El dia
que vaig veure el tràiler d'aquesta pel·lícula al cine, li vaig
dir a la Martina que, aquesta seria la propera que aniríem a veure.
No
recordava el darrer film que havia vist d'aquests director, 2046, que
no em va deixar indiferent i de la que encara resten algunes imatges
en la meva memòria, tot i que tinc una certa confusió mental,
respecte a la història que explicava.
Amb
aquesta m'ha passat una cosa semblant, en la meva memòria no hi ha
el record d'una història lineal i cronològica, només hi ha un fort
impacte emocional produït per les imatges d'aquesta història, que
són extraordinàriament belles.
Les
tècniques marcials, el Kung-fu com arbre principal i la seva branca,
el Wing Chun, practicada sobretot en aquesta narració, no són res
més que molt bones excuses per parlar-nos de la recerca impossible
d'un temps perdut, per mitja dels retalls que les emocions van
deixant en la nostra memòria, d'una història d'amor platònic dels
dos protagonistes, Gong Er i Ip Man.
La
vertical i l'horitzontal són els dos elements estètics que
articulen la narració. La narració funciona com un fresc obert amb
diferents escenes, on cada pla explica quelcom en relació a un altre
pla que, no tenen perquè estar articulats linealment.
La veu
en off ens remet a una memòria literària dels records, ens ajuda
donar sentit a allò que passa per davant dels nostres ulls i es
converteix en emocions.
La
història del cinema actual, ens té força desacostumats a un tipus
de cinema que, cal l'entrega total de l'espectador a una experiència
nova, mentre veu la pel·lícula i després.
Cinema
art que, explora l'esperit humà en forma de catarsis.
No us la
podeu perdre, llenceu-vos a l'aventura sense prejudicis, s'ho val.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada