantàstica per començar la temporada de cinema i la que novament exhibeix el talent existent en el panorama actualment.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:


dimecres, 2 d’agost del 2023

UNICORNIS. Director, Àlex Lora.

DE CHANTAL AKERMAN VAIG APRENDRE A TREURE'M LA POR, QUE EL FRACÀS NO IMPORTA, QUE ALLÒ QUE COMPTE ÉS FER COSES, EXPLORAR, NO RENDIR-SE I EXPOSAR-SE.
Paraules del director, escrites per L-Pérez, a Fotogrames, maig de 2023.

Guionistes, Pilar Palomero, Maria Minguez, Àlex Lora, Marta Vivet.

Duració, 93 minuts.
España, 2023.

SINOPSI
Isa que sembla que tot li hagi anat prou bé i trepitja amb seguretat, està buscant què fer amb la seva vida, tant professionalment en una agència de continguts digitals, com emotivament cavalcant per diferents relacions, sense saber què vol fer.
El director, Àlex Lora
EL DIRECTOR PARLA del FILM
El director, debuta en la ficció, amb un retrat de la Generació Z que aborda la seva visió de les xarxes socials, les relacions, el sexe, les drogues i el feminisme i ens diu: - Em fascinen les seves contradiccions, són víctimes i botxins. M'agrada que demanin molt, malgrat no tenir experiència, perquè creuen que s'ho mereixen. Als de la meva generació ens van ensenyar a parlar amb la boca petita, fins que alguna persona ens donés una oportunitat. El capitalisme és més avariciós que fa 20 anys i les obliga a sobreproduir d'una manera brutal. No n'hii ha prou amb ser una jove, has de ser influencer, comunicador, fotògraf i creador de continguts.
Escrit per L. Pérez, en la seva crítica a Fotogrames, maig de 2023.

NÚRIA opina.

Voldria que, totes les pel·lícules espanyoles que es fan amvament contradictòria i inconsistent Isa, és on rau, en la meva opinió, la debilitat d'aquesta narració.
També, penso que, vol abastar i mostrar massa coses i en aquesta mirada perifèrica massa extensa, acaba perdent-se.
Es pot veure i entendre's com la crònica d'una actualitat que no s'entén, però hi és.

MARTINA, opina.
En construcció...

Fitxa completa, filmografia i crítiques:

TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA del DIRECTOR

Alex Mora (Barcelona, 1979) va marxar a Nova York el 2009 amb una beca Fulbright a estudiar entre altres, amb la directora Chantal Akerman. Allà, van néixer els seus documentals Thy Father's Chair i El cuarto reino, que amb el seu estil líric i contemplatiu van triomfar en festivals internacionals.
De tota manera ell comentava: - Aquesta era una manera de fer cine en pla guerrilla, però sempre he volgut rodar ficció.
Escrit per L. Pérez, en la seva crítica a Fotogrames, maig de 2023.

Entrevista, amb Greta Fernàndez, curta i suggerent:
Entrevista amb Àlex Lora, un director que diu coses que estan molt bé:





dimecres, 12 de juliol del 2023

LE OTTO MONTAGNE. Directores, Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch.

UNA EPOPEIA TANT ÍNTIMA COM PANORÀMICA, DE GRAN BELLESA VISUAL I LÍRICA. AIXÍ COM, UNA PROFUNDA MEDITACIÓ VISUAL SOBRE EL PAS DEL TEMPS I LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA.

Escrit per Israel Paredes Badia, “Paisaje con figura humana” per Dirigido por..., maig 2023.

Guió, Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeerseh, basada en la novel·la de Paolo Cognetti, del mateix nom.

Itàlia, Bèlgica, França, 2022.
Duració, 147 minuts.

SINOPSI
Pietro és un nen de Milà que, estiueja a la muntanya, als Alps. Allà coneix a Bruno que hi viu. Malgrat les diferències, teixeixen una amistat que els durarà tota la vida.

VOLÍEM FER UN FILM ÈPIC, EXPLICAT EN ELS PETITS DETALLS. UNA ODA A LA FRAGILITAT I LA FORÇA DE CADA PERSONA, ANIMAL O MUNTANYA.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.
Les directores,Charlotte Vandermeersch i
Felix Van Groeningen.
DEL RODATGE
La pel·lícula es va rodar a la Vall d'Aosta, respectant els escenaris on passa la novel·la.
Es va portar a terme amb quatre blocs al llarg de set mesos, captant els canvis d'estació i paisatge.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

NÚRIA , opina
Aquest film, el vaig veure a la Seminci de l'any passat i em va semblar una història molt bonica i molt verídica.
Parla de l'amor com a concepte. Però, no queda centrat en l'amor generat per la història de dos amics que des de la infantesa es van retrobant i van consolidant el seu llaç; sinó que també parla, de l'amor per la naturalesa i el compromís amb aquesta i també d'altres amors com el dels pares, fills, parella... una bona reflexió des de la bellesa i el compromís amb la vida, per portar a terme els nostres somnis i viure dignament.
Als cinemes ha passat sense massa pena, ni glòria... llàstima. Espero que la pugueu recuperar en les plataformes i passeu una bona estona de qualitat!

MARTINA opina.

Aquesta deliciosa poesia que, parla de les bondats de l'amistat, de l'elixir d'estimar i de la dificultat de viure en un estat permanent.
Crec que, és una d'aquelles peces d'art que et captiva des del primer instant. Traslladant-se d'un lloc a l'altre, et submergeix en un delicat estat emocional. Confesso que, vaig passar-me part del viatge plorant, però entusiasmada d'estar podent deixar fluir aquests sentiments...
Els que plens de veritat et recorden la preciositat d'estimar, d'evolucionar gràcies a les persones que et fan costat i també a les que han marxat i també, a les que ho faran més tard, sense avisar.
Potser alguna gent pot considerar que no n'hi ha per a tant que, es tracta senzillament d'una història que contrasta dues etapes, amb les converses vitals de dos homes que, han habitat sempre en mons molt corals. Però que hi han anat molt més enllà. Només puc dir que, feia temps que no em passava res tan natural.
Facilitant que em pogués capbussar en una profunditat harmònica que, sentia molt real, sense haver-me'n ni adonat.
Penso que, vaga la pena també pel repartiment, pels paisatges i per l'aportació al debat constant- entre algunes persones- que ens pensem que podem triar. Em refereixo a la confrontació sobre quina vida ens agrada més, si la urbana o la rural?

PRODUCTE del CONFINAMENT... una vegada més.

Els directors que són parella i tenen una filla, van escriure el guió a casa seva durant el confinament.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

HOMENATGE A UN MÓN QUE DESAPAREIX.

A través dels ulls de Pietro i sobretot Bruno, veiem com és la vida a la muntanya, tenint cura de les vaques i fent formatges, això desapareix dins en el món d'avui. Les directores volen homenatjar aquest món.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

Fitxa completa, premis rebuts, crítiques i més informacions:

UNA INTERPRETACIÓ

És un treball precís de posada en escena i de creació d'imatges per transcendir la realitat que representa: busca més enllà d'ella mateixa per representar idees i sentiments que tenen tam a veure amb el nostre present com en qualsevol altre moment, universalitza la seva mirada cap a la recerca del sentit de la vida.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023






dilluns, 26 de juny del 2023

ASTEROID CITY. Director, Wes Anderson

POCS CINEASTES ATRESOREN UN COS CREATIU TAN PERSONAL I ABSOLUTAMENT RECONEIXIBLE, COM ELL.
PER MOLT INFANTIL QUE SEMBLI, TOT EL QUE FA AMAGA UNA MIRADA POLÍTICA.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

Guió, Wes Anderson i Roman Coppola.

EUA, 2023.
Duració, 104 minuts.
SINOPSI
A 1955 escolars i mares i pares de tot el país es reuneixen per fer un concurs escolar dedicat a l'observació de fenòmens astronòmics (Junior Stargazer Convention) que, es realitza en una ciutat fictícia del desert d'EUA, anomenada Asteroid City. La convenció es veurà espectacularment interrompuda per uns esdeveniments que poden canviar el món.
Tret de Filmaffinity.
El director, Wes Anderson.
ANTECEDENTS I GESTACIÓ del FILM
Durant la pandèmia Wes Anderson, com tants altres, es va dedicar a escriure. Així que es va posar amb el seu amic i col·laborador de guions Roman Coppola, a inventar una història sobre un campament d'astronomia en els EUA de 1950.
Diu: Quan vàrem començar a escriure pensàvem com eren els EUA, després de la Segona Guerra Mundial i l'estrès posttraumàtic que hi havia en tota aquella època. Consideràvem dues coses: els teatres de Nova York i un western ambientat en aquella època. La nostra pel·lícula barreja ambdues coses, alguns personatges conviuen en tots dos escenaris al mateix temps. No diria pas que està ambientada en les nostres vivències, però si en les nostres famílies, la de Roman i la meva. Els nostres pares van viure aquesta època i tenim moltes experiències relacionades amb aquesta.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

ON VIU ANDERSON

Des de fa temps entre Anglaterra i París i admet que, ha passat poques temporades als EUA, darrerament. Explica que: estar a Europa ha canviat la meva manera de fer cinema i la mirada sobre les coses que m'interessen. Encara que aquesta és una pel·lícula molt americana... feta a España.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

NÚRIA opina.

És una d'aquelles pel·lícules que et permeten sortir del cinema amb un somriure als llavis i un bon grau de satisfacció.
Tot i que Wes Anderson fa molt temps que viu Europa- per alguna cosa serà?- el seu cinema parla de la vida americana, des de l'amabilitat pel respecte que es mereixen les persones, dels diferents llocs del món, però remarcant fins al límit l'absurditat total de certes situacions, i provocant en l'espectadora un sentit crític amable però no per això, menys profund... Una crítica a la societat americana des del coneixement, la ironia i l'estimació.
La pel·lícula és senzilla i brillant. Senzilla perquè explica una història que tothom pot entendre i brillant perquè la desenvolupa en tots els àmbits. L'estètic, amb una cura per tots els detalls, un color i una llum molt particulars que la qualificaria de friqui elegant. Un guió amb uns diàlegs que són impagables, divertits, surrealistes i amb unes situacions absurdes i provocadores, sense estridències.
Un humor amb moltes capes, molt estudiat i que cadascú es pot quedar amb la que li agradi més.
Una pel·lícula friqui- elegant, molt interessant d'anar a veure, si es vol passar una bona estona i sentir-se allunyat de l'humor barruer i estrident d'alguns films, on hom riu del ridícul de l'altre.

MARTINA, opina.

Wes Anderson construeix una ciutat en mig del desert, un lloc on les persones que hi van, podrien quedar-s’hi a viure per sempre més i en aquest escenari, a mesura que passen les hores, transcendeix la consciència d’un humor que de manera responsable flueix en aquesta proposta que, cavalca en un crítica fresca a la societat contemporània americana.
Una opció molt teatral, pels que aquest gènere cultural encara els hi sembli únic i fascinant, però també popular i plena de consciència estètica. Amb un repartiment de luxe i sobretot una història lleugera que la fa ideal per una tarda de cinema, on un desitja gaudir d’una bona estona i que millor per fer-ho que en algun refugi climàtic.
A mi personalment no m’ha fet morir de riure, malgrat haver-me conquistat del tot durant tot el viatge. De fet, crec que és un format molt assequible, perquè tot i que penso que senzillament et trasllada a un món a part, és elegant i això t’ajuda a sentir-te bé, ja que entens la lluminositat del que s’explica, sense necessitat de buscar res més enllà. Crec que precisament és per aquesta claredat pel públic que, ens llancem de cap a la piscina sense context ni consciència de la seva profunditat, sents com si estiguessis prenent un bany fresquet i en el que segurament no li trauràs res més que, la satisfacció de refrescar-te.

A FilmAffinity, trobaràs totes les informacions del film:
LOCALITZACIONS
El rodatge es va portar a terme, amb gran secretisme a Chinchón, pintoresca localitat als afores de Madrid d'arquitectura tradicional i carrers empedrats. Com que aquests ambients no formen part de la trama l'única cosa que es podia veure des de la llunyania eren uns immensos panells que tapiaven els decorats. Wes Anderson diu: Volia rodar a Europa perquè m'agrada treballar aquí. Necessitava un desert i buscava un espai molt ampli i buit, sense res al voltant on poguéssim construir en exteriors un escenari enorme. A més a més, volia localitzar un lloc on tothom pogués gaudir treballant i vivint durant el temps que havíem d'estar allà, vàrem trobar un Parador molt a prop d'on vàrem construir el set, així que bàsicament vivíem al costat. M'encanta l'atmosfera d'aquesta zona i m'atreia la idea de rodar allà, per la llarga cultura de cine que té Espanya, amb tantes pel·lícules que simulaven ser al desert americà. Vàrem utilitzar també el teatre de Chinchón i el del poble del costat.
Aquesta poc usual localització, es va convertir en tot un esdeveniment a la zona.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.
CURIOSITATS DEL REPARTIMENT
Durant els mesos d'escriptura del guió, mentre estaven tancats, sovint parlava amb Scarlett Johansson, qui havia treballat amb ell abans, posant la veu en un dels personatges de “Isla de Perros”. L'actriu tenia moltes ganes de formar part d'aquest projecte i es va presentar al rodatge (per un sou força irrisori, segons va confessar més tard). Anderson és especialista a aconseguir actors i actrius de primera línia per dotzenes. Ni un, ni dos sinó tot un equip complet d'estrelles.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.
A Carlos F. Heredero, NO LI HA AGRADAT GAIRE...









dimecres, 21 de juny del 2023

MASTER GARDENER. Director, Paul Schrader.

 ENS INTERPEL· LA AMB PROFUNDITAT, PRECISAMENT PERQUÈ ATEMPTA CONTRA LES INGÈNUES CERTESES QUE ENS SOSTENEN.
LA JARDINERIA ÉS CREURE EN EL FUTUR. ÉS CREURE QUE TOT PASSARÀ SEGONS QUÈ ESTÀPLANEJAT I QUE EL CANVI ARRIBARÀ QUAN TOCA.”
Paraules dites per Narvel, el protagonista.
Tret de l'article de Carlos F. Heredero, per Caimán CdC, juny 2023.


Guió, Paul Schrader.
EUA, 2022.
Duració, 111 minuts.

SINOPSI

Narvel Roth (Joel Edgerton) és un meticulós horticultor de Gracewood Gardens. Està tan dedicat a tenir cura dels jardins d'aquesta meravellosa i històrica finca, com a complaure a la seva vídua i rica jefa, la Sra. Havernhill (Sigourney Weawer). Aquesta, li demana que ensenyi a la seva problemàtica neboda- neta a fer de jardinera, això trasbalsa la tranquil·la i monòtona vida de Narvel.
Tret de Filmaffinity.
El director, Paul Schrader
TANCAMENT D'UNA TRILOGIA de SCHRADER
Master Gardener, tanca la trilogia de Paul Schrader denominada de la redempció, iniciada el 2017 amb “El reverendo” i prosseguida el 2021 amb “El contador de cartas”. És cert que quasi tota l'obra del director i guionista gira al voltant de la culpa i la redempció, però aquests tres films tenen motius argumentals i visuals molt arrelats entre ells, com a passat en altres trilogies d'autor com d'Antonioni, Bergman i Pasolini.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.  
CONTEXT FÍSIC del DIRECTOR
Paul Schrader s'ha traslladat a viure des de fa anys en l'habitació d'una residència, on viu també la seva dona malalta d'alzheimer. El cineasta ha explicat públicament que, no li vaga la pena viure en cap altre lloc que no sigui a prop de la seva dona.
Tret de l'article de Carlos F. Heredero, per Caimán CdC, juny 2023.

