HOBBIT. AN UNEXPECTED JOURNEY.Director, Peter Jackson

El director, Peter Jackson

L'escriptor Tolkien creador de la novel·la, mort al 1973 a Anglaterra

Núria opina, HOBBIT, An Unexpected Journey

Ho he passat molt bé anant a veure aquesta pel·lícula que és un veritable espectacle visual, on l'element predominant d'aquesta és la imaginació.

Una imaginació, portada a terme amb suficients mitjans tècnics, com per poder crear mons on hi ha éssers curiosos, estrafolaris, singulars i variats. Surten diferents grups “humanoides” o “animaloides”, segons s'aproximin o allunyin més de les propietats dels humans. Grups marcats per uns costums de vida i un fort ànim de sobreviure en el seu món o fora d'aquest..., conquerint territoris que no són els seus amb la força bruta i despietada, o intentant recuperar allò que hom considera seu, ajudant-se els uns als altres o traint-se..., amb tots aquests elements i molts d'altres, Tolkien va inventar una fantasia que, en Peter Jackson ha sabut recrear molt bé permetent-nos entrar-hi i conèixer mons fantàstics plàsticament on hi poden trobar representades totes les passions, pecats i virtuts de la nostra societat i on sempre s'acaba imposant la bondat per sobre de la maldat, tant de bo el món real fos així !

Un film per passar-ho bé si ens agraden les històries fantàstiques i sinó, per provar-ho no perdem res, potser descobrirem una nova faceta nostra que no coneixíem. Imprescindible veure-la al cine amb pantalla gran i ulleres 3D.

Martina opina, HOBBIT, An Unexpected Journey

Abans de decidir sobre quina seria la nostra elecció per la sessió d'aquesta setmana, dubtàvem sobre si ser fidels a la nostra aposta pel cine fet a casa, o obrir els nostres horitzons. Finalment hem decidit, anar a veure quelcom més popular però que, se'ns dubte mereix de l'exhibició en sala: EL HOBBIT.

Malgrat la crítica està especialment obsessionada amb la durada excessiva, jo crec que, més aviat és una qüestió de les ganes d'entrar en un món de fantasia i del temps que hom disposi per fer-ho. Vull dir que, evidentment que gairebé tres hores asseguda en una butaca no són fàcils, però el viatge en el qual aquesta narració ens transporta, els paisatges i "todo lo demàs también", són totalment d'un altre món i tampoc tindria massa sentit fer-ho breument. Tan per tant, si no hi estàs disposat a dedicar-hi temps, no la vagis a veure i ja està.

Els escenaris de la pel·lícula, a mi em semblen al·lucinants i si no fos pel fet que l'ordre que ens han anat proporcionant la serie del Senyor dels Anells, ens provoca una espècie de desconcert permanent o sensació de ja haver vist tot allò prèviament, crec que aquesta, és la millor de totes elles. M'agrada també el sentit que té el viatge dels protagonistes i perquè no, mencionar un final obert però encaminat cap a un desenvolupament feliç. Tot i que, criticaria la falta d'intensitat en els detalls de les lluites, ja que, realment posats a fer-ho magnificent, podrien haver jugat un pèl més en posar-te en situació de perill, portant els personatges al límit.

Del cine en 3D, em sorprèn que bàsicament sigui tan impressionat amb el tema dels ocells o objectes voladors. I posats que, com veieu, no tinc massa res a dir, però és Nadal, demanaria obertament que algun fanàtic de l'ornitologia faci una super producció de les migracions d'ocells amb ultralleuger, potser, o el que més s'escaigui per fer-nos gaudir de l'espectacle, ja que, realment sembla que aquests surtin de la pantalla.

CESAR DEBE MORIR. Director, germans TAVIANI

Núria opina, CESAR DEBE MORIR

Pel·lícula dura, molt dura, per l'estètica i pel context, però profundament bella.

Una tasca que potser pot semblar utòpica, faraònica i fins i tot absurda, la de representar el Juli Cèsar de Shakespeare amb un grup de presos, la majoria procedent del crim organitzat de la màfia italiana, de la presó d'alta seguretat de Robbinia.

Resultats, uns actors amb una força dramàtica imparable que supuren autenticitat per tots els porós de la seva actuació.

Una idea molt interessant a defensar, la de la força imparable de l'art com a redemptora, i la dels clàssics com a portadors de valors universals que perduren en el temps.

Gràcies als germans Taviani, per la seva valentia al oferir-nos aquesta obra tan emocionant.

Martina opina, CESAR DEBE MORIR

Una pel·lícula a mig camí entre el genere documental i el drama. Una narració fantàstica dels germans Taviani, basada en fets reals, en la que ens relata com el teatre i l'art en general serveixen com a eina per fer aflorar sentiments d'allò més humans.

Mitjançant el procés de preparació d'una representació del “Juli Cesar” del gran geni de la literatura universal Wiliam Shakespeare, els presos d'una presó italiana posen en escena un fervent debat sobre el valor del poder i la necessitat de fer prevaldre l'interès general per sobre del particular. Tot plegat, una bella paradoxa sobre la realitat d'aquestes persones, les quals en tot el procés de creació i assaig de la representació, et permeten entrar subtilment en les seves vides.

M'agrada el llenguatge utilitzat pels directors, ja que, malgrat ser una pel·lícula amb pocs recursos escenogràfics, donat que en cap moment surten del recinte de la presó, estèticament és preciosa i molt ben cuidada.

També em sembla molt equilibrat el tractament de la caracterització dels protagonistes, doncs ens explica a priori quins són els seus antecedents, de manera tal que hom coneix les seves condemnes, la majoria d'elles relacionats amb crims de la màfia o trafic de drogues, en tot cas aquestes, no adquireixen un paper primordial i per contra si que ho fa, la relació amb el personatge que se'ls adjudica i la defensa d'aquest que cadascun d'ells fa.

L'única cosa que se'm va fer difícil fou seguir el text teatral, perquè constantment em donava la sensació que no estava essent capaç de seguir-lo.

Em sembla una pel·lícula molt poètica i amb un final èticament molt ple de força amb la frase que un dels presos diu: “ fins que no vaig descobrir l'art no vaig adonar-me que aquesta cel·la era una veritable presó” Acte seguit tots i cadascun dels que representaven la peça teatral tornen a les seves cel·les. En el comentari final, explica, com alguns dels presos van donar continuïtat a l'experiència escrivint libres i fent actors. M'agrada la manera d'explicar la història senzilla i humilment, sense tafanejar en la vida d'unes persones que han omplert la seva vida amb unes experiències amb la bellesa.

ELFESTIN DE BABETTE. Director, Gabriel Axel

El director Gabriel Axel