ARGO. Director Ben Affleck

El director i actor protagonista Ben Affleck

Núria opina. ARGO

Aquest film narra una història real, l'assalt a l'ambaixada d'EUA a Teheran el 4 de novembre de 1979, on fan ostatges a tots els que estaven a dins, menys sis que escapen i es refugien a casa de l'ambaixador canadenc Kennet D.Taylor. A partir d'aquí, és com l'agent de la CIA Toni Mendez s'ho munta, per rescatar-los

És una pel·lícula d'aventures i entreteniment més que cap altra cosa i com a tal la considero correcte i adequada per veure a la tele un diumenge a la tarda, tot recordant una anècdota històrica, basada en un canvi d'orientació radical d'un país que, segons una visió absolutament occidental, ha tingut unes conseqüències nefastes per aquest..., però bé, aquest no és el tema.

Allò que considero més interessant d'aquesta pel·lícula és el seu director , guionista i protagonista que el trobo “guapíssim”, interessant i molt prolífic.

Llegiu l'opinió de la Martina que és molt més crítica que la meva i s'ho val.

Martina opina. ARGO

Una bona història no assegura una bona pel·lícula i sobretot quan es fa amb un estil pretensiós, demagog i paternalista. Aquesta obra dirigida per Ben Affleck parla sobre com la diplomàcia internacional se les empesca per poder trampejar una situació d'aïllament d'uns ciutadans americans que estan afectats per un conflicte polític a Iran i queden aïllats a Teheran.

Aquesta versió de la historia succeïda el 1979 durant el bullici de la revolució Iraniana, es desenvolupa mitjançant una ficció on un agent de la CIA munta una farsa per fer creure a les autoritats del país que, ell i els sis ostatges són l'equip de producció del rodatge d'una pel·lícula americana de ficció que busca l'exotisme dels escenaris d'orient. Finalment, marxen del país sans i estalvis.

És un thriler que per mi li falta ritme i s'acaba fent-se avorrit. A més m'hi sobre la “moraleja” de l'agent de la CIA que, acaba justificant el seu paper d'heroi mitjançant la necessitat de fer una gran cosa pel país, abans no retorni amb la seva dona i el seu fill, que havia deixat vivint sols i amb els que es retirarà per sempre a un zona de camp, després d'haver fet la seva aportació al món. També em molesta aquest afany de lider de la democràcia que aparentment transmet la manera de narrar la historia i sincerament no comprenc, les moltes bones critiques que he llegit sobre aquesta pel·lícula que, crec que no val ni un ral.

DJANGO Unchaid. Director: Tarantino

Director: Quentin Tarantino

Núria opina, DJANGO Unchained

Última i millor pel·lícula del “gamberro” de Hollywood, com a mi m'agrada dir-li. Un gamberro molt intel·ligent i educat, encara que aquest darrer adjectiu pugui semblar una contradicció amb el d'educat. M'agrada dir-li així, perquè només entenent que ell és un “gamberro”, podrem passar-ho bé amb les seves pel·lícules, sense prejudicis, per l'ús que fa sense mesura del ketchup, i sense desmerèixer uns diàlegs molt ben pensats i carregats d'una finíssima ironia.

La pel·lícula m'ha agradat molt i he pogut sortir del cine, amb un somriure als llavis com la majoria dels espectadors que compartíem sala, tot i que a mi els westers no m'agraden gaire i la majoria de vegades m'avorreixen.

Quan acabo de veure un a pel·lícula d'en Tarantino i en surto tan satisfeta com en aquesta, sempre em pregunto, que és el que em fa trobar-me tan a gust amb un cinema tan violent, quan en realitat jo no sóc gens violenta i detesto qualsevol tipus de violència. Doncs perquè em fa sortir la part més heroica i justiciera de mi, on m'agradaria veure a tots els “cabronassos” del món ofegats en la seva pròpia sang i com que mai els ofegaré en la vida real, perquè no són maneres, trobo que està bé que la vida fictícia del cinema pugui passar i uns altres ho facin per mi amb excès potser, però sense crueltat, perquè aquesta, està renyida amb l'heroi que fa justícia pel seu compte.

Qui no ha desitjat triturar a tots els mals tractadors, assassins, violadors i esclavistes i altres..., per tal de fer justícia a la manera d'en Tarantino ?

Gràcies Tarantino per aquest joc tan salvatge i primari, però tan ben elaborat que em permet treure la part més primària de mi mateixa sense fer mal a ningú, passant-ho bé i recordant temes molt seriosos, com el de l'esclavitud als EEUU, fa tot just quatre dies i que ja ens n'hem oblidat.

Martina opina, DJANGO Unchained

Una cosa que hem produeix una satisfacció força gran és arribar al cinema i trobar-me la sala pleníssima de gent entusiasta i pendent que comenci la sessió. De fet aquest fet ja condiciona la meva actitud envers la pel·lícula que,  tendirà a ser més receptiva. Potser és, perquè com a defensora que l'espai que et procura una sala de cinema,  és l'idoni per gaudir d'una bona  producció amb tots els sentits, hi té molt a veure. Segurament, i a més, perquè m'agrada veure que aquesta modalitat cultural està viva i és capaç de mobilitzar a les masses.

Per l'ocasió, aquest gran director, Quentin Tarantino, ens relata una visió en format western del que podria ser la venjança dels esclaus de raça negra a L'Amèrica a mitjans del segle XIX. Ho fa fent servir el seu peculiar estil, on la ironia, la fredor dels personatges i la cruesa de la violència sense escrúpols, són el motor de la història.

Considero que construeix aquesta temàtica amb un brillant sentit de l'humor i el que més m'agrada és que, malgrat tota l'embargadura de la questió ho aconsegueix fer de forma políticament molt correcte.

Al acabar la sessió, després de 3h a la butaca, la Núria m'explicava, com aquest senyor de gran talent va treballar un temps en un vídeo club i va veure moltes i moltes pel·lícules de tots els generes existents i que aquest pot ser un del motius pels quals coneix gairebé tota mena de cinema i els sap combinar en les seves produccions, d'aquesta manera tan pròpia i captivadora. Jo no puc negar que sóc fan seva i no tinc  més que consideracions favorables d'aquesta obra, que la considero sobretot intel.ligent, per com l'espectador simpatitza amb la violència,  ja que, al estar justificada ja no sembla gratuïta i per tan és lícita. Segurament per ser una manera molt pimària i fàcil de generar emocions, és el motiu pel qual és un director controvertit, però a mi precisament aquesta senzillesa és la que em sembla genial. 

A més a més,  la seva trajectòria  és tota una proesa en el temps que corren on tots i totes hem de ser capaços de reinventar-nos i agafar idees del context que en rodeja per continuar vigents en els nostres progressos, en la lluita per la carrera professional.

THE MASTER. Director, Paul Thomas Anderson

El director, Paul Thomas Anderson