NÚRIA opina.
Aquesta, és al meu entendre una gran pel·lícula.
És el tancament d'una trilogia de protagonistes perdedors i torturats que busquen la seva redempció o salvació, com és el cas de Master Gardener, per mitjà d'una reflexió intima i constant del seu dia a dia a través d'un diari personal i d'una vida molt monòtona i endreçada. Amb una vida social limitada al seu àmbit d'acció professional, en el que són especialment bons...
No es pot parlar d'aquest film d'en Schrader, sense situar-lo en el tancament de la trilogia de la qual forma part.
Aquí trobareu informació sobre la trilogia i potser podeu recuperar les pel·lícules en alguna plataforma. Totes són bones i intenses.
És interessant el tractament que dona Schrader en els seus personatges en funció del passat que han d'expiar. Narvel, el personatge de Master Gardener, forma part de l'essència dels nostres temps, on afloren actituds xenòfobes i racials tot canalitzant irracionalment l'odi i la por, davant d'uns temps incerts i difícils... Comparteixo la visió de Schrader, que moltes vegades, els errors passats per molt que vulguem, no es poden enterrar en una cerimònia personal i secreta, perquè algun dia suraran sense que vulguem. La redempció és una bona sortida, però moltes vegades ens retorna al lloc d'on venim i volem oblidar, perquè sense perdó no hi ha redempció, ni salvació.
El to i clímax creat en cadascun dels films està molt ben trobat i en aquest darrer, la metàfora de les llavors i les plantes es fa evident i present visualment, sense vergonya i d'una forma força naïf. Li dona un punt de tendresa i humor que són d'agrair.
La recomano encaridament a totdona i tothom.

MARTINA opina.

Hi ha peces que ho tenen tot: bons ingredients, molt de contingut nutritiu i una bona pila d’elements que la fan atractiva. Per mi aquesta obra n'és un clar exemple. I és que la història que explica es fa real, tot i no parlar de ningú que pugui ser proper, il·lustra uns personatges únics i passa en un context remot esplèndid més aviat de difícil accés.
M’agrada sobretot com embelleix cada acte humà, donant recorregut a l’evolució dels personatges expressament i situant-los en un espai on la naturalesa cura la pena. Crec que la historia a més sorprèn, construint només la justa intriga del que més endavant s’explica i esdevenint a un ritme propi, que et permet dirigir-te a cada lloc nou, havent abonat el terreny prèviament.
Personalment aquest és el tipus de cinema que més gaudeixo, ja que et deixa solera i et permet fer tantes lectures d’una mateixa cosa com tu vulguis. Crec que la que vull compartir, seria dir que a mi personalment em va traslladar a un entorn extraordinari, on conviuen individus amb dolor i dels que només algunes obtén, per valentes viure l’endemà i sense considerar ni el que no tenen, ni la llàstima del que els hi va passar.
DESIRÉE FEZ, INTERPRETA EL FINAL
Malgrat la seva aparent lluminositat, el desenllaç de Master Gardener deixa un regust amarg, fins i tot, violent.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica a Fotogrames, juny 2023.
Fitxa completa, filmografia i crítiques:

SOBRE EL PERDÓ I SCHRADER

La sensació de ser perdonat i perdonar-se un mateix, és molt semblant, és inútil diferenciar-les.
(William Tell/ Oscar Isaac al “Contador de cartas”
(...)un dels elements principals que connecta les tres pel·lícules d'una manera rotunda, són els tres protagonistes escrivint un diari personal a mà en un quadern(...)
(...)aquesta trilogia es podria conèixer també com la trilogia de l'escriptori: homes madurs amb un passat violent (tòxic) i traumàtic que, en un moment de relativa clarividència i pau en les seves existències, aboquen els seus pensaments íntims en les pàgines d'un diari, sols, en la intimitat, asseguts davant d'un escriptori.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.

 L'ELECCIÓ DE FORMATS I ALGUNS CONCEPTES ESSENCIALS LLIGATS ALS FILMS
En “El Reverendo”, és en 1.37:1, l'antic 1:33 del cinema mut, el mateix format en què Bergman filma “Els comulgants”. L'església i la casa apareixen filmades en estret i vertical, un format, una geografia, amb profusió de planòs frontal dels personatges, que recorda la planificació bergmaniana en aquell film que pertany també a una trilogia, la del silenci. “El contador de cartas”, és en 1.66:1, una mica més ample, ideal per tapetes en detall, relació entre jugadors -qui decideix apostar, qui observa l'aposta- i plans generals de les taules de joc. “El maestro jardinero” està enquadrada en 2.39:1, en panoràmica, d'acord amb l'horitzontalitat dels jardins i els cultius florals entre els quals es mouen els personatges. Però, sobretot el pas del format estàndard del cine clàssic, al panoràmic modern que, està en consonància amb l'estat d'esperança i alliberació (mínima) de les pel·lícules.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.


 


dissabte, 10 de juny del 2023

STRANGE WAY of LIFE. Extraña forma de vida. Director, Pedro Almodovar.

ALMODÓVAR ES DIVERTEIX SENT MÉS CLÀSSIC QUE MAI, SENSE DEIXAR DE SER, TAN ELL COM SEMPRE.

Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, juny 2023.

Guió, Pedro Almodovar.
España, França, 2023.
Duració, 31 minuts.

D'ON VE EL TÍTOL
A l'inici del film, un vaquer canta amb la veu de Caetano Veloso el fado d'Amàlia Rodríguez de la que pren nom el títol de la pel·lícula.
Tret de la informació que dóna Carlos F. Heredero a Caimán CdC, maig de 2023.


SINOPSI

Un home creua a cavall el desert que el separa de Bitter Creek. Va a buscar el Xèrif Jake. Vint-i-cinc anys abans, ambdós- el xèrif i Silva, el ranxer que cavalca al seu encontre- van treballar junts com a pistolers a sou. Silva ve amb el pretext de retrobar-ase amb el seu amic de joventut i efectivament, festegen el seu encontre. Però l'endemà li diu al xèrif Jake, la veritable raó de la seva trobada.
Tret i adaptat de Fimaffinity.

Ethan Hawke, Pedro Almodóvar i Pedro Pascal.

NÚRIA opina.

Estrenada al Festival de Cannes 2023, fora de concurs. Tothom ha dit la seva, a alguns els ha agradat molt i l'han lloat i altres com el meu admirat crític, Carlos F. Heredero que, no li ha trobat res significatiu per lloar.
Jo, l'he trobat un bombonet de cinèfil, molt eròtica i carregada de sentit, un western de cap manera a la convenció o a l'ús. Allò que més m'ha agradat és precisament la ironia que destil·la la història, amb l'atreviment d'utilitzar un codi tan marcadament masclista per explicar una història d'amor entre dos homes molt mascles. Com que és un curt ha d'anar al gra i aquesta capacitat de síntesi amb el que el temps marca el film, m'ha semblat molt estimulant i ben resolta.
Recull tota l'estètica costumista del western, amb el gust pels espais i els colors passats pel sedàs del senyor Almodóvar, aquesta circumstància del film, pel meu gust, encara li afegeix un valor més.
Un altre valor significatiu, és que ha estat rodada a Almeria al desert de Tabernas, un lloc molt preciós i estimat per mi, on s'han rodat moltes pel·lícules, bones i dolentes.
Cal confessar que, a mi l'Almodóvar sempre m'ha agradat, sóc una fan incondicional, he vist tots els seus films, més d'una vegada. Quan aquí a Catalunya encara no era massa conegut, i alguna gent el consideraven un boig madrileny de la “Movida”, sense massa valor per considerar, jo ja baixava del Pirineu per assistir a l'estrena de les seves pel·lícules que les trobava genials. No totes les seves pel·lícules tenen el mateix grau de qualitat i acabat, però en totes elles trobo un grau de genialitat, a considerar...
He passat 31 minuts de gaudi que, s'han fet curts.
Res més a dir. Us la recomano, amb pantalla gran.

MARTINA opina

Suposo que dir massa sobre aquesta peça és sobrant, ja que la sincerament penso que és un regal que aquest artista ens deixa i no dubto que des del seu propi divertiment. Un western fet amb la màxima atenció a tots i cadascun dels detalls, amb un relat profund que aprofita totes les virtuts d’aquest gènere i ple de matisos.
Dues persones que s’haurien estimat tenen un encontre en un moment futur, vida o mort els obliga a triar i això implica haver de posicionar-se l’un davant de l’altre.
Per mi una opció superrefinada i de la que només em queda comentar que per les persones amants del cinema significa un tresor, imprescindible i que no us podeu perdre l’oportunitat de veure com ha de ser i amb pantalla gran.

Fitxa completa, filmografia i crítiques:

DE LA PRODUCCIÓ 

Com sempre del seu germà Agustín a través del Deseo, la casa productora de la majoria dels seus films. Ara, Saint Laurent by Anthony Vaccarello (actual director creatiu de la firma), fa de productor associat.
No sé d'on ho he tret.

