NO
ÉS HABITUAL QUE TANTES COSES, BONIQUES, CONFLUEIXIN EN UNA
PEL·LÍCULA TAN SENZILLA, EN FORMA HAIKU PENSAT PER ATENUAR DURANT
110 MINUTS EL FRENESÍ, L'HOSTILITAT I DESOLACIÓ QUE VOL IMPOSAR-NOS
LA REALITAT CONTEMPORÀNIA.
PER
MEDITAR, AMB LA SERENITAT ESTOICA DE YASUJIRÔ OZU SOBRE LES LLUMS I
OMBRES FAMILIARS, LA BELLESA DEL QUOTIDIÀ I LA DIMENSIÓ
TRANSCENDENT DEL TRANSCURS DEL TEMPS.
Escrit
per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de
2025.
Guió i música, Jim Jarmusch
EUA,
Itàlia, França, Irlanda, Alemanya, 2025.
Lleó
d'Or a la Mostra de Venècia 2025.
Duració,
110 minuts.
SINOPSI
Pel·lícula
dividida en tres episodis al voltant de retrobaments familiars.
Father està ambientada als EUA, Mother a Dublín i Sisters Brother a
París.
 |
| El director, Jim Jarmusch. |
LA CLAU DEL FILM SEGONS Jarmusch.
Resideix
en la frase que diu Adam Driver en el seu personatge: - La família
no s'escull. Podem escollir els nostres amics, a la nostra parella,
però la família és la que ens toca. I, com que tots tenim els
nostres problemes, és inevitable que acabin afectant ala nostres
fills, als nostres pares. En tot cas, el film no pretén jutjar a
ningú, només constata observant amb tendresa als seus personatges
que, tots tenim defectes i que tots tenim una certa capacitat
d'estimar.
Escrit
per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival
de Venècia.
JARMUSCH PARLA DEL MUNTATGE
No
volia fer un collage de formes desconnectades, és un film en tres
capítols que funcionen de forma acumulativa. Si et saltessis les
dues primeres parts i veiessis només la tercera, estic convençut
que l'efecte emocional no seria igual. Em va portar molt de temps i
energia modular el fluix afectiu d'aquest film en aparença simple.
Cal invertir molt esforç a fer alguna cosa que en aparença sembli
feta sense esforç, comenta Jarmusch amb un mig somriure a la manera
dels seus personatges lacònics i enginyosos.
Escrit
per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival
de Venècia.
NÚRIA, opina.
Director
molt peculiar que creu amb l'amor i la llum, en un moment en què tot
incita cap a la foscor.
Té
una estètica molt particular, propera als colors i la llum d'Aki
Kaurismäki, ,
però mostrant una classe social mitja, molt diferent de l'elecció
que fa Aki de les històries que ens explica, que sempre són de
persones que quasi, o, estan als marges. Els personatges, de Jim
Jarmusch, són més excèntrics que, els o les perdedores d'Aki
Kaurismäki.
Tots
dos, però tenen, al meu entendre, forces coses en comú. Una
d'elles, en triar petites històries de vida quotidiana per
reflexionar sobre l'ésser humà, la seva vida, les seves
circumstàncies i els seus llaços que determinaran el grau de
satisfacció aquesta i el context social de cadascun. Tots dos tenen
aquest punt d'humor que es converteix en crític i polític, de
certes convencions socials, lligades als diferents contexts. Aki
Kaurismäki és més social i Jim Jarmusch, resulta més
individualista que també, té més raó de ser donada la seva
procedència.
Tornant
només al film que hem vist últimament, m'ha resultat extremadament
complaent, tant des del punt de vista d'estètica visual i auditiva,
com per les històries que explica.
Curiosa
l'aparició en les tres històries que passen als EUA, Irlanda i
París apareixen imatges de joves skaters, transitant tranquil·lament
pels carrers o carreteres. De les que faig una interpretació de
lligam amb uns corrents ocultes de connexions en el món occidental.
També poden ser símbol de llibertat a través del gaudi de l'espai
i del temps dels joves. Gaudi que, podem perdre fàcilment, si no
practiquem i potenciem i no cal patinar.
En
l'última història que, és la més lluminosa, salva l'amor de
germans i, en aquest cas, bessons i com tots ells, amb una connexió
molt especial. Bella història.
Crec
que d'aquest film no cal esperar gran cosa, i així en trobaràs
moltes.
MARTINA opina
Tres
històries de relacions impedides entre ascendents i descendents,
ubicades en ciutats diferents, ficades en famílies gens similars.
Mitjançant
una narrativa que aprofundeix diria que parla de l’amor, de les
circumstàncies de cadascú que inevitablement afecten la resta i
particularment dels acords que s’arriben per continuar compartint
amb l'entorn. Crec que evidencia que aquestes propostes de pautat del
futur haurien de ser revisables, per aconseguir mantenir viva una
relació implica moltes altres coses, la família és una qüestió de
voluntat en la relació.
Personalment,
l’he gaudit, no m’ha delitat en res concret, és el conjunt. L’he
trobada delicada, amb interpretacions silencioses que diuen molt i
amb una dolçor intensa.
Fitxa completa i altres informacions i crítiques,al: https://www.filmaffinity.com/es/film788824.html
Días de Cine, parla del film:
En el Festival de Venècia per Sensacine amb molt d'entusiasme:
JimJarmusch parla de la seva pel·lícula:
COM JARMUSCH ELABORA LES SEVES HISTÒRIES
Autor
de pel·lícules que juguen amb l'absurd quotidià, Jarmusch elabora
les seves històries a partir de breus anotacions que fa en una
llibreta: llavors narratives que, a vegades, van creixent fins a
convertir-se en històries. En aquestes notes acostumo a descriure
situacions protagonitzades per algun actor o actriu de confiança.
Escrit
per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival
de Venècia.
ELS SILENCIS els films de Jarmusch
Una
de les característiques més reconeixibles dels personatges de Jim
Jarmusch és la seva tendència al mutisme. De fet, segons el
director de “Solo los amantes sobreviven(2013)”, la gent es
comunica més amb allò que no diu, que no el què diu. Diu que el
seu interès pel silenci li ve de la seva passió per la música,
líder de la banda musical SQURL. Les notes que no toques fan
ressonar les que toques, compassant una mena de haiku. Però reconeix
que el seu aferrament al silenci procedeix del cine japonès. Diu:-
en els meus primers viatges al Japó, sempre tornava amb una maleta
plena de cintes de VHS amb clàssics nipons. Aquestes cintes no
tenien subtítols, però quasi sempre podies entendre perfectament,
les emocions que afloraven d'aquestes cintes, sobretot quan eren de
Yasujiró Ozú o Kenji Mizoguchi, explica amb devoció.
Escrit
per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival
de Venècia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada