THE PARTY. Directora, Sally Potter.

UNA MÉS QUE INTERESSANT PEL·lÍCULA EN LA QUAL S'EVIDENCIA D'UNA MANERA TANT FERIDORA, COM CÒMICA, ALGUNS DELS EXCESSOS IDEOLÒGICS QUE CAMPEN PER LA NOSTRA SOCIETAT.

Paraules d'en Israel Paredes en la seva crítica, “Sobre la desvergüenza ideologica” a la revista Dirigido por..., febrer de 2018.

Direcció i guió, Sally Potter.

Gran Bretanya, 2017.

Duració, 71 minuts.

SINOPSI

Janet (Kristin Scott Thomas), acaba de ser nomenada Ministra de Sanitat i vol celebrar l'esdeveniment amb els seus amics a casa seva. A la festa es reuneixen tres parelles d'amics i un home sol que, la seva parella ha d'arribar i potser no arriba mai?

La directora, Sally Potter.

NÚRIA opina.

Hi ha pel·lícules, com aquesta, que mentre he estat a la sala de cine ho he passat tan bé i m'he divertit tant que, se'm fa difícil obrir els ulls a la meva realitat, quan la pel·lícula acaba i surt el The End.

Uns personatges arquetípics portats als seus límits que, tenen la paraula i el raonament com a cuirassa principal de muntatge de les seves vides, quan algun fet desmunta tota aquesta construcció tan elaborada, pot passar qualsevol cosa.

El divertit de la qüestió és que allò que motiva tot el desgavell, és com sempre o quasi sempre, quelcom molt irracional que té més a veure amb l'ésser animal que amb l'ésser racional, la infidelitat i la profunda inseguretat, malestar i rabia que ens produeix el fet de sentir-nos abandonats i sols... tant si som cultes i il·lustrats, perdedors com guanyadors.

Haurem d'anar aprenent que la crida del sexe, no és res més que això i que l'amor i compromís és una altra cosa que s'elabora dia a dia, en la passió, l'avorriment, el desacord, el tedi i moltes altres coses que, tothom sap i que només el compromís i la creativitat, amb el desig i la il·lusió de reinventar-se, pot revitalitzar.

MARTINA opina.

Aquesta comèdia dramàtica, contundent i àcida succeeix en un format molt original: teatralitzant el medi cinematogràfic. És una història plena de retrats conscients, de simbolisme en cada un dels detalls i la que sense abusar en el temps es desenvolupa en un escenari limitat.

En la trama, un grup d'amics, d'edat madura fan una festa per celebrar que l'amfitriona ha aconseguit un important reconeixement professional. Aquest són gent culta, sofisticats i cada un amb un món intern molt particular. Mentre avança el guió coneixerem amb profunditat cada un dels membres d'aquest entorn social; un retrat a les entranyes.

A mi personalment m'ha semblat genial, profunda i cínica. Una opció interessant e intel·ligent que et transporta a un context social madur i sense tabús on surten les veritats sense filtres. Una manera de relacionar-se incivilitzada, dèspota i on el fet de transgredir ha sobrepassat la línia del respecte.

Les sempre útils fitxes del cinemes Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/theparty_bcn.pdf
Per una informació més completa:
https://www.filmaffinity.com/es/film356627.html

PHATOM THREAD. EL HILO INVISIBLE. Director Paul Thomas Anderson.

AMB LA MATEIXA PASSIÓ ARTESANAL AMB LA QUAL WOODCOCK MODELA ELS SEUS BRODATS D'ENCAIX, SEDES I MUSSOLINES, PAUL THOMAS ANDERSON ESTILTZA LES SEVES IMATGES AMB UN SOFISTICAT TRACTAMENT DEL CEL·LULOIDE EN 35 mn.

Paraules de Carlos F. Heredero, Focos. Miradas, silencios y fantasmas. Caiman Cuadernos de Cine. Febrer de 2018.

Guió: Paul Thomas Anderson conjuntament amb Daniel Day-Lewis.

Duració, 128 minuts.

EUA, 2017.

SIGNIFICAT del TÍTOL ORIGINAL

El fil fantasma, del títol original del vuitè llargmetratge de Paul Thomas Anderson, es refereix a una expressió que feien servir les cosidores del East End del Londres victorià , al sortir de les llargues jornades al taller. En tornar a casa les dones esgotades, sentien les seves mans moure's de manera involuntària, amb els dits premuts com si estiguessin cosint fils invisibles, fantasmes.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

SINOPSI

1950, Londres de la postguerra el famós modista Reynolds Woodcock i la seva germana Ciryl estan al cap de la moda britànica, vesteixen a la reialesa, a les estrelles i a qualsevol persona important de l'època. Un dia el solter Reynolds coneix a la jove Alma i s'enamora d'ella, convertint-la en la seva musa i la seva amant. A partir d'aquí la seva meticulosa i ordenada vida es veu alterada, per l'amor.

Versió i traducció pròpies tretes de Filmaffinity.

El director Paul Thomas Anderson.

INFORMACIÓ DEL GUIÓ

(...) un personatge amb uns pronunciats trets de caràcter (dibuixats a l'uníson durant l'escriptura del guió per Anderson i Day-Lewis), li van ser inspirats al director per les figures reals del dissenyador espanyol Balenciaga (del que Woodcock hereta la seva vida monacal, consumida totalment per la seva obsessió al treball i el seu elitista despit pel pret-a-porter ) i dels britànics Hardy Amies (del que recull el seu despit pel concepte chic en la moda), Charles James (caracteritzat per l'obcecació que tornava un cop i un altre al mateix vestit) i Norman Hartnell

que, amb la seva misantropia i amb la seva relació amb la seva germana Phyllis, com a sòcia empresarial, es veuen reflectits al film.

Paraules de Carlos F. Heredero, Focos. Miradas, silencios y fantasmas. Caiman Cuadernos de Cine. Febrer de 2018.

INFORMACIÓ DE CARTELLERA BARCELONA I ESPAÑA 19/2/2018:
https://www.ecartelera.com/peliculas/phantom-thread/

NÚRIA opina.

Una història que té moltes lectures i molts afluents d'aquesta, parla essencialment i preferentment de les relacions de parella, de la complexitat que aquestes, la majoria de vegades, han estat brodades, com és el cas d'aquesta pel·lícula.

Crec que és una lliçó magistral de com l'art de cinema pot explicar això, amb tots els components d'aquest i la paraula com un complement exterior que, a vegades ajuda a explicar allò que succeeix pel que diu i altres per allò que amaga darrere d'allò que diu, però sempre utilitzada amb mínims. Aquí els mínims estan per sota dels paràmetres de Bergman que, ha utilitzat aquest tema amb una obsessió militant.

A mi m'ha semblat magistral, i m'ha agradat molt.

Si, és freda, distant i amb un punt morbós, talment com allò que ens vol explicar.

MARTINA opina.

Paul Thomas Anderson és un director que val la pena, del que nosaltres hem vist coses molt interessants i que un cop més ens ha conquistat.

Una pel·lícula profunda, inquietant i que no et pot deixar indiferent. Una feina molt ben cosida, mai més ben dit, tant en la tria dels protagonistes com en la seva compareixença.

Per mi una opció molt equilibrada: comèdia, drama i una història d’amor que evoluciona com es tractés d'un romanç.

INFORMACIONS ADDICIONALS:

MÉS ENLLÀ del TÍTOL

Però Anderson treu qualsevol gir brusc d'aquest joc subterrani, tot angle afilat, conscient com és que, les transformacions internes i els rols canviants en les relacions de parella, són una realitat invisible en els seus moviments i conformen una etèria boirina, la naturalesa de la qual pertany a l'àmbit de l'inefable i de l'irrepresentable.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

TÈCNICA I ART.

Amb la mateixa passió artesanal amb la qual Woodcock modela els seus brodats d'encaix, sedes i mussolines, Anderson estilitza les seves imatges fent servir el cel·luloide de 35 mm, amb un sofisticat tractament (nou mesos de proves) i fotografia (subexposada en les preses i pujada de llum en el positivat) proporcionen subtils capes de granulat i textures; d'exactes gradacions cromàtiques matisades per una atmosfera suau, però embolicant espessor matisat pel fum que filtra la llum; d'una acurada i sempre significant planificació.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

EXCEL·LENT CONCLUSIÓ de CARLOS F. HEREDERO

Abocats al precipici que sobre sota els peus del patriarcat exercit per Woodcock, però també sota la racionalitat dels espectadors, descobrim el fascinant ballet de mirades i silencis orquestrats pel cineasta, dibuixa una coreografia estilística en la qual la passió per l'art (Reynolds o Anderson), lliura una complicada lluita per la passió per la vida (d'Alma): una lluita que ambdues forces es poden desvetllar tant fructíferes i vitalistes com malaltes i destructores. Una sobirana i monumental lliçó de cine.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

Al Fimaffinity trobareu fitxa completa, més informacions i critiques: 
https://www.filmaffinity.com/es/film346983.html

HANDIA. AUDIYA. Directors, Jon Garaño i Aitor Arregi.

INTRODUIR-SE A L’INTERIOR DE LA TERRA, A LES ARRELS, EN ALLÒ QUE TENEN DE PODER QUASI ATÀVIC, PER DESPRÉS EXTREURE D’ELLES EL SEU MISTERI, ALLÒ QUE CONTENEN D’IRREAL, ONÍRIC I FINS I TOT, AL·LEGÒRIC.

Paraules d’en Javier Ocaña, a la seva crítica d’Handia al País, 20/oct/2017.

Guió, Jon Garaño i Aitor Arregi, Jose Maria Goenaga i Andoni de Carlos.

Espanya, 2017.

Duració, 114 minuts.

SINOPSI

Segle XIX. Després d’haver lluitat a la primera guerra carlista, Martín torna al seu caserio familiar a Guipúscoa i allà descobreix que el seu germà petit Joaquín, és més alt del normal. Convençut de què tothom voldrà pagar per veure l’home més gran de la terra, se’n van de viatge per Europa.. L’ambició, els diners i la fama canviaran les seves vides i el destí de la família.

Traduït i tret de Filmaffinity.

Els directors, Jon Garaño i Aitor Arregi.

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula concebuda com una gran producció i feta amb molts esforços.

Explica una història bonica, tendre i dura de dos germans que viuen en un caserio basc a mitjans SXIX. Un d’ells, ha d’anar a la guerra carlista, perquè el pare l’ha triat i l’altre es queda a casa a treballar. El que ha marxat a fer la guerra, li costa tornar a la casa familiar un cop acabada, està ressentit amb el seu pare i la guerra li ha deixat un braç inútil. Quan torna, es troba amb un germà que ha crescut massa i és gegant i converteix la seva anomalia en espectacle i se’n van tots dos per Europa i guanyen molts diners que, entre altres coses els serviran, per pagar les terres familiars que les tenien arrendades.

L’escenificació, el vestuari i tot està molt elaborat...però per mi és una narració feta des de la distància, cosa que per mi ha sigut una dificultat per entrar en la història i que aquesta m’arribés a emocionar. L’entenc i em commou des de la raó i però l’art al meu entendre, ha d’entrar primer per l’emoció, per a després i en tot cas, arribar a la raó. En canvi la vida, ha d’entrar per la raó per donar pas a l’emoció, perquè si no, ja podem plegar.

Potser he estat jo qui, no ha sabut entrar-hi ?

Tot i això, crec que és una pel·lícula que té molts valors pels quals, es pot anar a veure-la.

MARTINA opina.

Aquesta obra ha sigut sense cap dubte la gran premiada als Premis Goya 2018. Nosaltres no l’havíem vist i hem aprofitat la reposició que estan fent a molts cinemes, per gaudir-ne a la pantalla gran.

A mi personalment m'ha semblat una opció interessant que, explica la història de la malaltia d'un noi d'un entorn tancat i et permet entrar en la seva manera de viure-la. Crec que de manera elegant, el relat, et porta a entendre totes les dificultats del dia a dia d'un noi que, mai deixarà de créixer. Veient el què implica; físicament, culturalment, científicament, socialment i emocionalment.

Sobretot m'ha semblat a destacar com retrata, des de la bellesa, l'interior d'un personatge que no és ni blanc ni negre, sinó que amb els seus matisos, té una vida condicionada per un fet inherent al seu físic.

Una història universal, que explica a tots els públics, un cas que té interès. Amb poesia, delicadesa i al meu entendre, participant d'alguna manera a la massa critica que qüestiona les etiquetes, contra les malalties, construeix un argument a favor de veure les diferencies, com a oportunitats de millora de tots plegats.

En definitiva i pel meu gust, una mostra de talent de molts tipus, cinema executat al complet i donant espai a totes les seves possibilitats.

Premis Goya d'enguany:
https://www.google.es/search?q=xxxii+premis+goya+guanyadors&stick=H4sIAAAAAAAAAONgFuLVT9c3NEwzzks2LqwqU0LlailkJ1vpJ5YnFqVAyPjk1KLU3Py8SqvyzLy81KJiAHU1QoBCAAAA&sa=X&ved=0ahUKEwjc_tK98KDZAhXJD8AKHSr0DdkQMQixATAU&biw=1366&bih=637

Crítiques, fitxa completa, director i altres informacions al Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film610629.html

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS. Director, Martín Mc.Donagh.

EL VALOR DE “Tres anuncios”... RADICA EN UNA COSA QUE NO TENEN ALGUNS FILMS CONTEMPORANIS, POTSER INTERESSANTS: ÉS UN FILM DIVERTIT, CAPAÇ DE COMPLAURE A L’ESPECTADOR.

Paraules de José Enrique Monteverde. En l’apartat Focus, “Un fruto de las mejores tradiciones”, de la Revista Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2018. 

Títol original: Three Billboards Outside Ebbing.

Director i guionista, Martín Mc.Donagh.

Duració, 115 minuts.

Regne Unit, EUA 2017.

SINOPSI

Mildred Hayes, una dona de cinquanta anys, la seva filla va ser assassinada i violada, fa un any aproximadament i la policia no ha avançat  gens ni una mica en la investigació del cas.

Decideix emprendre una sèrie d’accions, per tal de fer justícia, contra la inoperància masculina de la policia local, ja que, considera que no han fet res per resoldre el cas.

El director anglès, Martín Mc.Donagh.

NÚRIA opina.

Una dona desesperada i emprenyada davant de la inoperància masculina dels policies del seu poble. Decideix emprendre una sèrie d’accions en contra de la policia local que, li portaran el rebuig de la comunitat que es posicionen davant l’ordre i el poder local.

Aquest és l’inici d’una història que es desenvolupa a un bon ritme i que deixa a l’espectadora bocabadada, davant d’uns personatges tant humans, com contradictoris.

Pel·lícula rodona, difícil de catalogar i que tindrà èxit, perquè es pot inscriure en un cinema comercial crític i ben fet que, et fa somriure, davant la simplicitat  i complexitat d’un ésser humà que no és ni blanc, ni negre, sinó una mica de tot.

Molt bona i satisfactòria...et deixa bé. La recomano a tothom.

MARTINA opina.

Crec que aquesta és una pel·lícula feixuga, que aprofita tots i cada un dels segons de la seva successió i que fa una de les crítiques a l’espècie humana més àcides que he vist des de fa temps. Pel meu gust cinema en pura essència, ben fet, esprement els recursos d’aquest llenguatge i certament inquietant.

 Tot i que s’hi ha d’anar curat d’espants és una opció pel meu gust molt equilibrada, recomanable i que no deixa espai per perdre’s. On cada una de les coses que passen tenen contingut, reconstruint l’interior d’unes persones desesperades, des de la seva humanitat i posant en qüestió tant la justícia com la burocràcia. Així com un sistema blindat, que al capdavall està fet per persones que racionalment han construït institucions però que al capdavall interactuen de manera emocional amb les coses. Éssers que si no obtenen solucions els seus problemes, els buscaran insaciables aplicant la seva pròpia norma, buscant la seva pròpia set de pau.

La veritat és que des de la meva experiència mitjançant una història concreta, he pogut entrar en les històries paral·leles del tots i cada un dels personatges que conviuen en un entorn rural, tancat i aïllat, d’una societat teòricament sofisticada. On al final els seus membres segueixen emocions no sempre racionals, éssers que tenen marge d’error i poden perdre els estreps.

Alguns cometent crims, altres buscant venjança i els qui estan al llindar de la mort, aprofitant al màxim, per treure-li suc a l'amor i a la vida que s’esgota.

Sincerament no li he trobat cap cosa rebutjable i la recomanaria a tothom disposat a veure una radiografia engrescadora, on malgrat tot, troba com dignificar la complexitat de tots plegats.

Filmaffinity sempre és una opció vàlida per tenir més informació i molt variada:
https://www.filmaffinity.com/es/film652266.html

THE POST. Los archivos del Pentagono. Director, Steven Spielberg.

(...) SUPOSA UNA APASSIONADA VINDICACIÓ DEL PERIODISME VALENT I RIGORÓS COM A EINA INDISPENSABLE PER CONSERVAR LA SALUT DEMOCRÀTICA: UNA DEFENSA CONVENÇUDA I CONVINCENT QUE LES ROTATIVES MAI S'HAN D'ATURAR.

Paraules escrites per Enric Albero el seu article, “Defensa del periodismo” al Cuaderno crítico de la revista Caimán nº 67 de gener de 2017.

Guió, Liz Hannah i Josh Singer.

Duració, 115 minuts.

EUA, 2017.

SINOPSI

Kay Graham és la propietària del Washington Post, ha heretat la direcció del diari després de la mort del seu marit. Ha de prendre una decisió molt important, si publica o no, uns documents classificats. Aquests desvetllen una successió d'irresponsabilitats referides a la continuïtat de la guerra del Vietnam per part de les diferents administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johson i Nixon, quan hi havia informes desfavorables per part del comandament militar.

El director Steven Spielberg.

NÚRIA opina.

Aquest és un film molt ben fet i que té una clara aposta ideològica en uns moments que, això ens convé molt. La ciutadania ja no podem estar per “tonteries” i nimietats, ja que, vinguin d'on vinguin les propostes, ens cal que siguin clares i sense enganys. Som majoria al món els que no ens agrada que els nostres governants ens enganyin i ens tractin de babaus... la llibertat d'expressió i com a conseqüència la de premsa, és essencial per garantir un nivell d'informació adequada perquè puguem decidir sobre el nostre futur i exigir als polítics governants que actuïn en conseqüència. Mentre a la gent se l'enganyi i manipuli, els governants podran fer el que els doni la gana, tot defensant els seus interessos particulars i incomplint les seves promeses electorals.

Aquesta pel·lícula té un valor principal que és el que ja he dit, però afortunadament també en té d'altres. El cinematogràfic és essencial per defensar el valor narratiu d'una història amb tota la seva intensitat i aquest, el senyor Spielberg el broda amb una rigorositat exemplar. Tot, el càsting, el guió, el muntatge, la llum, el so, l'attrezzo, es coordina perquè l'espectador capti la plenitud del sentit d'aquesta història.

També em sembla fonamental, donades les circumstàncies actuals d'emmetzinament de premsa i poder que es donen massa sovint i en massa indrets. La importància de defensar i recordar la necessitat de la independència i llibertat de la premsa, per tal de poder donar una informació seriosa i veritable que, ajudi al lector a anar construint el seu propi relat sobre allò que està passant al món.

També m'agrada molt la seva defensa d'una intel·ligència femenina postergada a l'àmbit íntim i particular que quan surt, arranca amb força, carregada de valors a defensar.

En definitiva, tot aquest entusiasme és per defensar un film que, no necessita defensa, perquè tota la crítica qualificada ja ho ha fet.

Resultarà estrany dir que, aquests és el tipus de film que m'interessa i defenso, però que no és el registre que més m'agrada, quan em tanco en la foscor de la sala i la pantalla s'il·lumina...

Bona pel·lícula, per reflexionar sobre la llibertat a la informació i els límits al poder que aquesta, pot posar.

MARTINA opina.

En la meva opinió, avui en dia vivim temps difícils, on el sentit de l’ètica i les responsabilitats per les decisions, es desdibuixa en un entramat de relacions complexes. Una situació en què sovint costa posicionar-se i ser coherent amb un posicionament concret. En conseqüència estem en una situació on les desigualtats socials, econòmiques i de poder no estan del tot definides. Qüestió que al meu entendre, no afavoreix, que la llibertat sigui un objectiu determinat.

Motiu pel qual he gaudit de què el gran cineasta, Steven Spielberg, ens sacsegi amb una obra en què ens situa als Estats Units de l’any 1971. Quan la primera dona americana editora d’un petit diari (el Post) i el director del The New York Times es van unir, en la lluita contra l'intent de l’Administració Nixon, de restringir el desenvolupament normatiu de la llibertat de premsa.

Ens recorda un moment històric, on els rics i classes benestants, almenys parlaven de coses transcendents i prenien decisions que servien per denunciar uns valors que no afavorissin a les majories.

Aquest film parla d'un moment concret, on l’empresa ja tenia el poder de decidir sobre el seu rumb, podent determinar el sistema vigent d’un país. Una realitat que es va instaurar en primera instància als mitjans de comunicació, dibuixant els llindars del sistema vigent i posteriorment posant en marxa un procediment judicial que pretenia la construcció d’una democràcia que intentava ser deliberadament equilibrada.

Per mi és un relat transcendent, necessari i profund. Fet amb cert paternalisme i potser també, amb un punt de triomfalisme, però en tot cas una història que considero constructiva. En resum agraeixo la invitació a pensar, sobre la incidència del debat entorn de les decisions comunitàries i un cop més valoro que els qui tenen un nom dintre de la cultura,  l’utilitzin per il·lustrar els grans temes de debat, que tota societat sana hauria de tenir sempre en qüestió i poder anar modelant.

La veritable propietària del Washington Post, Katharine Graham i l'actriu Meryl Streep:

El veritable cap de redacció Ben Bradlee i l'actor Tom Hanks:

Informació real des del The Washington Post d'aquests documents:
https://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=https://www.washingtonpost.com/blogs/blogpost/post/the-pentagon-papers-are-released-in-full-to-the-public/2011/06/13/AGoRrGTH_blog.html&prev=search

La sempre útil i variada informació del Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film244589.html

DARKEST HOUR. El instante más oscuro. Director, Joe Wright.

(...) ALLÒ QUE ÉS RELLEVANT EN AQUESTA PEL·LÍCULA, NO ÉS QUE LA NARRACIÓ S'ADEQÜI MÉS O MENYS A LA HISTÒRIA, SINÓ QUE PEL FET DE SER UNA NARRACIÓ FICCIONAL DE LA HISTÒRIA, ACTUA COM A CONSTRUCTOR IDEOLÒGIC.

Traducció i interpretació de la conclusió treta de l'article, de l'Israel Paredes “La sospecha de la ficción”, per la revista, Dirigido por..., gener de 2018.

Guió, Antony McCarten.

Duració, 125 minuts.

Regne Unit, 2017.

SINOPSI

1940, Segona Guerra Mundial. Narra els vint-i-cinc dies en els quals Winston Churchill (Gary Oldman), després de ser escollit Primer Ministre, haurà de prendre una decisió crucial: potenciar un tractat de pau amb Alemanya, on Itàlia serà el mediador, o tirar endavant i continuar lluitant, costi al que costi.

Tret de l'article, “La sospecha de la ficción”, d'en Israel Paredes per la revista, Dirigido por..., gener de 2018.

El director, Joe Wright.

NÚRIA opina.

A les revistes especialitzades en cinema hi ha un debat obert, sobre el cinema de ficció i la Història i la Història i el cinema de ficció. Aquest debat afectaria també als documentals i l'ús de les fonts i la introducció d'elements de ficció en aquests.

El fet de posar una paraula o una altra al davant, ja dóna certes pistes sobre la prioritat de l'enfocament en cadascuna d'aquests debats.

En la meva opinió, resulta evident que l'objectivitat no existeix a cap nivell que, és una fal·làcia inventada per esgrimir raons irrevocables pels que la utilitzen. Cada autor posa la rellevància allà on més l'interessa, segons les seves conviccions i valors. Fins aquí no hi ha res a dir.

El conflicte esdevé quan l'obra l'exposa hi entra en acció l'espectador. Aquí, les possibilitats de reacció i opinió són gairebé infinites, perquè depenen també de l'estat inicial de l'espectador, si sap o no sap res dels fets i fins a quin punt no s'ha creat un imaginari personal, sobre aquests.

El meu imaginari sobre en Churchill i no tenia res a veure amb el personatge que ens presenta en aquesta pel·lícula i he tingut un xoc i no m'ha agradat.

Potser aquí també, afloren els meus prejudicis sobre allò que ha de ser un governant, res més lluny del personatge, tou, capritxos i innocent, però brillant i amb unes conviccions fermes, sobre els valors que el Regne Unit havia de defensar en un moment molt transcendents per la història d'Europa.

Potser aquest és el quid de la qüestió i el més important a remarcar per part d'en Joe Wright, en un Regne Unit que pel Brexit, una vegada més ha entrat en discrepància en el tarannà de la resta de La Unió Europea. I, s'han de convèncer a ells mateixos que, a vegades, quedar-se sol té els seus avantatges i potser la història a la llarga els donarà la raó...

No em sap gens de greu haver-la anat a veure.

MARTINA opina.

Aquesta obra ambientada en l’any 1940, quan Winston Churchill (Gary Oldman) es va convertir en primer ministre britànic, retrata un moment essencial de la història europea i permet que l'audiència s’endinsi en la intimitat del personatge.

Una obra cinematogràfica que crec que pretén acostar a l'espectador, mitjançant la tècnica d’explicar anècdotes d’un moment determinant i sense endinsar-te en les entranyes del conflicte en qüestió. Només filmant la vida d’un dels seus els seus protagonistes i permetent que darrere dels actes hi hagi una història humana. Una persona amb qualitats i defectes... facilitant que tothom puguem emfatitzar amb la seva causa.

En aquest cas un personatge que, es considerava responsable davant del futur d’una guerra mundial, i mitjançant la seva vivència, ens permet tenir un retrat d’un moment concret. El director crec que utilitza la ficció per acostar-nos al personatge, potser buscant humanitzar-ne la seva figura.

Cal destacar que avui mateix ha tingut sis nominacions als Òscars. En resum, és una producció que compleix els paràmetres de qualitat que marca Hollywood.

No obstant això, a mi personalment m’ha sorprès el reconeixement que, es refereix al seu actor principal. En realitat no poso en qüestió la seva feina, sinó que estic d’acord amb la reflexió que feia la Núria acabada la sessió, considerant que la tria del personatge potser no havia estat del tot encertada, en quant que li trobava a faltar el carisma que, aparentment buscava donar-li el director.

En definitiva al meu entendre una opció popular, de fàcil digestió i de les que et fa sentir que a més de veure cinema, consolides alguns dels pilars de la història del continent europeu. 

Un documental llarg i interessant, 51 minuts, sobre la vida d'aquest personatge:
www.youtube.com/watch?v=7CK7bGAZnYk  

Moltes crítiques han elogiat l'actuació de Gary Oldman, com Churchill:
https://www.filmaffinity.com/es/film821742.html

PERFECTOS DESCONOCIDOS. Director, Alex de la Iglesia.

(...)UNA CATARSI DE LA INTIMITAT, UNA MOSTRA PERTORBADORA DE LA DIFERÈNCIA ENTRE SINCERITAT I TRANSPARÈNCIA.

Paraules de Daniel Reigosa. en la seva crítica sobre la pel·lícula a Caimán Cuadernos de Cine, desembre 2017. Nº 17.

Guió, remake segons la italiana “ Perfetti sconosciuti” de Paolo Genovese, 2016. Adaptat per Jorge Guerricaechevarria i Alex de la Iglesia.

Espanya-Itàlia, 2017.

Duració, 97 minuts.

SINOPSI

Set amics, sis d’ells emparellats entre ells, decideixen reunir-se per sopar, en un sopar aparentment rutinari. Una d’elles proposa un joc que promet trencar la monotonia del sopar: en l’estona que duri el sopar, es llegiran en alt i es contestaran públicament totes les trucades que, arribin els seus mòbils, per demostrar que ningú té res per amagar. I tot, sota la influència d’una inquietant lluna de sang.

Adaptació i traducció pròpies, tretes de Daniel Reigosa en la seva crítica sobre la pel·lícula a Caimán Cuadernos de Cine, desembre 2017. Nº 17.

El director, Alex de la Iglesia.

NÚRIA opina.

Una obra que m’ha divertit veure-la, però que no em deixarà cap empremta en la meva memòria cinèfila. Això no serveix per treure-li els seus mèrits com a cinema d’entreteniment, ben fet.

MARTINA opina.

Alex de la Iglesia sap fer cinema, d’entreteniment i sobreeixint parlant de qüestions d’actualitat.

En aquesta obra en clau d’humor, l'autor ens posa en escena un sopar d’amics, on per amanir-ho decideixen jugar a què durant la vetllada compartiran tot el que entra als seus telèfons i tot en consonància amb una nit especiada per un eclipsi lunar que provoca fenòmens paranormals.

Aquesta comèdia procedeix amb elegància, entre converses creuades que lliguen la història i uns personatges amb profunditat que il·lustren molts dels prototips socials.

Una opció simpàtica, de cinema apte per tots els públics que, a mi personalment no em transcendirà però que crec que, en general et permetrà passar una bona estona i inclús reflexionar sobre l’amor, l’absurd de les mentides i la dificultat de construir un espai propi quan es conviu en parella.

Una entrevista amb el director Alex de la Iglesia:
www.youtube.com/watch?v=NclRrygiofw

Més informació, fitxa completa, tràilers i crítiques interessants a :
www.filmaffinity.com/es/film914473.html