ANTECEDENTS D'AQUESTA HISTÒRIA A “DOLOR i GLÒRIA”, 2019.

A “Dolor i Gloria el personatge d'Antonio Banderas, guardava en el seu Mac un document de Word titulat “Extraña forma de vida”. Ni la càmera, ni la trama es van aturar per remarcar aquesta qüestió. Però allà estava ja aquesta història i com hi ha qui pot viure donant-li l'espatlla i altres, es cremen amb ell.
Escrit per Laura Perez, en la seva crítica per Fotogrames, juny 2023.

LA CÀMERA, EL CONCEPTE, I UN HOMENATGE A SERGIO LEONE

Ens sorprèn perquè és nou, quan col·loca la càmera a l'exterior, deixa que l'horitzó faci el seu paper. Aquí està el seu homenatge a Sergio Leone (atenció al dol a tres), aquí no el preocupava que el desert de Tabernes, no s'assemblés en res a Arizona, ja que el seu joc era un altre.
Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, juny 2023.

RELACIÓ ENTRE, BROKEBACK i ALMODÓVAR

Va estar parlant per dirigir aquest film, però finalment ho va rebutjar. Va creure que els de Hollywood, li posarien pegues a l'hora d'enfocar la història i els personatges a la seva manera.
A la fi, va ser Ang Lee qui va dirigir el film i Almodóvar va dir que havia fet una pel·lícula meravellosa.
Tret del Blog, sopitas.com



dilluns, 22 de maig del 2023

THE ETERNAL DAUGHTER. LA HIJA ETERNA

HOGG ENCARA L'INCOPSABLE DEL PAS DEL TEMPS I DE LES VIVÈNCIES I EMOCIONS QUE CONTENEN ELS RECORDS PERSONALS, A TRAVÉS D'UNA IDEA GAIREBÉ ALQUÍMICA D'ALLÒ QUE LA FICCIÓ POT GENERAR.
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
LA FILLA ETERNA FUNCIONA, AL MATEIX TEMPS, COM UN CONTE DE FANTASMES I COM UN LABORATORI PER CRISTAL·LITZAR UN RELAT SOBRE LA COMPLEXITAT DEL VINCLE MATERNOFILIAL.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

Guió, Joanna Hogg.

Regne Unit, 2022.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI

Una mare gran i la seva filla Julie, interpretades totes dues per Tila Swinton, s'hostatgen totes dues un cap de setmana a l'antiga residència familiar, ara convertida en hotel. Julie, ha organitzat l'estada per rememorar el record d'uns dies de felicitat compartida amb la seva mare, abans que sigui massa tard.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

La directora, Joanna Hogg.

UNA DIRECTORA INJUSTAMENT DESCONEGUDA.

Un descuit difícil d'entendre que, ha condemnat a la invisibilitat una de les obres més suggerents i personals de la cinematografia actual. El cicle que li van dedicar al Festival D'A de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya sembla encaminada a una reparació que, és completa de fet, amb l'estrena en sales de la seva nova pel·lícula, La hija eterna (2022).
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
QUÈ ÉS PER JOANNA HOGG EL CINEMA
Ens explica que per ella el cinema és un treball de memòria col·lectiva. Per això ara no sap si es reconeixeria a la pantalla.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM TREBALLA JOANNA HOGG, LES IDEES DELS SEUS FILMS
Quan tinc una idea la treballo sense compartir-la amb ningú de tan íntima que és. Arriba un moment que ja no m'interessa guardar-la per mi. En aquest punt, és com si comences a caçar, a la recerca de pistes i idees. És aquí on treballa amb la meva fent no em perd, és allò que em va avançar en un camí que és precís i sempre és el mateix. Sembla contradictori, però confio en els meus col·laboradors i sé que les seves aportacions aporten exactitud o rigor emocional.
Perseguim tots la mateixa presa.
Quan està en aquest procés Hogg intenta no veure cine: Em sento més lliure llegint, sobretot novel·les i històries antigues. Així puc amarar-me sense trepitjar sobre la visió d'altres. Quan crees ho absorbeixes tot i has de tenir cura amb quedar-te només en allò que necessites.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM SÓN D'IMPORTANTS ELS ESPAIS PER LA DIRECTORA
Els espais deixen una empremta molt gran en mi. Per això són tan importants en les meves pel·lícules.
Paraules de Hogg en l'entrevista online13/04/23, Londres-Madrid, feta per Daniel Urzola per Caimán CdC, maig de 2023.

NÚRIA opina.

La primera pel·lícula que s'estrena a España d'aquesta directora anglesa, tenia ganes de saber del seu cinema després d'haver llegit moltes coses sobre el seu cinema en general i aquesta pel·lícula en particular.
Crec que s'ha de tenir amor el cinema i als teus morts, per anar a veure aquesta història i gaudir-la.
La història passa en una gran casa i és la casa la que es converteix en la protagonista d'aquesta, ja que, en entrar en ella, el temps cronològic s'esvaeix i entrem en els múltiples temps que la casa conté, determinats per les vivències i records de les persones que l'han habitat al llarg del temps. L'entrada a la casa desperta els morts per mitjà del record dels vius. Els records i el present es fusionen amb una nova realitat que la directora ens presenta a través d'aquest film, extraordinari per la seva senzillesa i profunditat.
Una pel·lícula molt potent, artísticament parlant, que cal veure com si llegíssim poesia, deixant que les paraules- en aquest cas també imatges i so- entrin i provoquin sensacions i imatges que es van convertint en sentiments i experiència estètica.
Un bell conte gòtic sobre l'amor filial i la reconciliació.
Les persones que no els interessa saber res de la mort, ni de la seva història, ni reflexionar sobre aquests temes, no cal que la vagin a veure perquè no els agradarà.

MARTINA opina.

Aquesta proposta per la Núria era un reclam, donat que era la primera vegada que arribava al nostre país una obra d’aquesta reconeguda cineasta i per ser un eco de l’anomenat cinema gòtic. Etiqueta que significa segons he entès, un gènere capaç de convertit l’espai domèstic, en un escenari on es pugui parlar de les pors femenines.
El relat encaixa en una estada d’una mare i una filla, durant un viatge a la casa que van vendre i ara han convertit en un hotel, com un context on poder gaudir d’un temps compartit de qualitat. La convivència entre elles està exclusivament basada en la cordialitat, el respecte i la cura. En aquesta excursió, sembla que no hi passa res, però mentrestant, les imatges intencionades i mesurades parlen de la memòria, els records i de quina manera el present probablement també està condicionat pel que sigui anterior.
Vet i aquí, que un cop més, he pogut concloure que el cinema profund i contemplatiu, em sembla difícil de seguir. Tot i que la bellesa t’atrapi i el suspens estigui destinat a fer-te seguir, per mi aquesta obra ha sigut difícil. Potser pel que penso sempre, que per la distància cultural, em costa entendre’n el context. Ja que per molt que tingui certs elements per ubicar el context britànic, sento que em queden lluny, quasi tots els detalls de context. Però també, perquè tot i que procuro entrar-hi i deixar-me guiar sense cap expectativa ni direcció cap a no ser quin destí, en general em costa submergir-me en metàfores de tanta profunditat vital.

Fitxa completa, crítique i altres informacions:
Presentació de Joanna Hogg del seu film al D'A 2023:
EULÀLIA IGLESIES ENS EXPLICA PER QUÈ HOGG TRIA EL GÈNERE GÒTIC
En el seu sisè llargmetratge, Joanna Hogg ens ofereix una variant íntima i experimental del cinema gòtic, el gènere que va convertir l'espai domèstic en la caixa de ressonància de la por de les dones.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
EULÀLIA IGLESIES, INTERPRETA...
La filla eterna plasma la por a perdre la connexió materna, quan a més a més no es disposa de descendència pròpia. Joanna Hogg reincideix en reflectir l'experiència femenina com a alteritat i estranyesa.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
SENTIT DEL FILM SEGONS CARLOS F. HEREDERO...
El sentiment que els morts no estan enterrats sinó que, són fantasmes que cohabiten amb els vius i projecten alguna cosa sobre el present envaeix els fotogrames del film.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Los vivos y los muertos” per Caimán CdC, maig 2023.